"Només en recordo coses bones"

Antonio Vallejo-Nájera (1889-1960) va ser cap dels "Servicios Psiquiátricos Militares", nomenat pel Franco, crec que el 1938. El mateix any o poc després va crear el "Gabinete de Investigaciones Psicológicas", amb l'objectiu de demostrar la inferioritat moral i mental dels militants marxistes i socialistes. Durant la Primera Guerra Mundial havia estat a Alemanya i havia conegut les teories eugenèsiques llavors en alça. Una altra "línia d'estudi" seva era la de la inferioritat natural de la dona, i naturalment, de manera més acusada, de la dona socialista (en general, de la dona que no acceptava el seu paper subordinat a l'home i el seu rol de mare, engendradora de fills i enclaustrada a casa).

Antonio Vallejo-Nájera va ser una persona immensament influent, i a causa de les seves diferents teories i del seu poder durant el franquisme, alguns col.lectius van tenir vides molt desgraciades. Per exemple, els infants que van ser separats a la força de les seves mares, sovint donats en adopció sense el consentiment d'elles ("robats") a causa de la suposada inferioritat i perversitat moral d'aquelles mares, ja fos a causa de la seva militància política "desafecta" o de la seva condició social, sobretot en el cas de les mares solteres (els fills de les quals, evidentment, "eren fills del pecat"). Antonio Vallejo-Nájera era una persona "de fermes conviccions religioses", concretament "nacionalcatòliques".

Fa uns anys El Mundo va publicar un article sobre aquest personatge i els seus "estudis" (1). Van demanar a una neta seva, L'Alejandra Vallejo-Nájera, llicenciada en psicologia i doctora de la Complutense, què pensava de les activitats del seu avi, i va dir això: "Yo, de mi abuelo sólo tengo recuerdos agradables."

Uns anys abans, el conegut psiquiatre Juan Antonio Valleja-Nágera, fill de l'Antonio Valleja-Nágera, pare de l'Alejandra, en el seu darrer llibre (2) parlava bastant del seu pare, sempre de manera elogiosa, sense fer cap referència a les activitats esmentades més amunt ni al dany que van legitimar les seves idees.

Si jo fos fill (o net) d'un personatge com l'Antonio Valleja-Nágera suposo que tampoc m'agradaria parlar dels seus aspectes sinistres. Però no sé imaginar-me fent-ne elogis i alhora silenciant els seus aspectes tenebrosos. Potser diria: "Miri, jo del meu pare (o avi) prefereixo no parlar-ne". I punt. Perquè el dret a callar el tenim tots.

Però si obrim la boca... Dir el que diuen el fill i la neta, alimentar aquesta imatge "de bona persona" quan en tenia una altra de ben sinistra, i molt més transcendent, ja que afectava a moltíssima més gent, ho trobo deshonest. És com el cas dels genocides nazis, que després de les seves jornades laborals, durant les quals decidien i executaven invasions, deportacions, tortures, exterminis, etc., tornaven a casa "i eren encantadors amb les seves esposes i fills", es comportaven com uns modèlics pares de família.

Un nen normalment no arriba a estar al corrent d'aquesta eventual doble cara dels seus pares, i en alguns casos potser no l'arriba a conèixer mai. Però tant el fill com la neta l'Antonio Valleja-Nágera, els dos persones curioses i a més dedicades al món de la salut mental, és evident que de grans no van poder ignorar les activitats del seu pare o avi.

Ja ho he dit abans, el dret al silenci en general és legítim. I dic en general perquè en el cas dels Vallejo-Nágera és relatiu, ja que avui dia hi ha gent que encara pateix les conseqüències de les idees i del poder de l'avi Vallejo-Nágera. Sobretot és el cas dels infants robats durant el franquisme i que ara volen saber la veritat sobre el seu origen. De manera que la legitimitat de segons quins silencis també és ben discutible.

Però el que sens dubte és una vergonya és parlar del teu avi i dir que "només en recordes coses bones", quan saps perfectament que, a causa de les seves idees, va genera molt de sofriment, un sofriment d'efectes perdurables que fins i tot arriba al present.

El més normal és no tenir a la família personatges com l'Antonio Valleja-Nágera. La majoria de famílies no tenen ni personatges significatius, coneguts públicament, ni persones amb idees tan enrevessades com les seves. Però en moltes famílies hi ha algun secret "inconfessable", deshonestedats ocultes, eventuals traïcions, petits o no tan petits inferns, etc. I el més habitual és que domini un consens que afavoreix la seva ocultació: d'aquests familiars o episodis, o no se'n par-la, o només se n'explica "l'explicable", allò que no ens produeix vergonya aliena. Excepte en el casos que aquests temes, a causa dels pes psicològic que suposen, s'acaben airejant, se'n parla obertament, com una mena d'exorcisme.

D'aquest tema (de les diferents adulteracions dels relats familiars, per omissió, invenció o tergiversació) n'he parlat moltes vegades, perquè és un tema que trobo apassionant. Com construïm (i reconstruïm) les nostres biografies, segons les nostres conveniències. I alhora m'apassiona perquè sóc conscient que a la meva família també hi ha hagut aspectes foscos, que en general s'oculten (que ningú s'espanti, no hi ha relats de l'envergadura del de l'Antonio Vallejo-Nágera). Per compensar una mica el silenci d'altres familiars (un silenci selectiu, airejant mèrits i ocultant vergonyes), en alguna ocasió jo he volgut parlar-ne. Pel fet de fer-ho, més d'una vegada m'han criticat. No me'n penedeixo d'haver-ho fet.

--
(1) Un marxista es un débil mental. Llum Quiñonero. El Mundo, 20-1-2002
(2) Una puerta a la esperanza. Escrit conjuntament, poc abans de morir, amb José Luis Olaizola.

Obsessió per la lectura

Passo a saludar el germà de la meva mare, el meu tio, i li pregunto si recorda quan la meva mare, durant l'adolescència, es tancava al vàter per llegir, perquè els meus avis li tenien prohibit que llegís.

Em diu que sí, i quan li pregunto per què els meus avis no volien que ella llegís, em diu que perquè aquella afició de la meva mare era malaltissa, una autèntica obsessió. Li pregunto que perquè parla d'obsessió, que quin mal hi ha, en llegir molt, i em diu que la meva mare "només llegia novel.letes romàntiques i frívoles".

A mi em consta que ella llegia algunes novel.les romàntiques, i que li encantaven els contes del Folch i Torres (les "Pàgines viscudes"). Alhora, sé que al vàter també hi va llegir el Quixot i la Vida de Santa Teresa, entre d'altres obres "de pes". Vaja, que llegia de tot, les seves lectures no eren només novel.letes romàntiques irrellevants.

D'altra banda, quan de gran la meva mare es referia a les seves lectures tancada al vàter, sovint les situava en les tardes dels diumenges (la resta de la setmana es veu que normalment no hi havia temps lliure). Unes tardes de diumenge que per a ella eren meravelloses, precisament per això, per la possibilitat de poder-se dedicar a llegir, encara que fos d'amagat. Vaja, que aquella "obsessió patològica", segons els meus avis i el meu tio, de la meva mare per la lectura, potser en realitat era més una obsessió patològica "d'ells" perquè ella no llegís. Tan greu era, que una tarda a la setmana ella la volgués dedicar a la lectura? I tan terrible era, si llavors llegia alguna novel.leta romàntica?

Després la conversa amb el meu tio se'n va una mica cap a una altra banda. No sé si per donar més pes al seu argument sobre "l'obsessió lectora" de la meva mare, em diu que ell, en canvi, no ha tingut mai aquesta obsessió: no ha llegit mai. Em quedo parat, i veient ell la meva sorpresa, m'explica que sempre ha preferit "pensar en les seves coses" que llegir les dels altres. Caram amb el meu tio...

Val a dir que el que em diu lliga amb la seva manera de ser, amb el seu perfil autodidacta i alhora tirant a narcisista. D'altra banda, la seva falta (o presumpta falta) de lectures no l'ha convertit en cap pallús, al contrari. És una persona original, inquieta i intel.lectualment competent. Amb molts interessos, cosa que l'ha dut, per exemple, a publicar alguns llibres, algun excepcional, realment  brillant (escriure llibres ho pot fer qualsevol, però escriure'n de bons ja no és a l'abast de tothom).

Tot el que barrinem tots (el meu tio inclòs) és a partir dels impactes que anem rebent de l'exterior i del brou que tenim a dins del cervell generat amb el xup-xup dels impactes anteriors (acumulats, barrejats, recombinats). Sense aquests impactes, sense aquestes influències, potser tindríem un cervell ple de neurones, però buit de connexions, sense ment, sense idees, sense res. És impossible alimentar-se "només d'un mateix", suposo que el que s'assembla més a això deu ser una persona amb alguna malaltia mental com un autisme sever.

És probable que en el cas del meu tio els estímuls més poderosos i fèrtils li hagin arribat a través de la seva gran afició, els viatges. Ha viatjat per tot el món, al llarg de tota la vida, moltes vegades, per països de tota mena. I mai han sigut viatges organitzats, sinó fets pel seu compte (amb la seva dona), triant sempre els destins, els itineraris, els ritmes, defugint els llocs turístics, veient moltes formes de viure diferents. D'aquesta manera, es pot dir que el meu tio "s'ha llegit" un munt d'enciclopèdies, sense lletra impresa però amb molt de contingut.

Ara bé... aquesta saviesa que ha adquirit viatjant no ha sigut suficient per poder-se adonar que, la seva germana, la meva mare, quan era adolescent, viatjava d'una altra manera. A través dels llibres, però amb la mateixa passió desmesurada i el mateix entusiasme amb què ell ha viatjat per tot el món.

Fotogrames

La dona jove de l'abric blanc és una cosina de la meva mare. La noia del seu costat de la cara rodona, una mica més baixeta i de botons aparellats a l'abric és la meva mare. La foto no està datada, és de passada la Guerra Civil. Si a la meva mare, a ull, li poso catorze anys, la foto seria del 1942.

La va fer el Josep Playà, i la va reproduir La Vanguardia el 31-5-2015, dins d'un reportatge dedicat a aquest fotògraf. El diari acompanyava la foto amb aquesta descripció: "Acto de imposición de medalla al niño Josep Pelfort, de 3 años, hijo de un falangista 'caído'".

Quan fa uns dies La Vanguardia va reproduir la foto, una germana meva va comentar que a la meva mare no se la veia gaire entusiasmada amb la cerimònia a què assistia. Jo em vaig mirar la foto una mica diferent: en l'expressió de la meva mare hi vaig veure tristesa, compassió cap el nen que està mirant, el presumpte protagonista de l'escena. Veig un nen utilitzat: s'ha organitzat l'acte amb l'excusa de la mort del seu pare, no pensant en ell, el nen, sinó amb l'objectiu de fer un acte de propaganda política. És un nen manipulat, sol i trist, que deu trobar a faltar el seu pare i que li importa un rave la cerimònia, la medalla i la reivindicació del nacionalcatolicisme.

En qualsevol cas, l'atribució d'un significat, sigui el que sigui, a una mirada d'una foto no deixa de ser bastant gratuïta. Mirar una foto i especular amb el significat de les expressions de les cares és un exercici arriscat, en general d'una utilitat dubtosa. Veiem una imatge "congelada" i li atribuïm un significat que fonamentalment només existeix dins de la nostra ment, i que pot no tenir cap relació amb el que passava (amb el que li passava, pensava i sentia la persona de la fotografia en aquell moment que va captar la màquina).

Si la imatge congelada fos d'un instant abans o després, si fos "el següent o l'anterior fotograma", potser la cara d'aquella persona seria molt diferent, per mil motius rellevants o irrellevants: un parpelleig, un alè d'aire, un soroll, un pensament, el vol d'una mosca, una picor al nas o a l'orella...

Ens agrada especular a partir d'una imatge congelada: ens atrau interpretar, gairebé psicoanalíticament, un fotograma concret, atribuint-li el significat que "a nosaltres" (segons els nostres esquemes mentals, les nostres associacions personals, la nostra biografia, etc.) ens sembla més oportú, i que pot no tenir cap relació amb allò que pensava o sentia aquella persona quan va ser fotografiada.

Mai m'ha agradat que em facin fotos. Ara penso que el meu rebuig potser obeïa, sense saber-ho, a això que he exposat, a la por a quedar congelat en un instant. I posteriorment ser mirat, "interpretat", a través d'aquell instant. No hi havia pensat mai, sobre aquest tema d'aquesta manera. I se m'ha acudit precisament ara que cada cop m'importa menys això que tant m'havia preocupat, ara que ja m'és igual el que pensi la gent. De les fotos, de mi, de tot. Suposo que en el fons no és res més que un problema de falta de seguretat personal. La tenia fràgil, i a mesura que se m'ha anat consolidant una mica, aquesta mania d'evitar les fotos ha anat desapareixent. M'ha costat gairebé tota la vida.

Em sembla recordar que a la meva mare tampoc li agradava gaire que li fessin fotos. En el seu cas crec que era perquè no li agradava no sortir afavorida, i ja se sap, quan et fan fotos et poden pescar de qualsevol manera. Però sobretot, a ella no li agradaven les fotos de quan estava passant una etapa depressiva. A mi, més que agradar-me o no, aquelles fotos que reflecteixen el seu sofriment m'angoixen. Aquella cara tan trista, tan adolorida... En aquest cas, a més, l'explicació dels fotogrames canviants no serveix: durant aquelles etapes, el fotograma sempre era el mateix, estàtic, immutable, dolorosament sempre el mateix.