De tant en tant veig el fill de la Maria. Quan ens veiem, m'explica com van les coses a casa dels seus pares. Últimament van malament.
Avui he quedat amb la Maria. Com que fa anys vaig viure una situació semblant a la de la seva família, l'última vegada que vaig veure el fill li vaig dir que, si ho considerava adequat, un dia podia quedar amb la seva mare. A ella també la conec, des de fa molt. De fet, la vaig conèixer abans que a ell. Llavors, ella també estava al cas de la història que jo vaig viure fa anys, una història, tal com he dit, amb punts en comú amb la seva d'ara.
Al marit de la Maria fa potser un any li van diagnosticar una demència. En poc temps, s'ha deteriorat molt, cosa que sembla que és una característica d'aquest tipus de demència (no és alzheimer).
La Maria té l'ajuda d'algun fill, però aquestes ajudes puntuals no eviten que, en general, se senti molt desbordada, sobretot perquè el marit s'ha tornat molt dependent. Ja no el pot deixar mai sol. Té problemes d'inestabilitat, de tant en tant cau a terra... no són els seus únics problemes, també té problemes d'incontinència d'orina i fecal. I algun altre problema. En conjunt, una situació molt complicada.
A més, al marit li ha canviat el caràcter. S'ha tornat molt exigent, queixós. Desconfia molt dels altres; per exemple, acusa la seva dona de robar-li. De vegades, a sobre, té reaccions irades, quan abans era una persona molt tranquil.la i respectuosa.
El dia que quedo amb ella, pot venir perquè un fill s'ha quedat amb el pare.
Primer, em fa un relat de la situació, un relat en el qual va intercalant sovint que està molt cansada, que no pot seguir així. Al cap d'una estona llarga, quan ja s'ha pogut explicar i esplaiar el que ha necessitat, llavors li recordo la meva experiència de fa molts anys, de la que, tal com he dit, ella n'estava al corrent, en el seu moment.
Li recordo el procés de degradació del meu pare, l'estat en què va anar quedant, com ho va portar la meva mare, les implicacions familiars que hi va haver. N'hi parlo d'una manera diferent de com normalment en parlo, perquè en aquest cas l'objectiu, l'únic objectiu, no és parlar de la meva família, del meu pare, sinó "a través de cas del meu pare", parlar del que, potser, li pugui ser útil a ella.
El que li dic, resumit, és això. La idea que, en aquests casos, el malalt és important, però les persones que s'ocupen d'ell també. Que tothom ha de viure. És a dir, que per tal que la vida dels cuidadors no es vagi complicant massa, tothom ha de conservar alguns espais. Vaja, que ningú "s'ha d'immolar", a causa del malalt, a causa de l'atenció que requereix. I que això vol dir, és clar, que per al malalt pot ser que no tot pugui ser sempre com li agradaria que fos, o com "en teoria" estaria bé que fos.
Últimament, ella i els fills s'han plantejat que el marit, el pare, vagi unes hores a un centre de dia. Però ell s'hi oposa; resulta que té estones de raonable lucidesa, i llavors diu això, que no vol anar de cap manera a un centre de dia. No vol anar a un centre de dia, però alhora, vol la seva dona sempre al seu costat. I a sobre, la reclama sense parar: "Maria això", "Maria allò altre"... Sovint peticions i queixes reiterades munts de vegades, fora de lloc a causa de la desmesura, o de l'absurditat, amb el resultat que ella acaba esgotada.
En resum, li subratllo que, com que tothom ha de viure, ella també. Que ha de tenir espais per respirar una mica. Com l'estona aquesta que estem junts al bar. O temps per anar a comprar sense el neguit de tornar corrent cap a casa. O temps per fer el que sigui que li vingui de gust.
És veritat que en el seu cas és més complicat, que en el cas del meu pare. Perquè en el nostre cas, la situació familiar i els recursos disponibles eren molt diferents. Tot era molt més fàcil.
Cada història és una història diferent, però el resum d'aquests tipus d'històries és el que he dit, que ningú s'ha d'immolar. I que reconèixer-se aquest dret, a més de necessari i saludable, és del tot legítim.
