Tres religions

"Si estás en una empresa que no trata bien a sus empleados, no eres tú el que tiene que cambiar, es la empresa." Alejandro Cencerrado, La Vanguardia / LC, 30/5/2022

Els desequilibris emocionals de la meva mare estaven condicionats per la influència de tres religions. A banda de la "religió religiosa" (creences sobrenaturals, pregàries, missa, confessions, etc.), les altres dues eren la de les "convencions socials", i la "medico-biològica-farmacològica". 

Cap de les tres no considerava important posar el focus en la causa de les seves depressions: es limitaven a ocupar-se de les conseqüències. De manera que, ignorant les causes, a tot estirar podien arribar a "dissimular-les", les conseqüències. Per tant, la cronificació de les depressions era bastant inevitable.

Cap dels representants o intermediaris d'aquestes tres religions mai no es va plantejar la possible modificació de les condicions de vida de la meva mare, per tal que la repercussió d'alguns factors del seu entorn sobre la seva vida no fos tan severa. Aquesta variable no tenia cabuda, a dins dels seus esquemes mentals. Com a possibilitat, "ni tan sols existia".

El resultat, tal com he dit, era que al posar només l'atenció en les simptomatologies finals (ignorant les causes), ella acabava sent una víctima dels "principis sagrats" de cada una de les tres religions. 

Ningú no volia que la meva mare patís depressions, per descomptat que no ho volia ningú, però alhora tothom la volia submisa. I no era gens fàcil, sobreviure al mig d'aquesta contradicció, d'aquesta tensió. 

Ateses les circumstàncies, l'època, el seu entorn, potser era inevitable, el que va passar. 

Pastilles i paraules (una altra vegada)

"También hubo un tiempo en la que los psiquiatras eran conocidos por sus habilidades para escuchar y hablar. Hoy los especialistas en enfermedades mentales son conocidos principalmente por prescribir medicamentos."

"Después de ver miles de casos de 'depresión resistente al tratamiento', he descubierto que muchos de estos pacientes podrían ser descritos mucho mejor como personas infelices. (...) Sin embargo, vivimos en una época en la que hablar con las personas y conseguir una historia detallada de su vida parece algo pasado de moda."

Les cites anteriors són de "El espectro bipolar. ¿Diagnóstico o moda?", de Joel Paris (1). En contra del que es pot pensar a partir d'aquestes cites, Joel Paris no és cap psicoanalista. En el llibre, en diferents moments, aquest psiquiatre fa referència a un futur en el qual, pensa ell, gràcies a indicadors biològics, serà més fàcil diagnosticar les malalties mentals i, gràcies a nous medicaments més específics, tractar les persones diagnosticades de manera més eficaç que ara, i amb menys efectes adversos.

Tanmateix, aquest optimisme diagnòstic i farmacològic seu de cara al futur (en relació amb el qual cadascú pot tenir la seva opinió, i ser més o menys escèptic), no li impedeix mirar, sense prejudicis, la realitat actual. Una realitat que, en canvi, molts professionals de la salut mental sembla que miren amb unes ulleres que fan que vegin "el que volen veure": el que els agradaria que fos, i no el que és.

Com sempre en casos així, llegir aquest llibre de Joel Paris em fa pensar en la meva mare. I també en l'Elisabet. I en altres persones molt properes a mi. Persones amb diferents tipus de problemes mentals, i que tenen vides "encara més complicades" a causa que l'únic referent terapèutic que se'ls ofereix és el vinculat a aquest sistema fonamentalista biològic-farmacològic.

El futur és un misteri, però el present és el que és. I és difícil no mirar-se amb escepticisme tots aquests discursos basats "en l'optimisme tecnocientífic" i en les presumptes meravelles farmacològiques presents o futures. Sobretot, quan tot això alhora va acompanyat pel poc interès a oferir, avui, a les persones vulnerables, no només un tractament, sinó també "un tracte": dedicació, atenció, receptivitat, comprensió... en resum, "temps i interès". (2)

--
(1) NED Ediciones, 2021 (p. 80 i 103). El títol del llibre fa referència a una tendència actual que considera bipolars cada vegada més persones, a causa de la flexibilització dels requisits necessaris per encaixar en aquesta categoria diagnòstica (una flexibilització afavorida per la confluència entre els criteris d'un sector de la psiquiatria, i els interessos dels laboratoris). Amb la conseqüència que moltes persones són medicades amb medicaments que no necessiten. Mentre que alhora se'ls neguen (a banda de medicaments potser més indicats), teràpies psicològiques que, moltes vegades, els ajudarien més que les pastilles. El que jo he ressaltat del llibre de Joel Paris, a través de les dues cites, de fet no és el tema principal del seu contingut.
(2) Això no vol dir descartar els fàrmacs, sinó només baixar-los del pedestal on se'ls ha posat. I no oblidar que moltes vegades (que no vol dir sempre), les paraules "adequades" són més efectives que les pastilles.