"Alguns medicaments antidepressius, si es donen a persones amb risc genètic de bipolaritat, poden despertar la bipolaritat." Eduard Vieta (1)
Durant anys la meva mare va patir depressions episòdiques, sense que cap metge sabés diagnosticar-les de manera apropiada. Quan les van identificar, llavors li van receptar antidepressius i, al cap d'uns anys, pocs, va arribar el diagnòstic de la bipolaritat.
Durant els anys previs a aquell primer diagnòstic de depressió (és a dir, abans de l'inici de la medicació antidepressiva), no hi ha cap indici que passés per períodes eufòrics: ni cap testimoni seu d'aquest tipus en les diferents notes que ella posteriorment va escriure, ni cap record de ningú (o com a mínim, "cap record explicat", compartit).
Per això em sembla interessant la cita inicial, en la mesura que exposa una possibilitat (per a mi fins ara desconeguda), en relació amb l'aparició en concret de la bipolaritat (seria només això, una possibilitat).
Les eventuals reflexions que a partir d'aquí es puguin o vulguin fer ja són una altra història.
--
(1) Eduard Vieta, cap del Servei de Psiquiatria del Clínic. Vilaweb, 21/04/2019. Diu també sobre aquest tema: "Sense voler, pots haver afavorit l’expressió epigenètica del trastorn a través d’un tractament que, si haguessis sabut que això podia passar, l’hauries fet diferent."
23 de des. 2019
20 de nov. 2019
L'Elisabet i la meva mare
"La fe són 24 hores de dubtes i un minut d'esperança." (1)
Segueixo amb el que vaig explicar sobre les visites conjuntes amb l'Elisabet a la capella del Santíssim, ella tan devota i jo tan descregut. (2)
Sembla que a una persona com jo li hauria de ser difícil, fer aquest tipus d'acompanyament (a causa de la meva falta absoluta de fe religiosa), i en canvi no m'ho és gens. De la mateixa manera que no em costa tampoc acompanyarla, "estar amb ella", durant les converses (quan és el cas) sobre aquests temes mentre prenem un cafè en un bar.
L'objectiu d'aquests moments òbviament és només un, procurar fer-li la vida més fàcil. I per tant, només té sentit mirar de reforçar en ella el que l'ajuda, els aspectes més "maternals", tranquil.litzadors i compassius d'aquest Déu en el qual creu (i alhora, treure importància als aspectes més culpabilitzadors i desempoderadors de la versió severa d'aquest Déu de dues cares).
Un d'aquests dies que acompanyo l'Elisabet a l'església, alhora que penso en tot això, penso també en la meva mare. Penso en ella, la meva mare, per primera vegada d'aquesta manera. Penso que hauria sigut bonic que amb ella hagués pogut tenir també, pel que fa al tema religiós, una relació semblant a la que tinc amb l'Elisabet.
Sé, d'altra banda, que hauria sigut del tot impossible, perquè la meva mare, a diferència de l'Elisabet, era una proselitista permanent, incansable, les 24 hores del dia, els 365 dies de l'any. Sentia que era "la seva obligació", aquest apostolat insistent i invasiu, per mica que es presentés l'ocasió.
Déu "esperava això d'ella", de manera que era obligada la seva actitud evangelitzadora; calia rescatar els no creients (i amb més motiu els fills!) de la seva vida extraviada, etc. Si no ho feia, no era una bona cristiana. Era el que li havien ensenyat, i ella ho havia assimilat fins al moll de l'os. De manera que era imprescindible establir entre els dos "una zona de seguretat", com a mesura d'autoprotecció (en benefici mutu).
D'altra banda, amb ella aquesta complicitat també hauria sigut impossible per un altre motiu: jo llavors no hauria sigut capaç de fer el que faig ara amb l'Elisabet, perquè llavors em faltaven encara molts aprenentatges. No naixem ensenyats, i jo no sóc cap excepció: els meus aprenentatges m'han costat anys i esforços continus.
Llavors no en sabíem prou, ni ella ni jo. Però hauria sigut bonic... De la mateixa manera que van ser bonics, de vegades molt bonics, altres espais i complicitats que sí vam compartir aquells últims anys.
--
(1) Las inocentes (Agnus Dei), Anne Fontaine, 2016
(2) http://passavolant.blogspot.com/2019/11/la-visita-al-santissim.html
(2) En altres moments ja he parlat, fins i tot extensament, dels efectes ambivalents d'aquestes creences seves, ja que per una banda donaven un sòlid sentit a la seva vida, i per un altre també la hi complicaven, sobretot pel que fa a les relacions familiars, o a una part d'aquestes relacions.
Segueixo amb el que vaig explicar sobre les visites conjuntes amb l'Elisabet a la capella del Santíssim, ella tan devota i jo tan descregut. (2)
Sembla que a una persona com jo li hauria de ser difícil, fer aquest tipus d'acompanyament (a causa de la meva falta absoluta de fe religiosa), i en canvi no m'ho és gens. De la mateixa manera que no em costa tampoc acompanyarla, "estar amb ella", durant les converses (quan és el cas) sobre aquests temes mentre prenem un cafè en un bar.
L'objectiu d'aquests moments òbviament és només un, procurar fer-li la vida més fàcil. I per tant, només té sentit mirar de reforçar en ella el que l'ajuda, els aspectes més "maternals", tranquil.litzadors i compassius d'aquest Déu en el qual creu (i alhora, treure importància als aspectes més culpabilitzadors i desempoderadors de la versió severa d'aquest Déu de dues cares).
Un d'aquests dies que acompanyo l'Elisabet a l'església, alhora que penso en tot això, penso també en la meva mare. Penso en ella, la meva mare, per primera vegada d'aquesta manera. Penso que hauria sigut bonic que amb ella hagués pogut tenir també, pel que fa al tema religiós, una relació semblant a la que tinc amb l'Elisabet.
Sé, d'altra banda, que hauria sigut del tot impossible, perquè la meva mare, a diferència de l'Elisabet, era una proselitista permanent, incansable, les 24 hores del dia, els 365 dies de l'any. Sentia que era "la seva obligació", aquest apostolat insistent i invasiu, per mica que es presentés l'ocasió.
Déu "esperava això d'ella", de manera que era obligada la seva actitud evangelitzadora; calia rescatar els no creients (i amb més motiu els fills!) de la seva vida extraviada, etc. Si no ho feia, no era una bona cristiana. Era el que li havien ensenyat, i ella ho havia assimilat fins al moll de l'os. De manera que era imprescindible establir entre els dos "una zona de seguretat", com a mesura d'autoprotecció (en benefici mutu).
D'altra banda, amb ella aquesta complicitat també hauria sigut impossible per un altre motiu: jo llavors no hauria sigut capaç de fer el que faig ara amb l'Elisabet, perquè llavors em faltaven encara molts aprenentatges. No naixem ensenyats, i jo no sóc cap excepció: els meus aprenentatges m'han costat anys i esforços continus.
Llavors no en sabíem prou, ni ella ni jo. Però hauria sigut bonic... De la mateixa manera que van ser bonics, de vegades molt bonics, altres espais i complicitats que sí vam compartir aquells últims anys.
--
(1) Las inocentes (Agnus Dei), Anne Fontaine, 2016
(2) http://passavolant.blogspot.com/2019/11/la-visita-al-santissim.html
(2) En altres moments ja he parlat, fins i tot extensament, dels efectes ambivalents d'aquestes creences seves, ja que per una banda donaven un sòlid sentit a la seva vida, i per un altre també la hi complicaven, sobretot pel que fa a les relacions familiars, o a una part d'aquestes relacions.
27 d’oct. 2019
Obsessions, distorsions i invencions
"La gente ha perdido la memoria y no quiere recuperarla. (...) Te lo he dicho antes y ahora te lo digo con toda la mala hostia que llevo dentro desde hace tiempo. Pepiño, estamos rodeados." Bromuro (1)
"Mi familia tiene nueve fusilados en Paracuellos, pero eso no es Memoria Histórica." Bertín Osborne (2)
Li explico a un noi d'uns vint-i-cinc anys que si en el lloc on estem, fa 83 anys, uns homes armats haguessin disparat les escopetes amb què apuntaven un grup de quatre persones, ell ara no existiria, perquè una d'aquelles persones era un besavi seu.
Li dic que la mort del besavi hauria alterat completament la història d'aquella família, i per tant també la de la seva àvia, que llavors era una nena de només vuit anys. Li explico que allò va passar el 19 de juliol de 1936, i que els homes armats amb les escopetes eren milicians, i que si estaven a punt de matar el seu besavi era perquè el besavi era creient, de dretes i propietari d'una fàbrica, cosa que en aquells moments trasbalsats eren tres fets molt greus, per a algunes persones exaltades.
Li explico també que a principis de 1939, en un altre lloc, la dona d'aquell besavi va reunir els seus fills i els va dir que els venien a matar, quan va sentir que uns homes pujaven les escales cridant i començaven a clavar cops de culata a la porta de la casa per tal d'esbotzar-la i entrar (cosa que al final no van fer, ja que, fos pel que fos, van fer mitja volta i van marxar).
D'altra banda, gairebé segur que aquells homes no tenien cap intenció de matar ningú, sinó només de rampinyar alguna cosa, abans de fugir de la ciutat davant la imminent arribada de l'exèrcit franquista. Però la dona del besavi llavors estava aterrida i ben convençuda del que deia.
Li explico això a aquest noi i, encara no he acabat d'explicar la segona escena, s'afegeix a la conversa un home gran, molt catalanista, i diu que ell creu que aquells homes (els de la primera i els de la segona anècdota), és possible que fossin "infiltrats franquistes", i que actuaven d'aquella manera per tal de perjudicar la imatge de la República.
Una norma d'urbanitat és que s'ha de respectar la gent gran, però és clar, una cosa és respectar-la i una altra és respectar les seves opinions, sobretot quan són veritables despropòsits. De manera que li dic a aquest noi, i a aquest home, que allò és una pura invenció sense cap mena de fonament.
Menteix aquest home? Honestament, jo crec que no: no diu la veritat, però no menteix, perquè es creu el que diu. Per això he titulat aquest petit escrit "Obsessions, distorsions i invencions", perquè és un procés força habitual: una il.lusió, un desig, poden convertir-se en una obsessió, i una ment obsessiva pot ser incapaç de reconèixer la realitat. Com que es nega a acceptar-la, "la transforma mentalment": se n'inventa una d'alternativa. I llavors creu que aquella ficció és veritat. I ho creu cada cop d'una manera més ferma, ja que per tal d'anar consolidant la invenció i fer-la indestructible, la va apuntalant amb noves distorsions i invencions. D'aquesta manera crea un món alternatiu, "virtual", que li forneix seguretat i tranquil.litat, ja que tot li encaixa.
De les dues anècdotes que he exposat (una del principi i l'altra del final de la Guerra Civil), ja n'havia parlat, per això ara no en dono més detalls (3).
Aquesta vegada, el rellevant (la novetat), és la segona part, amb l'exemple d'aquesta reinterpretació, o pura invenció, dels fets esdevinguts.
Passen sovint, aquestes coses, no és cap fet aïllat. I sigui dit de passada: no és difícil posar també exemples semblants de signe contrari, amb protagonistes de tendències ideològiques oposades. Si avui he posat aquest exemple concret és només perquè aquesta conversa és bastant recent, perquè n'he sigut testimoni directe, i perquè jo també pertanyo a la família protagonista d'aquests fets. (4)
Una família d'altra banda "ambivalent", també amb amnèsies i distorsions notables pel que fa al paper (durant la guerra i la postguerra) d'alguns dels seus membres partidaris dels militars revoltats. D'això ja n'he parlat també altres vegades.
--
(1) "El delantero centro fue asesinado al atardecer", Manuel Vázquez Montalbán, Planeta, 1988 (p. 33)
(2) 20 Minutos, 24/10/2019. No li tinc gens de simpatia, al Bertín Osborne, però el comentari em sembla prou adequat (fins i tot en el cas que la xifra de morts no sigui la que diu, cosa factible tenint en compte que es veu que no sempre ho explica igual).
(3) Els milicians:
https://passavolant.blogspot.com/2014/11/els-milicians.html
Ens vénen a matar:
https://passavolant.blogspot.com/2015/03/ens-venen-matar.html
(4) Sigui dit també de passada, per tal de completar la informació: si al principi de la Guerra Civil aquelles quatre persones van salvar la vida, de la mateixa branca familiar n'hi va haver unes altres tres que no van tenir tanta sort, i que pels mateixos motius, aquells dies i en llocs diferents van morir assassinades. Un "detall" que encara fa més inoportuna la hipòtesi d'aquell home gran...
"Mi familia tiene nueve fusilados en Paracuellos, pero eso no es Memoria Histórica." Bertín Osborne (2)
Li explico a un noi d'uns vint-i-cinc anys que si en el lloc on estem, fa 83 anys, uns homes armats haguessin disparat les escopetes amb què apuntaven un grup de quatre persones, ell ara no existiria, perquè una d'aquelles persones era un besavi seu.
Li dic que la mort del besavi hauria alterat completament la història d'aquella família, i per tant també la de la seva àvia, que llavors era una nena de només vuit anys. Li explico que allò va passar el 19 de juliol de 1936, i que els homes armats amb les escopetes eren milicians, i que si estaven a punt de matar el seu besavi era perquè el besavi era creient, de dretes i propietari d'una fàbrica, cosa que en aquells moments trasbalsats eren tres fets molt greus, per a algunes persones exaltades.
Li explico també que a principis de 1939, en un altre lloc, la dona d'aquell besavi va reunir els seus fills i els va dir que els venien a matar, quan va sentir que uns homes pujaven les escales cridant i començaven a clavar cops de culata a la porta de la casa per tal d'esbotzar-la i entrar (cosa que al final no van fer, ja que, fos pel que fos, van fer mitja volta i van marxar).
D'altra banda, gairebé segur que aquells homes no tenien cap intenció de matar ningú, sinó només de rampinyar alguna cosa, abans de fugir de la ciutat davant la imminent arribada de l'exèrcit franquista. Però la dona del besavi llavors estava aterrida i ben convençuda del que deia.
Li explico això a aquest noi i, encara no he acabat d'explicar la segona escena, s'afegeix a la conversa un home gran, molt catalanista, i diu que ell creu que aquells homes (els de la primera i els de la segona anècdota), és possible que fossin "infiltrats franquistes", i que actuaven d'aquella manera per tal de perjudicar la imatge de la República.
Una norma d'urbanitat és que s'ha de respectar la gent gran, però és clar, una cosa és respectar-la i una altra és respectar les seves opinions, sobretot quan són veritables despropòsits. De manera que li dic a aquest noi, i a aquest home, que allò és una pura invenció sense cap mena de fonament.
Menteix aquest home? Honestament, jo crec que no: no diu la veritat, però no menteix, perquè es creu el que diu. Per això he titulat aquest petit escrit "Obsessions, distorsions i invencions", perquè és un procés força habitual: una il.lusió, un desig, poden convertir-se en una obsessió, i una ment obsessiva pot ser incapaç de reconèixer la realitat. Com que es nega a acceptar-la, "la transforma mentalment": se n'inventa una d'alternativa. I llavors creu que aquella ficció és veritat. I ho creu cada cop d'una manera més ferma, ja que per tal d'anar consolidant la invenció i fer-la indestructible, la va apuntalant amb noves distorsions i invencions. D'aquesta manera crea un món alternatiu, "virtual", que li forneix seguretat i tranquil.litat, ja que tot li encaixa.
De les dues anècdotes que he exposat (una del principi i l'altra del final de la Guerra Civil), ja n'havia parlat, per això ara no en dono més detalls (3).
Aquesta vegada, el rellevant (la novetat), és la segona part, amb l'exemple d'aquesta reinterpretació, o pura invenció, dels fets esdevinguts.
Passen sovint, aquestes coses, no és cap fet aïllat. I sigui dit de passada: no és difícil posar també exemples semblants de signe contrari, amb protagonistes de tendències ideològiques oposades. Si avui he posat aquest exemple concret és només perquè aquesta conversa és bastant recent, perquè n'he sigut testimoni directe, i perquè jo també pertanyo a la família protagonista d'aquests fets. (4)
Una família d'altra banda "ambivalent", també amb amnèsies i distorsions notables pel que fa al paper (durant la guerra i la postguerra) d'alguns dels seus membres partidaris dels militars revoltats. D'això ja n'he parlat també altres vegades.
--
(1) "El delantero centro fue asesinado al atardecer", Manuel Vázquez Montalbán, Planeta, 1988 (p. 33)
(2) 20 Minutos, 24/10/2019. No li tinc gens de simpatia, al Bertín Osborne, però el comentari em sembla prou adequat (fins i tot en el cas que la xifra de morts no sigui la que diu, cosa factible tenint en compte que es veu que no sempre ho explica igual).
(3) Els milicians:
https://passavolant.blogspot.com/2014/11/els-milicians.html
Ens vénen a matar:
https://passavolant.blogspot.com/2015/03/ens-venen-matar.html
(4) Sigui dit també de passada, per tal de completar la informació: si al principi de la Guerra Civil aquelles quatre persones van salvar la vida, de la mateixa branca familiar n'hi va haver unes altres tres que no van tenir tanta sort, i que pels mateixos motius, aquells dies i en llocs diferents van morir assassinades. Un "detall" que encara fa més inoportuna la hipòtesi d'aquell home gran...
17 d’oct. 2019
Derrotes i lluernes
Si es pogués enviar cartes al Cel, un dia a la meva mare potser li enviaria aquesta poesia de la Maria-Mercè Marçal:
T'he negat
mare
tres cops
i cent.
I cap gall no cantava
defora.
Són cegues, sordes, mudes
les nostres traïcions.
I la derrota. (1)
Però com que em sembla molt contundent i desolada, potser massa, a la carta segurament hi afegiria aquesta altra poesia, també de la Maria-Mercè Marçal:
Lluna, lluerna
d'atzeituní,
clivella
la nit de cor
de xarol! (2)
I així, entre derrotes i lluernes d'atzeituní, amb paraules d'aquestes de colors diferents, tirant a grises unes i a virolades les altres, potser allò expressat s'acostaria més a allò que hauria volgut expressar.
Potser...
--
(1) Raó del cos, Edicions 62, 2009
(2) Cau de llunes, Edicions Proa, 1998
T'he negat
mare
tres cops
i cent.
I cap gall no cantava
defora.
Són cegues, sordes, mudes
les nostres traïcions.
I la derrota. (1)
Però com que em sembla molt contundent i desolada, potser massa, a la carta segurament hi afegiria aquesta altra poesia, també de la Maria-Mercè Marçal:
Lluna, lluerna
d'atzeituní,
clivella
la nit de cor
de xarol! (2)
I així, entre derrotes i lluernes d'atzeituní, amb paraules d'aquestes de colors diferents, tirant a grises unes i a virolades les altres, potser allò expressat s'acostaria més a allò que hauria volgut expressar.
Potser...
--
(1) Raó del cos, Edicions 62, 2009
(2) Cau de llunes, Edicions Proa, 1998
16 d’oct. 2019
Ell en té la culpa
Dos matrimonis han quedat per anar junts a dinar. Entren al restaurant primer els dos homes i, després, una mica separades d'ells, les dues dones. No es coneixen, ni els homes ni les dones; és el primer cop que es veuen (abans només han parlat alguna vegada per telèfon).
Mentre entren, una de les dues dones li diu a l'altra: "Tu ja saps el que em passa a mi?" L'altra primer dubta, indecisa, i després li diu que sí, que en sap alguna cosa. Llavors la primera li diu: "Doncs tot el que em passa és culpa d'ell", i assenyala el seu marit.
El que li passa, i que en part l'altra ja coneix, és que de tant en tant cau en estats depressius. Uns estats depressius severs que arriben de manera inesperada i, de manera també imprevista, al cap d'un temps se'n van. I ella creu que aquestes oscil.lacions emocionals estan causades pel tipus de relació amb el seu marit: "ell en té la culpa". Sigui o no versemblant l'atribució que ella fa, en aquell moment ella ho expressa així.
La dona dels episodis depressius era la meva mare i, per tant, "el presumpte culpable", el meu pare (quan no ens sentim bé, és fàcil que busquem algú a qui considerar l'origen dels nostres malestars; trobar un "causant" sembla que ens alleuja, malgrat que sovint les coses són més complicades).
Llavors la meva mare tenia 50 anys. Patia episodis depressius des de feia uns 20 anys. Aquell pensament de la meva mare sobre la causa de les seves depressions, aquella atribució, ¿va aparèixer en aquella època, o venia ja d'abans? Ella de vegades es queixava, de la seva condició de subordinada, dins del matrimoni, però això és una cosa, i una altra diferent és fer un altre pas i relacionar la subordinació amb la depressió.
Sé que llavors jo feia poc que havia començat a ser conscient de les seves oscil.lacions emocionals (fins aleshores, als fills se'ns havien ocultat, o no les havíem volgut veure). Recordo que llavors les depressions van començar a ser el tema, de vegades, de les cartes que ens escrivíem (aquells anys jo vivia lluny). Recordo bé que els meus comentaris de vegades incloïen també aquesta perspectiva "causal": el tipus de relació d'ella amb el meu pare i l'aparició de les depressions.
Podria ser que els meus comentaris tinguessin alguna relació amb l'inici de les seves atribucions en aquest sentit? O va ser al revés, que algun comentari seu va iniciar els meus comentaris? O van ser processos paral.lels?
Durant els anys següents, fins que la meva mare va morir (als 77 anys), de tant en tant ella feia referència, ja fos escrivint o parlant, a aquella "causalitat". Alhora, altres vegades es rebatia o contradeia ella mateixa, i deia que no hi havia cap relació entre les seves oscil.lacions emocionals i la seva relació amb el meu pare.
14 anys després de la mort de la meva mare m'assabento de la conversa que he explicat al principi (una conversa d'ara fa 41 anys). Qui me l'explica és la seva interlocutora d'aquell dia; s'havien trobat perquè el motiu d'aquell dinar conjunt era que les dues parelles es coneguessin, ja que la previsió era que aviat fossin consogres.
Com que des d'aleshores ha passat tant temps, també miro de contextualitzar aquesta informació. ¿El que va passar aquell dia va passar com ara se m'explica? Sé que és molt probable que el pas del temps hagi distorsionat poc o molt el record, i ves a saber en quin sentit:
"No hay ningún recuerdo original que pueda extraerse del cerebro intacto. Nuestros recuerdos se reimaginan con el tiempo. En neurociencia la palabra es 'reconsolidación'. Cada vez que recuperamos un recuerdo, se somete a cambios." Siri Hustvedt (1)
Sí, cal ser sempre cautelosos, amb els records, sobretot si corresponen a fets tan llunyans... De tota manera, fos o no ben bé així, a mi em sembla que és un indici que llavors, probablement, en algun moment, si més no "ja hi havia alguna cosa" (alguna consciència, algun pensament) d'aquest tipus, sobre aquesta eventual causalitat, en la ment de la meva mare.
A més, tal com ja he dit, el record de la consogra coincideix molt amb el meu record de les converses epistolars d'aquella època amb la meva mare. (2)
--
(1) 20 Minutos, 14/10/2019
(2) Malauradament, no conservo cap d'aquelles cartes, ja que llavors no els donava cap valor, i les llençava.
Mentre entren, una de les dues dones li diu a l'altra: "Tu ja saps el que em passa a mi?" L'altra primer dubta, indecisa, i després li diu que sí, que en sap alguna cosa. Llavors la primera li diu: "Doncs tot el que em passa és culpa d'ell", i assenyala el seu marit.
El que li passa, i que en part l'altra ja coneix, és que de tant en tant cau en estats depressius. Uns estats depressius severs que arriben de manera inesperada i, de manera també imprevista, al cap d'un temps se'n van. I ella creu que aquestes oscil.lacions emocionals estan causades pel tipus de relació amb el seu marit: "ell en té la culpa". Sigui o no versemblant l'atribució que ella fa, en aquell moment ella ho expressa així.
La dona dels episodis depressius era la meva mare i, per tant, "el presumpte culpable", el meu pare (quan no ens sentim bé, és fàcil que busquem algú a qui considerar l'origen dels nostres malestars; trobar un "causant" sembla que ens alleuja, malgrat que sovint les coses són més complicades).
Llavors la meva mare tenia 50 anys. Patia episodis depressius des de feia uns 20 anys. Aquell pensament de la meva mare sobre la causa de les seves depressions, aquella atribució, ¿va aparèixer en aquella època, o venia ja d'abans? Ella de vegades es queixava, de la seva condició de subordinada, dins del matrimoni, però això és una cosa, i una altra diferent és fer un altre pas i relacionar la subordinació amb la depressió.
Sé que llavors jo feia poc que havia començat a ser conscient de les seves oscil.lacions emocionals (fins aleshores, als fills se'ns havien ocultat, o no les havíem volgut veure). Recordo que llavors les depressions van començar a ser el tema, de vegades, de les cartes que ens escrivíem (aquells anys jo vivia lluny). Recordo bé que els meus comentaris de vegades incloïen també aquesta perspectiva "causal": el tipus de relació d'ella amb el meu pare i l'aparició de les depressions.
Podria ser que els meus comentaris tinguessin alguna relació amb l'inici de les seves atribucions en aquest sentit? O va ser al revés, que algun comentari seu va iniciar els meus comentaris? O van ser processos paral.lels?
Durant els anys següents, fins que la meva mare va morir (als 77 anys), de tant en tant ella feia referència, ja fos escrivint o parlant, a aquella "causalitat". Alhora, altres vegades es rebatia o contradeia ella mateixa, i deia que no hi havia cap relació entre les seves oscil.lacions emocionals i la seva relació amb el meu pare.
14 anys després de la mort de la meva mare m'assabento de la conversa que he explicat al principi (una conversa d'ara fa 41 anys). Qui me l'explica és la seva interlocutora d'aquell dia; s'havien trobat perquè el motiu d'aquell dinar conjunt era que les dues parelles es coneguessin, ja que la previsió era que aviat fossin consogres.
Com que des d'aleshores ha passat tant temps, també miro de contextualitzar aquesta informació. ¿El que va passar aquell dia va passar com ara se m'explica? Sé que és molt probable que el pas del temps hagi distorsionat poc o molt el record, i ves a saber en quin sentit:
"No hay ningún recuerdo original que pueda extraerse del cerebro intacto. Nuestros recuerdos se reimaginan con el tiempo. En neurociencia la palabra es 'reconsolidación'. Cada vez que recuperamos un recuerdo, se somete a cambios." Siri Hustvedt (1)
Sí, cal ser sempre cautelosos, amb els records, sobretot si corresponen a fets tan llunyans... De tota manera, fos o no ben bé així, a mi em sembla que és un indici que llavors, probablement, en algun moment, si més no "ja hi havia alguna cosa" (alguna consciència, algun pensament) d'aquest tipus, sobre aquesta eventual causalitat, en la ment de la meva mare.
A més, tal com ja he dit, el record de la consogra coincideix molt amb el meu record de les converses epistolars d'aquella època amb la meva mare. (2)
--
(1) 20 Minutos, 14/10/2019
(2) Malauradament, no conservo cap d'aquelles cartes, ja que llavors no els donava cap valor, i les llençava.
15 d’oct. 2019
Els rols assignats - 2
A la meva mare, a casa, al col.legi, i a la parròquia, la van educar d'acord amb el model que li tocava. El model femení clàssic, històric, mil.lenari, reforçat llavors pel nacionalcatolicisme de quan es van casar: el de la dona dedicada a la família, a la casa, i per descomptat subordinada al marit.
Ella va interioritzar aquell model, però no el va integrar de forma tan monolítica com el meu pare el seu de cap de clan (figura autoritària, protectora i proveïdora). En la interiorització de la meva mare hi havia alguna fissura, alguna dissonància. Per exemple, la meva mare, durant l'adolescència, a més de moltes lectures "cultes" (i de les preceptives lectures religioses), va llegir també (en general d'amagat), moltes novel.letes roses, romàntiques. Unes novel.letes de fons també patriarcal, però amb algunes diferències "en el col.lorejat", amb ingredients fantasiosos.
Quan es van casar, la meva mare a dins seu tenia una consciència clara de les seves obligacions matrimonials (en consonància amb l'educació familiar, escolar i religiosa rebuda), i alhora, barrejades pel mig, pinzellades d'aquelles fantasies literàries romàntiques.
Amb aquells models (el d'ell i el d'ella), era bastant inevitable que tinguessin dificultats, i que apareguessin dosis de frustració per ambdues bandes. I per això també cada un va pagar el preu que va pagar per aquesta falta de realisme (no es tracta ara de quantificar i comparar "els dos preus", sinó només de posar en relleu "que hi va haver aquests preus", és a dir, aquests sofriments).
Crec que la meva mare, quan es va anar fent gran, es va anar adonant d'aquestes trampes. Si més no d'algunes, o en alguna mesura. En canvi, el meu pare "va morir abans de morir", a causa de la demència, de manera que no va tenir l'opció de fer, eventualment, aquesta reflexió.
Si el meu pare no hagués tingut la mala sort de la demència, no sé si hauria pogut arribar a fer algun tipus de procés en aquesta direcció. Crec que, si l'hagués pogut fer, segurament ell n'hauria estat content, perquè era una persona intel.ligent, i alhora bona.
De tant en tant, amb petites variacions, retorno a aquest tema. Potser de mica en mica el vaig perfilant millor. Per a mi, parlar-ne avui segueix tenint sentit. Per la raó que sempre exposo, i repeteixo, una vegada i una altra: té sentit pensar sobre el passat "en la mesura que ens pot ajudar a viure els reptes del present". En cas contrari, per descomptat és una pèrdua de temps, i és possible que fins i tot una estupidesa.
M'agrada pensar (però no tinc garantit que sempre sigui així), que quan escric sobre aquest tema (per exemple avui), aconsegueixo evitar els perill de la banalitat...
Ella va interioritzar aquell model, però no el va integrar de forma tan monolítica com el meu pare el seu de cap de clan (figura autoritària, protectora i proveïdora). En la interiorització de la meva mare hi havia alguna fissura, alguna dissonància. Per exemple, la meva mare, durant l'adolescència, a més de moltes lectures "cultes" (i de les preceptives lectures religioses), va llegir també (en general d'amagat), moltes novel.letes roses, romàntiques. Unes novel.letes de fons també patriarcal, però amb algunes diferències "en el col.lorejat", amb ingredients fantasiosos.
Quan es van casar, la meva mare a dins seu tenia una consciència clara de les seves obligacions matrimonials (en consonància amb l'educació familiar, escolar i religiosa rebuda), i alhora, barrejades pel mig, pinzellades d'aquelles fantasies literàries romàntiques.
Amb aquells models (el d'ell i el d'ella), era bastant inevitable que tinguessin dificultats, i que apareguessin dosis de frustració per ambdues bandes. I per això també cada un va pagar el preu que va pagar per aquesta falta de realisme (no es tracta ara de quantificar i comparar "els dos preus", sinó només de posar en relleu "que hi va haver aquests preus", és a dir, aquests sofriments).
Crec que la meva mare, quan es va anar fent gran, es va anar adonant d'aquestes trampes. Si més no d'algunes, o en alguna mesura. En canvi, el meu pare "va morir abans de morir", a causa de la demència, de manera que no va tenir l'opció de fer, eventualment, aquesta reflexió.
Si el meu pare no hagués tingut la mala sort de la demència, no sé si hauria pogut arribar a fer algun tipus de procés en aquesta direcció. Crec que, si l'hagués pogut fer, segurament ell n'hauria estat content, perquè era una persona intel.ligent, i alhora bona.
De tant en tant, amb petites variacions, retorno a aquest tema. Potser de mica en mica el vaig perfilant millor. Per a mi, parlar-ne avui segueix tenint sentit. Per la raó que sempre exposo, i repeteixo, una vegada i una altra: té sentit pensar sobre el passat "en la mesura que ens pot ajudar a viure els reptes del present". En cas contrari, per descomptat és una pèrdua de temps, i és possible que fins i tot una estupidesa.
M'agrada pensar (però no tinc garantit que sempre sigui així), que quan escric sobre aquest tema (per exemple avui), aconsegueixo evitar els perill de la banalitat...
14 d’oct. 2019
Els rols assignats
"Esto es muy desconcertante para nuestro esforzado miembro de supertribu. Ha obedecido todas las reglas, pero algo ha marchado mal." Desmond Morris (1)
Al meu pare el van educar segons un model d'home i de marit que ell va interioritzar i al qual va procurar ser fidel. I estava tan convençut de la bondat d'aquell model que crec que en cap moment va arribar a pensar que potser no era el més adequat. Per això, suposo, quan en el seu matrimoni no tot li va sortir com havia pensat que havia de sortir (sobretot, al veure el difícil que era que la meva mare fos, en tots els aspectes, "com ell considerava que havia de ser"), i també quan alguns fills li van sortir desafiants, contestataris, suposo que va tenir una sensació de desconcert: Què havia passat? Què fallava?
El meu pare era un bon "cap de clan" (segons la terminologia de Desmond Morris). D'una banda havia tingut uns quants fills, de manera que havia complert amb el mandat biològic de la reproducció. I d'una altra banda era un bon "proveïdor": vetllava de manera efectiva per la família que havia format i la protegia. Ambdues coses les feia molt bé.
A més, no es va limitar a això. Alhora, va estimular els fills perquè tinguessin la màxima formació possible i fossin capaços d'independitzar-se i ser autònoms. I els va procurar transmetre, amb la paraula i amb l'exemple, uns valors "èticament consistents": atenció, esforç, perseverança, compromís, solidaritat, lleialtat, afecte, generositat...
És a dir, va ser un bon proveïdor, un bon protector, un bon referent i un bon estimulador. Però malgrat tot això, alguns fills el criticaven i, alhora, la seva dona, que en general l'admirava, de vegades també li feia retrets.
Eren uns retrets que suposo que ell no els devia entendre, perquè precisament "tot ho havia fet i ho estava fent bé", d'acord amb el model que li havien inculcat.
De fet, li va passar el mateix que els va passar a molts marits de la seva generació: educats segons el model social imperant llavors (marits caps de clan, amb una dona subordinada per designi diví i social, etc.), sovint es van desconcertar quan, tot i fer "el que els havien dit que havien de fer" (i fer-ho sovint amb una gran dedicació i inversió d'energies), després van ser criticats. Amb unes crítiques que, a més, en alguns aspectes, de vegades eren desmesuradament dures i injustes.
--
(1) El zoo humano, Plaza & Janés, 1973 (p. 57)
Al meu pare el van educar segons un model d'home i de marit que ell va interioritzar i al qual va procurar ser fidel. I estava tan convençut de la bondat d'aquell model que crec que en cap moment va arribar a pensar que potser no era el més adequat. Per això, suposo, quan en el seu matrimoni no tot li va sortir com havia pensat que havia de sortir (sobretot, al veure el difícil que era que la meva mare fos, en tots els aspectes, "com ell considerava que havia de ser"), i també quan alguns fills li van sortir desafiants, contestataris, suposo que va tenir una sensació de desconcert: Què havia passat? Què fallava?
El meu pare era un bon "cap de clan" (segons la terminologia de Desmond Morris). D'una banda havia tingut uns quants fills, de manera que havia complert amb el mandat biològic de la reproducció. I d'una altra banda era un bon "proveïdor": vetllava de manera efectiva per la família que havia format i la protegia. Ambdues coses les feia molt bé.
A més, no es va limitar a això. Alhora, va estimular els fills perquè tinguessin la màxima formació possible i fossin capaços d'independitzar-se i ser autònoms. I els va procurar transmetre, amb la paraula i amb l'exemple, uns valors "èticament consistents": atenció, esforç, perseverança, compromís, solidaritat, lleialtat, afecte, generositat...
És a dir, va ser un bon proveïdor, un bon protector, un bon referent i un bon estimulador. Però malgrat tot això, alguns fills el criticaven i, alhora, la seva dona, que en general l'admirava, de vegades també li feia retrets.
Eren uns retrets que suposo que ell no els devia entendre, perquè precisament "tot ho havia fet i ho estava fent bé", d'acord amb el model que li havien inculcat.
De fet, li va passar el mateix que els va passar a molts marits de la seva generació: educats segons el model social imperant llavors (marits caps de clan, amb una dona subordinada per designi diví i social, etc.), sovint es van desconcertar quan, tot i fer "el que els havien dit que havien de fer" (i fer-ho sovint amb una gran dedicació i inversió d'energies), després van ser criticats. Amb unes crítiques que, a més, en alguns aspectes, de vegades eren desmesuradament dures i injustes.
--
(1) El zoo humano, Plaza & Janés, 1973 (p. 57)
28 de set. 2019
La meva mare. La Mare
"Nadie que no haya pasado por la experiencia podría imaginarse lo que es buscar casa con mi madre." / "-No seas tonto, hijo -dijo Mamá sin aliento-."
Són frases de "Mi familia y otros animales", de Gerald Durrell (1). Que ara recordi, és la primera vegada que llegeixo un text amb la majúscula del segon cas (en tot el llibre es manté la diferenciació).
Els pares, una mare, la meva mare... En canvi: "la Mare", amb majúscula inicial, quan és la nostra i la paraula de fet fa la funció de nom propi.
A mi em sembla coherent la diferenciació, i la utilitzo; sobretot en les converses escrites familiars, quan entre germans em refereixo a la nostre mare, perquè llavors no és "una", sinó "Ella". Per descomptat, en el cas del meu pare, igual: "el Pare". (2)
Però m'adono que sóc una excepció: no només dins de la meva família, sinó pel que fa als relats que llegeixo, autobiogràfics o de ficció (en els quals sovint seria possible aquesta distinció). Per això m'ha agradat trobar aquest text de Durrell.
--
(1) Alianza Editorial, 1975, p. 30 i 31. Traducció de María Luisa Balseiro (suposo que aquesta diferenciació també és a l'original, "My Family and Other Animals", 1956).
(2) Dic la Mare i el Pare i de fet hauria de dir la Mamà i el Papà, perquè així els anomenàvem els fills (i els seguim anomenant), però quan parlo d'ells fora de l'entorn familiar més immediat (com ara, a l'escriure això), utilitzo sempre la primera forma, i no la segona.
Són frases de "Mi familia y otros animales", de Gerald Durrell (1). Que ara recordi, és la primera vegada que llegeixo un text amb la majúscula del segon cas (en tot el llibre es manté la diferenciació).
Els pares, una mare, la meva mare... En canvi: "la Mare", amb majúscula inicial, quan és la nostra i la paraula de fet fa la funció de nom propi.
A mi em sembla coherent la diferenciació, i la utilitzo; sobretot en les converses escrites familiars, quan entre germans em refereixo a la nostre mare, perquè llavors no és "una", sinó "Ella". Per descomptat, en el cas del meu pare, igual: "el Pare". (2)
Però m'adono que sóc una excepció: no només dins de la meva família, sinó pel que fa als relats que llegeixo, autobiogràfics o de ficció (en els quals sovint seria possible aquesta distinció). Per això m'ha agradat trobar aquest text de Durrell.
--
(1) Alianza Editorial, 1975, p. 30 i 31. Traducció de María Luisa Balseiro (suposo que aquesta diferenciació també és a l'original, "My Family and Other Animals", 1956).
(2) Dic la Mare i el Pare i de fet hauria de dir la Mamà i el Papà, perquè així els anomenàvem els fills (i els seguim anomenant), però quan parlo d'ells fora de l'entorn familiar més immediat (com ara, a l'escriure això), utilitzo sempre la primera forma, i no la segona.
3 de set. 2019
El número del mentalista
"La mnemotecnia de imagenes visuales fue descubierta por los griegos hace más de dos mil años y la utilizan la mayoría de los menemotécnicos profesionales para llevar a cabo las espectaculares proezas de su oficio." Daniel L. Schacter (1)
Fa uns dies vaig parlar de les falses habilitats hipnotitzadores del meu avi. Un altre dels seus números era el de mentalista. En aquest cas, a diferència de la demostració d'hipnosi (de falsa hipnosi), ho feia sense trampa, fent servir només una tècnica ben coneguda per la gent que es dedica a aquestes demostracions memorístiques.
Quan executava aquest número, demanava a la gent que anés dient noms de coses diferents, vint o trenta, i després ell repetia la llista en el mateix ordre. I també la podia repetir al revés, començant per l'última paraula. I sempre li sortia bé.
A mesura que li anaven dient les paraules, anava fent "un passeig mental" pel davant dels portals dels carrers del voltant de casa seva: començava per la punta d'un carrer, i al portal de la primera casa (posem per cas, "Cal Daixonses"), hi "col.locava" la imatge de la primera paraula, al segon portal la segona, i així fins a l'última paraula. (2)
Després, per recordar les paraules, anava "passejant mentalment" pel carrer i anava "mirant" la imatge de la paraula que hi havia a cada portal (a Cal Daixonses aquesta, a Cal Dallonses l'altra, etc.).
Amb aquesta estratègia també li era fàcil dir la llista al revés, ja que l'únic que havia de fer era "passejar" en direcció contrària. (3) (4)
--
(1) "Los siete pecados de la memoria", Ariel, 2003 (p. 48)
(2) Ramón Campayo ho explica així: "La memória más fuerte serà aquella basada en imágenes, y más aún la que se componga de imágenes que posean movimiento, lo que yo denomino vídeo mental". "Desarrolla una mente prodigiosa", Edaf, 2004 (p. 16).
(3) Sobre el vocabulari: no tinc clar quines són les paraules més adequades en aquests casos, o en teoria admeses segons la normativa (mentalista, memorista, mnemotècnic...), de manera que les he utilitzat sense capficar-m'hi massa.
(4) Els llibres de Schacter i Campayo m'han animat a explicar aquesta faceta del meu avi: el primer me'l vaig comprar fa uns mesos per un o dos euros a una paradeta de llibres de segona mà d'una parròquia, i el segon l'he agafat fa pocs dies del punt d'intercanvi de llibres d'una estació d'autobusos.
Fa uns dies vaig parlar de les falses habilitats hipnotitzadores del meu avi. Un altre dels seus números era el de mentalista. En aquest cas, a diferència de la demostració d'hipnosi (de falsa hipnosi), ho feia sense trampa, fent servir només una tècnica ben coneguda per la gent que es dedica a aquestes demostracions memorístiques.
Quan executava aquest número, demanava a la gent que anés dient noms de coses diferents, vint o trenta, i després ell repetia la llista en el mateix ordre. I també la podia repetir al revés, començant per l'última paraula. I sempre li sortia bé.
A mesura que li anaven dient les paraules, anava fent "un passeig mental" pel davant dels portals dels carrers del voltant de casa seva: començava per la punta d'un carrer, i al portal de la primera casa (posem per cas, "Cal Daixonses"), hi "col.locava" la imatge de la primera paraula, al segon portal la segona, i així fins a l'última paraula. (2)
Després, per recordar les paraules, anava "passejant mentalment" pel carrer i anava "mirant" la imatge de la paraula que hi havia a cada portal (a Cal Daixonses aquesta, a Cal Dallonses l'altra, etc.).
Amb aquesta estratègia també li era fàcil dir la llista al revés, ja que l'únic que havia de fer era "passejar" en direcció contrària. (3) (4)
--
(1) "Los siete pecados de la memoria", Ariel, 2003 (p. 48)
(2) Ramón Campayo ho explica així: "La memória más fuerte serà aquella basada en imágenes, y más aún la que se componga de imágenes que posean movimiento, lo que yo denomino vídeo mental". "Desarrolla una mente prodigiosa", Edaf, 2004 (p. 16).
(3) Sobre el vocabulari: no tinc clar quines són les paraules més adequades en aquests casos, o en teoria admeses segons la normativa (mentalista, memorista, mnemotècnic...), de manera que les he utilitzat sense capficar-m'hi massa.
(4) Els llibres de Schacter i Campayo m'han animat a explicar aquesta faceta del meu avi: el primer me'l vaig comprar fa uns mesos per un o dos euros a una paradeta de llibres de segona mà d'una parròquia, i el segon l'he agafat fa pocs dies del punt d'intercanvi de llibres d'una estació d'autobusos.
15 d’ag. 2019
Visita a l'Arxiu del Tribunal Militar Territorial de Barcelona.
Vaig a l'Arxiu del Tribunal Militar Territorial de Barcelona, a consultar l'expedient del judici d'un parent meu, acusat a l'acabar la Guerra Civil d'haver donat "suport als revoltats". Les coses anaven així: llavors acusaven les persones que s'havien mantingut fidels a la República (a la Constitució), del delicte que havien comès no elles, sinó els acusadors.
Quines eren les acusacions concretes contra aquest parent? La principal, haver-se afiliat a Estat Català, un partit independentista. La segona, haver parlat per la ràdio durant la guerra. La tercera, haver tingut una pistola.
El primer fet era cert. El segon també, però ni tan sols es concretava "què havia dit". El tercer es veu que també, però d'aquella pistola, no hi havia ni tan sols indicis "que l'hagués fet servir".
Amb acusacions com aquelles, a l'acabar la Guerra Civil (i durant la guerra, a mesura que els "nacionals" anaven ocupant nous territoris), moltes persones van acabar afusellades: haver militat o simpatitzat amb partits que no fossin de dretes i unionistes de vegades era suficient per justificar una pena de mort.
Aquest parent, però, tenia "padrins"; la seva família, de dretes, religiosa, influent, i a partir de llavors franquista, es va moure per tal d'aconseguir "informes favorables", de persones de lleialtat inqüestionable al "Glorioso Movimiento Nacional" (GMN, tal com se l'esmenta en diferents papers del sumari). Gràcies a aquestes gestions, "només" va ser condemnat a 12 anys de presó
També gràcies a aquestes influències, la condemna després va ser atenuada de forma progressiva, de manera que al cap d'uns anys feia vida pràcticament normal (tot i que la condemna de 12 anys seguia vigent).
Fins aquí, tot previsible (dissortadament previsible). Però resulta que aquesta història no s'acaba aquí.
En els papers del sumari es fa referència al fet que durant la guerra, mentre estava en el bàndol republicà, aquest parent ja havia estat empresonant. I el motiu es veu que llavors no era polític, sinó de tipus econòmic, potser alguna malversació. De fet, al sumari no s'esmenta els motius de l'empresonament, només es constata el fet i s'esmenten les presons on va estar (aquesta referència de la motivació econòmica que he comentat m'ha arribat per una altra banda).
El que sí que es recull al sumari, a través d'algun testimoni, és que quan estava en aquestes presons republicanes es va afiliar (se suposa que de manera clandestina) a la Falange. És a dir: abans de l'inici de la guerra aquest parent segons sembla no estava afiliat a cap organització política, tot i que sembla que les seves idees eren de dretes, com les de la seva família. Llavors comença la guerra, i s'afilia de manera sorprenent a Estat Català. I després, quan està a la presó republicana, s'afilia a la Falange (potser calculant que els guanyadors al final seran els franquistes).
En conjunt, sembla més la imatge d'una persona oportunista, i potser una mica eixelebrada, que la d'algú amb conviccions "d'algun tipus".
D'altra banda, el que he explicat no fa que m'oblidi que, en relació al que he exposat, "ves a saber". Perquè és obvi que cal desconfiar de molta informació que aporta el sumari (o que m'ha aportat alguna altra consulta). Per exemple, que el sumari reculli "el testimoni d'en tal" (ja sigui a favor o en contra de l'acusat), l'únic que constata "és que en tal va testimoniar allò", però de cap manera que sigui cert "el que va dir".
D'un sumari així l'únic que és objectivament veritat és que s'obre una causa, que s'acusa algú d'uns determinats fets, que s'aporten unes presumptes proves (el fet objectiu és la relació de proves aportades, no la seva veracitat), i que finalment es dicta una sentència. En aquest cas, 12 anys. Aquests elements són certs, però la resta, la realitat pel que fa al que va passar, "ves a saber la que va ser".
Em sembla una història interessant per diferents motius. El primer, perquè abans d'aquesta petita investigació havia sentit explicar aquesta història de forma, a més de parcial, força esbiaixada, per tal que encaixés sense contradiccions i noses "amb els desitjos" de qui me l'explicava (amb la voluntat de donar una bona imatge d'aquest parent, sense cap ombra ni contradicció).
En segon lloc, aquesta història em fa pensar un cop més en l'embolic dels diferents projectes de "memòries històriques" que pugnen per imposar-se, per tenir l'exclusiva de l'objectivitat (ja siguin memòries històriques individuals, familiars, locals o nacionals). Però si de cas aquest fil ja el seguiré un altre dia.
Quines eren les acusacions concretes contra aquest parent? La principal, haver-se afiliat a Estat Català, un partit independentista. La segona, haver parlat per la ràdio durant la guerra. La tercera, haver tingut una pistola.
El primer fet era cert. El segon també, però ni tan sols es concretava "què havia dit". El tercer es veu que també, però d'aquella pistola, no hi havia ni tan sols indicis "que l'hagués fet servir".
Amb acusacions com aquelles, a l'acabar la Guerra Civil (i durant la guerra, a mesura que els "nacionals" anaven ocupant nous territoris), moltes persones van acabar afusellades: haver militat o simpatitzat amb partits que no fossin de dretes i unionistes de vegades era suficient per justificar una pena de mort.
Aquest parent, però, tenia "padrins"; la seva família, de dretes, religiosa, influent, i a partir de llavors franquista, es va moure per tal d'aconseguir "informes favorables", de persones de lleialtat inqüestionable al "Glorioso Movimiento Nacional" (GMN, tal com se l'esmenta en diferents papers del sumari). Gràcies a aquestes gestions, "només" va ser condemnat a 12 anys de presó
També gràcies a aquestes influències, la condemna després va ser atenuada de forma progressiva, de manera que al cap d'uns anys feia vida pràcticament normal (tot i que la condemna de 12 anys seguia vigent).
Fins aquí, tot previsible (dissortadament previsible). Però resulta que aquesta història no s'acaba aquí.
En els papers del sumari es fa referència al fet que durant la guerra, mentre estava en el bàndol republicà, aquest parent ja havia estat empresonant. I el motiu es veu que llavors no era polític, sinó de tipus econòmic, potser alguna malversació. De fet, al sumari no s'esmenta els motius de l'empresonament, només es constata el fet i s'esmenten les presons on va estar (aquesta referència de la motivació econòmica que he comentat m'ha arribat per una altra banda).
El que sí que es recull al sumari, a través d'algun testimoni, és que quan estava en aquestes presons republicanes es va afiliar (se suposa que de manera clandestina) a la Falange. És a dir: abans de l'inici de la guerra aquest parent segons sembla no estava afiliat a cap organització política, tot i que sembla que les seves idees eren de dretes, com les de la seva família. Llavors comença la guerra, i s'afilia de manera sorprenent a Estat Català. I després, quan està a la presó republicana, s'afilia a la Falange (potser calculant que els guanyadors al final seran els franquistes).
En conjunt, sembla més la imatge d'una persona oportunista, i potser una mica eixelebrada, que la d'algú amb conviccions "d'algun tipus".
D'altra banda, el que he explicat no fa que m'oblidi que, en relació al que he exposat, "ves a saber". Perquè és obvi que cal desconfiar de molta informació que aporta el sumari (o que m'ha aportat alguna altra consulta). Per exemple, que el sumari reculli "el testimoni d'en tal" (ja sigui a favor o en contra de l'acusat), l'únic que constata "és que en tal va testimoniar allò", però de cap manera que sigui cert "el que va dir".
D'un sumari així l'únic que és objectivament veritat és que s'obre una causa, que s'acusa algú d'uns determinats fets, que s'aporten unes presumptes proves (el fet objectiu és la relació de proves aportades, no la seva veracitat), i que finalment es dicta una sentència. En aquest cas, 12 anys. Aquests elements són certs, però la resta, la realitat pel que fa al que va passar, "ves a saber la que va ser".
Em sembla una història interessant per diferents motius. El primer, perquè abans d'aquesta petita investigació havia sentit explicar aquesta història de forma, a més de parcial, força esbiaixada, per tal que encaixés sense contradiccions i noses "amb els desitjos" de qui me l'explicava (amb la voluntat de donar una bona imatge d'aquest parent, sense cap ombra ni contradicció).
En segon lloc, aquesta història em fa pensar un cop més en l'embolic dels diferents projectes de "memòries històriques" que pugnen per imposar-se, per tenir l'exclusiva de l'objectivitat (ja siguin memòries històriques individuals, familiars, locals o nacionals). Però si de cas aquest fil ja el seguiré un altre dia.
25 de jul. 2019
Catorze anys
"He intentado ser fiel a la verdad, pero mi verdad no tiene por qué ser la verdad de todos, y menos aún han de coincidir mis puntos de vista con los ajenos. Puede además fallarme la memoria: ni siquiera los recuerdos de mi hermano coinciden con los míos cuando rememoramos un pasado por ambos compartido." Esther Tusquets (1)
Fa catorze anys que va morir la meva mare i en fa dos que vaig acabar uns escrits sobre ella; sobre la seva vida, el seu entorn, les seves creences, les seves depressions... Sobre tot això i sobre la meva relació amb ella.
Vaig acabar aquell relat, però després no vaig aparcar el tema. Hi havia aspectes que havia descartat incloure’ls en el relat, uns per una qüestió d’espai (voler ser exhaustius ens pot convertir en illegibles, insuportables), i uns altres per altres motius (alguns a causa de ser temes especialment delicats).
El cas és que pensar (seguir pensant) sobre aquests aspectes "absents" del relat em seguia atraient.
D’altra banda, em va encuriosir, i va fer que em plantegés nous interrogants, veure algunes de les reaccions que va provocar el que havia escrit. Em va semblar interessant reflexionar sobre el contingut d’alguns comentaris, i pensar en els diferents motius que els podien haver provocat.
De manera que, des d’aleshores, de tant en tant he anat retornant a les reflexions sobre aquest tema: la meva mare, la seva vida, el seu entorn, les seves depressions...
Avui, segueixo tenint la sensació que la meva mare va ser una persona en gran mesura incompresa. Sé que aquest fet (o "això" que jo exposo com un fet), té diferents explicacions. En qualsevol cas, no puc evitar que m’entristeixi. I que de vegades encara em decebin alguns comentaris o actituds (del passat o actuals).
És la percepció d’una incomprensió que, a partir de la meva experiència amb altres persones amb problemes semblants als de la meva mare, alhora em porta a contemplar, com a possibles, algunes generalitzacions. I aquest és un altre estímul per seguir pensant i escrivint sobre aquest tema.
Són dos àmbits alimentant-se mútuament, el privat o familiar, i el social: la meva mare em fa pensar en altres persones, i altres persones amb problemes semblants als seus em fan pensar en ella. El resultat és que per a mi pensar en la meva mare té un doble interès.
Des d'aquest punt de vista, la meva mare és també "una mena d’arquetip": de persona ferida, víctima d’una vida que et desborda i d’un entorn que no t’entén (o no prou). D'un entorn que no entén, sobretot, el que, en un cas així (des del meu punt de vista) és el més rellevant: el grau de sofriment existent, suportat.
Per tant, podria dir que, en alguna mesura, la meva mare és una excusa per parlar (o seguir parlant), sobre què ens passa quan les nostres expectatives trontollen, quan perdem els referents validadors que teníem, quan els malestars, a causa de la seva intensitat, s’acaben convertint en malalties, quan les malalties que patim no són enteses, quan aquesta falta d’enteniment multiplica els nostres malestars, etc.
Cadascú té els interessos que té, i li agrada parlar del que li agrada parlar. El meu cas és el que he exposat. I tal com he dit (ja m’està bé insistir-hi), la meva mare m’interessa tant per parlar d’ella mateixa (en la mesura que és "la meva mare"), com per la possibilitat que m’ofereix per a la generalització (sobre les persones en situacions semblants).
Crec que a ella això que acabo de dir li agradaria. Ho crec així, al marge que algunes coses que de vegades dic al parlar d’ella i d’aquests temes sé que podrien incomodar-la. Crec tant una cosa com l’altra (l’aprovació i el rebuig), i des d’aquesta doble creença, malgrat la consciència de la segona part (el seu previsible o segur desacord i disgust en relació a algunes afirmacions o punts de vista meus), de tant en tant m’agrada anar reprenent aquestes reflexions.
--
(1) "Habíamos ganado la guerra", Bruguera, 2007 (p. 6). A "Confesiones de una vieja dama indigna", també de l'Esther Tusquets (Bruguera, 2009) hi ha una altra frase que també em sembla escaient citar en el context d'aquestes consideracions: "Dije mucho menos de lo que hubiera podido decir." (p. 18).
Fa catorze anys que va morir la meva mare i en fa dos que vaig acabar uns escrits sobre ella; sobre la seva vida, el seu entorn, les seves creences, les seves depressions... Sobre tot això i sobre la meva relació amb ella.
Vaig acabar aquell relat, però després no vaig aparcar el tema. Hi havia aspectes que havia descartat incloure’ls en el relat, uns per una qüestió d’espai (voler ser exhaustius ens pot convertir en illegibles, insuportables), i uns altres per altres motius (alguns a causa de ser temes especialment delicats).
El cas és que pensar (seguir pensant) sobre aquests aspectes "absents" del relat em seguia atraient.
D’altra banda, em va encuriosir, i va fer que em plantegés nous interrogants, veure algunes de les reaccions que va provocar el que havia escrit. Em va semblar interessant reflexionar sobre el contingut d’alguns comentaris, i pensar en els diferents motius que els podien haver provocat.
De manera que, des d’aleshores, de tant en tant he anat retornant a les reflexions sobre aquest tema: la meva mare, la seva vida, el seu entorn, les seves depressions...
Avui, segueixo tenint la sensació que la meva mare va ser una persona en gran mesura incompresa. Sé que aquest fet (o "això" que jo exposo com un fet), té diferents explicacions. En qualsevol cas, no puc evitar que m’entristeixi. I que de vegades encara em decebin alguns comentaris o actituds (del passat o actuals).
És la percepció d’una incomprensió que, a partir de la meva experiència amb altres persones amb problemes semblants als de la meva mare, alhora em porta a contemplar, com a possibles, algunes generalitzacions. I aquest és un altre estímul per seguir pensant i escrivint sobre aquest tema.
Són dos àmbits alimentant-se mútuament, el privat o familiar, i el social: la meva mare em fa pensar en altres persones, i altres persones amb problemes semblants als seus em fan pensar en ella. El resultat és que per a mi pensar en la meva mare té un doble interès.
Des d'aquest punt de vista, la meva mare és també "una mena d’arquetip": de persona ferida, víctima d’una vida que et desborda i d’un entorn que no t’entén (o no prou). D'un entorn que no entén, sobretot, el que, en un cas així (des del meu punt de vista) és el més rellevant: el grau de sofriment existent, suportat.
Per tant, podria dir que, en alguna mesura, la meva mare és una excusa per parlar (o seguir parlant), sobre què ens passa quan les nostres expectatives trontollen, quan perdem els referents validadors que teníem, quan els malestars, a causa de la seva intensitat, s’acaben convertint en malalties, quan les malalties que patim no són enteses, quan aquesta falta d’enteniment multiplica els nostres malestars, etc.
Cadascú té els interessos que té, i li agrada parlar del que li agrada parlar. El meu cas és el que he exposat. I tal com he dit (ja m’està bé insistir-hi), la meva mare m’interessa tant per parlar d’ella mateixa (en la mesura que és "la meva mare"), com per la possibilitat que m’ofereix per a la generalització (sobre les persones en situacions semblants).
Crec que a ella això que acabo de dir li agradaria. Ho crec així, al marge que algunes coses que de vegades dic al parlar d’ella i d’aquests temes sé que podrien incomodar-la. Crec tant una cosa com l’altra (l’aprovació i el rebuig), i des d’aquesta doble creença, malgrat la consciència de la segona part (el seu previsible o segur desacord i disgust en relació a algunes afirmacions o punts de vista meus), de tant en tant m’agrada anar reprenent aquestes reflexions.
--
(1) "Habíamos ganado la guerra", Bruguera, 2007 (p. 6). A "Confesiones de una vieja dama indigna", també de l'Esther Tusquets (Bruguera, 2009) hi ha una altra frase que també em sembla escaient citar en el context d'aquestes consideracions: "Dije mucho menos de lo que hubiera podido decir." (p. 18).
22 de jul. 2019
El melic, el borrissol i el meu avi
"Per què serveix el melic? Per guardar-hi el borrissol de la samarreta."
És una ocurrència del meu avi matern, i me l'explica el meu tio, 63 anys després de la mort del meu avi, el seu pare, que va morir jove, als 53 anys.
Durant un dinar, aquest tio m'explica coses del meu avi que no havia sentit explicar mai, com aquesta del melic, força graciosa. Coses que fan que em vegi obligat a redibuixar la imatge que tenia del meu avi.
Una de les coses que em diu el meu tio és que el meu avi de vegades feia demostracions d'hipnotisme. Com que em quedo bocabadat, me'n posa un exemple. Diu que una vegada, en un hostal, va hipnotitzar una dona jove i molt bonica. Un cop hipnotitzada, li va dir que s'aixequés, i que anés a l'altra banda de la sala i que fes un petó a un home que hi havia allí assegut.
La dona hipnotitzada, com una autòmats, ho va fer, provocant a parts iguals admiració per l'estat d'hipnosi, com escàndol pel fet de fer un petó a un home desconegut, una cosa òbviament censurable en aquella època de finals dels anys quaranta, en ple nacionalcatolicisme de caspa social, mantellines (tèxtils i mentals) i múltiples hipocresies.
Ara bé, el que no sabien els meravellats i alhora escandalitzats espectadors era que tot era un muntatge, que l'home era el marit de la dona, i que s'havien assegut a propòsit en llocs apartats de la sala, per tal d'escenificar millor la demostració de la presumpta hipnosi.
Faig un incís. Suposo que el meu avi havia triat en concret aquells protagonistes, un matrimoni, ja que segurament per a ell, "amb hipnosi o sense", també hauria sigut un escàndol que un home i una dona, sense estar casats, s'haguessin fet un petó...
Bé, el cas és que la imatge que jo tenia del meu avi era la d'un home molt seriós, molt formal. Molt polifacètic i creatiu, però sempre des d'aquesta seriositat. El bromista de la família era el seu pare, un home de bromes de vegades pesades, sovint escatològiques, i que a qui més gràcia feien era a ell mateix (i als altres, ben poca).
Al seu fill, aquell humor sovint groller i vulgar no li agradava. I va construir un model humorístic alternatiu, polit, enginyós, elegant. I de tant en tant es veu que n'oferia alguna mostra. Però a mi, fins ara, ningú no me n'havia comentat mai res.
Tal com he dit, aquesta faceta bromista, teatrera, encara que l' exercís també des de la seriositat, ara m'obliga a modificar la imatge que tenia d'ell (una imatge, per cert, forjada només a través del que me n'han explicat, perquè quan ell va morir jo només tenia dos anys).
Aquesta història, alhora, em fa pensar en les moltes vegades que segurament tenim imatges d'altres persones que sobretot són només això, "les imatges que nosaltres tenim d'elles". És a dir, "construccions" que per falta d'informació (o per distorsió de la informació existent), són considerablement diferents de la realitat d'aquestes persones. O que potser fins i tot no hi tenen res a veure.
És una ocurrència del meu avi matern, i me l'explica el meu tio, 63 anys després de la mort del meu avi, el seu pare, que va morir jove, als 53 anys.
Durant un dinar, aquest tio m'explica coses del meu avi que no havia sentit explicar mai, com aquesta del melic, força graciosa. Coses que fan que em vegi obligat a redibuixar la imatge que tenia del meu avi.
Una de les coses que em diu el meu tio és que el meu avi de vegades feia demostracions d'hipnotisme. Com que em quedo bocabadat, me'n posa un exemple. Diu que una vegada, en un hostal, va hipnotitzar una dona jove i molt bonica. Un cop hipnotitzada, li va dir que s'aixequés, i que anés a l'altra banda de la sala i que fes un petó a un home que hi havia allí assegut.
La dona hipnotitzada, com una autòmats, ho va fer, provocant a parts iguals admiració per l'estat d'hipnosi, com escàndol pel fet de fer un petó a un home desconegut, una cosa òbviament censurable en aquella època de finals dels anys quaranta, en ple nacionalcatolicisme de caspa social, mantellines (tèxtils i mentals) i múltiples hipocresies.
Ara bé, el que no sabien els meravellats i alhora escandalitzats espectadors era que tot era un muntatge, que l'home era el marit de la dona, i que s'havien assegut a propòsit en llocs apartats de la sala, per tal d'escenificar millor la demostració de la presumpta hipnosi.
Faig un incís. Suposo que el meu avi havia triat en concret aquells protagonistes, un matrimoni, ja que segurament per a ell, "amb hipnosi o sense", també hauria sigut un escàndol que un home i una dona, sense estar casats, s'haguessin fet un petó...
Bé, el cas és que la imatge que jo tenia del meu avi era la d'un home molt seriós, molt formal. Molt polifacètic i creatiu, però sempre des d'aquesta seriositat. El bromista de la família era el seu pare, un home de bromes de vegades pesades, sovint escatològiques, i que a qui més gràcia feien era a ell mateix (i als altres, ben poca).
Al seu fill, aquell humor sovint groller i vulgar no li agradava. I va construir un model humorístic alternatiu, polit, enginyós, elegant. I de tant en tant es veu que n'oferia alguna mostra. Però a mi, fins ara, ningú no me n'havia comentat mai res.
Tal com he dit, aquesta faceta bromista, teatrera, encara que l' exercís també des de la seriositat, ara m'obliga a modificar la imatge que tenia d'ell (una imatge, per cert, forjada només a través del que me n'han explicat, perquè quan ell va morir jo només tenia dos anys).
Aquesta història, alhora, em fa pensar en les moltes vegades que segurament tenim imatges d'altres persones que sobretot són només això, "les imatges que nosaltres tenim d'elles". És a dir, "construccions" que per falta d'informació (o per distorsió de la informació existent), són considerablement diferents de la realitat d'aquestes persones. O que potser fins i tot no hi tenen res a veure.
17 de juny 2019
11 de juny 2019
Parents menys llunyans
ABC. DOMINGO 8 DE DICIEMBRE DE 1968. EDICION DE LA MAÑANA. PAG. 72
Vuit persones firmen com a testimonis per part del nou marit, i deu per part de la nova esposa. Divuit testimonis en total, tots homes (ignoro si és una cosa més de les moltes que llavors estaven prohibides a les dones, firmar com a testimonis de casaments...).
El meu parent (molt proper) és l'avant penúltim testimoni per part de la dona.
4 de juny 2019
Parents llunyans a Mauthausen (o potser no tan llunyans)
"Capellades / Saumell Tort, Simó, 2.6.09 / St. XIII-A 40709 6.8.40 M. 3512 24.1.41 G. 9693 +17.4.41 G. / Pare: Emili Saumell Bartolí (...)"
Que vol dir:
Simó Saumell Tort va néixer a Capellades el 2.6.1909. Era fill d'Emili Saumell Bartolí. El 1940 estava al camp de presoners XIII-A (a Nuremberg), on tenia el número 40709. El 6.8.1940 va ser enviat a Mauthausen, on li van assignar el número 3512. El 24.1.1941 va ser traslladat a Gusen (camp depenent de Mauthausen), on se li va assignar el número 9693. Va morir a Gusen el 17.4.1941.
El primer text és de "Els catalans als camps nazis", de la Montserrat Roig, publicat el 1977. (1)
El segon text és la interpretació (meva, espero no haver-me equivocat) del primer text, a partir de les claus que dóna Montserrat Roig.
Què més se'n sap, d'aquest Simó Saumell? Doncs sembla que res més.
Què seria el més probable? Hauria participat en la Guerra Civil espanyola en el bàndol republicà, i a l'acabar la guerra va haver de marxar cap a França. Allí potser va ser detingut en un dels camps de refugiats del sud de França, o capturat quan formava part d'alguna de les companyies de treball que es van organitzar llavors per tal d'impedir l'avanç de l'exèrcit nazi, o potser es va implicar en la resistència i va ser llavors que el van capturar (fins aquí, tot suposicions).
El que està clar és que el 1940 estava ja al camp de presoners XIII-A, i que després el van dur a Mauthausen i Gusen, on va morir el 1941, als 31 anys. Això ja no són suposicions.
Per què alguns deportats van sobreviure? Doncs perquè es va acabar la guerra, ja que si hagués durat més, o l'haguessin guanyat els nazis, més aviat o més tard haurien mort tots:
"Us vull dir, camarades, quin serà l'ordre social del futur: hi haurà una classe de senyors (...) hi haurà la massa de membres del partit (...) hi haurà la multitud anònima, la col.lectivitat dels servidors (...) Més avall hi haurà, encara, la classe sotmesa de les races estrangeres. Anomenem-la tranquil.lament la classe moderna dels esclaus." Discurs de Hitler el 1932, citat per Montserrat Roig (p. 192).
Com va morir Simó Saumell? Doncs no ho sabem, però amb tota seguretat d'alguna de les diferents maneres que la gent moria als camps nazis: de gana, o a causa d'una malaltia provocada per la desnutrició, o congelat durant una formació, o colpejat, o estimbat en una pedrera, o mossegat per gossos ensinistrats, o electrocutat en una de les tanques electrificades del camp, o executat amb un tret, o penjat, o torturat, o gasejat...
Als camps de treball i d'extermini nazis la vida era molt difícil, i els deportats hi podien morir de moltes maneres diferents.
--
(1) Segons l'edició d'Edicions 62 del 2003, pàgina 581. L'autora diu que la seva font d'informació per aquest apartat del llibre (amb la relació dels catalans morts a Mathausen o als camps que en depenien, com el de Gusen) és la còpia que va fer Jaume de Puig dels originals que hi ha a l'Amicale de Mauthausen de París.
Que vol dir:
Simó Saumell Tort va néixer a Capellades el 2.6.1909. Era fill d'Emili Saumell Bartolí. El 1940 estava al camp de presoners XIII-A (a Nuremberg), on tenia el número 40709. El 6.8.1940 va ser enviat a Mauthausen, on li van assignar el número 3512. El 24.1.1941 va ser traslladat a Gusen (camp depenent de Mauthausen), on se li va assignar el número 9693. Va morir a Gusen el 17.4.1941.
El primer text és de "Els catalans als camps nazis", de la Montserrat Roig, publicat el 1977. (1)
El segon text és la interpretació (meva, espero no haver-me equivocat) del primer text, a partir de les claus que dóna Montserrat Roig.
Què més se'n sap, d'aquest Simó Saumell? Doncs sembla que res més.
Què seria el més probable? Hauria participat en la Guerra Civil espanyola en el bàndol republicà, i a l'acabar la guerra va haver de marxar cap a França. Allí potser va ser detingut en un dels camps de refugiats del sud de França, o capturat quan formava part d'alguna de les companyies de treball que es van organitzar llavors per tal d'impedir l'avanç de l'exèrcit nazi, o potser es va implicar en la resistència i va ser llavors que el van capturar (fins aquí, tot suposicions).
El que està clar és que el 1940 estava ja al camp de presoners XIII-A, i que després el van dur a Mauthausen i Gusen, on va morir el 1941, als 31 anys. Això ja no són suposicions.
Per què alguns deportats van sobreviure? Doncs perquè es va acabar la guerra, ja que si hagués durat més, o l'haguessin guanyat els nazis, més aviat o més tard haurien mort tots:
"Us vull dir, camarades, quin serà l'ordre social del futur: hi haurà una classe de senyors (...) hi haurà la massa de membres del partit (...) hi haurà la multitud anònima, la col.lectivitat dels servidors (...) Més avall hi haurà, encara, la classe sotmesa de les races estrangeres. Anomenem-la tranquil.lament la classe moderna dels esclaus." Discurs de Hitler el 1932, citat per Montserrat Roig (p. 192).
Com va morir Simó Saumell? Doncs no ho sabem, però amb tota seguretat d'alguna de les diferents maneres que la gent moria als camps nazis: de gana, o a causa d'una malaltia provocada per la desnutrició, o congelat durant una formació, o colpejat, o estimbat en una pedrera, o mossegat per gossos ensinistrats, o electrocutat en una de les tanques electrificades del camp, o executat amb un tret, o penjat, o torturat, o gasejat...
Als camps de treball i d'extermini nazis la vida era molt difícil, i els deportats hi podien morir de moltes maneres diferents.
--
(1) Segons l'edició d'Edicions 62 del 2003, pàgina 581. L'autora diu que la seva font d'informació per aquest apartat del llibre (amb la relació dels catalans morts a Mathausen o als camps que en depenien, com el de Gusen) és la còpia que va fer Jaume de Puig dels originals que hi ha a l'Amicale de Mauthausen de París.
29 de maig 2019
Les preguntes que ja no podem fer
De vegades penso en el que m'agradaria haver-li preguntat al meu pare, tant coses de la seva infantesa, com de la Guerra Civil i la immediata postguerra, sobre la meva mare, sobre la seva vida de casats, o sobre els seus negocis...
No li vaig preguntar mai res, o gairebé res. Si ho hagués fet penso que algunes coses, o moltes, potser no me les hauria contestat. Però si més no "les hi hauria preguntat", i ara no tinc ni això.
Hi he pensat diferents vegades, en totes aquestes preguntes no fetes, en aquest desinterès meu. Ara, fa poc, per primera vegada, vaig pensar el mateix en relació al seu pare, el meu avi. És veritat que jo només tenia XXX anys quan ell va morir, de manera que poques coses li hauria pogut preguntar. Però això no fa que no pensi "en tot el que m'hauria agradat preguntar-li", sobre la seva vida primer a pagès, i després com a picapedrer, i sobre el meu pare, i sobre els seus pares (els meus besavis), i sobre...
També ho penso en relació a la meva àvia materna, i amb ella sí que vaig disposar de molts anys per fer-ho, perquè va morir molt gran. I tanmateix "tampoc" no ho vaig fer.
En canvi, en relació al meu avi matern i a la meva àvia paterna no sento aquestes curiositats, potser perquè no en conservo records, cap o gairebé cap.
He viscut sense preguntar, i quan vaig començar a trobar el gust de preguntar, quan vaig començar a tenir la curiositat per fer-ho, resulta que totes aquestes persones ja no hi eren. Ja no hi són.
Amb la meva mare, en canvi, tinc un sentiment diferent. Vaig preguntar una mica, poc, però amb ella crec que si no vaig preguntar més en gran mesura va ser "perquè ja estava bé no preguntar més". Sí que m'hauria agradat saber-ne més coses, però em va agradar la relació que vam acabar tenint, en la qual la prudència i els silencis eren tan importants com les paraules. Amb ella va ser diferent.
Torno a agafar el fil del meu pare. No és només "que m'hauria agradat" haver-li preguntat això, allò... és que de fet "em dol" no haver-ho fet, em pesa. Crec que el vaig conèixer poc, i trobo a faltar no haver-lo conegut més.
I d'altra banda, també penso: i què hauria passat si l'hagués conegut més? Perquè no dono per fet que aquest més gran coneixement hauria suposat, automàticament, una més gran proximitat, complicitat (comprensió sí, però la comprensió és una cosa diferent). Ves a saber...
En qualsevol cas, fins i tot des de d'algunes eventuals discrepàncies (més o no tantes, més grans o lleus), m'hauria agradat conèixer-lo més.
Crec que si l'hagués conegut més jo hauria pogut entendre les contradiccions amb què suposo que devia conviure; perquè tots en tenim (de contradiccions), perquè és impossible viure sense que ens afectin, sense que ens condicionin...
Suposo que tot això ho sento i penso així perquè em faig vell, i la vellesa alimenta aquestes enyorances, aquests remordiments... Quan som joves no pensem en aquestes històries, estem massa enfeinats vivint, però quan ens fem grans ens adonem que això s'acaba, i llavors ens venen aquestes malenconies.
No li vaig preguntar mai res, o gairebé res. Si ho hagués fet penso que algunes coses, o moltes, potser no me les hauria contestat. Però si més no "les hi hauria preguntat", i ara no tinc ni això.
Hi he pensat diferents vegades, en totes aquestes preguntes no fetes, en aquest desinterès meu. Ara, fa poc, per primera vegada, vaig pensar el mateix en relació al seu pare, el meu avi. És veritat que jo només tenia XXX anys quan ell va morir, de manera que poques coses li hauria pogut preguntar. Però això no fa que no pensi "en tot el que m'hauria agradat preguntar-li", sobre la seva vida primer a pagès, i després com a picapedrer, i sobre el meu pare, i sobre els seus pares (els meus besavis), i sobre...
També ho penso en relació a la meva àvia materna, i amb ella sí que vaig disposar de molts anys per fer-ho, perquè va morir molt gran. I tanmateix "tampoc" no ho vaig fer.
En canvi, en relació al meu avi matern i a la meva àvia paterna no sento aquestes curiositats, potser perquè no en conservo records, cap o gairebé cap.
He viscut sense preguntar, i quan vaig començar a trobar el gust de preguntar, quan vaig començar a tenir la curiositat per fer-ho, resulta que totes aquestes persones ja no hi eren. Ja no hi són.
Amb la meva mare, en canvi, tinc un sentiment diferent. Vaig preguntar una mica, poc, però amb ella crec que si no vaig preguntar més en gran mesura va ser "perquè ja estava bé no preguntar més". Sí que m'hauria agradat saber-ne més coses, però em va agradar la relació que vam acabar tenint, en la qual la prudència i els silencis eren tan importants com les paraules. Amb ella va ser diferent.
Torno a agafar el fil del meu pare. No és només "que m'hauria agradat" haver-li preguntat això, allò... és que de fet "em dol" no haver-ho fet, em pesa. Crec que el vaig conèixer poc, i trobo a faltar no haver-lo conegut més.
I d'altra banda, també penso: i què hauria passat si l'hagués conegut més? Perquè no dono per fet que aquest més gran coneixement hauria suposat, automàticament, una més gran proximitat, complicitat (comprensió sí, però la comprensió és una cosa diferent). Ves a saber...
En qualsevol cas, fins i tot des de d'algunes eventuals discrepàncies (més o no tantes, més grans o lleus), m'hauria agradat conèixer-lo més.
Crec que si l'hagués conegut més jo hauria pogut entendre les contradiccions amb què suposo que devia conviure; perquè tots en tenim (de contradiccions), perquè és impossible viure sense que ens afectin, sense que ens condicionin...
Suposo que tot això ho sento i penso així perquè em faig vell, i la vellesa alimenta aquestes enyorances, aquests remordiments... Quan som joves no pensem en aquestes històries, estem massa enfeinats vivint, però quan ens fem grans ens adonem que això s'acaba, i llavors ens venen aquestes malenconies.
28 de maig 2019
Ara tindria 101 anys
Un germà m'escriu, diu que el nostre pare ara tindria 101 anys, i a mi m'agafa una esgarrifança. Perquè el recordo als 80 anys, quan va morir, amb el cos i el cap devastats, tot ell en un estat lamentable.
Aquell va ser "l'últim pare" que vaig conèixer. Per sort, llavors va morir (massa tard, tant de bo hagués mort uns anys abans i no hagués patit tant). De manera que pensar en ell amb 21 anys més (de sofriments, incomunicacions, degradacions...) és un pensament espantós.
Suposo que, a partir d'uns anys, en lloc d'aquesta frase, "ara tindria tants anys", per tal de referir-nos als que ja no hi són, potser seria més adequat fer servir altres fórmules.
A veure: si del meu avi patern dic que ara tindria 130 anys (o els que siguin, no sé quan va néixer), o del seu pare, el meu besavi, que en tindria (per exemple) 160, d'una banda òbviament sobtaria, si ho digués. I d'una altra banda, és clar, si llavors, fent "un esforç d'imaginació realista", pensés en aquestes persones amb aquests anys, la imatge resultant seria inevitablement espantosa, semblant a la de mòmies egípcies o precolombines.
Ja ho sé, tot són formes de parlar, però a mi, aquesta forma de parlar, aquesta frase, "ara el nostre pare tindria 101 anys", em genera una mica d'inquietud. En canvi, no em genera cap incomoditat l'eventual referència a que "fa 101 anys que va néixer".
Una altra cosa, és clar, és parlar d'aquesta manera referint-se no a gent ja molt gran, sinó jove, referint-se a algú que va morir prematurament (a causa d'una malaltia o accident), "i que ara tindria 25 anys". Aquest és un altre escenari, una altra història.
Aquell va ser "l'últim pare" que vaig conèixer. Per sort, llavors va morir (massa tard, tant de bo hagués mort uns anys abans i no hagués patit tant). De manera que pensar en ell amb 21 anys més (de sofriments, incomunicacions, degradacions...) és un pensament espantós.
Suposo que, a partir d'uns anys, en lloc d'aquesta frase, "ara tindria tants anys", per tal de referir-nos als que ja no hi són, potser seria més adequat fer servir altres fórmules.
A veure: si del meu avi patern dic que ara tindria 130 anys (o els que siguin, no sé quan va néixer), o del seu pare, el meu besavi, que en tindria (per exemple) 160, d'una banda òbviament sobtaria, si ho digués. I d'una altra banda, és clar, si llavors, fent "un esforç d'imaginació realista", pensés en aquestes persones amb aquests anys, la imatge resultant seria inevitablement espantosa, semblant a la de mòmies egípcies o precolombines.
Ja ho sé, tot són formes de parlar, però a mi, aquesta forma de parlar, aquesta frase, "ara el nostre pare tindria 101 anys", em genera una mica d'inquietud. En canvi, no em genera cap incomoditat l'eventual referència a que "fa 101 anys que va néixer".
Una altra cosa, és clar, és parlar d'aquesta manera referint-se no a gent ja molt gran, sinó jove, referint-se a algú que va morir prematurament (a causa d'una malaltia o accident), "i que ara tindria 25 anys". Aquest és un altre escenari, una altra història.
24 de maig 2019
Les memòries enganyades
"Las memorias deben ser tratadas con escepticismo, pero las cartas y los diarios tienen un valor incalculable." Simon Sebag Montefiore (1)
El cas: passa que d’un esdeveniment del passat en queda un testimoni escrit. Diu el cronista, contemporani dels fets, quan ho escriu: "En tal ha dit..." I és veritat que ho va dir, però potser passa que també és veritat que allò que va dir (i això és el que no sap el cronista) no era veritat.
Ho sabia "en tal", que no era veritat, però no ho sabia qui escoltava, el cronista. De manera que queda un relat distorsionat d’aquell episodi del passat, "autentificat" pel testimoni escrit que se’n conserva (llevat que hi hagi altres testimonis que puguin aportar informacions no coincidents i que puguin servir per qüestionar aquella versió).
Un exemple:
Vaig ser un estudiant bastant lamentable, i a sobre els últims estudis que vaig fer els vaig abandonar sense acabar-los. De cop, tip, ho vaig engegar tot a passeig i me’n vaig anar a fer de "neorural" (llavors no sabia el que volia, però estava tip del que feia).
Després, al cap d’uns tres anys, vaig tenir remordiments de consciència pel disgust que havia donat als meus pares, i els vaig dir que acabaria aquells estudis. Ells van estar la mar de contents, i la meva mare, en una carta que va escriure a un germà meu, entre altres coses li ho va comentar.
D’això fa uns quaranta anys, i ara aquest germà, que ha guardat la carta, m’ho ha comentat. I he tornat a recordar aquell episodi, que tenia gairebé oblidat.
És veritat que llavors vaig dir allò als meus pares… però era menys veritat la meva intenció de dur-ho a terme. De fet, el que llavors em va passar pel cap va ser com podria obtenir aquell títol "sense fer els exàmens corresponents". Se’m van acudir algunes idees, de les quals al final la més viable em va semblar falsificar el títol, ensenyar-lo als meus pares, i així poder-me oblidar del tema i seguir amb la meva vida de neorural (un tipus de vida que llavors no tenia cap intenció d'abandonar).
Al final no ho vaig fer. De cara als meus pares em va semblar pitjor, més lleig, la falsificació i l’engany que la decepció pels estudis inacabats. I aquella història es va quedar en no res.
De tot aquest embolic, en queda la breu referència a l'esmentada carta de la meva mare al meu germà. I ara, això que afegeixo (i que, posats a introduir més variables, també es podria especular que m'ho invento, no s'hauria de descartar cap opció...).
De tota manera, continuo. Perquè aquesta versió (o "presumpta versió...") segueix sent incompleta. El cas és que abans d’aquells estudis inacabats ja n’havia deixat inacabats uns altres. Llavors, per tal que el meu pare no em poses dificultats per iniciar els segons, li vaig prometre que si podia iniciar els segons, alhora acabaria els primers. Vam fer aquest pacte. Però jo no el vaig complir, no perquè no tingués la intenció de complir-lo, sinó perquè em feia molta mandra, una mandra que al final va esdevenir "absolutament insuperable".
Les mandres, aquesta i altres, han tingut molt protagonisme en la meva vida, tot i que les conseqüències (de les mandres), de vegades no han sigut desfavorables. Com en una partida de billar, que una bola aquí (una mandra) i una bola allà (una altra mandra), fent caramboles curioses, han fet que de vegades al final "la partida" s'encarrilés cap a un resultat prou interessant.
Per acabar: el cert és que aquella promesa que li vaig fer al meu pare i que no vaig complir mai (la dels primers estudis inacabats) sempre m’ha pesat i incomodat recordar-la. Perquè per a ell, la paraula donada i les relacions de confiança eren molt importants.
(ves a saber, potser la meva incomoditat pel fet de llavors haver-lo defraudat, després em va servir -una altra carambola?- per poder interioritzar aquesta importància...)
--
(1) Citat per A. Balsebre i R. Fontova a "Las cartas de Elena Francis", Ediciones Cátedra, 2018 (p. 10)
El cas: passa que d’un esdeveniment del passat en queda un testimoni escrit. Diu el cronista, contemporani dels fets, quan ho escriu: "En tal ha dit..." I és veritat que ho va dir, però potser passa que també és veritat que allò que va dir (i això és el que no sap el cronista) no era veritat.
Ho sabia "en tal", que no era veritat, però no ho sabia qui escoltava, el cronista. De manera que queda un relat distorsionat d’aquell episodi del passat, "autentificat" pel testimoni escrit que se’n conserva (llevat que hi hagi altres testimonis que puguin aportar informacions no coincidents i que puguin servir per qüestionar aquella versió).
Un exemple:
Vaig ser un estudiant bastant lamentable, i a sobre els últims estudis que vaig fer els vaig abandonar sense acabar-los. De cop, tip, ho vaig engegar tot a passeig i me’n vaig anar a fer de "neorural" (llavors no sabia el que volia, però estava tip del que feia).
Després, al cap d’uns tres anys, vaig tenir remordiments de consciència pel disgust que havia donat als meus pares, i els vaig dir que acabaria aquells estudis. Ells van estar la mar de contents, i la meva mare, en una carta que va escriure a un germà meu, entre altres coses li ho va comentar.
D’això fa uns quaranta anys, i ara aquest germà, que ha guardat la carta, m’ho ha comentat. I he tornat a recordar aquell episodi, que tenia gairebé oblidat.
És veritat que llavors vaig dir allò als meus pares… però era menys veritat la meva intenció de dur-ho a terme. De fet, el que llavors em va passar pel cap va ser com podria obtenir aquell títol "sense fer els exàmens corresponents". Se’m van acudir algunes idees, de les quals al final la més viable em va semblar falsificar el títol, ensenyar-lo als meus pares, i així poder-me oblidar del tema i seguir amb la meva vida de neorural (un tipus de vida que llavors no tenia cap intenció d'abandonar).
Al final no ho vaig fer. De cara als meus pares em va semblar pitjor, més lleig, la falsificació i l’engany que la decepció pels estudis inacabats. I aquella història es va quedar en no res.
De tot aquest embolic, en queda la breu referència a l'esmentada carta de la meva mare al meu germà. I ara, això que afegeixo (i que, posats a introduir més variables, també es podria especular que m'ho invento, no s'hauria de descartar cap opció...).
De tota manera, continuo. Perquè aquesta versió (o "presumpta versió...") segueix sent incompleta. El cas és que abans d’aquells estudis inacabats ja n’havia deixat inacabats uns altres. Llavors, per tal que el meu pare no em poses dificultats per iniciar els segons, li vaig prometre que si podia iniciar els segons, alhora acabaria els primers. Vam fer aquest pacte. Però jo no el vaig complir, no perquè no tingués la intenció de complir-lo, sinó perquè em feia molta mandra, una mandra que al final va esdevenir "absolutament insuperable".
Les mandres, aquesta i altres, han tingut molt protagonisme en la meva vida, tot i que les conseqüències (de les mandres), de vegades no han sigut desfavorables. Com en una partida de billar, que una bola aquí (una mandra) i una bola allà (una altra mandra), fent caramboles curioses, han fet que de vegades al final "la partida" s'encarrilés cap a un resultat prou interessant.
Per acabar: el cert és que aquella promesa que li vaig fer al meu pare i que no vaig complir mai (la dels primers estudis inacabats) sempre m’ha pesat i incomodat recordar-la. Perquè per a ell, la paraula donada i les relacions de confiança eren molt importants.
(ves a saber, potser la meva incomoditat pel fet de llavors haver-lo defraudat, després em va servir -una altra carambola?- per poder interioritzar aquesta importància...)
--
(1) Citat per A. Balsebre i R. Fontova a "Las cartas de Elena Francis", Ediciones Cátedra, 2018 (p. 10)
15 de maig 2019
Parents llunyans
Esquela de Mercedes Olivella Casanovas de Saumell (La Vanguardia Española, 10/11/1942, p. 10). Atenció al final de l'esquela:
"Los Exmos y Rvdmos Sres obispo A. A. de Barcelona y obispo de Vich se han dignado conceder indulgencia".
Es veu que la família d'aquesta Mercedes, o la del seu marit, Miguel Saumell, devia ser influent...
11 de maig 2019
El ritual del matrimoni de 1950
En una pila de llibres vells trobo "El sacramento del matrimonio", publicat per l'Abadia de Montserrat el 1964. És un petit quadernet amb el ritual preconciliar del matrimoni. El que em sobta més d'aquest ritual és que només parla d'un anell, el que el marit posa a l'esposa:
"Imposición del anillo nupcial / El sacerdote bendice el anillo, (...) / Oración. Bendice, Señor, este anillo, que nosotros bendecimos en tu nombre: para que la que lo llevare, teniendo íntegra fidelidad para con su esposo, permanezca en paz y en tu voluntad, y viva siempre con él en caridad mutua. Por Cristo Señor nuestro. / R. Amén. / El sacerdote rocía el anillo con agua bendita. El esposo toma el anillo bendecido y lo coloca en el dedo anular de la mano izquierda de la esposa. (...) / Con la imposición del anillo se significa que la esposa pertenece ya al esposo (...)"
La frase final, "Con la imposición del anillo se significa que la esposa pertenece ya al esposo", no em sobta, perquè és "normal" tenint en compte el concepte que l'Església ha tingut sempre de la dona. Però sí que em sobta aquesta referència només a un anell, perquè el que sempre he viscut i he sentit explicar, també sobre els matrimonis anteriors al Concili, és l'intercanvi o imposició "recíproc" d'anells. (1)
Com que em quedo encuriosit, un altre dia vaig a la biblioteca del Seminari de Barcelona. Després de diferents consultes infructuoses, al final al mateix seminari localitzo un professor de litúrgia i sagraments. És una persona molt amable i simpàtica, i em diu que la informació que busco la trobaré al "Appendix Tarraconensis ad Rituale Romanum" (2)
Aquest professor també em diu que a banda d'aquesta publicació en llatí i que era la referència oficial (segons em diu, des dels anys 40 fins al Concili), es van fer diferents adaptacions d'aquest text, en petits quadernets, en català i en castellà, per tal de facilitar la celebració del sagrament. I em posa com a exemple l'adaptació de Montserrat (jo no li he dit que la tinc, només li he dit que busco el ritual dels anys 50, sense especificar-ne el motiu).
El llibre està al dipòsit de la biblioteca i el demano. Busco la part sobre el matrimoni, i a "Benedictio Arrharum Et Anulorum Ante Missam Nuptielem", veig que, entremig del llatí, hi ha, en castellà i català (a dues columnes) les paraules entre el marit i l'esposa:
"Esposa meva, aquest anell i aquestes arrhas us dono en senyal de Matrimoni"; i la resposta d'ella (Respondeat sponsa): "Jo els accepto".
Només aquestes paraules, només un anell. De manera que sembla que el ritual del quadernet de Montserrat segueix les pautes oficials. (3)
Però aleshores, ¿com encaixa això amb els records dels marits i esposes que es van casar llavors, és a dir, amb la realitat de l'existència de dos anells?
L'explicació que se m'acudeix és aquesta: sobretot abans de les "versions adaptades" (com la de Montserrat), el ritual era tot en llatí, llevat de les parts ja esmentades. Per tant, la gent no s'assabentava del que deia el capellà, i a l'arribar a la part de l'anell, després del ritual de la imposició a la dona, els contraents escenificaven (com una falca en el ritual oficial) la part del segon anell, el que donava o posava la dona al marit. I per això quedava el record, òbviament real, dels dos anells.
Ara bé, "des del punt de vista de l'Església", l'acte que el capellà validava era "el d'un anell", l'associat a la submissió de la dona. I era així perquè "havia de ser així", d'acord amb tota la tradició de l'Església i amb el paper que adjudica a l'esposa dins del matrimoni.
És clar, quan hi va començar a haver textos amb tot el ritual en castellà o català, potser sobtava una mica "l'absència del segon anell" dins de les frases del ritual, però sembla que aquests textos adaptats i en "llengües vulgars" no van aparèixer fins al mateix Concili, o poc abans. I per tant van ser usats durant poc temps, ja que el Concili va modificar el ritual (ves a saber, potser aquestes traduccions van ajudar a posar de manifest la necessitat de reformar-lo).
D'altra banda, el Concili va canviar una mica les formes, però per a l'Església el fons en general va seguir inalterat: recordo més d'un casament "postconciliar" en el qual la lectura seguia sent l'epístola de sant Pau als Efesis (5, 22-23):
"Hermanos: Las casadas vivan sujetas a sus maridos como al Señor. Porque el Varón es cabeza de la mujer (...) Así como la Iglesia está sujeta a Cristo, así las casadas a sus maridos en todo (...) Cada uno de vosotros, pues, ame a su mujer como a sí propio y la mujer reverencie a su marido."
Aquesta versió de l'epístola és la que surt al quadernet de Montserrat. I a banda del que diu, també em sembla rellevant "el com" en aquesta frase concreta: "Porque el Varón es cabeza de la mujer". Amb aquest "Varón" en majúscula i "mujer" en minúscula. Error? Casualitat? Tenint en compte la història de l'Església (i la de Montserrat), no sembla que sigui ni una cosa ni l'altra. (4)
I tot això, perquè ho explico? Doncs perquè aquest ritual recollit en el "Appendix Tarraconensis ad Rituale Romanum" és el que presumiblement (no ho puc assegurar, jo no hi era, "encara no existia"), és el que va fer servir el capellà que va casar als meus pares el 1950.
A mi em sembla que és rellevant remarcar-ho, en la mesura que és indicatiu (un factor més entre molts altres) del paper que cadascú va assumir, el meu pare i la meva mare, quan es van casar. (5)
Hi ha persones de la família a les quals els agrada recordar "les llums i els colors" de la història familiar. A mi també m'agrada, però alhora també m'agrada ampliar la mirada, cap a les vores, on hi ha grisos i ombres, ja que el seu protagonisme també va ser important.
Però d'això últim ja n'he parlat moltes vegades: avui la intenció era només aportar aquesta "informació històrica" sobre el ritual preconciliar del matrimoni vigent el 1950.
--
(1) El Concili es va acabar el 1965, i les modificacions de la litúrgia acordades durant els quatre anys del Concili sovint no van ser adoptades de forma immediata, sinó progressiva.
(2) Sumptibus Instituti, Foment de Pietat, Barcinone, 1934
(3) Per descartar l'improbable risc que el "Rituale Romanum" de la Tarraconensis no seguís estrictament les directrius del Vaticà, consulto (ja per internet) els "Rituale Romanum" vaticans de 1925 i 1952, i tot encaixa.
(4) Alguna vegada ja he parlat del monjo de Montserrat Josep Maria Gassó, conegut pels cursos de preparació per al matrimoni que impartia i per ser l'autor del llibre "Cinc aspectes de l'amor conjugal" (Edicions 62, 1963), en el qual deia, adreçant-se a la dona, coses com aquesta: "Voler ésser esclava incondicional del marit: heus ací la clau eficaç per a la bona marxa de l'harmonia en la parella i de la fidelitat de la llar".
(5) He dit que era "un factor més entre molts altres". Els exemples (en aquest sentit i d'aquella època) podrien ser infinits. Per exemple (poso aquest perquè fa pocs dies m'he trobat aquest llibre), a la "Enciclopedia Álvarez, Tercer Grado (II)", del 1966 (i per tant "nacionalcatólica" però ja "postconciliar), aquest tema el tractava així: "Como no puede haber sociedad sin autoridad, tenemos que admitir que la autoridad, como la sociedad, es de divina institución. (...) Dentro de la familia, la autoridad es ejercida por el padre. Por delegación divina, el padre manda, procurando el bien material y moral de su esposa e hijos." (p. 597, "Formación político-social (niños) / Lección 12 - La autoridad. El padre. El maestro. El jefe de taller").
"Imposición del anillo nupcial / El sacerdote bendice el anillo, (...) / Oración. Bendice, Señor, este anillo, que nosotros bendecimos en tu nombre: para que la que lo llevare, teniendo íntegra fidelidad para con su esposo, permanezca en paz y en tu voluntad, y viva siempre con él en caridad mutua. Por Cristo Señor nuestro. / R. Amén. / El sacerdote rocía el anillo con agua bendita. El esposo toma el anillo bendecido y lo coloca en el dedo anular de la mano izquierda de la esposa. (...) / Con la imposición del anillo se significa que la esposa pertenece ya al esposo (...)"
La frase final, "Con la imposición del anillo se significa que la esposa pertenece ya al esposo", no em sobta, perquè és "normal" tenint en compte el concepte que l'Església ha tingut sempre de la dona. Però sí que em sobta aquesta referència només a un anell, perquè el que sempre he viscut i he sentit explicar, també sobre els matrimonis anteriors al Concili, és l'intercanvi o imposició "recíproc" d'anells. (1)
Com que em quedo encuriosit, un altre dia vaig a la biblioteca del Seminari de Barcelona. Després de diferents consultes infructuoses, al final al mateix seminari localitzo un professor de litúrgia i sagraments. És una persona molt amable i simpàtica, i em diu que la informació que busco la trobaré al "Appendix Tarraconensis ad Rituale Romanum" (2)
Aquest professor també em diu que a banda d'aquesta publicació en llatí i que era la referència oficial (segons em diu, des dels anys 40 fins al Concili), es van fer diferents adaptacions d'aquest text, en petits quadernets, en català i en castellà, per tal de facilitar la celebració del sagrament. I em posa com a exemple l'adaptació de Montserrat (jo no li he dit que la tinc, només li he dit que busco el ritual dels anys 50, sense especificar-ne el motiu).
El llibre està al dipòsit de la biblioteca i el demano. Busco la part sobre el matrimoni, i a "Benedictio Arrharum Et Anulorum Ante Missam Nuptielem", veig que, entremig del llatí, hi ha, en castellà i català (a dues columnes) les paraules entre el marit i l'esposa:
"Esposa meva, aquest anell i aquestes arrhas us dono en senyal de Matrimoni"; i la resposta d'ella (Respondeat sponsa): "Jo els accepto".
Només aquestes paraules, només un anell. De manera que sembla que el ritual del quadernet de Montserrat segueix les pautes oficials. (3)
Però aleshores, ¿com encaixa això amb els records dels marits i esposes que es van casar llavors, és a dir, amb la realitat de l'existència de dos anells?
L'explicació que se m'acudeix és aquesta: sobretot abans de les "versions adaptades" (com la de Montserrat), el ritual era tot en llatí, llevat de les parts ja esmentades. Per tant, la gent no s'assabentava del que deia el capellà, i a l'arribar a la part de l'anell, després del ritual de la imposició a la dona, els contraents escenificaven (com una falca en el ritual oficial) la part del segon anell, el que donava o posava la dona al marit. I per això quedava el record, òbviament real, dels dos anells.
Ara bé, "des del punt de vista de l'Església", l'acte que el capellà validava era "el d'un anell", l'associat a la submissió de la dona. I era així perquè "havia de ser així", d'acord amb tota la tradició de l'Església i amb el paper que adjudica a l'esposa dins del matrimoni.
És clar, quan hi va començar a haver textos amb tot el ritual en castellà o català, potser sobtava una mica "l'absència del segon anell" dins de les frases del ritual, però sembla que aquests textos adaptats i en "llengües vulgars" no van aparèixer fins al mateix Concili, o poc abans. I per tant van ser usats durant poc temps, ja que el Concili va modificar el ritual (ves a saber, potser aquestes traduccions van ajudar a posar de manifest la necessitat de reformar-lo).
D'altra banda, el Concili va canviar una mica les formes, però per a l'Església el fons en general va seguir inalterat: recordo més d'un casament "postconciliar" en el qual la lectura seguia sent l'epístola de sant Pau als Efesis (5, 22-23):
"Hermanos: Las casadas vivan sujetas a sus maridos como al Señor. Porque el Varón es cabeza de la mujer (...) Así como la Iglesia está sujeta a Cristo, así las casadas a sus maridos en todo (...) Cada uno de vosotros, pues, ame a su mujer como a sí propio y la mujer reverencie a su marido."
Aquesta versió de l'epístola és la que surt al quadernet de Montserrat. I a banda del que diu, també em sembla rellevant "el com" en aquesta frase concreta: "Porque el Varón es cabeza de la mujer". Amb aquest "Varón" en majúscula i "mujer" en minúscula. Error? Casualitat? Tenint en compte la història de l'Església (i la de Montserrat), no sembla que sigui ni una cosa ni l'altra. (4)
I tot això, perquè ho explico? Doncs perquè aquest ritual recollit en el "Appendix Tarraconensis ad Rituale Romanum" és el que presumiblement (no ho puc assegurar, jo no hi era, "encara no existia"), és el que va fer servir el capellà que va casar als meus pares el 1950.
A mi em sembla que és rellevant remarcar-ho, en la mesura que és indicatiu (un factor més entre molts altres) del paper que cadascú va assumir, el meu pare i la meva mare, quan es van casar. (5)
Hi ha persones de la família a les quals els agrada recordar "les llums i els colors" de la història familiar. A mi també m'agrada, però alhora també m'agrada ampliar la mirada, cap a les vores, on hi ha grisos i ombres, ja que el seu protagonisme també va ser important.
Però d'això últim ja n'he parlat moltes vegades: avui la intenció era només aportar aquesta "informació històrica" sobre el ritual preconciliar del matrimoni vigent el 1950.
--
(1) El Concili es va acabar el 1965, i les modificacions de la litúrgia acordades durant els quatre anys del Concili sovint no van ser adoptades de forma immediata, sinó progressiva.
(2) Sumptibus Instituti, Foment de Pietat, Barcinone, 1934
(3) Per descartar l'improbable risc que el "Rituale Romanum" de la Tarraconensis no seguís estrictament les directrius del Vaticà, consulto (ja per internet) els "Rituale Romanum" vaticans de 1925 i 1952, i tot encaixa.
(4) Alguna vegada ja he parlat del monjo de Montserrat Josep Maria Gassó, conegut pels cursos de preparació per al matrimoni que impartia i per ser l'autor del llibre "Cinc aspectes de l'amor conjugal" (Edicions 62, 1963), en el qual deia, adreçant-se a la dona, coses com aquesta: "Voler ésser esclava incondicional del marit: heus ací la clau eficaç per a la bona marxa de l'harmonia en la parella i de la fidelitat de la llar".
(5) He dit que era "un factor més entre molts altres". Els exemples (en aquest sentit i d'aquella època) podrien ser infinits. Per exemple (poso aquest perquè fa pocs dies m'he trobat aquest llibre), a la "Enciclopedia Álvarez, Tercer Grado (II)", del 1966 (i per tant "nacionalcatólica" però ja "postconciliar), aquest tema el tractava així: "Como no puede haber sociedad sin autoridad, tenemos que admitir que la autoridad, como la sociedad, es de divina institución. (...) Dentro de la familia, la autoridad es ejercida por el padre. Por delegación divina, el padre manda, procurando el bien material y moral de su esposa e hijos." (p. 597, "Formación político-social (niños) / Lección 12 - La autoridad. El padre. El maestro. El jefe de taller").
7 d’abr. 2019
2 d’abr. 2019
Dol i malenconia
"Cuanto más se utiliza de manera acrítica el concepto de depresión y más se reducen las respuestas humanas a problemas bioquímicos, menos espacio hay para explorar las intrincadas estructuras del duelo y la melancolía que tanto fascinaron a Freud." Darian Leader (1)
El pare de la meva mare va morir quan ella tenia vint-i-vuit anys. De manera sobtada: un dia al vespre es va començar a trobar malament, i l'endemà a primera hora del matí va morir.
Quan ell va morir es veu que la meva mare no hi era. Ho dic així (sense assegurar-ho) perquè a ella ja no li ho puc preguntar, i la seva germana petita, que sí que hi era, no recorda que hi fos. I ja no queda viu ningú més a qui preguntar-ho (un altre germà -també encara viu- llavors va trigar dies a arribar).
Que la meva mare no hi fos és estrany, perquè encara que aquells dies fos amb els fills a una casa d'estiueg isolada, relativament incomunicada, sense telèfon, "sembla" que el normal hauria sigut que, davant la imminència de la mort del seu pare, algú s'hagués desplaçat per avisar-la. Sobretot, tenint en compte que la meva mare estava molt unida al seu pare, i això no era cap secret.
Sembla això, sembla allò... però el cas és que la seva germana, tal com he dit, no recorda que en el moment de la mort del pare la meva mare hi fos present (i en canvi sí que la recorda després, un cop el pare ja mort).
Sobre l'important que era el meu avi per a la meva mare (i al revés igual, ella per a ell), ella alguna vegada en parlava. De vegades amb una gran tristesa i enyorança, com si la seva mort l'hagués deixat desvalguda.
Dos anys després de la mort del seu pare la meva mare va començar a tenir episodis depressius. També és veritat que si el desencadenant d'aquells episodis va estar relacionat amb la mort del seu pare, la seva mort no va ser l'únic aspecte biogràfic complicat d'aquells anys, però ara no m'hi referiré (ja ho he fet altres vegades).
Aquesta adversitat objectiva, la mort del pare, un pare al qual s'hi sentia estretament vinculada, al qual estimava profundament i del qual se sentia estimada de manera semblant, aquest aspecte cabdal de la seva biografia, ningú el va relacionar mai amb les seves oscil.lacions emocionals posteriors.
Torno a citar Darian Leader:
"Sin embargo, mientras leemos artículo tras artículo sobre cómo la depresión es considerada una enfermedad cerebral, perdemos por completo cualquier sentido de que en el núcleo de la experiencia de inercia y de falta de interés en la vida de mucha gente está la pérdida de una relación humana muy querida o una crisis de significado personal." (2)
De fet, l'episodi de la mort del pare, com la resta d'aspectes biogràfics de la meva mare (sobretot aquells en alguna mesura complexos), no van interessar mai el més mínim a cap dels professionals a qui ella es va dirigir demanant ajuda. Segons ells, la meva mare tenia una desregulació química cerebral, i per tant calia trobar el medicament o la combinació de medicaments que restablissin l'equilibri. Sobrava la biografia, només importava la farmacologia.
Com que no miraven, no ho podien veure:
"Els símptomes de la depressió indiquen que, sota el capó de la consciència, hi ha alguna cosa que cal aclarir, desxifrar o entendre." Charles Pépin (3)
"Ara bé, fins a la data d'avui sabem que les relacions curen tant com els medicaments, i a vegades encara més. (...) Ens fan creure (es tracta d'una fe, d'una creença científica) que els medicaments ho arreglaran tot. Els medicaments a vegades poden ajudar, però no ho podran arreglar tot." Boris Cyrulnik (4)
"La mayoría de los problemas de salud mental se deben a situaciones reactivas a determinadas transiciones biográficas o respuestas no adaptativas a circunstancias vitales como una separación, la muerte de una persona próxima (...) En estos casos, la vulnerabilidad individual junto con la presencia de algunos de los factores de riesgo antes indicados forman el sustrato que condiciona el tipo de conducta." Josep Ramos (5)
Des de la tribuna psiquiàtrica presumptament infal.lible, aquells professionals biologistes van aconseguir que tot l'entorn de la meva mare compartís les "creences biologistes", sense deixar cap espai als aspectes biogràfics, als dols per les pèrdues, als desencisos i les faltes de reconeixement, a les boires i els misteris de l'inconscient... Les paraules estaven monopolitzades al servei de l'altre discurs, no hi va haver mai paraules a favor de la curiositat per les emocions i la biografia.
Per a bona part del seu entorn, la meva mare de fet era com si només fos "mitja persona". L'altra mitja era com si no existís, no interessava, i si algú en algun moment s'hi referia, es mirava (la gent que envoltava la meva mare mirava) cap a una altra banda. (6)
"D'això me'n queixo", va escriure la meva mare en relació a la poca (o nul.la) importància que donaven els psiquiatres a alguns aspectes biogràficss seus.
I jo podria dir el mateix (dels psiquiatres i de bona part del seu entorn, familiar i extrafamiliar): d'això me'n queixo... tot i que en el meu cas, més que una queixa, seria més aviat, només, una voluntat de recordar.
--
(1) La moda negra. Duelo, melancolía y depresión. Sexto Piso, 2011 (p. 14).
(2) Ibid, p. 25.
(3) Les virtuts del fracàs. Ara Llibres, 2017 (p. 36)
(4) Diàlegs Cyrulnik i Capdevila. Gedisa, 2017 (p. 75)
(5) Ética y salud mental. Herder, 2018 (p. 25)
(6) O es desacreditava "qui havia gosat parlar-ne" (i així era més fàcil "seguir mirant cap a una altra banda"...). D'altra banda, encara que avui no ho hagi esmentat, no oblido el que ja he dit altres vegades, que el punt de vista biologista "també" el compartia la meva mare (el seu punt de vista no era sempre el mateix, anava canviant: biologista, psicologista, religiós... o tots barrejats).
El pare de la meva mare va morir quan ella tenia vint-i-vuit anys. De manera sobtada: un dia al vespre es va començar a trobar malament, i l'endemà a primera hora del matí va morir.
Quan ell va morir es veu que la meva mare no hi era. Ho dic així (sense assegurar-ho) perquè a ella ja no li ho puc preguntar, i la seva germana petita, que sí que hi era, no recorda que hi fos. I ja no queda viu ningú més a qui preguntar-ho (un altre germà -també encara viu- llavors va trigar dies a arribar).
Que la meva mare no hi fos és estrany, perquè encara que aquells dies fos amb els fills a una casa d'estiueg isolada, relativament incomunicada, sense telèfon, "sembla" que el normal hauria sigut que, davant la imminència de la mort del seu pare, algú s'hagués desplaçat per avisar-la. Sobretot, tenint en compte que la meva mare estava molt unida al seu pare, i això no era cap secret.
Sembla això, sembla allò... però el cas és que la seva germana, tal com he dit, no recorda que en el moment de la mort del pare la meva mare hi fos present (i en canvi sí que la recorda després, un cop el pare ja mort).
Sobre l'important que era el meu avi per a la meva mare (i al revés igual, ella per a ell), ella alguna vegada en parlava. De vegades amb una gran tristesa i enyorança, com si la seva mort l'hagués deixat desvalguda.
Dos anys després de la mort del seu pare la meva mare va començar a tenir episodis depressius. També és veritat que si el desencadenant d'aquells episodis va estar relacionat amb la mort del seu pare, la seva mort no va ser l'únic aspecte biogràfic complicat d'aquells anys, però ara no m'hi referiré (ja ho he fet altres vegades).
Aquesta adversitat objectiva, la mort del pare, un pare al qual s'hi sentia estretament vinculada, al qual estimava profundament i del qual se sentia estimada de manera semblant, aquest aspecte cabdal de la seva biografia, ningú el va relacionar mai amb les seves oscil.lacions emocionals posteriors.
Torno a citar Darian Leader:
"Sin embargo, mientras leemos artículo tras artículo sobre cómo la depresión es considerada una enfermedad cerebral, perdemos por completo cualquier sentido de que en el núcleo de la experiencia de inercia y de falta de interés en la vida de mucha gente está la pérdida de una relación humana muy querida o una crisis de significado personal." (2)
De fet, l'episodi de la mort del pare, com la resta d'aspectes biogràfics de la meva mare (sobretot aquells en alguna mesura complexos), no van interessar mai el més mínim a cap dels professionals a qui ella es va dirigir demanant ajuda. Segons ells, la meva mare tenia una desregulació química cerebral, i per tant calia trobar el medicament o la combinació de medicaments que restablissin l'equilibri. Sobrava la biografia, només importava la farmacologia.
Com que no miraven, no ho podien veure:
"Els símptomes de la depressió indiquen que, sota el capó de la consciència, hi ha alguna cosa que cal aclarir, desxifrar o entendre." Charles Pépin (3)
"Ara bé, fins a la data d'avui sabem que les relacions curen tant com els medicaments, i a vegades encara més. (...) Ens fan creure (es tracta d'una fe, d'una creença científica) que els medicaments ho arreglaran tot. Els medicaments a vegades poden ajudar, però no ho podran arreglar tot." Boris Cyrulnik (4)
"La mayoría de los problemas de salud mental se deben a situaciones reactivas a determinadas transiciones biográficas o respuestas no adaptativas a circunstancias vitales como una separación, la muerte de una persona próxima (...) En estos casos, la vulnerabilidad individual junto con la presencia de algunos de los factores de riesgo antes indicados forman el sustrato que condiciona el tipo de conducta." Josep Ramos (5)
Des de la tribuna psiquiàtrica presumptament infal.lible, aquells professionals biologistes van aconseguir que tot l'entorn de la meva mare compartís les "creences biologistes", sense deixar cap espai als aspectes biogràfics, als dols per les pèrdues, als desencisos i les faltes de reconeixement, a les boires i els misteris de l'inconscient... Les paraules estaven monopolitzades al servei de l'altre discurs, no hi va haver mai paraules a favor de la curiositat per les emocions i la biografia.
Per a bona part del seu entorn, la meva mare de fet era com si només fos "mitja persona". L'altra mitja era com si no existís, no interessava, i si algú en algun moment s'hi referia, es mirava (la gent que envoltava la meva mare mirava) cap a una altra banda. (6)
"D'això me'n queixo", va escriure la meva mare en relació a la poca (o nul.la) importància que donaven els psiquiatres a alguns aspectes biogràficss seus.
I jo podria dir el mateix (dels psiquiatres i de bona part del seu entorn, familiar i extrafamiliar): d'això me'n queixo... tot i que en el meu cas, més que una queixa, seria més aviat, només, una voluntat de recordar.
--
(1) La moda negra. Duelo, melancolía y depresión. Sexto Piso, 2011 (p. 14).
(2) Ibid, p. 25.
(3) Les virtuts del fracàs. Ara Llibres, 2017 (p. 36)
(4) Diàlegs Cyrulnik i Capdevila. Gedisa, 2017 (p. 75)
(5) Ética y salud mental. Herder, 2018 (p. 25)
(6) O es desacreditava "qui havia gosat parlar-ne" (i així era més fàcil "seguir mirant cap a una altra banda"...). D'altra banda, encara que avui no ho hagi esmentat, no oblido el que ja he dit altres vegades, que el punt de vista biologista "també" el compartia la meva mare (el seu punt de vista no era sempre el mateix, anava canviant: biologista, psicologista, religiós... o tots barrejats).
1 d’abr. 2019
Paraules contra pastilles (o a l'inrevés)
"La mayoría de nosotros también quiere evitar la labor de explorar nuestras vidas interiores, lo cual quiere decir que preferimos ver síntomas como signos de una alteración local, antes que como dificultades que conciernen a la totalidad de nuestra existencia." Darian Leader (1)
Quan a primera hora del matí la meva mare anava a la piscina, de vegades coincidia allí amb un psicoanalista; a l'entrar o sortir es saludaven, i si s'esqueia parlaven una mica, es veu que el suficient com perquè ell conegués els problemes emocionals de la meva mare, el psiquiatre que la tractava i la medicació que li receptava.
Amb aquesta informació, aquell home, per tal de fer-se l'important (ell com a persona i la psicoanàlisi com a teràpia), alguna vegada li havia dit a la meva mare que quina mena de psiquiatre era el que la tractava, tenint en compte que li receptava un antiepilèptic.
Era un comentari que no feia ballar el cap a la meva mare, d'una banda perquè ja sabia que aquell medicament sovint s'usava en casos de depressions. I d'una altra, perquè tot i les queixes a causa dels efectes secundaris dels medicaments que li receptaven, i de la manca dels efectes positius pretesos, ella no va tenir mai una actitud curiosa en relació "al món de la farmacologia psiquiàtrica". De vegades es queixava, però a banda de "desitjar" que algun medicament algun dia li pogués ser útil, no passava d'aquí. No era capaç de sortir d'aquesta presó mental des de la qual li era impossible un pensament crític, inquisitiu, sobre l'ús i els efectes dels medicaments (la seva, d'altra banda, era una "paralització" força habitual en aquests casos).
Sempre ho repeteixo, no tinc una postura contrària als medicaments, sinó que només dic que s'ha de posar atenció en els seus efectes. L'actitud adequada és aquesta, l'atenció: si els medicaments ens ajuden, doncs bé, però si no és així, "hem de ser conscients que no és així". Com a malalts o professionals, en aquest tema hem de pensar-hi "activament". I estar oberts als escenaris (encara que siguin incòmodes) que ens obrin o esbossin els pensaments reflexius. Perquè sempre és millor una pregunta sense resposta (o "de moment" sense resposta), que una resposta equivocada.
Aquell psicoanalista presumit no hauria pogut ajudar a la meva mare; de fet, cap psicoanalista hauria pogut. En primer lloc, pel rebuig total d'ella a aquesta opció; la mateixa paraula "psicoanàlisi" ja li feia tuf d'indecència (li generava el mateix rebuig visceral que la paraula "electroxoc"...). I en segon lloc, perquè les persones amb desestabilitzacions importants com la d'ella no acostumen a trobar l'equilibri a través d'aquesta alternativa. (2)
Dit tot això, el que tenen d'interessant els plantejaments psicoanalítics és la importància que donen a l'inconscient, la biografia i la paraula, tres elements fonamentals per a qualsevol persona, i encara més si pateix malestars emocionals, per molt que la psiquiatria biologista avui dominant ho vulgui desmentir o ignorar de forma sistemàtica.
Aquests tres àmbits, inconscient, biografia i importància de la paraula, no van existir en l'entorn assistencial de la meva mare. I incloc també "la paraula" perquè quan es feia servir era sempre, bàsicament, per reforçar l'opció biologista. És a dir, la paraula era sempre part d'una "psicoeducació" orientada a reforçar el paper del psiquiatre com a autoritat, la medicació com a única alternativa terapèutica, i el compliment estricte de les dosis pautades com a objectiu fonamental.
Era una paraula amb un propòsit educatiu, "proselitista", molt clar, una paraula "unidireccional" (de "l'expert" cap a la malalta), i per tant sense gens d'interès pel món interior de la meva mare (ni tan sols "pel seu món exterior", per la seva biografia, pel pes de les expectatives projectades damunt d'ella, etc.).
"Hipócrates (...) formuló la primera descripción médica de la depresión, a la que llamó melancolía y cuyo origen atribuyó a un exceso de atrabilis en el cerebro. (...) Areteo de Capadocia (...) sugirió que la depresión era causada por factores puramente psicológicos y que poco tenia que ver con la atrabilis, la flema o los demás humores." (3)
Passen els segles, i els seguidors d'Hipòcrates i els seguidors d'Areteo de Capadòcia (4) segueixen amb els seus fonamentalismes i reduint les persones, segons els casos, a una o l'altra simplificació. I "simplificades" així, les persones que pateixen sovint segueixen patint. Unes per falta de paraules, i unes altres per falta de medicació.
A la meva mare, situada a la riba biologista, li van faltar les paraules.
--
(1) La moda negra. Duelo, melancolía y depresión. Sexto Piso, 2011 (p. 22)
(2) Ho dic tant per les experiències de persones que conec com per les afirmacions de persones que m'inspiren confiança, com Carlos Castilla del Pino o Luis Rojas Marcos, segons els quals la psicoanàlisi és una bona eina d'autoconeixement... "quan no tens problemes greus".
(3) Silvano Arieti. Psicoterapia de la depresión (S. Arieti, J. Bemporad), Paidós, 1981 (p. 26).
(4) Hipòcrates, S. IV a.C.; Areteo de Capadòcia, S. I o II d.C.
Quan a primera hora del matí la meva mare anava a la piscina, de vegades coincidia allí amb un psicoanalista; a l'entrar o sortir es saludaven, i si s'esqueia parlaven una mica, es veu que el suficient com perquè ell conegués els problemes emocionals de la meva mare, el psiquiatre que la tractava i la medicació que li receptava.
Amb aquesta informació, aquell home, per tal de fer-se l'important (ell com a persona i la psicoanàlisi com a teràpia), alguna vegada li havia dit a la meva mare que quina mena de psiquiatre era el que la tractava, tenint en compte que li receptava un antiepilèptic.
Era un comentari que no feia ballar el cap a la meva mare, d'una banda perquè ja sabia que aquell medicament sovint s'usava en casos de depressions. I d'una altra, perquè tot i les queixes a causa dels efectes secundaris dels medicaments que li receptaven, i de la manca dels efectes positius pretesos, ella no va tenir mai una actitud curiosa en relació "al món de la farmacologia psiquiàtrica". De vegades es queixava, però a banda de "desitjar" que algun medicament algun dia li pogués ser útil, no passava d'aquí. No era capaç de sortir d'aquesta presó mental des de la qual li era impossible un pensament crític, inquisitiu, sobre l'ús i els efectes dels medicaments (la seva, d'altra banda, era una "paralització" força habitual en aquests casos).
Sempre ho repeteixo, no tinc una postura contrària als medicaments, sinó que només dic que s'ha de posar atenció en els seus efectes. L'actitud adequada és aquesta, l'atenció: si els medicaments ens ajuden, doncs bé, però si no és així, "hem de ser conscients que no és així". Com a malalts o professionals, en aquest tema hem de pensar-hi "activament". I estar oberts als escenaris (encara que siguin incòmodes) que ens obrin o esbossin els pensaments reflexius. Perquè sempre és millor una pregunta sense resposta (o "de moment" sense resposta), que una resposta equivocada.
Aquell psicoanalista presumit no hauria pogut ajudar a la meva mare; de fet, cap psicoanalista hauria pogut. En primer lloc, pel rebuig total d'ella a aquesta opció; la mateixa paraula "psicoanàlisi" ja li feia tuf d'indecència (li generava el mateix rebuig visceral que la paraula "electroxoc"...). I en segon lloc, perquè les persones amb desestabilitzacions importants com la d'ella no acostumen a trobar l'equilibri a través d'aquesta alternativa. (2)
Dit tot això, el que tenen d'interessant els plantejaments psicoanalítics és la importància que donen a l'inconscient, la biografia i la paraula, tres elements fonamentals per a qualsevol persona, i encara més si pateix malestars emocionals, per molt que la psiquiatria biologista avui dominant ho vulgui desmentir o ignorar de forma sistemàtica.
Aquests tres àmbits, inconscient, biografia i importància de la paraula, no van existir en l'entorn assistencial de la meva mare. I incloc també "la paraula" perquè quan es feia servir era sempre, bàsicament, per reforçar l'opció biologista. És a dir, la paraula era sempre part d'una "psicoeducació" orientada a reforçar el paper del psiquiatre com a autoritat, la medicació com a única alternativa terapèutica, i el compliment estricte de les dosis pautades com a objectiu fonamental.
Era una paraula amb un propòsit educatiu, "proselitista", molt clar, una paraula "unidireccional" (de "l'expert" cap a la malalta), i per tant sense gens d'interès pel món interior de la meva mare (ni tan sols "pel seu món exterior", per la seva biografia, pel pes de les expectatives projectades damunt d'ella, etc.).
"Hipócrates (...) formuló la primera descripción médica de la depresión, a la que llamó melancolía y cuyo origen atribuyó a un exceso de atrabilis en el cerebro. (...) Areteo de Capadocia (...) sugirió que la depresión era causada por factores puramente psicológicos y que poco tenia que ver con la atrabilis, la flema o los demás humores." (3)
Passen els segles, i els seguidors d'Hipòcrates i els seguidors d'Areteo de Capadòcia (4) segueixen amb els seus fonamentalismes i reduint les persones, segons els casos, a una o l'altra simplificació. I "simplificades" així, les persones que pateixen sovint segueixen patint. Unes per falta de paraules, i unes altres per falta de medicació.
A la meva mare, situada a la riba biologista, li van faltar les paraules.
--
(1) La moda negra. Duelo, melancolía y depresión. Sexto Piso, 2011 (p. 22)
(2) Ho dic tant per les experiències de persones que conec com per les afirmacions de persones que m'inspiren confiança, com Carlos Castilla del Pino o Luis Rojas Marcos, segons els quals la psicoanàlisi és una bona eina d'autoconeixement... "quan no tens problemes greus".
(3) Silvano Arieti. Psicoterapia de la depresión (S. Arieti, J. Bemporad), Paidós, 1981 (p. 26).
(4) Hipòcrates, S. IV a.C.; Areteo de Capadòcia, S. I o II d.C.
18 de març 2019
6 de febr. 2019
Fer de pare
Avaluar la feina que fan els pares com a educadors dels fills pot ser complicat. D’entrada, perquè primer cal decidir els criteris que es faran servir al fer l’avaluació. Per exemple, i sobretot: ¿Optarem “pel que han fet els pares” (com han actuat), o “pel que han aconseguit” (els resultats)? I pel que fa als resultats (i als mètodes): ¿Prioritzarem l’opinió dels pares, o la dels fills? I alhora: ¿quins seran els valors que farem servir de referència de cara a l'avaluació? Etc.
És complicat. O potser no tant; per exemple, divagacions d'aquest tipus al marge, jo considero que el meu pare amb mi ho va fer bé. Sobretot, perquè quan vaig marxar de casa jo tenia "seguretat en mi mateix i la vida no em feia por". Fonamentalment per això. Aquesta seguretat i aquest no tenir por a l'emancipar-me considero que són el millor "patrimoni" que llavors em podia endur a la motxilla.
Dir dels pares que estàs content pel que van fer amb tu (el procés) i pel que van aconseguir (el resultat), per a mi és el millor elogi que els pots fer. Si més no des del meu punt de vista. I això és el que jo dic d'ells.
Aquest aspecte en concret de la seguretat personal i la manca de por sobretot el relaciono amb el meu pare. La influència "empoderadora" que he descrit considero que va ser més seva que de la meva mare: transmetre aquesta seguretat crec que era un objectiu bàsic d'ell, mentre que la meva mare potser prioritzava altres objectius.
No és la primera vegada que ho explico (alguna altra vegada ja ho he explicat amb la mateixa claredat). I tanmateix, hi ha qui considera que la meva visió i actitud en relació sobretot al meu pare no és positiva. Penso (és una hipòtesi) que si algú ho veu així potser és perquè dels meus relats (escrits o parlats) se'n salta unes parts i en subratlla unes altres.
Però per a mi no és incompatible el que he dit (manifestar el meu reconeixement i agraïment), i alhora discrepar en algunes coses del relat “flors i violes” que alguns sembla que han volgut construir al voltant de la família. Com si, en els temes familiars, només hi tingués cabuda la uniformitat acrítica, sense l'opció per a eventuals divergències.
Sigui dit de passada: jo, com a pare, ho he fet molt pitjor que els meus pares amb mi. En tots els sentits, tant des del punt de vista dels procediments com dels resultats. I aquesta consciència (aquesta lliçó d'humilitat) fa que encara valori més la feina dels meus pares.
És complicat. O potser no tant; per exemple, divagacions d'aquest tipus al marge, jo considero que el meu pare amb mi ho va fer bé. Sobretot, perquè quan vaig marxar de casa jo tenia "seguretat en mi mateix i la vida no em feia por". Fonamentalment per això. Aquesta seguretat i aquest no tenir por a l'emancipar-me considero que són el millor "patrimoni" que llavors em podia endur a la motxilla.
Dir dels pares que estàs content pel que van fer amb tu (el procés) i pel que van aconseguir (el resultat), per a mi és el millor elogi que els pots fer. Si més no des del meu punt de vista. I això és el que jo dic d'ells.
Aquest aspecte en concret de la seguretat personal i la manca de por sobretot el relaciono amb el meu pare. La influència "empoderadora" que he descrit considero que va ser més seva que de la meva mare: transmetre aquesta seguretat crec que era un objectiu bàsic d'ell, mentre que la meva mare potser prioritzava altres objectius.
No és la primera vegada que ho explico (alguna altra vegada ja ho he explicat amb la mateixa claredat). I tanmateix, hi ha qui considera que la meva visió i actitud en relació sobretot al meu pare no és positiva. Penso (és una hipòtesi) que si algú ho veu així potser és perquè dels meus relats (escrits o parlats) se'n salta unes parts i en subratlla unes altres.
Però per a mi no és incompatible el que he dit (manifestar el meu reconeixement i agraïment), i alhora discrepar en algunes coses del relat “flors i violes” que alguns sembla que han volgut construir al voltant de la família. Com si, en els temes familiars, només hi tingués cabuda la uniformitat acrítica, sense l'opció per a eventuals divergències.
Sigui dit de passada: jo, com a pare, ho he fet molt pitjor que els meus pares amb mi. En tots els sentits, tant des del punt de vista dels procediments com dels resultats. I aquesta consciència (aquesta lliçó d'humilitat) fa que encara valori més la feina dels meus pares.
26 de gen. 2019
5 de gen. 2019
Subscriure's a:
Missatges (Atom)