Cartes

Al llarg de la vida de tant en tant he anat llençant coses; de les que he llençat, moltes no em dol gens haver-ho fet. Al contrari, en general n'estic content, d'haver anat llençant, això, allò... M'ha ajudat a anar una mica més lleuger per la vida.

De vegades dic que la meva memòria (com la de tothom) té diferents "extensions": per exemple, els llocs evocadors, les olors, els sons (les músiques)... Una de les memòries més importants, en el meu cas, són els papers. I entre els papers, les cartes.

Com que temps enrere sovint em sentia més còmode llençant que conservant, de molts anys de la meva vida conservo ben poca memòria d'aquesta: la memòria continguda en les cartes guardades, en concret. 

Després, vaig anar canviant. Em vaig anar tornant "conservador". Però de molts anys, tal com he dit, el buit és molt gran. I de vegades trobo a faltar el que tindria a l'abast de la meva memòria, si no hi hagués aquest buit, si no hagués llençat tant.

Per exemple, o sobretot: una d'aquestes coses que vaig llençar i que m'agradaria no haver llençat són les cartes que m'escrivien la meva mare i el meu pare durant els anys que vaig viure molt desvinculat d'ells. Em sembla que no en conservo cap, i avui se'm fa estrany, aquest nul interès meu, temps enrere, per conservar-les.

Depressions

https://horitzontal.blogspot.com/2026/04/depressions.html

Les llibretes

Eren de diferents colors, cada llibreta dedicada a un fill. La nostra mare, des que naixíem, hi anava apuntant coses: informacions, dades, opinions.

Sembla que, pel que explica cada un dels germans, el contingut de les llibretes era bastant diferent. És comprensible: suposo que una cosa és començar la llibreta del primer fill, tota una novetat (el fill i la llibreta), i una altra les següents. Entremig, anaven passant coses. N'hi anaven passant i, com a tothom, l'afectaven: quan va néixer l'últim fill, ella era, en part i inevitablement, "una altra persona", en relació amb aquella mare del primer fill. I per tant era normal, que quedés reflectit d'alguna manera en les llibretes.

Sens dubte, l'alteració més gran en la seva vida de casada va ser l'aparició de les seves oscil.lacions emocionals, al cap d'uns anys d'haver-se casat. És fàcil imaginar que, durant les etapes de depressions severes, li fos molt difícil, potser impossible, escriure la més mínima frase. I en moments d'accelereració, a causa de l'estat eufòric, potser no pensava en dedicar-se alguna estona a les llibretes. Els moments més favorables és normal pensar que fossin els d'estabilitat, una estabilitat que podia durar poc. 

Vaja, que tenint presents aquests canvis i oscil.lacions seus, sembla del tot normal, que a les diferents llibretes s'hi pugui veure un contingut diferent, tant pel que fa a l'extensió, com al to i el tipus de consideracions que hi anotava.

Tenint en compte tot això, crec que té poc sentit, o gens, fer comparacions entre el contingut de les llibretes dels diferents germans. Crec, això sí, que aquestes llibretes són un testimoni, potser parcial, però alhora rellevant, sobre aspectes del fill (més o menys detallats, objectius, etc.). I alhora, crec que també poden ser un testimoni "silenciós", ocult, no explícit, dels seus canviants estats d'ànim. Una altra cosa és que potser no sigui fàcil descobrir aquests indicis ocults...

Pels dos motius, per a mi aquestes llibretes són valuoses. I com que ho són, trobo que també té el seu interès, què n'ha fet cadascú. D'entrada, si l'ha conservat o no. I en cas que no, per quins motius. I tant si l'ha conservat com si no, quina valoració en fa, del contingut de la seva llibreta (i si no l'ha conservat, quin record en té).

Parlo d'aquestes llibretes només des del punt de vista d'aquestes curiositats, sense el més mínim pensament valoratiu, en relació amb el que n'ha fet cadascú. I de l'eventual opinió que en pugui tenir o en va tenir, del que hi va trobar quan la nostra mare la hi va donar, crec que, en general, quan ens independitzàvem.

De la meva llibreta, el que sí que puc dir és que estic content d'haver-la guardat, i de tenir ara la possibilitat de llegir el que ella hi va escriure. Per a mi, té dues utilitats: és un agafador per a pensar en ella i, alhora, em serveix per ajudar-me a entendre algunes parts o aspectes de la meva vida.

Per aquests dos motius, estic agraït a la meva mare per la seva dedicació a les llibretes.

La novel.la familiar històrica

La novel.la familiar històrica és una variant de la novel.la històrica. Si el text és curt, llavors es pot considerar un conte familiar històric. Com tots els relats històrics novel.lats, els familiars poden tenir diferents proporcions de realitat, distorsió i fantasia. De vegades, com quan un pastisser fa un pastís, els autors d'aquests relats són conscients de les proporcions del seu pastís literari. Altres vegades, en són menys conscients. Algunes vegades, gens. Això últim de fet pot passar amb facilitat, perquè la memòria (la memòria "guardada només a les neurones") és molt fràgil. I a causa de la seva fragilitat, de vegades enganyosa, o tramposa. Per acabar-ho d'embolicar, en general, tots tenim la tendència, en general, de voler oferir, de voler compartir, relats que encaixin amb la idea que tenim de nosaltres mateixos, que no ens qüestionin gaire, que no posin en perill la nostra imatge i la nostra tranquil.litat... En definitiva, que siguin relats que ens afavoreixin. Quan els relats tenen ingredients importants de "deficiències de realitat", si no hi ha més testimonis dels fets relatats, no és fàcil qüestionar-los. I llavors pot ser que quedin com a relats de referència, com la veritat sobre allò explicat. En la mesura que és així, que aquesta realitat existeix, com a mínim és bo tenir-ho present. Novel.les històriques familiars, contes familiars històrics... Escrits, parlats o només pensats. Propis o de tercers. En general, la majoria de persones i famílies n'estem envoltats o contaminats.

Records de pedalades / 2

"Todo el mundo tiene derecho a tener sus propias opiniones, pero no sus propios hechos." Randall Lane (1)

Vaig dir, en relació amb uns records meus i d'un germà, de quan érem petits i anàvem en bicicleta, que té poca importància, si els records d'aquest tipus d'un i l'altre no coincideixen. 

En canvi, en casos d'altres records, sí que pot ser important, si hi ha divergències. I llavors, els records de fets intranscendents, com els d'anar en bicicleta quan érem petits, si s'afegeixen a altres divergències de records, de la infantesa o posteriors, poden adquirir un sentit, una importància diferent. Perquè aquestes divergències es poden convertir en un avís, un recordatori, que si un record de fets intranscendent es pot alterar fins a convertir-se en un relat poc realista, això també pot passar en relació amb records sobre coses més importants.

De fet, això és el que em passa de vegades amb algunes persones. De vegades.

D'altra banda, aquests embolics relacionats amb els records em serveixen per recordar-me a mi mateix que jo també puc ser víctima, i segur que de vegades ho sóc, de trampes de la meva memòria. Algunes vegades, sobre fets intranscendents, i altres vegades, sobre fets més delicats.

Per això procuro tenir, amb ella, "amb la meva memòria", una relació de prudent desconfiança. Perquè sé que, de manera silenciosa i traïdora, em pot fer alguna mala passada amb molta facilitat, en qualsevol moment.

--

(1) Citat per Daniel Fernández, La Vanguardia, 13/1/2023

Records de pedalades

"La historia es la certeza que se produce cuando se cruzan las imperfecciones de la memoria con las insuficiencias de la documentación." Adrian Finn (1)

Un germà m'explica que, quan tenia dotze o tretze anys, havia anat alguna vegada des de la casa on passàvem els estius, a la casa on els passava la nostra àvia, una tirada llarga, molts quilòmetres. Entenc que m'ho explica com un exemple de com anaven les coses a la família, de la llibertat que teníem i dels riscos que podíem córrer sense que els nostres pares es preocupessin excessivament: marxàvem en bicicleta quan teníem dotze o tretze anys, fèiem un munt de quilòmetres per una carretera nacional molt transitada, arribàvem a la casa de l'àvia, una casa sense telèfon, de manera que no podíem avisar que havíem arribat bé... I els nostres pares se suposa que tan tranquils.

Li faig un petit comentari, mínim, sobre que no ho veig vaire clar, això que diu, però com que ell insisteix, assegurant-me que ho recorda bé, prefereixo no insistir. Entre altres coses, perquè no és la primera vegada que a mi em sorprenen alguns records seus.

Uns dies després, ho comento amb una tia i una cosina que, durant aquells anys, passaven els estius a la casa de la nostra àvia. Em diuen que no en tenen cap record, del que m'ha explicat el meu germà, i que a més no ho veuen gaire versemblant. Tenint en compte que, de la gent de les dues famílies que als estius s'aplegaven a la casa de la nostra àvia, segurament eren les dues persones amb qui el meu germà tenia més relació, considero que el que em diuen té bastant pes.

El curiós, a més, és que fa bastants anys, potser deu, amb aquest germà un dia ja vam parlar de les anades en bicicleta a la casa de la nostra àvia. Però la conversa, segons el meu record, va ser diferent.

Va anar així. No sé per quin motiu, però el cas és que li vaig explicar que, quan jo tenia quinze anys, una vegada havia anat en bicicleta des de la casa on nosaltres passàvem els estius, a la casa on les passava la nostra àvia, i que després, el mateix dia havia tornat a la nostra casa d'estiueig. Ell, llavors, em va dir que alguna vegada també havia anat en bicicleta la casa de l'àvia, però més protegit: amb la nostra mare seguint-lo amb el cotxe, per si de cas. Jo no ho recordava, però em va semblar del tot versemblant. (2)

Quan ara fa poc m'explica la nova versió, no li explico aquest record meu, de la conversa amb ell de fa uns anys. Suposo que a ell li agrada més aquest nou record, i alhora està convençut que és un record fidel a la realitat... Doncs molt bé, no passa res. Al capdavall, només són històries de pedalades de fa molts anys...

--

(1) A la peli 'El sentido de un final' (Ritesh Batra, 2017)

(2) Als quinze anys, jo potser no anava molt en bicicleta, però ja m'entrenava regularment com a corredor de fons, de manera que, una excursió en bicicleta com aquella, a mi no em suposava cap repte desmesurat. En el seu cas, en canvi, i a sobre amb només uns dotze anys, no està ni de bon tros tan clar.

La Villa Maria, una altra vegada

https://senseseny.blogspot.com/2026/01/la-villa-maria-una-altra-vegada.html