Voldries viure demenciat?

Voldries viure demenciat?

Voldries que, a causa de la incontinència, t'haguessin de posar bolquers, i que a sobre te'ls precintessin amb cinta d'embalar, per tal d'evitar que te'ls arranquessis?

Voldries acabar fent algun dia pipí a una paperera, o cagant a una cadira?

Voldries que t'haguessin de rentar el cul?

Voldries insultar la teva dona perquè intenta rentar-te?

Voldries que, quan et rentessin, fessis uns crits tan forts que els veïns es pensessin que se t'estava maltractant?

Voldries insultar també la teva dona perquè, a causa de les teves confusions, pensessis que ella et roba?

Voldries, a causa de la falta de moviment, viure llagat, malgrat l'ús d'un matalàs d'aire per tal de minimitzar aquest risc d'ulceració?

Voldries arribar al punt que t'haguessin de tallar part dels talons, gangrenats també a causa de l'enllitament i la immobilitat?

Voldries que, quan ja no tinguessis esma d'obrir la boca per menjar, te l'obrissin a la força, amb l'argument que t'havies d'alimentar?

Voldries que, dement, incontinent, dependent, al final sempre al llit (potser amb un braç lligat perquè no et gratessis i ulceressis), en aquest estat, si llavors tinguessis una grip o una pneumònia, avisessin al metge per tal d'evitar que empitjoressis, i així allargar-te aquest tipus de vida demenciada i desgraciada?

Voldries que el metge vingués, si estiguessis en aquest estat? O potser preferiries que no vingués? Que no vingués i que, d'aquesta manera, durant una d'aquestes crisis, potser tinguessis la possibilitat, amb una mica de sort, que acabessis morint. I així s'acabés la teva vida tan torturada, degradada i humiliada.

Ignoro si, quan encara tenia el cap clar, al meu pare algú li va plantejar aquestes preguntes, va parlar amb ell d'aquests eventuals escenaris. Penso que és molt probable que no. Ignoro també si ell, alguna vegada, hi va pensar. De motius per pensar-hi en podia tenir, perquè quan ell encara estava bé, segur que va saber de casos de coneguts seus que ja havien iniciat aquest camí de desintegració i degradació.

Crec que si el meu pare, "quan encara era ell", s'hagués fet aquestes preguntes, o algú les hi hagués fet, hauria contestat que no. Que tot allò no ho volia, de cap manera. Perquè el meu pare era un home orgullós, i sóc incapaç d'imaginar-me'l acceptant submisament aquesta degradació sense sentir-se profundament avergonyit i humiliat.

Pel que fa a les diferents preguntes, subratllo que cap inclou "fer" (el que fos) per tal de poder morir. Perquè "fer", aquest eventual tipus de fer amb l'objectiu d'escurçar la vida, no era compatible amb les seves creences, encara que potser pogués ser compatible (ho ignoro), amb els seus desitjos. Només m'he referit, dues vegades, a "deixar de fer": en el cas del menjar forçat, i en el de la intervenció del metge.

Hi ha persones a les quals potser els molesta, que tantes vegades torni sobre aquest tema del final de la vida del meu pare. Potser pensen que, "si allò ja va passar i és irreversible", no té sentit, i potser fins i tot és morbós, anar-ne parlant.

Jo, és obvi, no ho penso, ni ho sento, ni ho visc així. Perquè a més, històries com la del meu pare no són una excepció, sinó dissortadament massa habituals.

Per això en segueixo parlant. Perquè em sembla que cal: parlar de com ens enfrontem al final de la vida, al nostre final o al de les persones que estimem, quan és el cas que tenim la desgràcia de patir demències, dolors, sofriments i degradacions tan greus com els que va haver de patir el meu pare.

70 anys

La meva mare deia que va adonar-se que al meu pare li passava alguna cosa quan ell tenia 70 anys. Va morir als 80, devastat per l'alzheimer. Jo ara tinc 70 anys. 

No sé si el meu pare alguna vegada havia pensat que li pogués passar el que li va passar. Es cuidava, feia exercici físic, també mental (ja gran, va començar a estudiar alemany), menjava de forma força saludable... Malgrat aquests hàbits, als 70 anys l'alzheimer va donar ja petits indicis, uns indicis que fins bastant més endavant no es van associar amb la terrible malaltia. 

Sé que jo, com més anys tingui, també tinc més possibilitats que m'afecti aquest desastre. A causa dels anys, i de la genètica heretada. Mentrestant, faig com el meu pare: procuro estar actiu mentalment, faig exercici, m'alimento de manera crec que força saludable... i alhora, sé de sobres que tot això no és garantia de res. El monstre existeix, i no sé si un dia vindrà a trucar a la meva porta.

No és que visqui amb por. Però, això sí, procuro viure atent. Molt atent en relació amb un eventual primer indici de la proximitat del monstre. Per tal de poder decidir, llavors, si és el cas, fins a quin punt vull còrrer el risc de seguir vivint. Perquè sé que si et passas del punt, llavors ja no pots decidir. Llavors, decideixen els altres, i allò que decideixin pot ser que sigui allò que tu no hauries volgut mai.

No sé què pensava de tot això, el meu pare, quan encara tenia el cap lúcid. No em consta que en parlés. Però em costa pensar que no hi pensés. Perquè a tots ens fa respecte, o por, l'envelliment, la decrepitud, la dependència... i una eventual demència ens terroritza.

Quan encara tenia el cap del tot lúcid, no sé què passava pel seu cap, en relació amb aquest tema. Ni què en pensava quan van anar apareixent les primeres falles de memòria, i es van anar cronificant. I ell se'n devia adonar. Què pensava quan, de mica en mica, anava empitjorant ... I "què sentia", a partir d'un determinat punt, quan potser ja no podia pensar. No ho sé.

Però sí que sé el que jo penso i sento, quan penso en el final de la seva vida. I quan penso en un hipotètic final meu com el seu.

Sé això: que el que ell va viure jo no ho vull viure, perquè la meva subjectiva idea "d'una vida digna" és incompatible amb un final com el seu. 

Per això estic atent. I amb la determinació absoluta de fer el que em sembli que hagi de fer (mentre encara sigui prou autònom per poder-ho fer jo, sense l'ajuda de ningú), si li començo a veure les orelles a aquest llop (o a algun cosí seu). 

1946-1947, Campions!

Caricatures de l'avi:

https://senseseny.blogspot.com/2024/04/1946-1947-campions.html

Lectura i comentari de text

"Para la persona deprimida, el tiempo se diría que se ha detenido y que alimenta el sufrimiento al hacer los días y las noches interminables." David Le Breton (1)

Ja fa uns quants anys que vaig escriure el text titulat "Depressions i tallarines", sobre la meva mare, un text que llavors vaig compartir amb els meus germans i algunes altres persones (una primera versió, que després vaig corregir).

Tot i que per a mi és un text molt important, no ho explico gaire, que l'he escrit. Les vegades que a algú n'hi he dit alguna cosa, ha sigut perquè a vingut a tomb dins d'una determinada conversa. Llavors, alguna vegada, quan algú m'ha demanat si ho podia llegir, li he passat el text. En aquests casos, després han passat coses diferents.

Per exemple, de vegades, tot i haver manifestat algú abans interès per llegir-ho, després no me n'ha dit res. I per tant m'he quedat amb l'interrogant, la curiositat, de si n'hauria llegit alguna cosa o no (i en cas que sí, què en pensava). Però no he preguntat res: si l'altre no me n'ha dit res, jo he fet igual, he callat.

Altres vegades me n'han criticat alguna cosa. Del contingut, o de com està escrit, o de tot plegat. O fins i tot algú m'ha qüestionat el dret que tenia a escriure el que havia escriure. 

Sempre he considerat que tant els silencis com les crítiques era interessant tenir-les en compte (en general, i per tant també en aquest cas). Les crítiques, perquè no saps mai qui et pot fer veure o pensar alguna cosa que no havies vist o pensat. I els silencis, perquè està bé recordar-te que, allò que per a tu és important, per a una altra persona pot no tenir gens d'interès (encara que potser abans aparentment s'hi hagués interessat). Cosa que d'altra banda és normal: de possibles lectures n'hi ha moltes, i a cadascú li interessa el que li interessa.

Finalment, hi ha també les persones que me n'han fet una valoració positiva, cosa que naturalment m'ha satisfet. Persones que m'han dit que l'escrit els havia interessat. En aquests casos, de vegades n'han ressaltat uns aspectes, de vegades uns altres... De vegades, per exemple, m'han dit que llegir-ho també els ha servit per pensar en la seva mare, en el funcionament de la seva família.

La Mireia és un exemple d'aquests. La conec fa molts anys, però no l'havia tractat gaire. Ara, des de fa uns mesos, hem anat parlant i veient-nos cada vegada més, per un motiu que ara no ve al cas.

Després de parlar de les respectives famílies més d'una vegada, sobretot ella de la seva, i com que durant les converses havia sortit el tema de les depressions, un dia li vaig comentar, de passada, que feia uns anys havia escrit un text sobre la meva mare. Com que la Mireia és molt discreta, de moment no em va fer cap comentari, però un altre dia em va preguntar si allò que jo havia escrit era privat, o si es podia llegir. I llavors li vaig passar l'enllaç, per tal que, si volia, ho pogués llegir. Sense saber si la Mireia formaria part del primer grup, el de les persones presumptament interessades en el text però que, quan tenen la possibilitat de llegir-lo, després no te'n diuen res. O del segon grup, el de les persones que me n'han criticat de manera més o menys rigorosa una cosa o una altra. O de les del tercer grup.

Al cap de només dos dies la Mireia em va escriure un correu i, primera sorpresa, em deia que ja ho havia llegit sencer. Segona sorpresa: que tornaria a llegir-ho a poc a poc. Tercera sorpresa, i alhora satisfacció: que li havia agradat molt, que li havia fet pensar moltes coses i que m'agraïa molt que li hagués facilitat poder-ho llegir. Després, més endavant, un dia que vaig anar a veure-la em va preguntar si voldria que parléssim del text, i jo, és clar, li vaig dir que si ella volia, per part meva encantat, perquè tot el que algú me'n pogués dir m'interessava. 

Com que aquell dia ja era tard, ho vam ajornar per un altre dia. I quan vaig tornar a veure-la, em va tornar a sorprendre, perquè va començar a comentar-me moltes coses, de diferents capítols, i de forma detallada: em va demostrar que, realment, n'havia fet una lectura molt acurada. Una sorpresa absoluta.

Em va dir que, d'una banda, li havia agradat conèixer la història de la meva mare (i la meva relació amb ella, sobretot durant els últims anys de la seva vida). I d'una altra banda, que el text la feia pensar en les seves pròpies depressions, i en aspectes de la vida de la seva família. I me n'anava posant exemples concrets. Quan parlava, la Mireia anava passant del que jo havia escrit sobre la meva mare (o el meu pare, la meva família...), als seus sentiments i vivències, a les experiències d'ella en relació amb la seva família. Unes vivències, les seves, encaixades en una història familiar diferent, però alhora amb molts punts en comú amb el contingut del meu relat. És a dir, que en el relat ella hi trobava elements que li servien per pensar en la seva pròpia història, i en la de la seva mare. 

La gràcia de la Mireia, "la seva saviesa", és que sap teixir aquests vincles entre les dues històries, anar de l'una a l'altra (una mena de balanceig intel.ligent i empàtic que em sedueix i alhora m'enriqueix). Perquè la Mireia pregunta, escolta, reflexiona, explica... I ho fa amb una atenció, una lucidesa i una intensitat que, per a mi, és tota una novetat. (2)

Al llarg dels anys, des que vaig escriure aquest text he tingut alguns retorns molt gratificants. I he de reconèixer que, sobretot al principi, van ser unes opinions que vaig agrair de manera especial, perquè em van ajudar a que no trontollés el meu convenciment que valia la pena, el que havia fet. Sobretot, en relació amb la "legitimitat" d'haver-ho fet, la crítica més esmolada de les que al principi vaig rebre. Però això avui no toca. (3)

Torno a la Mireia i al que estava dient dels retorns gratificants. El seu ha sigut dels meus gratificants: argumentat, detallat, emotiu. Molt emotiu. Perquè a més, veure que a banda de la curiositat per la història de la meva mare, a ella també li ha servit per pensar en la seva història familiar, per a mi té molt valor.

--
(1) Desaparecer de sí. Siruela, 2016, p. 64.
(2) De vegades potser li dius a algú que tens un problema (o que et fa mal el que sigui). Li ho dius i, quan encara no ho has acabat de dir, l'altre t'interromp i et diu que a ell li ha passat una cosa semblant. I llavors comença a parlar d'ell sense parar, estona i estona. Perquè de fet, tu, el que et passa, no li interessa en absolut. És evident que no és el cas de la Mireia.
(3) Sobre aquest tema dels drets i les legitimitats, algun dia potser en parlaré de manera més explícita, del que algunes persones em van dir, o que van fer, després d'haver llegit el que havia escrit. Dic que algun dia potser en parlaré perquè em va semblar, en aquell moment, i encara m'ho sembla ara, tan fora de lloc, i en algun moment fins i tot lleig, el que va passar, que considero "que també forma part de la història de la meva mare", perquè des del meu punt de vista ajuda a entendre un grapat de coses. Però de moment encara no, potser algun dia, ja ho veurem...

Misses, monges i txeques

https://senseseny.blogspot.com/2024/03/misses-monges-i-txeques.html

La revista

Era una revista d'un únic exemplar cada número. Els articles estaven escrits a mà o picats a màquina, i il.lustrats amb dibuixos. La meva tia Rosa participava en la seva elaboració; tant escriure com dibuixar sempre li va agradar.

La revista es deia Inter Nos i, un cop feta, anava circulant entre les noies que participaven en les activitats que organitzava un grup d'Acció Catòlica, del qual en formava part la Rosa. La Rosa i les seves companyes procuraven que les seves propostes no fossin tan rígides com les que promovia el nacionalcatolicisme llavors vigent. És clar, vist ara potser no ho sembla, però si et situes en aquella època, ja és una altra cosa. Crec que ella va participar en el grup d'Acció Catòlica i la revista fins que va entrar al noviciat, el 1954.

Bastant per casualitat, fa temps em vaig assabentar d'aquesta història de la revista, i em va cridar l'atenció: una revista feta a mà, d'un únic exemplar, que després anava circulant... com ha canviat tot! També vaig saber que una d'aquelles amigues de la Rosa, que encara viu, en tenia un exemplar (el nº 10, del maig de 1953, de 16 pàgines). Vaig parlar amb ella, i va ser tan gentil que me'n va fer fotocòpies. Em va fer molta il.lusió, perquè, a més, em va indicar els articles i dibuixos que ella creia que eren de la Rosa.

La portada de la revista nº 10, sense títol. Amb les "perspectives impossibles" (sens dubte no buscades), sembla un dibuix una mica surrealista...

D'aquesta pàgina n'he tret espais en blanc, he agrupat els blocs de text.

Les tres primeres pàgines són correlatives, aquesta ja no, és la nº 7 (comptant portada i sumari). Aquesta pàgina seria obra de la Rosa. Sobre el tema de la pàgina, durant tots els anys de vida missionera la Rosa no va oblidar els seus orígens, i sempre va conservar una devoció especial per la Mare de Déu de Montserrat.

A la revista també hi ha un article seu de dues pàgines titulat "Xina i la Legió de Maria", un text a partir del qual és fàcil pensar que, llavors, ja tingués bastant decidit fer-se monja missionera (va entrar al noviciat l'any següent). Els dibuixos també són seus.

I per acabar, un dels acudits de l'última pàgina de la revista. Aquests acudits eren aprofitats d'altres revistes, i llavors copiats a mà, en aquest cas val a dir que amb gust i força traça (com que crec que estic una mica qualificat per fer valoracions d'aquest tipus, en el cas dels dibuixos de la Rosa m'ha semblat més prudent no fer cap comentari...).

El diari

Durant la guerra, durant uns mesos el meu avi matern va estar a San Sebastián. No he pogut aclarir exactament des de quan fins quan, però d'aquell temps en queda un diari (en una petita llibreta) que va anar escrivint entre el 12 d'agost i el 9 de novembre del 1938 (cosa que no vol dir que aquestes dates coincidissin amb la seva arribada i la seva marxa de San Sebastián, potser hi va arribar abans i en va marxar després). De fet, em van comentar que hi havia hagut una segona llibreta-diari, d'aquella etapa, però que jo sàpiga d'aquesta hipotètica segona llibreta no n'hi ha cap prova, podria ser que fos només el resultat de la confusió d'algú.

Fa temps vaig tenir l'ocasió de llegir aquest diari, i em va semblar molt interessant, el que hi deia el meu avi. Per diferents motius.

De tant en tant, el meu avi parla de la preocupació que sent per dos cunyats seus, germans de la meva àvia. Fabricants de teixits com ell, però a diferència d'ell republicans, del text es dedueix que no han marxat de la zona republicana. Al principi de la Guerra Civil, aquells dos cunyats ja van estar a punt de ser afusellats per un escamot de milicians (junt amb el meu avi i el meu besavi), i llavors, des de San Sebastián, el meu avi tem que, al final, els dos cunyats potser puguin acabar afusellats pels franquistes. (1)

Aquesta preocupació pels seus dos cunyats era lògica, perquè llavors les coses anaven així: segons com, et podien afusellar tant els uns com els altres. D'altra banda, aquesta preocupació seva fa que alhora a mi em sobti que en el diari no hi hagi cap referència semblant amb relació a un germà seu, el qual, al principi de la guerra, s'havia afiliat a Estat Català i havia tingut algun protagonisme públic a favor de la República. I sembla que el meu avi n'havia d'estar al corrent, i per tant també preocupat, però no en parla ni una vegada. (2)

Un altre tema que surt algunes vegades al diari és el dels "avals", per a aquelles persones que, després d'haver marxat de la zona republicana, un cop a San Sebastián, llavors, per algun motiu, han sigut detingudes pels franquistes. I necessiten que algú les avali, és a dir, que avali la seva no implicació amb els republicans i la seva adhesió als revoltats. Eren uns avals que, naturalment, també comprometien als avaladors, per la qual cosa calia, m'imagino, sospesar bé a qui s'avalava.

Però el que surt més vegades al diari és l'enyorança que sent ell de la meva àvia, pel fet de no poder estar junts (de vegades també parla dels fills, però menys). D'ella en parla molts dies, "No saps com et trobo a faltar"... (bona part del diari està escrit així, com si fos una carta dirigida a ella). De fet, escriu la llibreta amb la intenció que, si ell morís, se li fes arribar a ella la llibreta. Aquesta és la primera anotació del diari: "Per a la meva esposa, si fos el cas que jo morís".

Un altre tema que va sortint tot sovint al diari són les seves gestions i dificultats per guanyar-se la vida a San Sebastián. Procura fer feines de tallista, restaurant talles i fent-ne de noves, i també té algun projecte d'algunes peces en sèrie. Explica les feines que pensava que li sortirien i al final potser no li surten, les dificultats, de vegades, per cobrar, els regatejos de les persones que li encarreguen feines, la compra dels materials i les eines necessaris...

Vaig llegir aquesta llibreta fa temps, i ara el que escric ho escric de memòria, de manera que podria ser que algun detall concret no sigui ben bé com l'he explicat. Però en conjunt, crec que tot és bastant correcte.

Els diferents temes que surten al diari, la forçada separació de la família, les dificultats per guanyar-se la vida, la preocupació pels cunyats, el problema dels avals, trobo que conformen un mosaic amb molta informació. És un conjunt d'informacions que penso que ajuden a entendre les vivències del meu avi llavors (semblants, és clar, a les de moltes altres persones en la seva mateixa situació, en aquells moments difícils de la guerra). Per això he dit abans que em sembla un diari interessant. No només per a la família, sinó més en general, també per a les persones interessades en aquells anys tan difícils i dramàtics. 

Quan vaig llegir el diari, la persona de la família que el guardava tenia la intenció de dur-lo a l'arxiu municipal de la ciutat on vivia el meu avi, una decisió que a mi em semblava molt encertada. Però llavors, quan se'n van assabentar altres persones de la família, s'hi van oposar, amb l'argument que aquell diari, deien, era molt personal.

Què podia incomodar, a aquells parents, del contingut del diari? No ho sé, però penso que potser això: un dia, el meu avi escriu, dirigint-se en primera persona a la meva àvia, "que ha estat a punt de fer-li el salt". Després, hi ha una pàgina arrencada, i la següent comença així, "però pensava en tu" (òbviament, és el final d'una frase que començava a la pàgina arrencada).

Què deia en aquella pàgina que faltava? Qui la va arrancar? El meu avi, la meva àvia, algú altre? Ves a saber, tot el que avui es pot fer és constatar que falta la pàgina i, si algú vol, "especular" sobre el seu contingut. Sigui dit de passada: si qui fos que va arrencar la pàgina (quan fos) hagués volgut que no quedés cap indici "d'aquell interrogant", només li hauria calgut arrencar també la pàgina anterior i la següent. (3)

En qualsevol cas, si aquest era el motiu per desaprovar el lliurament del diari a l'arxiu municipal (l'interrogant que queda a causa de la pàgina que falta i les dues frases que he esmentat), em sembla molt ridícul. Sobretot, tenint en compte el temps que ha passat (més de 80 anys des d'aquells fets), que la meva àvia va morir fa 28 anys (el 1996), i el meu avi fa 68 anys (el 1956).

--
(1) De la vegada que aquells dos cunyats, junt amb el meu avi i besavi, van estar a punt de ser afusellats, ja en vaig parlar:
https://442m.blogspot.com/2014/11/els-milicians.html
I també vaig parlar de tres parents més que van morir assassinats llavors, cosa que ajuda a entendre més la por del meu avi:
https://442m.blogspot.com/2021/02/1936-tres-oncles-del-meu-avi-matern.html
(2) Sobre aquest germà del meu avi i les seves peripècies durant la Guerra Civil: 
https://442m.blogspot.com/2019/08/visita-larxiu-del-tribunal-militar.html
(3) Sobre aquest tema de seleccionar i ocultar episodis del passat n'he parlat moltes vegades. Per exemple, aquesta, relacionada també amb el meu avi:
https://442m.blogspot.com/2015/02/la-jura-de-la-bandera.html

Dijous llarder

Vaig en tren a Igualada. Faig el trajecte (de moment en direcció contrària), que de vegades feia el meu avi patern quan ens venia a veure, amb un colom a dins d'una capsa de sabates lligada amb un cordill, un colom que després calia matar i desplomar, cosa que horroritzava a la meva mare (sort que llavors tenia una minyona que, pel que fa a aquestes feines, era molt expeditiva). Recordo alguna vegada (o potser hauria de dir "em sembla recordar", jo devia ser bastant petit), anar-lo a esperar a l'estació de la Plaça d'Espanya. El colom l'havia criat ell a les gàbies que tenia al seu hort urbà, a dins d'Igualada, un hort que li havia comprat el meu pare, perquè el meu avi, amb el seu jornal de picapedrer, no l'hauria pogut pagar mai. 

D'aquell tren, també recordo una anècdota sobre el meu besavi matern que m'havia explicat la meva mare. Aquest besavi era un home bromista, i de vegades una mica poca-solta (això no ho deia la meva mare, és la meva conclusió a partir de diferents anècdotes que n'havia sentit explicar). Es veu que quan agafava el tren per anar a Barcelona, per tal que no se li  assegués ningú al costat i així estar més ample, de vegades al seient del costat hi posava una caca de broma. I sembla que aconseguia el que volia. (1)

Han passat molts anys, des de llavors, des d'aquells viatges de l'avi, i encara més dels del besavi... Els pobles pels quals passa el tren han crescut, però entre estació i estació veig una vegetació molt semblant a la que devia veure ells: pins, algunes alzines, llentiscles, ginesta, argelagues, esbarzers, sembrats, petites vinyes, oliveres, canyars, de vegades també pollancres, plàtans, lledoners...

Avui, dijous llarder, una parenta m'ha convidat a menjar truites de botifarres d'ou i d'altres ingredients. Està bé, aquesta tradició gastronòmica-religiosa, que a més també em serveix d'excusa per veure la família. 

Després de dinar, amb les truites ja endreçades a la panxa, abans d'agafar el tren de tornada cap a casa encara passo pel Cementiri Vell, i faig un glop d'aigua de la font de dos brocs que va fer el meu avi, el picapedrer dels coloms. Aquesta font es veu que abans estava a la Plaça dels Porcs (abans es deia així, ara oficialment és la Plaça d'Espanya). Més endavant, quan van reformar la plaça van traslladar la font a la seva ubicació actual, al Cementiri Vell, en concret, al darrere de la capella de Bonaventura Bassegoda. (2)

--

(1) D'aquest besavi ja en vaig parlar una vegada:
https://442m.blogspot.com/2021/04/els-xiulets.html
(2) La informació sobre la ubicació anterior de la font està treta d'aquí:
https://vigilant-far.blogspot.com/2011/12/el-picapedrer-del-pla-del-magre-2.html

3D

3D: amplada, llargada, alçada.

D'això ja fa uns dies (ja es dedueix del tema). Llegeixo una notícia que explica, com una novetat, la construcció d'un pessebre "en 3D".

Mira quines coses, resulta que el meu pare, que cada any feia el pessebre, sense saber-ho ja el feia "en 3D". I la Mari, la dona que anava a fer feines a casa dels meus pares, també. La Mari fa unes setmanes em va ensenyar el pessebre que, com cada any, havia fet. I em va explicar que les figures dels pastors, les úniques que té de fang, les hi va regalar la meva mare. I un amic meu de fa temps, amb motlles de pressió fa anys feia figures de pessebre que després anava a vendre a la Fira de Santa Llúcia, i és clar, les seves figuretes de fang pintat també eren en 3D. 

La notícia que he esmentat també explica que el pessebre noticiat és un pessebre tiflològic, perquè els cecs el poden tocar. Com que no conec la paraula, la busco al diccionari: diu que la tiflologia és la part de la medicina que estudia la ceguesa i els mitjans per a curar-la. 

Quin embolic. A veure, una cosa o una altra: o en aquesta notícia es fa un ús abusiu de la paraula tiflològic o, més interessant, s'atribueix al fet de poder tocar pessebres propietats curatives de la ceguesa. És a dir, propietats miraculoses. 

Un petit incís: poder tocar el pessebre, fer avançar les figures dels reis i dels pastors, moure altres figures, tombar-ne alguna sense voler i llavors redreçar-la, sempre ha sigut un dels encants dels pessebres casolans. El que ignoro és si a aquestes manipulacions en algun moment se li han atribuït propietats curatives de la ceguesa (el que sí que recordo és que, quan era petit, als germans que teníem problemes de visió ens duien a l'oculista).

Però, per què m'entretinc tant amb aquest tema? Doncs, d'una banda, perquè el trobo divertit. D'una altra banda, perquè la notícia del pessebre 3D i tiflològic té a veure amb un conegut. D'una altra, perquè el pessebrisme forma part de la meva tradició familiar. I finalment, perquè a través de la mateixa notícia m'assabento que el pessebrisme fa un parell d'anys va ser declarat, pel Consell de Ministres, "Manifestació Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial" del país. (1)

Llàstima que quan el meu pare feia el pessebre encara no hi hagués aquest reconeixement oficial; segur que li hauria agradat, com a pessebrista, sentir-se part d'aquest patrimoni cultural immaterial.

--
(1) https://www.cultura.gob.es/actualidad/2022/06/220614-belenismo.html

Aniversari

Fa uns dies va ser l'aniversari del naixement de la meva mare (m'hauria passat per alt, si un germà no m'ho hagués dit). Un aniversari és una invitació per recordar i, de vegades, també pot ser una invitació per reflexionar.

Llegeixo bastant, i les lectures de vegades em porten a pensar en la gent que conec. De vegades en els meus pares. D'altra banda, de les coses que llegeixo, si em crida l'atenció de manera especial alguna frase, de vegades la copio. Recollir cites és una cosa que m'agrada.

De les moltes cites que tinc guardades, en copio ara aquí algunes. Tenen en comú que, cada una, de manera diferent (de vegades molt directa, "inevitable"), em poden portar a pensar en la meva mare. I juntes i barrejades, també.

Les primeres, totes fan referència als estats depressius. I és que si penso en la vida de la meva mare, és gairebé inevitable, que pensi també en les seves depressions. De la mateixa manera que també fan que pensi en ella les persones que actualment conec que en pateixen. En algun cas, depressions tan severes com les seves.

--

"Lo más espantoso de la depresión es la sensación de que nunca vas a salir a flote." Andrew Solomon

"Mis recuerdos son de oscuridad y fatalidad; pesadez, depresión, desolación: todo ello envuelto en un sudario de gris lobreguez. No recuerdo ni colores ni texturas. No recuerdo ni la primavera ni el verano, ni ver flores o plantas. (...) Y sin embargo, a pesar de la debilidad de mi cuerpo, algo, de algún modo, me ayudó a sobrevivir en aquellos años de desesperanza. Dios me había dado un espíritu, y me gusta pensar que esto, junto con mi fe y confianza en El, me ayudaron a seguir adelante." Agnes Sasson

"Si el sufrimiento psíquico se entiende como desadaptación y se trabaja para que el sujeto pueda volver a adaptarse al mundo, es fácil incurrir en hacerle adaptarse a una situación inadmisible." Javier Padilla, Marta Carmona.

"Una jaula se fue a buscar un pájaro." Franz Kafka

"Uso muy poco los antidepresivos porque (...) no funcionan muy bien. Probablemente, hay un grupo pequeño de gente que tiene una respuesta muy buena y por eso hay una señal en los ensayos clínicos aleatorios, pero en la gran mayoría no tiene efecto. (...) pasa con toda la medicina, que medicaliza demasiado. En psiquiatría todavía es más así porque, desde el principio, estamos medicalizando la historia narrativa del paciente."
Jim Van Os

"La imagenología también ha confirmado que la psicoterapia es un tratamiento biológico, es decir, que modifica físicamente el cerebro, de igual modo que lo modifican los medicamentos." Eric R. Kandel

"El perfeccionismo es autodestructivo (...) El perfeccionismo es adictivo." Brene Brown

"Però sé que el pensament subtil exigeix acceptar l'ambigüitat, reconèixer les llacunes en el coneixement i fer preguntes que no tenen respostes fàcils." Siri Husvedt

"Sentía que no podía hablar de todo esto hasta que él falleciera, por una cuestión de respeto y de distancia." Juan Villoro

"Al cap i a la fi, gran part de la meva capacitat afectiva i d'entendre els altres la dec a la Joana." Joan Margarit

"En todas las familias hay desencuentros. Y es verdad que cada uno tiene su versión de las cosas. Resulta inevitable." Miguel Milá

"Siempre pensamos que somos materia familiar en menor medida de lo que realmente lo somos, pero esta materia nos sustenta por debajo con inclinaciones, expectativas y miedos." Yolanda Cataño

"A partir del moment del decés, la nostra realitat, la individual i la que hem compartit, passa a ser un llegat que estarà exposat a totes les versions que els altres en vulguin donar. És una herència que reforçarà o refutarà les formes discursives dels que encara poden dir alguna cosa, dels que puguin reconstruir, reformular i transformar la veritat." Joan Julibert

"Nunca he sido capaz de confiar en los recuerdos. Ni en los míos ni en los de los otros." Raymond Carver

"Todos vemos aquello en lo que creemos." Juan Luis Arsuaga

"Lo que no se habla se borra." Gildo

--

Com que a més de recollir cites si puc m'agrada posar d'on les he tret (un altre dia si de cas ja explicaré millor el motiu), afegeixo a continuació les referències de les cites anteriors:

- Andrew Solomon (citat per Eric R. Kandel, 'La nueva biología de la mente', Paidós, 2019, p. 73)
- Agnes Sasson. 'He sobrevivido', RBA, 2002 (p. 44). La cita està treta del seu llibre autobiogràfic sobre el seu pas pels camps nazis de Dachau i Bergen-Belsen. Em va impactar per la semblança amb el testimoni de persones sobre les seves sensacions i vivències durant etapes depressives greus i, la segona part de la cita, quan és el cas que aquestes persones a més són creients.
- Javier Padilla, Marta Carmona. 'Malestamos. Cuando estar mal es un problema colectivo'. Capitán Swing, 2022 (p. 22)
- Franz Kafka. És un dels 'Aforismes de Zürau' (1918), però no recordo de quina edició en concret el vaig treure.
- Jim Van Os, psiquiatra. El País, 29/10/2023
- Eric R. Kandel, 'La nueva biología de la mente', Paidós, 2019 (p. 116)
- Brene Brown. El poder de ser vulnerable. Urano, 2016 (p. 123)
- Siri Husvedt. 'Els miratges de la certesa', Edicions 62, 2021 (p. 212)
- Juan Villoro. La Vanguardia, 17/6/2023
- Joan Margarit, 'Joan Margarit. Poesia Amorosa completa. 1980-2000' (pròleg), Proa, 2001.
- Miguel Milá. 'Lo esencial', Lumen, 2019 (p. 160)
- Yolanda Cataño. 20Minutos, 16/11/2023
- Joan Julibert. 'El poder de la mentida', Edicions Saldonar, 2018 (p. 171)
- Raymond Carver. 'Bajo una luz marina' (relat 'Disparos'), Visor Libros, 1990
- Juan Luis Arsuaga. La Vanguardia, 05/07/2019
- Gildo. 'La vida que te espera', Manuel Gutiérrez Aragón, 2004

El ciclista

https://senseseny.blogspot.com/2024/01/el-ciclista.html

La Rosa i la Mari

Fa unes setmanes, quan vaig parlar de la Rosa, una dona de fer feines que durant uns anys va anar a casa dels meus pars, vaig dir que tenia entès que el seu fill li retreia ser fill de mare soltera. Però que d'aquesta actitud del fill no n'estava segur. Després d'haver-ho escrit, vaig parlar un dia amb la meva tia (ella recorda les diferents dones de fer feines que van passar per casa dels meus pares), i em va dir que tenia present la Rosa, però que d'aquesta eventual actitud del fill no en sabia res. 

Fa uns dies vaig anar a dinar a casa de la Mari, una altra de les dones de fer feines que va tenir la meva mare. Ella em va dir que la meva mare li havia explicat el mateix que jo recordava: que el fill de la Rosa li retreia ser fill de mare soltera, i que a causa d'això tenia una relació distant amb la seva mare, cosa que entristia i feia patir la Rosa.

La Mari va conèixer la Rosa, però això del fill no ho va saber a través d'ella, perquè la Rosa era molt discreta. Com jo, ho va saber a través de la meva mare, perquè ella sempre s'interessava per les dones de fer feines que tenia, i se sabia guanyar la seva confiança. Per això a ella la Rosa li ho havia explicat.

La Mari recorda la Rosa sobretot de quan, la Rosa ja jubilada, de vegades anava de visita a casa dels meus pares. I també recorda molt un viatge que van fer juntes, amb la meva mare. Això devia ser a finals dels anys 90, quan de tant en tant la meva mare agafava el cotxe i anava a passar tres o quatre dies a la caseta que tenia a la vora de Torreciudad.

Un dia les va convidar a anar-hi amb ella. Diu la Mari que perquè la meva mare devia tenir ganes d'ensenyar-los la casa, i jo penso que potser sí, però encara em sembla més versemblant que la meva mare pensés que el viatge podia ser una bona ocasió de fer apostolat, ja que devia considerar que les dues, tant la Rosa com la Mari, tot i ser creients no eren prou practicants. Aquest tipus d'activisme religiós era molt característic de la meva mare.

Va ser un viatge curt, de dos dies. El segon dia, a primera hora van anar a missa al santuari de Torreciudad, i després de la missa la Marí va demanar per parlar amb el mossèn. Llavors la Mari estava molt preocupada a causa d'un dels seus fills, embolicat amb les drogues, i era d'això, que volia parlar amb el mossèn.

Aquest fill, pocs anys després va aconseguir deixar les drogues. Però la seva mare, la Mari, segueix resant, demanant a Déu que el protegeixi, perquè tot i que veu que el seu fill té una vida estable, diu que ella encara té una mica d'inquietud de fons, la por que, un dia, a causa d'alguna adversitat, el fill pogués recaure.

Durant el viatge de tornada, la meva mare, que era la que conduïa, va dir que estava cansada, i es van aturar una estona. Mentre ella feia una becaina, la Rosa i la Mari van anar a un camp de pomeres, i en van pispar algunes. I quan després la meva mare ho va saber, els va fer un bon sermó: que allò de robar pomes estava molt mal fet, etc. Però ja no les podien tornar, perquè ja se les havien menjat.

Aquestes coses me les explica la Mari el dia que em convida a dinar. I també m'ensenya el pessebre que ha fet: em diu que les figures dels pastors, les úniques de fang que té, perquè les altres són de plàstic, les hi va regalar la meva mare.

La Mari m'explica anècdotes i històries durant quatre hores, que se'm fan curtes: tot el que explica ho trobo interessant. Des de com vivia quan era petita, en una casa sense aigua, ni llum, amb poc menjar, sense anar a l'escola perquè havia d'ajudar la mare, anant a buscar aigua, llenya... I el treball del seu pare primer al camp, i després a la mina, fent de picador, la feina més perillosa. I l'arribada de tota la família a Barcelona, buscant una oportunitat, una vida no tan dura, quan ella tenia vint anys, i era analfabeta. I les diferents feines que a partir de llavors va anar fent. I el problema del fill amb les drogues...

La seva ha sigut, des del meu punt de vista, una vida tan extraordinària que, sense necessitat d'inventar-se absolutament res, permetria escriure una gran novel.la.

Inventari de monges, continuació

A la majoria dels convents de monges n'hi queden poques, i són grans o molt grans. No hi ha vocacions, i hi ha molts convents que han hagut de tancar. També hi ha alguna excepció, però són això, excepcions dins de la tònica general de regressió vocacional i de convents. En canvi, quan jo era petit encara n'hi havia moltes, de monges. I era fàcil veure'n, trobar-te'n, saber-ne coses, potser tenir-hi contacte...

Fa unes quantes setmanes vaig parlar de les monges de la família (1). A més d'aquelles, al llarg de la vida, des que era petit i fins ara, he conegut unes quantes monges més, directament o indirectament. Monges de diferents ordes, de diferents tarannàs... N'esmentaré algunes.

La primera parròquia de referència que vam tenir al barri (els meus pares s'hi van traslladar quan jo tenia, em sembla, quatre anys), va ser Santa Agnès, al carrer de Sant Elies. L'església havia pertanyut al convent de les Clarisses de Sant Joan de Jerusalem, i tinc entès que, quan jo hi anava a missa, encara hi havia monges, a l'edifici del convent a tocar de l'església (després, el 1970, es van vendre la part del convent). Però no recordo haver-ne vist mai cap, d'aquelles monges, els anys abans. El convent, amb l'església i els soterranis, durant la Guerra Civil va ser una txeca, una de les de pitjor anomenada de la ciutat.

També a la vora hi havia el convent i l'església de les Magdalenes Agustines; tant el convent com l'església durant la Guerra Civil també van ser una txeca (la txeca de Vallmajor), tant o més terrible que la de Sant Elies. Sense saber res del seu passat sinistre, de vegades hi havia anat a missa (a casa d'aquella església en dèiem La Pau Vella). (2)

Unes altres monges que hi havia molt a la vora eren "les monges alemanyes", en dèiem així (crec que de la Congregació de Jesús). I una mica més lluny (al carrer Aribau), hi havia les Missionares del Santíssim Sagrament i Maria Immaculada (3). No recordo si era a les misses d'aquestes monges del Santíssim Sagrament, o a les misses de les monges alemanyes, que de vegades hi havia anat a fer d'escolà, amb l'estímul que després em donaven algunes monedes.

Segueixo amb la relació de monges. Recordo també algunes coses que m'havia explicat la meva mare de les monges de l'escola a què havia anat, les Escolàpies d'Igualada. També m'havia explicat coses de les Teresianes, a l'escola de les quals va anar a continuació, a Barcelona, crec que a partir dels setze anys, només durant un o dos anys (després crec que a continuació encara va estar hostatjada a una residència també de les Teresianes, mentre feia un curs crec que de patronatge a una altra escola d'elles).

Ja fora de l'entorn de la vida familiar de quan era petit, i del barri, tinc presents altres monges. Per exemple la Pilar, no recordo de quina orde. Vaig coincidir amb ella durant tres anys a l'Escola de Belles Arts. Era molt discreta, em queia bé (en aquella promoció hi havia també el Jordi, marista, el Josep Ignasi, germà de la Salle, i l'Antonio, escolapi o gabrielista; els tres bona gent). (4)

Una altra monja que tinc molt present és la Genoveva, de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, que va acollir el company d'una amiga meva, un home drogaddicte i amb la sida; la Genoveva i altres monges de la seva comunitat, quan ja estava molt malalt  se'n van ocupar, fins que va morir. I després, com que no tenia família, la Genoveva va fer que l'enterressin en un nínxol de la congregació, a Montjuïc, junt amb les restes d'altres monges mortes anys abans. (5) 

També recordo les monges, no en sé de quina orde, molt amables i pacients, que vaig conèixer les vegades que anava a veure el pare d'una amiga (ingressat en la residència que elles regentaven), un home amb un alzheimer molt avançat.

Una altra monja. Aquesta de les Missioneres Filles de l’Immaculat Cor de Maria, que quan jo era jove i un metge em va fer una radiografia i em va dir que no tenia res trencat (havia caigut d'una olivera), ella, la monja, que feia d'infermera del metge, em va ocultar que el metge era un borratxo, i que aquell dia es veu que venia del bar. I després, quan al cap d'uns dies vaig anar a un altre metge, va resultar que tenia la clavícula trencada per dos llocs diferents.

O les monges Cruzadas de Cristo Rey, de la presó de dones de la Trinitat Vella, de les quals una amiga (l'Assumpta, en parlo al final), que hi anava com a voluntària, no me'n deia precisament coses boniques. (6)

O sor Clara, la monja fundadora d'una congregació amb una única monja: ella. Amb el seu propi convent. Era una monja bastant peculiar i atípica, que vaig conèixer, durant els meus anys de neorural, a través d'una amiga que tenia molt contacte amb ella. (7)

Si hi anés pensant, segur que me'n sortirien més. Probablement, la llista sencera seria llarga, tenint en compte que les persones de la meva edat, tal com he dit, hem viscut durant molts anys en una societat en què les monges han estat presents en molts àmbits. I els exemples serien de tota mena, perquè entre les monges, com en tots els col.lectius, hi ha de tot. 

Abans d'acabar, a la llista hi haig d'afegir l'Assumpta, de l'Institut de Missioneres Seculars (val a dir que, estrictament, no són monges, però això dels "instituts seculars" si de cas ho deixo per a un altre dia). De l'Assumpta ja n'he parlat moltes vegades, i sempre n'he dit que és una de les persones que més admiro. Per això m'agrada, ara, poder acabar aquest escrit remarcant la meva admiració cap a l'Assumpta. (8)

--
(1) Inventari de monges de la família:
https://442m.blogspot.com/2023/08/inventari-de-monges.html
(2) Santjoanistes (amb referències a les Magdalenes Agustines):
https://passavolant.blogspot.com/2011/07/santjoanistes.html
(tinc un escrit més extens, pendent de revisar, sobre els tres convents del barri que, durant la Guerra Civil, van ser convertits en txeques)
(3) Missioneres del Santíssim Sagrament. Aquestes monges fa anys que faciliten un local a un grup d'Alcohòlics  Anònims, per tal que s'hi puguin reunir:
https://holapronobis.blogspot.com/2018/08/misioneras-del-santisimo-sacramento.html
(4) Alguna estona, igual que he fet amb les monges, potser podria fer una relació dels monjos, frares, germans, etc. que he anat coneixent al llarg dels anys, alguns ben curiosos. Del Josep Ignasi en vaig parlar una vegada:
https://passavolant.blogspot.com/2011/04/el-josep-ignasi.html
(5) En l'escrit enllaçat, a la Genoveva la vaig anomenar "la mare Caritat", no recordo si perquè llavors no sabia el seu nom, o perquè em va semblar més discret d'aquesta manera. I Julio no era tampoc el nom del protagonista, ni Ester el de la seva parella:
https://passavolant.blogspot.com/2013/04/el-julio.html
(6) "Las Cruzadas de Cristo Rey abandonaron la prisión dejando paso a las funcionarias en 1978. (...) La pequeña dictadura de las religiosas llevó consigo malos tratos a muchas presas y negligencias graves." Sandra Vicente, 'La cárcel de la Trinitat de Barcelona: memoria de la represión franquista contra las mujeres catalanas', Público, 06/06/2021. Sobre les dones que hi anaven a parar, al mateix article diu: "Por la cárcel pasaron centenares de mujeres, presas comunes y políticas, represaliadas por el franquismo por sus prácticas e ideologías o por el simple hecho de haber sido infieles, haber abortado o haber ejercido la prostitución."
(7) Sor Clara, la fundadora:
https://passavolant.blogspot.com/2022/12/la-fundadora.html
(8) De totes les vegades que he escrit sobre l'Assumpta n'he triat aquests dos escrits, que em semblen adequats per fer-se una idea del tipus de persona excepcional que és:
https://passavolant.blogspot.com/2013/03/el-dinar-de-lassumpta.html
https://passavolant.blogspot.com/2022/08/histories-de-presons.html