"La mayoría de nosotros también quiere evitar la labor de explorar nuestras vidas interiores, lo cual quiere decir que preferimos ver síntomas como signos de una alteración local, antes que como dificultades que conciernen a la totalidad de nuestra existencia." Darian Leader (1)
Quan a primera hora del matí la meva mare anava a la piscina, de vegades coincidia allí amb un psicoanalista; a l'entrar o sortir es saludaven, i si s'esqueia parlaven una mica, es veu que el suficient com perquè ell conegués els problemes emocionals de la meva mare, el psiquiatre que la tractava i la medicació que li receptava.
Amb aquesta informació, aquell home, per tal de fer-se l'important (ell com a persona i la psicoanàlisi com a teràpia), alguna vegada li havia dit a la meva mare que quina mena de psiquiatre era el que la tractava, tenint en compte que li receptava un antiepilèptic.
Era un comentari que no feia ballar el cap a la meva mare, d'una banda perquè ja sabia que aquell medicament sovint s'usava en casos de depressions. I d'una altra, perquè tot i les queixes a causa dels efectes secundaris dels medicaments que li receptaven, i de la manca dels efectes positius pretesos, ella no va tenir mai una actitud curiosa en relació "al món de la farmacologia psiquiàtrica". De vegades es queixava, però a banda de "desitjar" que algun medicament algun dia li pogués ser útil, no passava d'aquí. No era capaç de sortir d'aquesta presó mental des de la qual li era impossible un pensament crític, inquisitiu, sobre l'ús i els efectes dels medicaments (la seva, d'altra banda, era una "paralització" força habitual en aquests casos).
Sempre ho repeteixo, no tinc una postura contrària als medicaments, sinó que només dic que s'ha de posar atenció en els seus efectes. L'actitud adequada és aquesta, l'atenció: si els medicaments ens ajuden, doncs bé, però si no és així, "hem de ser conscients que no és així". Com a malalts o professionals, en aquest tema hem de pensar-hi "activament". I estar oberts als escenaris (encara que siguin incòmodes) que ens obrin o esbossin els pensaments reflexius. Perquè sempre és millor una pregunta sense resposta (o "de moment" sense resposta), que una resposta equivocada.
Aquell psicoanalista presumit no hauria pogut ajudar a la meva mare; de fet, cap psicoanalista hauria pogut. En primer lloc, pel rebuig total d'ella a aquesta opció; la mateixa paraula "psicoanàlisi" ja li feia tuf d'indecència (li generava el mateix rebuig visceral que la paraula "electroxoc"...). I en segon lloc, perquè les persones amb desestabilitzacions importants com la d'ella no acostumen a trobar l'equilibri a través d'aquesta alternativa. (2)
Dit tot això, el que tenen d'interessant els plantejaments psicoanalítics és la importància que donen a l'inconscient, la biografia i la paraula, tres elements fonamentals per a qualsevol persona, i encara més si pateix malestars emocionals, per molt que la psiquiatria biologista avui dominant ho vulgui desmentir o ignorar de forma sistemàtica.
Aquests tres àmbits, inconscient, biografia i importància de la paraula, no van existir en l'entorn assistencial de la meva mare. I incloc també "la paraula" perquè quan es feia servir era sempre, bàsicament, per reforçar l'opció biologista. És a dir, la paraula era sempre part d'una "psicoeducació" orientada a reforçar el paper del psiquiatre com a autoritat, la medicació com a única alternativa terapèutica, i el compliment estricte de les dosis pautades com a objectiu fonamental.
Era una paraula amb un propòsit educatiu, "proselitista", molt clar, una paraula "unidireccional" (de "l'expert" cap a la malalta), i per tant sense gens d'interès pel món interior de la meva mare (ni tan sols "pel seu món exterior", per la seva biografia, pel pes de les expectatives projectades damunt d'ella, etc.).
"Hipócrates (...) formuló la primera descripción médica de la depresión, a la que llamó melancolía y cuyo origen atribuyó a un exceso de atrabilis en el cerebro. (...) Areteo de Capadocia (...) sugirió que la depresión era causada por factores puramente psicológicos y que poco tenia que ver con la atrabilis, la flema o los demás humores." (3)
Passen els segles, i els seguidors d'Hipòcrates i els seguidors d'Areteo de Capadòcia (4) segueixen amb els seus fonamentalismes i reduint les persones, segons els casos, a una o l'altra simplificació. I "simplificades" així, les persones que pateixen sovint segueixen patint. Unes per falta de paraules, i unes altres per falta de medicació.
A la meva mare, situada a la riba biologista, li van faltar les paraules.
--
(1) La moda negra. Duelo, melancolía y depresión. Sexto Piso, 2011 (p. 22)
(2) Ho dic tant per les experiències de persones que conec com per les afirmacions de persones que m'inspiren confiança, com Carlos Castilla del Pino o Luis Rojas Marcos, segons els quals la psicoanàlisi és una bona eina d'autoconeixement... "quan no tens problemes greus".
(3) Silvano Arieti. Psicoterapia de la depresión (S. Arieti, J. Bemporad), Paidós, 1981 (p. 26).
(4) Hipòcrates, S. IV a.C.; Areteo de Capadòcia, S. I o II d.C.
