CDXLII, 1195 Ab urbe condita / 41.59171 - 1.53748 / Etc.

16 d’oct. 2024

La carta

"La historia no sólo describe acontecimientos sino que coloca a cada uno de ellos en su propio lugar en el devenir histórico." Mar Fontcuberta (1)

De vegades hi ha gent que explica les coses una mica embolicades i, llavors, cal anar amb compte, abans de pensar que has entès bé el que volia dir. A través d'una explicació d'aquest tipus, jo entenc (ho dic així, "que ho entenc", perquè tot i que em sembla gairebé segur, de moment no en tinc la certesa), que la meva mare, en una carta, li havia dit a un germà meu que el llibre que ella havia estat escrivint sobre les seves depressions el tenia pràcticament fet, però que ja no es veia amb cor d'acabar-lo. I que confiava que aquest germà (o un altre, al qual anomenava), ho podria fer.

Si és així, que la meva mare va escriure això a aquest germà, a mi se'm plantegen dos interrogants. El primer, és si aquest text "gairebé acabat" era una cosa diferent dels papers de la meva mare que, després de morir ella, jo vaig arreplegar. És a dir, ¿serien uns papers que algú hauria recollit abans que jo recollís els papers que quedaven? És una possibilitat que em sembla bastant improbable (d'entrada, perquè mai he sentit que algú en digués res), però en principi no la puc descartar del tot. Qui podria resoldre aquest interrogant seria, si de cas, aquesta eventual altra persona, si realment existís.

De moment (em sembla el més versemblant), segueixo pensant que els papers de la meva mare relacionats amb el seu projecte de llibre eren només els que jo vaig recollir. Uns papers que, d'altra banda, no eren en absolut "un text gairebé acabat", sinó un conjunt de notes més aviat desordenades, moltes repetides, i alhora amb diferents buits (això últim es podria deduir de diferents referències temàtiques, només apuntades, que hi havia als textos). 

El fet que ella, en algun moment (com quan va escriure aquella carta), ho pogués considerar un text gairebé acabat a mi em sembla una exageració, que només s'explica per l'opinió poc ajustada a la realitat que ella podia tenir, en aquell moment, del que havia escrit.

El que sí que és cert és que, amb aquells textos, alguns dels germans que compartien els seus sentiments religiosos (aquest requisit per a ella era important, ja que el sentiment religiós era un aspecte fonamental del text), hauria pogut acabar aquell projecte. I a més ho hauria pogut fer mentre ella vivia, amb la qual cosa li hauria donat una gran alegria a ella. Això, a qui ho hagués fet, naturalment li hauria suposat una dedicació, una inversió d'energies i temps. Que fos assumible o no, això depenia de com valorés cadascú el valor del seu temps (i el valor de donar aquesta alegria a la nostra mare). 

El que acabo de dir al llarg dels anys ho he pensat moltes vegades. Però el que ignorava, fins ara, és que la meva mare hagués expressat aquest desig a algun germà meu. De manera concreta, explícita. És cert que alguna vegada jo havia imaginat que era molt probable, que hagués sigut així, però me'n faltava la prova.

També és curiós, sorprenent (o no sé quin adjectiu tocaria), que el germà destinatari de la carta que he esmentat al principi fos un dels dos que, quan jo vaig escriure el que vaig escriure, més es va disgustar. L'altre, dels dos que més es van disgustar, era precisament el que la meva mare també esmentava a la carta, com a possible finalitzador del seu llibre. Però, pel motiu que sigui, quan era el moment no ho van fer. Ni l'un ni l'altre. Tot i saber la il.lusió que li feia a la nostra mare. No ho van fer llavors, ni després de la seva mort. I quan es van queixar de la meva iniciativa, llavors tampoc no van tenir gens d'interès en fer un text alternatiu, amb l'objectiu de donar la seva versió del que va ser la vida de la nostra mare.

Sobreviure deu anys a la meva mare em va donar l'oportunitat d'escriure llavors el que vaig escriure sobre la seva vida, un text del qual en segueixo estant satisfet. Molt. D'haver-lo escrit i que qui vulgui el pugui llegir. Perquè a més d'una mostra d'afecte cap a ella (qualsevol opinió de sentit contrari sobre aquest punt no m'afecta en absolut, em sembla bastant absurda, fins i tot ridícula), considero que també és una reivindicació de la meva mare: una persona sens dubte original, apassionada, idealista, que de vegades va ser incompresa, amb moltes facetes, de vegades contradictòries, amb la qual no sempre era fàcil relacionar-se... Una persona que va viure una vida matrimonial complicada (i una forma de viure la religió també complicada), i que va arrossegar durant dècades el pes d'unes depressions tan severes que, de vegades, feien que no tingués gens de ganes de viure.

I haver viscut fins avui, nou anys més després d'haver escrit el text motiu de controvèrsia (dinou des de la mort de la meva mare), de manera inesperada m'ha permès conèixer, ara, el contingut d'aquesta carta, i d'aquesta manera reviure tant l'episodi de la recollida d'uns papers que ningú no volia, com el que va passar deu anys després, quan vaig escriure el que vaig escriure.

És l'avantatge de fer anys, de no haver-te mort abans: que de vegades et permet anar afegint peces a alguns trencaclosques incomplets... De vegades, com en aquest cas, amb peces potser no del tot inesperades, però una mica sorprenents, tenint en compte el context o característiques del trencaclosques.

--
(1) Estructura de la noticia periodística. ATE, Barcelona, 1980 (p. 17)