Les llibretes

Eren de diferents colors, cada llibreta dedicada a un fill. La nostra mare, des que naixíem, hi anava apuntant coses: informacions, dades, opinions.

Sembla que, pel que explica cada un dels germans, el contingut de les llibretes era bastant diferent. És comprensible: suposo que una cosa és començar la llibreta del primer fill, tota una novetat (el fill i la llibreta), i una altra les següents. Entremig, anaven passant coses. N'hi anaven passant i, com a tothom, l'afectaven: quan va néixer l'últim fill, ella era, en part i inevitablement, "una altra persona", en relació amb aquella mare del primer fill. I per tant era normal, que quedés reflectit d'alguna manera en les llibretes.

Sens dubte, l'alteració més gran en la seva vida de casada va ser l'aparició de les seves oscil.lacions emocionals, al cap d'uns anys d'haver-se casat. És fàcil imaginar que, durant les etapes de depressions severes, li fos molt difícil, potser impossible, escriure la més mínima frase. I en moments d'accelereració, a causa de l'estat eufòric, potser no pensava en dedicar-se alguna estona a les llibretes. Els moments més favorables és normal pensar que fossin els d'estabilitat, una estabilitat que podia durar poc. 

Vaja, que tenint presents aquests canvis i oscil.lacions seus, sembla del tot normal, que a les diferents llibretes s'hi pugui veure un contingut diferent, tant pel que fa a l'extensió, com al to i el tipus de consideracions que hi anotava.

Tenint en compte tot això, crec que té poc sentit, o gens, fer comparacions entre el contingut de les llibretes dels diferents germans. Crec, això sí, que aquestes llibretes són un testimoni, potser parcial, però alhora rellevant, sobre aspectes del fill (més o menys detallats, objectius, etc.). I alhora, crec que també poden ser un testimoni "silenciós", ocult, no explícit, dels seus canviants estats d'ànim. Una altra cosa és que potser no sigui fàcil descobrir aquests indicis ocults...

Pels dos motius, per a mi aquestes llibretes són valuoses. I com que ho són, trobo que també té el seu interès, què n'ha fet cadascú. D'entrada, si l'ha conservat o no. I en cas que no, per quins motius. I tant si l'ha conservat com si no, quina valoració en fa, del contingut de la seva llibreta (i si no l'ha conservat, quin record en té).

Parlo d'aquestes llibretes només des del punt de vista d'aquestes curiositats, sense el més mínim pensament valoratiu, en relació amb el que n'ha fet cadascú. I de l'eventual opinió que en pugui tenir o en va tenir, del que hi va trobar quan la nostra mare la hi va donar, crec que, en general, quan ens independitzàvem.

De la meva llibreta, el que sí que puc dir és que estic content d'haver-la guardat, i de tenir ara la possibilitat de llegir el que ella hi va escriure. Per a mi, té dues utilitats: és un agafador per a pensar en ella i, alhora, em serveix per ajudar-me a entendre algunes parts o aspectes de la meva vida.

Per aquests dos motius, estic agraït a la meva mare per la seva dedicació a les llibretes.

La novel.la familiar històrica

La novel.la familiar històrica és una variant de la novel.la històrica. Si el text és curt, llavors es pot considerar un conte familiar històric. Com tots els relats històrics novel.lats, els familiars poden tenir diferents proporcions de realitat, distorsió i fantasia. De vegades, com quan un pastisser fa un pastís, els autors d'aquests relats són conscients de les proporcions del seu pastís literari. Altres vegades, en són menys conscients. Algunes vegades, gens. Això últim de fet pot passar amb facilitat, perquè la memòria (la memòria "guardada només a les neurones") és molt fràgil. I a causa de la seva fragilitat, de vegades enganyosa, o tramposa. Per acabar-ho d'embolicar, en general, tots tenim la tendència, en general, de voler oferir, de voler compartir, relats que encaixin amb la idea que tenim de nosaltres mateixos, que no ens qüestionin gaire, que no posin en perill la nostra imatge i la nostra tranquil.litat... En definitiva, que siguin relats que ens afavoreixin. Quan els relats tenen ingredients importants de "deficiències de realitat", si no hi ha més testimonis dels fets relatats, no és fàcil qüestionar-los. I llavors pot ser que quedin com a relats de referència, com la veritat sobre allò explicat. En la mesura que és així, que aquesta realitat existeix, com a mínim és bo tenir-ho present. Novel.les històriques familiars, contes familiars històrics... Escrits, parlats o només pensats. Propis o de tercers. En general, la majoria de persones i famílies n'estem envoltats o contaminats.

Records de pedalades / 2

"Todo el mundo tiene derecho a tener sus propias opiniones, pero no sus propios hechos." Randall Lane (1)

Vaig dir, en relació amb uns records meus i d'un germà, de quan érem petits i anàvem en bicicleta, que té poca importància, si els records d'aquest tipus d'un i l'altre no coincideixen. 

En canvi, en casos d'altres records, sí que pot ser important, si hi ha divergències. I llavors, els records de fets intranscendents, com els d'anar en bicicleta quan érem petits, si s'afegeixen a altres divergències de records, de la infantesa o posteriors, poden adquirir un sentit, una importància diferent. Perquè aquestes divergències es poden convertir en un avís, un recordatori, que si un record de fets intranscendent es pot alterar fins a convertir-se en un relat poc realista, això també pot passar en relació amb records sobre coses més importants.

De fet, això és el que em passa de vegades amb algunes persones. De vegades.

D'altra banda, aquests embolics relacionats amb els records em serveixen per recordar-me a mi mateix que jo també puc ser víctima, i segur que de vegades ho sóc, de trampes de la meva memòria. Algunes vegades, sobre fets intranscendents, i altres vegades, sobre fets més delicats.

Per això procuro tenir, amb ella, "amb la meva memòria", una relació de prudent desconfiança. Perquè sé que, de manera silenciosa i traïdora, em pot fer alguna mala passada amb molta facilitat, en qualsevol moment.

--

(1) Citat per Daniel Fernández, La Vanguardia, 13/1/2023

Records de pedalades

"La historia es la certeza que se produce cuando se cruzan las imperfecciones de la memoria con las insuficiencias de la documentación." Adrian Finn (1)

Un germà m'explica que, quan tenia dotze o tretze anys, havia anat alguna vegada des de la casa on passàvem els estius, a la casa on els passava la nostra àvia, una tirada llarga, molts quilòmetres. Entenc que m'ho explica com un exemple de com anaven les coses a la família, de la llibertat que teníem i dels riscos que podíem córrer sense que els nostres pares es preocupessin excessivament: marxàvem en bicicleta quan teníem dotze o tretze anys, fèiem un munt de quilòmetres per una carretera nacional molt transitada, arribàvem a la casa de l'àvia, una casa sense telèfon, de manera que no podíem avisar que havíem arribat bé... I els nostres pares se suposa que tan tranquils.

Li faig un petit comentari, mínim, sobre que no ho veig vaire clar, això que diu, però com que ell insisteix, assegurant-me que ho recorda bé, prefereixo no insistir. Entre altres coses, perquè no és la primera vegada que a mi em sorprenen alguns records seus.

Uns dies després, ho comento amb una tia i una cosina que, durant aquells anys, passaven els estius a la casa de la nostra àvia. Em diuen que no en tenen cap record, del que m'ha explicat el meu germà, i que a més no ho veuen gaire versemblant. Tenint en compte que, de la gent de les dues famílies que als estius s'aplegaven a la casa de la nostra àvia, segurament eren les dues persones amb qui el meu germà tenia més relació, considero que el que em diuen té bastant pes.

El curiós, a més, és que fa bastants anys, potser deu, amb aquest germà un dia ja vam parlar de les anades en bicicleta a la casa de la nostra àvia. Però la conversa, segons el meu record, va ser diferent.

Va anar així. No sé per quin motiu, però el cas és que li vaig explicar que, quan jo tenia quinze anys, una vegada havia anat en bicicleta des de la casa on nosaltres passàvem els estius, a la casa on les passava la nostra àvia, i que després, el mateix dia havia tornat a la nostra casa d'estiueig. Ell, llavors, em va dir que alguna vegada també havia anat en bicicleta la casa de l'àvia, però més protegit: amb la nostra mare seguint-lo amb el cotxe, per si de cas. Jo no ho recordava, però em va semblar del tot versemblant. (2)

Quan ara fa poc m'explica la nova versió, no li explico aquest record meu, de la conversa amb ell de fa uns anys. Suposo que a ell li agrada més aquest nou record, i alhora està convençut que és un record fidel a la realitat... Doncs molt bé, no passa res. Al capdavall, només són històries de pedalades de fa molts anys...

--

(1) A la peli 'El sentido de un final' (Ritesh Batra, 2017)

(2) Als quinze anys, jo potser no anava molt en bicicleta, però ja m'entrenava regularment com a corredor de fons, de manera que, una excursió en bicicleta com aquella, a mi no em suposava cap repte desmesurat. En el seu cas, en canvi, i a sobre amb només uns dotze anys, no està ni de bon tros tan clar.

La Villa Maria, una altra vegada

https://senseseny.blogspot.com/2026/01/la-villa-maria-una-altra-vegada.html

Les cites

Algunes de les coses que la meva mare deia en els seus diferents escrits també les deia en algunes de les cartes que enviava a algun fill. Segons el fill, segons la seva forma de pensar, les seves idees i creences, el que ella escrivia en aquelles cartes podia ser rebut d'una manera o d'una altra. Per exemple, si ella explicava que tots els dolors i sofriments que patia els acceptava perquè era el que Déu volia, i alhora afegia el valor "corredemptor" dels seus dolors i sofriments (que ella patís servia per contribuir al sacrifici que va fer Jesús morint crucificat, per tal de redimir la humanitat del pecat original), a uns fills, aquells que compartien les seves creences, els podia semblar admirable. I a uns altres no.

Per a mi, que la meva mare pensés el que he dit de la voluntat de Déu, era molt trist. Perquè, des del meu punt de vista (de persona no creient), a banda de la inutilitat "sobrenatural" d'aquells sofriments, considerava que aquell pensament seu dificultava la identificació de les causes "no sobrenaturals" d'aquells sofriments. I sense aquesta identificació, pensava que era complicat trobar alleujaments. 

Ella sempre deia, repetia, insistia, que cap dels seus molts mals era comparable, ni de forma remota, al de les seves depressions. Les depressions eren el pitjor del pitjor, deia. A partir d'aquesta afirmació seva, reiterada moltíssimes vegades, a mi, com a fill, en la mesura que pensava que les seves depressions estaven relacionades amb la seva biografia, el fet que ella acceptés, d'aquella manera, "la voluntat de Déu", m'entristia. Perquè considerava que li dificultava donar la importància que els tocava "a les circumstàncies terrenals" que li feien la vida difícil. 

Tot això ja ho he dit unes quantes vegades. Si torno un cop més a aquest tema és perquè, de la mateixa manera que jo, des de fa anys, he anat compartint les meves opinions amb persones de la família, des de fa un temps ja no sóc l'únic. Tinc companyia. I ja no sóc tampoc l'únic que fa servir cites de la nostra mare per argumentar els propis punts de vista. El curiós, això sí, és que unes mateixes cites de la nostra mare, o molt semblants, ens serveixen per argumentar punts de vista diferents.

Ara, un petit incís (que també he fet moltes altres vegades, al parlar d'aquest tema): no és que menystingui el valor de les creences religioses com a refugi per a poder suportar les adversitats de la vida, al contrari. De vegades, poden ser una ajuda important. Però quan inclouen aquesta ambivalència (aquesta invitació a l'acceptació del que no s'hauria d'acceptar), llavors, el seu caràcter de refugi, junt amb la relativització del valor d'enfrontar-se a les causes dels malestars (reals, no sobrenaturals), converteixen les creences en una altra cosa: en un "valor negatiu". Fins i tot considero que adquireixen un punt de perversitat. 

A més, si a la voluntat de Déu, com a element central, l'acompanya una segona centralitat, la de l'origen biològic dels problemes emocionals (desequilibris químics, excessos o defectes de substàncies, etc.), com era el cas de la nostra mare, el resultat és que qui pateix els malestars emocionals queda incapacitat i desmotivat per partida doble: pels capellans i pels psiquiatres. És molt difícil, que en una situació així, una persona tingui la força necessària per intentar fer-se responsable dels problemes de la seva vida. Perquè a causa tant de la religió com de la psiquiatria biologista, esdevé una persona passiva, desempoderada. L'única alternativa que li deixen, que li queda, és aquesta; l'acceptació. No hi ha espai per a la discrepància (i encara menys per a la revolta).

Ara podria citar algunes de les frases de la nostra mare que cadascú utilitza segons les seves idees. Fins i tot podria citar-ne alguna de les que aquest germà ha fet servir. Però no ho faré, no sigui que ell o algú altre m'ho retregui, que em retregui que utilitzi frases de cartes de la nostra mare que li havia enviat a ell. A més, tal com ja he dit, no cal:  són frases iguals a frases d'altres papers de la nostra mare, com els que jo tinc. 

Aquest germà potser no ho sap, però m'ha fet un bon favor. Va ser un dels germans que més em va criticar el meu text sobre la nostra mare, quan el vaig compartir. Me'l va criticar en general i, en concret, el fet que hagués utilitzat cites literals d'ella. Va dir que, fer servir aquelles cites, era una invasió de la privacitat de la nostra mare.

Ara, però, sembla que queda clar que el seu era un argument poc consistent. Perquè segons aquell argument, resulta que ell ara també vulnera la privacitat d'ella. Què és el que passa? Quin és aquest embolic? Doncs suposo que és molt senzill: el que realment va molestar a alguns germans no va ser que jo fes servir cites de la nostra mare, sinó la manera com les vaig fer servir. Devien pensar que només ells, o persones que pensessin com ells, podien ser els únics intèrprets vàlids "dels veritables pensaments, desitjos, inquietuds, etc." de la nostra mare. Devien pensar que en tenien l'exclusiva i que, per tant, eren els únics que estaven legitimats per fer servir aquest tipus de cites.

Per acabar. Considero que el fet que hi hagi més d'un relat sobre la vida de la nostra mare, i que no siguin coincidents, és positiu. Tant perquè reflecteix la realitat de la nostra família, amb persones d'idees i creences diferents, com perquè posa a l'abast de la següent generació aquests relats diferents. A partir de l'existència d'aquests relats diferents, aquesta nova generació, la dels nebots, si els interessa la vida de la seva àvia, si volen  els podran tenir en compte. Els podran tenir en compte junt amb allò que ells haguessin viscut amb la seva àvia, els més grans, i tots, el que n'hagin sentit explicar als seus pares. I a partir d'aquí podran construir el seu propi relat.

Això, és clar, si és que a algun nebot o neboda, algun dia, li interessa qui va ser la seva àvia.

Depressió materna, Alzheimer patern

"Es una enfermedad que asusta, en especial porque afecta al ser humano precisamente en aquello que hace que sea humano: su capacidad intelectual, su capacidad de comunicación, su capacidad de relacionarse y su comportamiento." Thierry Rousseau (1)

He anat a la biblioteca, a la secció de neurologia, he donat un cop d'ull als lloms, als títols sobre Alzheimer i demències, he estirat tres llibres, els he fullejat, i he trobat aquesta frase. El que he fet avui ha sigut una excepció: normalment no llegeixo res sobre l'Alzheimer.

Potser sobta. Sobretot, tenint en compte que el meu interès per les depressions està molt relacionat amb la vida de la meva mare. Sembla que, ja que el meu pare va patir l'Alzheimer, també hauria d'estar una mica interessat  per aquesta malaltia. Però només m'interessa de manera tangencial, en la mesura que pot ser la causa de finals de vida lamentables. És a dir, en aquest cas, m'interessa la biografia, però no la neurologia. 

Des de l'àmbit de les biografies, el meu limitat interès "per la malaltia de l'Alzheimer" estaria relacionat amb les dificultats que tenim per acceptar la nostra finitud. Per acceptar la degradació per la qual podem passar abans de morir-nos. Ho repeteixo: m'interessen les persones que pateixen demències, la seva angoixa, el seu sofriment, el seu desconcert al mig del laberint en el qual es van extraviant, però no la malaltia de l'Alzheimer (o altres causes de demències).

D'altra banda, el cas és que, tot i el meu interès per les depressions, no llegeixo tampoc textos sobre neurotransmissors, desequilibris químics, molècules d'això o allò altre, estabilitzadors de l'ànim, etc. És a dir, sobre allò que els psiquiatres diuen que és la causa de les depressions. No llegeixo, o només per sobre, textos sobre les "causes biològiques de la depressió". O suposades causes (avui deixem-ho així).

A diferència de l'Alzheimer, les depressions poden afectar persones de totes les edats. I llevat dels pocs casos que són resultat d'una patologia física concreta, com de vegades el Parkinson, o problemes de les tiroides, tenen sempre, des del meu punt de vista, un component biogràfic important. Un component biogràfic que, segons allò que hem heretat (d'una banda, la genètica, i d'una altra, el temperament), pot afavorir o dificultar l'aparició d'una depressió. Però no, tal com argumenta la psiquiatria biologista actualment dominant, a causa d'un determinat defecte a excés d'aquest o l'altre neurotransmissor. Sobre aquests defectes, excessos i desequilibris com a causa de les depressions, considero que hi ha molta "xerrameca científica", però cap prova, fins ara, que sigui així. 

Per tant, mentre no es demostri el contrari, sembla que és de sentit comú que, en lloc d'anar repartint píndoles com a primera opció (de vegades única), seria necessari posar atenció sobre els factors desestabilitzadors de la vida de les persones. 

Torno a l'Alzheimer. Una demència com l'Alzheimer és una demència senil, del final de la vida, davant de la qual l'opció més "elegant", des del meu punt de vista (tot el que dic evidentment és "des del meu punt de vista"), és el seu enfrontament des d'una postura estoica i deseixida. Ets gran, t'ha tocat el que t'ha tocat i, en qualsevol cas, les teves expectatives de vida ja eren limitades, a causa de l'edat. Per tant, més que barallar-te amb la malaltia, en aquest cas potser és millor barallar-te, per dir-ho d'alguna manera, amb la falta d'acceptació.

Per descomptat, gairebé mai és així. D'una banda, perquè adoptar aquesta postura deseixida és anar en contra del corrent, de la "normalitat" que ens envolta. I d'una altra banda, perquè, prèviament, abans, sovint més aviat hem evitat pensar en aquest escenari. Sovint ens hem limitat a dir: "Jo no ho voldria pas!" Però sense anar més enllà. Sense pensar que, "això", ens pot passar realment. A nosaltres. Que pot passar que ens acabi tocant.

I si no hi has pensat abans, és clar, no pots haver disposat el que vols i no vols, si la teva degradació sobrepassa una determinada ratlla vermella. De manera que, llavors, pot ser que l'acabis traspassant, i després acabis transitant per totes les etapes de la degradació, fins a l'absoluta desintegració com a persona.

Tal com he dit, la malaltia de l'Alzheimer m'interessa molt poc, però això últim que he exposat, molt. Per això en parlo tot sovint. Relacionant-ho o no, segons els dies, amb el final de la vida del meu pare.

--

(1) Comunicarse con un Alzheimer próximo. Ediciones Omega, 2015.