Herències

Fa dos o tres anys va morir un home que no havia tingut fills. Feia molt temps que tenia un cuidador, un llatinoamericà amable, eficient, de tota confiança, amb el que s'entenia molt bé. El va contractar quan la seva dona encara vivia i, a ella, li va començar a fallar la salut, i es va anar tornant cada vegada més dependent. 

Després de la mort de la dona, va decidir conservar el cuidador, perquè es va adonar que s'anava apropant a un estat de dependència semblant al de la seva dona.

Uns anys després, quan finalment va morir, els seus parents més propers eren quatre nebots, i els va deixar tot el que tenia, el pis i uns quants diners. Amb un d'aquests nebots som amics. Molt amics. Quan em va explicar el testament del seu oncle, li vaig dir que trobava estrany que no hagués tingut cap detall amb el cuidador. Ell em va contestar que no li semblava malament, que mentre el seu oncle el va tenir al seu servei, ja li pagava el que havien establert.

Vaig tenir una sensació estranya, d'estar parlant des de sensibilitats i criteris diferents. No vaig insistir, però em va entristir una mica, que veiés tan normal allò que, per a mi, ho era menys. Amb els amics de vegades passen aquestes coses.

Fa uns dies em vaig trobar amb un cas semblant: un oncle que, quan va morir, ho va deixar tot als nebots, sense tenir cap detall amb l'home que, els últims anys, havia estat a casa seva facilitant-li la vida. Un home d'una bondat, discreció i honradesa extremes.

Vaig fer el mateix comentari a alguns nebots (els conec), i em va semblar que, en general, llevat d'alguna excepció, no van entendre el que els vaig dir, o si ho van entendre, no ho compartien. D'altra banda, vaig veure que sí que estaven ben interessats (com els nebots de l'altre home) en accedir al que el seu oncle els havia deixat en el testament.

Mira, coses que passen... I de les que, amb segons qui, pot ser complicat parlar-ne, a causa de les interpretacions que poden fer del que dius. 

Segueixo. El protagonista de la segona història era oncle meu i, per tant, jo soc un dels nebots. Quan vaig fer el comentari que abans he explicat, alhora, tenia molt present una altra història. La de la meva mare. 

La tenia present perquè, durant els seus últims anys, el fill que més es va implicar en la gestió de la seva vida quotidiana (el que més, no dic l'únic), vaig ser jo. I és clar, al fer fa poc el comentari que vaig fer sobre el meu oncle, vaig pensar que, potser, algú ho podria interpretar com una mena de reivindicació meva, ni que fos simbòlica. No és que em preocupés gaire, aquesta eventualitat, però la tenia una mica present.

Potser és per aquesta "mica", que ara escric el que escric. Per dir, un cop més (perquè no és la primera vegada) que a ella, a la meva mare, a la nostra mare, sempre li vaig aconsellar que, si no volia raons entre els fills quan morís, que no fes discriminacions amb l'herència. Cap discriminació. (1) (2)

--

(1) Durant els últims anys de la meva mare, de vegades es plantejava què era el millor que podia decidir, en relació amb el seu patrimoni. Quan ella me'n parlava, i me n'havia parlat unes quantes vegades, sempre li deia el mateix. Dues coses: la primera, que era lliure de fer el que volgués. La segona, que si desitjava, tal com deia, que quan morís no hi hagués disputes entre els fills, el més aconsellable era, d'una banda, que deixés els seus béns als fills. I d'una altra, que deixés el mateix a tots.

(2) La veritat és que sí que hi va haver una excepció, però era fàcil preveure que no generaria discrepàncies (no n'hi va haver). En relació amb aquesta excepció, la meva postura va ser defensar (i fins i tot estimular) aquesta discriminació positiva. Però aquesta ja és una altra història.

Pensant en els pares...

Luis Alonso. Elestafador.com, juliol 2026

El marit de la Maria / 2

El dia que quedo amb la Maria vaig pensant que, a més del que ja vaig explicar, li vull parlar també d'un altre tema. Abans ho he comentat amb el seu fill, i m'ha dit que, d'això altre, a la seva mare també li aniria molt bé, que n'hi parles.

Li dic que, en el cas del meu pare (això ja ho he explicat moltes vegades), a mi em pesa, ja em pesava llavors, que quan ja estava molt deteriorat, algunes ocasions que es podrien haver aprofitat per facilitar que, potser, pogués morir, no es van aprofitar. I al no morir, es va seguir allargant la seva degradació.

Va seguir patint, al final immòbil, llagat, fins i tot amputat a causa de la gangrena... i algunes altres calamitats.

Li explico això, i li dic que potser estaria bé, que ella pensés en aquest tema. Que pensés quines decisions prendria, si es trobés en una d'aquestes situacions: permetre llavors que potser el marit mori a causa d'una complicació, o fer el que sigui (o el que diguin els metges) perquè segueixi vivint. 

A més, ella té l'avantatge que, en els moments de lucidesa, el seu marit, de tant en tant, diu que no vol seguir vivint, que la seva vida, la seva dependència, el seu "sentiment d'humiliació", se li fan insuportables. Que el que hauria de fer és morir-se.

Això també és diferent del cas del meu pare. Quan a causa de la seva malaltia jo vaig tornar a casa dels pares, ell ja no tenia la capacitat de raonar aquestes coses. "Ja havia desaparegut", en aquest sentit. El que pensava el meu pare, si és que encara pensava, o el que en algun moment de la seva vida hagués pensat sobre aquest tema, era un misteri. O si més no, per a mi ho era, ja que no tenia cap indici (i segueixo sense tenir-lo) que mai n'hagués parlat, referint-se a ell mateix.

El marit de la Maria

De tant en tant veig el fill de la Maria. Quan ens veiem, m'explica com van les coses a casa dels seus pares. Últimament van malament.

Avui he quedat amb la Maria. Com que fa anys vaig viure una situació semblant a la de la seva família, l'última vegada que vaig veure el fill li vaig dir que, si ho considerava adequat, un dia podia quedar amb la seva mare. A ella també la conec, des de fa molt. De fet, la vaig conèixer abans que a ell. Llavors, ella també estava al cas de la història que jo vaig viure fa anys, una història, tal com he dit, amb punts en comú amb la seva d'ara.

Al marit de la Maria fa potser un any li van diagnosticar una demència. En poc temps, s'ha deteriorat molt, cosa que sembla que és una característica d'aquest tipus de demència (no és alzheimer). 

La Maria té l'ajuda d'algun fill, però aquestes ajudes puntuals no eviten que, en general, se senti molt desbordada, sobretot perquè el marit s'ha tornat molt dependent. Ja no el pot deixar mai sol. Té problemes d'inestabilitat, de tant en tant cau a terra... no són els seus únics problemes, també té problemes d'incontinència d'orina i fecal. I algun altre problema. En conjunt, una situació molt complicada. 

A més, al marit li ha canviat el caràcter. S'ha tornat molt exigent, queixós. Desconfia molt dels altres; per exemple, acusa la seva dona de robar-li. De vegades, a sobre, té reaccions irades, quan abans era una persona molt tranquil.la i respectuosa.

El dia que quedo amb ella, pot venir perquè un fill s'ha quedat amb el pare. 

Primer, em fa un relat de la situació, un relat en el qual va intercalant sovint que està molt cansada, que no pot seguir així. Al cap d'una estona llarga, quan ja s'ha pogut explicar i esplaiar el que ha necessitat, llavors li recordo la meva experiència de fa molts anys, de la que, tal com he dit, ella n'estava al corrent, en el seu moment. 

Li recordo el procés de degradació del meu pare, l'estat en què va anar quedant, com ho va portar la meva mare, les implicacions familiars que hi va haver. N'hi parlo d'una manera diferent de com normalment en parlo, perquè en aquest cas l'objectiu, l'únic objectiu, no és parlar de la meva família, del meu pare, sinó "a través de cas del meu pare", parlar del que, potser, li pugui ser útil a ella.

El que li dic, resumit, és això. La idea que, en aquests casos, el malalt és important, però les persones que s'ocupen d'ell també. Que tothom ha de viure. És a dir, que per tal que la vida dels cuidadors no es vagi complicant massa, tothom ha de conservar alguns espais. Vaja, que ningú "s'ha d'immolar", a causa del malalt, a causa de l'atenció que requereix. I que això vol dir, és clar, que per al malalt pot ser que no tot pugui ser sempre com li agradaria que fos, o com "en teoria" estaria bé que fos. 

Últimament, ella i els fills s'han plantejat que el marit, el pare, vagi unes hores a un centre de dia. Però ell s'hi oposa; resulta que té estones de raonable lucidesa, i llavors diu això, que no vol anar de cap manera a un centre de dia. No vol anar a un centre de dia, però alhora, vol la seva dona sempre al seu costat. I a sobre, la reclama sense parar: "Maria això", "Maria allò altre"... Sovint peticions i queixes reiterades munts de vegades, fora de lloc a causa de la desmesura, o de l'absurditat, amb el resultat que ella acaba esgotada.

En resum, li subratllo que, com que tothom ha de viure, ella també. Que ha de tenir espais per respirar una mica. Com l'estona aquesta que estem junts al bar. O temps per anar a comprar sense el neguit de tornar corrent cap a casa. O temps per fer el que sigui que li vingui de gust.

És veritat que en el seu cas és més complicat, que en el cas del meu pare. Perquè en el nostre cas, la situació familiar i els recursos disponibles eren molt diferents. Tot era molt més fàcil. 

Cada història és una història diferent, però el resum d'aquests tipus d'històries és el que he dit, que ningú s'ha d'immolar. I que reconèixer-se aquest dret, a més de necessari i saludable, és del tot legítim.

Carles Lladó

 

La Vanguardia, 12/5/2026

Conèixer, pensar, entendre, explicar

Volia conèixer, pensar y entendre millor, i alhora, poder explicar més bé. Poder explicar o "deixar explicat": que existís l'explicació (la meva explicació), per si algú, potser, ara o quan fos, la volia tenir en compte.

Volia això perquè, d'una banda, fer-ho em semblava un reconeixement, un acte justificat i necessari. I d'una altra banda, pensava, segueixo pensant, que parlar del passat pot servir per millorar el present.

Si penso quin dels dos objectius em sembla més important, considero que els dos. Els dos, ni l'un ni l'altre més.

Parlo del passat i del present perquè unes persones desapareixen, i te n'envolten de noves. Sí, les persones canvien, però les històries, algunes històries, de vegades són semblants, potser molt semblants. De vegades, malauradament massa semblants, quan la semblança són biografies amb ferides que es visibilitzen a través d'estats d'ànim complicats. Uns estats que, els "entesos", qualifiquen com a "malalties".

Conèixer més, buscar, llegir, preguntar, pensar, ordenar. Sense presses. Intentant, en la mesura del possible, no ser racionalment parcial, no ser massa emocionalment subjectiu. Dic "massa" perquè l'emocionalitat i la subjectivitat, en aquests casos, en aquests processos, és inevitable. L'únic que pots intentar és que no se't desbordin, que no acabin fent que no tingui sentit el propòsit que et mou.

Torno a parlar del mateix, de la mateixa història? "De la història de sempre"? Sí, un cop més segueixo parlant de la mateixa història. Perquè per a mi, d'alguna manera, aquesta història és "l'origen de totes les històries", de totes les històries d'aquesta part de la meva vida. Perquè és a partir d'ella, que neix, es va construint, el meu interès per les ferides biogràfiques i tot això que en diuen malalties mentals.

No només es construeix això, aquest interès, sinó que alhora "em construeixo jo", ja que, avui, sense aquesta dimensió meva, no sabria reconèixer-me: crec que "em seria desconegut per a mi mateix".

Per això, per tot això que dic, m'afecta poc quan algú em diu, potser em repeteix, que sóc una persona obsessiva, a causa d'aquesta manera de ser i de fer. D'aquest "etern retorn" que, a alguns, els sembla excessiu, obsessiu.

Però és que si fos com a algú li sembla que hauria de ser, no seria qui sóc. I crec que m'agradaria poc, aquest "algú altre".

Punt i seguit.

El 600

De vegades, molt de tant en tant, veig un 600 pel carrer. Sempre m'emociona, perquè si veig un 600, sobretot circulant (és diferent si el veig aturat, per exemple en un garatge), em fa pensar en el meu pare.

Veig un 600 pel carrer i "el veig" a ell a dins; recordo quan el conduïa, tan satisfet, amb aquell cotxe tan petit i tan pràctic, movent-se per la ciutat amunt i avall, sobretot de casa al despatx i del despatx a casa...

Em passa avui. Estic a un bar, amb la Lívia, prenent un cafè. I veig que pel carrer passa un 600; tan menut que sembla una joguina, comparat amb els cotxes d'ara, tan grans. A sobre, resulta que el condueix un home de potser entre setanta i vuitanta anys. I em passa el que he dit, que associo l'escena amb el meu pare i el seu 600... I llavors, un record en porta un altre, es barregen, i em trobo submergit en una atmosfera de records relacionats amb el meu pare. No sempre els mateixos, depèn dels dies. En qualsevol cas, records amb els quals em sento a gust.

Un 600, a la gent de la meva generació, és habitual que ens porti records. Uns o altres, a cadascú els seus records. De vegades records molt emotius. Els meus són d'aquest tipus, relacionats amb ell. Fa vint-i-vuit anys que va morir i segueix sent així.

Tinc també algun altre record relacionat amb altres 600, però ocupen un lloc molt marginal, al meu magatzem dels records.