30 de maig 2020
27 de maig 2020
Expulsada de l'examen
Devia ser el 1950 o 1951 quan una tia meva es va apuntar, a la localitat on vivia, a un curs d'infermeria que organitzava la Secció Femenina de La Falange (el curs, de dos anys, servia com a alternativa al Servei Social de la Dona, també gestionat per la Secció Femenina de La Falange). A banda de les matèries relacionades amb la infermeria, també hi havia l'assignatura "Espiritu del Glorioso Movimiento Nacional" (o un títol semblant), llavors una matèria imprescindible de qualsevol currículum acadèmic.
La meva tia va estudiar aquells dos anys d'infermeria amb tres amigues seves, de la mateixa localitat, i per estalviar-se despeses, només van comprar, entre les quatre, un llibre de l'assignatura de formació política. El feien servir les quatre, i alguna d'elles (o més d'una), es veu que pels marges hi va fer alguna anotació poc respectuosa amb el "Glorioso Movimiento Nacional". Segur que alguna cosa poc atrevida, potser fins i tot innocent, per la manera com elles eren.
L'examen final del curs es feia a l'Hospital Clínic de Barcelona. El dia de l'examen (pel motiu que fos), el llibre tombava per allí, i malauradament per a elles, un examinador es va adonar de les anotacions. I com que el llibre era de les quatre, els examinadors van decidir que les quatre quedaven excloses de l'examen. És a dir, que els dos anys d'estudis no els servien de res.
Per tal de minimitzar el desastre, la meva tia es va fer responsable de les anotacions, va dir que les altres tres eren del tot innocents, que l'excloguessin només a ella. Com que els examinadors insistien en expulsar-les a les quatre, llavors la meva tia va avisar al meu pare. El meu pare era deu anys més gran que ella, i estava "ben relacionat". I el resultat de la seva intervenció va ser que com a mínim les altres tres es van poder examinar, que era el que sobretot volia la meva tia (des del punt de vista dels examinadors, com a mínim s'havia de castigar algú, tenint en compte "la greu falta de respecte comesa").
La meva tia no es va quedar de braços plegats; com que li van dir que no comptés presentar-se a una altra convocatòria, el curs següent al mateix Clínic va fer un curs diferent, crec que sobre medicina tropical, que anys després li va ser molt útil.
Aquesta història me l'explica una de les tres amigues de la meva tia. Quan li pregunto si sap si les anotacions les havia fet realment la meva tia, em diu que no ho sap, crec que fins i tot la sobta la meva pregunta, i no hi dóna gens d'importància. Em diu també, i això és el que més em sorprèn, que no van parlar mai més d'aquest incident, ni una sola vegada, i això que han mantingut una gran amistat al llarg de tota la vida, fins avui (l'han mantingut malgrat algunes anar-se'n a viure molt lluny, com ara la meva tia).
Aquesta amiga, molt creient i practicant (igual que les altres tres; es van conèixer d'adolescents a Acció Catòlica, i sempre han seguit vinculades a diferents iniciatives de l'Església), al final de la conversa em diu: "Si hi ha sants, ella és una santa". I penso que és una frase bonica, però jo em quedo amb l'interrogant de l'autoria de les anotacions...
La meva tia va estudiar aquells dos anys d'infermeria amb tres amigues seves, de la mateixa localitat, i per estalviar-se despeses, només van comprar, entre les quatre, un llibre de l'assignatura de formació política. El feien servir les quatre, i alguna d'elles (o més d'una), es veu que pels marges hi va fer alguna anotació poc respectuosa amb el "Glorioso Movimiento Nacional". Segur que alguna cosa poc atrevida, potser fins i tot innocent, per la manera com elles eren.
L'examen final del curs es feia a l'Hospital Clínic de Barcelona. El dia de l'examen (pel motiu que fos), el llibre tombava per allí, i malauradament per a elles, un examinador es va adonar de les anotacions. I com que el llibre era de les quatre, els examinadors van decidir que les quatre quedaven excloses de l'examen. És a dir, que els dos anys d'estudis no els servien de res.
Per tal de minimitzar el desastre, la meva tia es va fer responsable de les anotacions, va dir que les altres tres eren del tot innocents, que l'excloguessin només a ella. Com que els examinadors insistien en expulsar-les a les quatre, llavors la meva tia va avisar al meu pare. El meu pare era deu anys més gran que ella, i estava "ben relacionat". I el resultat de la seva intervenció va ser que com a mínim les altres tres es van poder examinar, que era el que sobretot volia la meva tia (des del punt de vista dels examinadors, com a mínim s'havia de castigar algú, tenint en compte "la greu falta de respecte comesa").
La meva tia no es va quedar de braços plegats; com que li van dir que no comptés presentar-se a una altra convocatòria, el curs següent al mateix Clínic va fer un curs diferent, crec que sobre medicina tropical, que anys després li va ser molt útil.
Aquesta història me l'explica una de les tres amigues de la meva tia. Quan li pregunto si sap si les anotacions les havia fet realment la meva tia, em diu que no ho sap, crec que fins i tot la sobta la meva pregunta, i no hi dóna gens d'importància. Em diu també, i això és el que més em sorprèn, que no van parlar mai més d'aquest incident, ni una sola vegada, i això que han mantingut una gran amistat al llarg de tota la vida, fins avui (l'han mantingut malgrat algunes anar-se'n a viure molt lluny, com ara la meva tia).
Aquesta amiga, molt creient i practicant (igual que les altres tres; es van conèixer d'adolescents a Acció Catòlica, i sempre han seguit vinculades a diferents iniciatives de l'Església), al final de la conversa em diu: "Si hi ha sants, ella és una santa". I penso que és una frase bonica, però jo em quedo amb l'interrogant de l'autoria de les anotacions...
23 de maig 2020
Hipòtesis - 3
"Res no fixa tan intensament un record com el desig d'oblidar-lo." Michel de Montaigne
Reprenc el tema de l'escrit anterior, sobre el silenci del meu pare pel que fa a una etapa de la seva vida i sobre la meva hipòtesi relativa a què ell hagués viscut amb incomoditat o por, la possibilitat que alguns fets d'aquella etapa fossin coneguts (ja els vaig exposar).
Escric això quan tinc 66 anys. No sé com hauria reaccionat jo, si quan era jove m'hagués assabentat d'aquests fets. Una possible reacció hauria sigut "la falta de reacció": la meva inexistent consciència política, social i històrica d'aleshores haurien pogut provocar aquesta indiferència. En aquella època, tal com es diu avui, més aviat "passava de tot".
Ara bé, com que alhora, sobretot abans d'emancipar-me, també exercia el paper de fill més o menys rebel, hauria pogut ser que llavors hagués reaccionat d'una manera crítica, dura, no tant per una qüestió d'ideologia o principis, sinó per la meva inútil tendència a la polèmica. (1)
En resum: entre la possible indiferència i el possible judici sever, és probable que en qualsevol cas no hagués tingut una reacció comprensiva i compassiva cap a ell com la que ara reivindico. Perquè quan ets jove és fàcil que siguis dur, a diferència de quan et fas gran que (si no t'has convertit en un musclo), en general et fas més conscient de la complexitat de la vida, dels múltiples incidents, dificultats i atzars que la condicionen, que ens condicionen.
Amb l'edat et vas adonant que no som ni de bon tros "superherois amb superpoders", i que sovint les circumstàncies (amb "l'ajuda" de la nostra fragilitat i la nostra por) ens desborden. Et vas adonant que per moltes il.lusions d'autonomia que ens fem, moltes vegades la nostra llibertat (sobretot en determinats moments), és força migrada, de vegades ben petita, gairebé només un miratge de llibertat:
"En aquellas circunstancias, el único delito más grave que la deserción fue la neutralidad." Andrés Trapiello (2)
Per això, quan ara penso en aquests fets ocultats, més que en els fets penso sobretot "en el pes de l'ocultació". Durant tants anys. És un pes que fins i tot a mi m'aclapara; el fet de ser-ne conscient o, més ben dit, "el fet d'imaginar-me aquest possible pes" (haig d'anar recordant i recordant-me que aquestes eventuals vivències -d'això parlo ara, no dels fets demostrats- només són suposicions).
El que sí que tinc clar és que d'aquestes històries, o de les històries d'aquestes suposicions, està bé parlar-ne. Potser és només una qüestió de gustos: hi ha a qui li agraden els relats "esporgats i desinfectats", mentre que altres persones els prefereixen, els preferim, amb les eventuals "contradiccions i foscors" que puguin contenir.
Després, cadascú actua (o ho intenta), segons el seu criteri.
--
(1) Posteriorment vaig estar dues dècades fora, amb pocs contactes amb ell, només esporàdics, i quan vaig tornar de manera estable "ell ja no era ell", a causa de l'alzheimer.
(2) Otra vez el ayer, Debolsillo, 2006 (p. 29)
Reprenc el tema de l'escrit anterior, sobre el silenci del meu pare pel que fa a una etapa de la seva vida i sobre la meva hipòtesi relativa a què ell hagués viscut amb incomoditat o por, la possibilitat que alguns fets d'aquella etapa fossin coneguts (ja els vaig exposar).
Escric això quan tinc 66 anys. No sé com hauria reaccionat jo, si quan era jove m'hagués assabentat d'aquests fets. Una possible reacció hauria sigut "la falta de reacció": la meva inexistent consciència política, social i històrica d'aleshores haurien pogut provocar aquesta indiferència. En aquella època, tal com es diu avui, més aviat "passava de tot".
Ara bé, com que alhora, sobretot abans d'emancipar-me, també exercia el paper de fill més o menys rebel, hauria pogut ser que llavors hagués reaccionat d'una manera crítica, dura, no tant per una qüestió d'ideologia o principis, sinó per la meva inútil tendència a la polèmica. (1)
En resum: entre la possible indiferència i el possible judici sever, és probable que en qualsevol cas no hagués tingut una reacció comprensiva i compassiva cap a ell com la que ara reivindico. Perquè quan ets jove és fàcil que siguis dur, a diferència de quan et fas gran que (si no t'has convertit en un musclo), en general et fas més conscient de la complexitat de la vida, dels múltiples incidents, dificultats i atzars que la condicionen, que ens condicionen.
Amb l'edat et vas adonant que no som ni de bon tros "superherois amb superpoders", i que sovint les circumstàncies (amb "l'ajuda" de la nostra fragilitat i la nostra por) ens desborden. Et vas adonant que per moltes il.lusions d'autonomia que ens fem, moltes vegades la nostra llibertat (sobretot en determinats moments), és força migrada, de vegades ben petita, gairebé només un miratge de llibertat:
"En aquellas circunstancias, el único delito más grave que la deserción fue la neutralidad." Andrés Trapiello (2)
Per això, quan ara penso en aquests fets ocultats, més que en els fets penso sobretot "en el pes de l'ocultació". Durant tants anys. És un pes que fins i tot a mi m'aclapara; el fet de ser-ne conscient o, més ben dit, "el fet d'imaginar-me aquest possible pes" (haig d'anar recordant i recordant-me que aquestes eventuals vivències -d'això parlo ara, no dels fets demostrats- només són suposicions).
El que sí que tinc clar és que d'aquestes històries, o de les històries d'aquestes suposicions, està bé parlar-ne. Potser és només una qüestió de gustos: hi ha a qui li agraden els relats "esporgats i desinfectats", mentre que altres persones els prefereixen, els preferim, amb les eventuals "contradiccions i foscors" que puguin contenir.
Després, cadascú actua (o ho intenta), segons el seu criteri.
--
(1) Posteriorment vaig estar dues dècades fora, amb pocs contactes amb ell, només esporàdics, i quan vaig tornar de manera estable "ell ja no era ell", a causa de l'alzheimer.
(2) Otra vez el ayer, Debolsillo, 2006 (p. 29)
21 de maig 2020
Hipòtesis - 2
"Es entonces cuando la pregunta fundamental de Robert Lowell me procura un consuelo inevitable: '¿Por qué no decir lo que ocurrió?'" Kay R. Jamison (1)
Vaig parlar del buit, "en la biografia explicada del meu pare", del primer any i mig de la Guerra Civil (dic "any i mig" per simplificar, ja que de fet no ho sé exactament; concretar-ho més em suposaria una feina crec que factible, però que ara no em sembla prioritària).
Hi ha encara un altre buit: el del final de la guerra i els immediats anys següents. D'aquest període no recordo tampoc que el meu pare en parlés mai, només recordo que la meva mare alguna vegada deia "que a sobre de fer la guerra, després encara va haver de fer molt de temps de servei militar", sense que quedés mai clar quant temps en concret va ser (mesos? anys?).
Pel que fa a aquell període de servei militar, segur que era habitual, atesa la seva edat (21 anys a l'acabar la guerra). Pel que fa a la durada, hi ha diferents aspectes a tenir en compte. En contra seu segurament hi jugava el període ocult en zona republicana, és a dir, un temps "passiu", sense fugir i passar-se als sublevats, un temps sense contribuir a l'esforç bèl.lic del "Glorioso Alzamiento". A favor seu, el posterior enrolament, i el fet de llavors haver sigut ferit al front.
També a favor seu, hi havia algunes actuacions al final de la guerra, quan van començar els judicis sumaris contra els vençuts. Em refereixo a les persones que va denunciar llavors (de les quals, per sort, cap no va acabar condemnada, per falta de proves). I també a la seva participació com a secretari en alguna de les moltes causes que instruïen els vencedors ("per depurar responsabilitats"). Dues actuacions que potser van estar motivades "perquè creia que eren el seu deure", o potser per una voluntat estratègica de fer mèrits davant dels vencedors, per tal de no tenir problemes de cara a la seva reinserció en la vida civil. Això que acabo de dir, la formulació de denúncies i la implicació com a secretari, no forma part de les hipòtesis, sinó dels fets documentats (els detalls i les proves d'aquests "fets documentats" és ja una altra història).
I ara torno a les hipòtesis. Podria ser que el silenci del meu pare (de cara a la família, i potser en general), en relació amb aquests dos períodes de la seva vida (al principi i al final de la guerra), sobretot el segon, pogués tenir relació, potser, amb el fet d'haver actuat llavors com va actuar, sobretot tenint en compte que per acusacions semblants a aquelles hi va haver persones que van ser afusellades, o condemnades a llargues penes de presó o de treballs forçats. Ser conscient "d'aquesta possibilitat" potser va fer que, posteriorment, se'n penedí (o potser no, tot són només hipòtesis; potser es va sentir dolgut perquè les seves acusacions van ser desestimades...).
Tot són especulacions, perquè tal com he dit, d'aquests fets mai no en va parlar. Potser ni tan sols a la meva mare, ja que a ella no li vaig sentir cap vegada ni la més remota referència a aquest tema.
Última hipòtesi: podria ser que el meu pare hagués viscut tota la vida amb por, amb incomoditat, a causa d'aquells fets del final de la guerra, quan ell tenia 21 o 22 anys. Amb la por "de ser moralment jutjat" (sobretot per la família), si aquell passat era conegut. I per això no n'hauria parlat mai. Si hagués sigut així com dic, "el pes silenciós" que ell hauria arrossegat tota la vida hauria sigut molt gran:
"Las máscaras nos ayudan a sentirnos más seguros, aunque a veces sean asfixiantes. La armadura logra que nos sintamos más fuertes, aunque acabemos agotados por ir arrastrando ese peso extra." Brene Brown (2)
Si penso en el meu pare i alhora contemplo aquest conjunt d'hipòtesis, amb independència que no puguin ser res més que hipòtesis, el meu pare per a mi esdevé (no sé si paradoxalment), una persona més humana i entranyable, a causa precisament de la seva vulnerabilitat, per una banda, i a causa dels seus errors per una altra.
Podria ser, tal vegada... jo de fet no sé res, però encara que no pugui saber-ne les respostes, m'agrada fer-me preguntes. Perquè a més, fent-me-les, no penso només en el meu pare i aquells anys terribles, sinó de manera més general, i també en mi mateix. Perquè tots podem fer coses de les quals després potser no n'estem orgullosos. Tots ens podem equivocar, tots podem sentir penediment, és impossible que sempre siguem justos i impecables...
Com a resum, des del meu punt de vista, davant d'històries com aquestes, sense relativitzar l'eventual gravetat dels fets (això no ho hem de fer mai, per molt mal que ens faci la veritat), crec que sempre és desitjable, necessari, per part dels altres, acostar-nos a aquestes històries, a aquestes vides i persones, amb una voluntat de comprensió, i fins i tot de compassió.
--
(1) Una mente inquieta. Tusquets, 1996 (p. 18)
(2) El poder de ser vulnerable. Urano, 2016 (p. 109). Una altra frase del llibre de Brene Brown que vaig relacionar amb aquesta història: "La vergüenza es particularmente dura porque es una emoción que detesta las palabras. Odia que se hable de ella." (p. 71). I una altra que encara em va colpir més (és la cita d'un testimoni que l'autora recull): "Mi esposa y mis hijas (…) preferirían verme morir sobre mi caballo blanco antes que verme caer de él." (p. 84)
Vaig parlar del buit, "en la biografia explicada del meu pare", del primer any i mig de la Guerra Civil (dic "any i mig" per simplificar, ja que de fet no ho sé exactament; concretar-ho més em suposaria una feina crec que factible, però que ara no em sembla prioritària).
Hi ha encara un altre buit: el del final de la guerra i els immediats anys següents. D'aquest període no recordo tampoc que el meu pare en parlés mai, només recordo que la meva mare alguna vegada deia "que a sobre de fer la guerra, després encara va haver de fer molt de temps de servei militar", sense que quedés mai clar quant temps en concret va ser (mesos? anys?).
Pel que fa a aquell període de servei militar, segur que era habitual, atesa la seva edat (21 anys a l'acabar la guerra). Pel que fa a la durada, hi ha diferents aspectes a tenir en compte. En contra seu segurament hi jugava el període ocult en zona republicana, és a dir, un temps "passiu", sense fugir i passar-se als sublevats, un temps sense contribuir a l'esforç bèl.lic del "Glorioso Alzamiento". A favor seu, el posterior enrolament, i el fet de llavors haver sigut ferit al front.
També a favor seu, hi havia algunes actuacions al final de la guerra, quan van començar els judicis sumaris contra els vençuts. Em refereixo a les persones que va denunciar llavors (de les quals, per sort, cap no va acabar condemnada, per falta de proves). I també a la seva participació com a secretari en alguna de les moltes causes que instruïen els vencedors ("per depurar responsabilitats"). Dues actuacions que potser van estar motivades "perquè creia que eren el seu deure", o potser per una voluntat estratègica de fer mèrits davant dels vencedors, per tal de no tenir problemes de cara a la seva reinserció en la vida civil. Això que acabo de dir, la formulació de denúncies i la implicació com a secretari, no forma part de les hipòtesis, sinó dels fets documentats (els detalls i les proves d'aquests "fets documentats" és ja una altra història).
I ara torno a les hipòtesis. Podria ser que el silenci del meu pare (de cara a la família, i potser en general), en relació amb aquests dos períodes de la seva vida (al principi i al final de la guerra), sobretot el segon, pogués tenir relació, potser, amb el fet d'haver actuat llavors com va actuar, sobretot tenint en compte que per acusacions semblants a aquelles hi va haver persones que van ser afusellades, o condemnades a llargues penes de presó o de treballs forçats. Ser conscient "d'aquesta possibilitat" potser va fer que, posteriorment, se'n penedí (o potser no, tot són només hipòtesis; potser es va sentir dolgut perquè les seves acusacions van ser desestimades...).
Tot són especulacions, perquè tal com he dit, d'aquests fets mai no en va parlar. Potser ni tan sols a la meva mare, ja que a ella no li vaig sentir cap vegada ni la més remota referència a aquest tema.
Última hipòtesi: podria ser que el meu pare hagués viscut tota la vida amb por, amb incomoditat, a causa d'aquells fets del final de la guerra, quan ell tenia 21 o 22 anys. Amb la por "de ser moralment jutjat" (sobretot per la família), si aquell passat era conegut. I per això no n'hauria parlat mai. Si hagués sigut així com dic, "el pes silenciós" que ell hauria arrossegat tota la vida hauria sigut molt gran:
"Las máscaras nos ayudan a sentirnos más seguros, aunque a veces sean asfixiantes. La armadura logra que nos sintamos más fuertes, aunque acabemos agotados por ir arrastrando ese peso extra." Brene Brown (2)
Si penso en el meu pare i alhora contemplo aquest conjunt d'hipòtesis, amb independència que no puguin ser res més que hipòtesis, el meu pare per a mi esdevé (no sé si paradoxalment), una persona més humana i entranyable, a causa precisament de la seva vulnerabilitat, per una banda, i a causa dels seus errors per una altra.
Podria ser, tal vegada... jo de fet no sé res, però encara que no pugui saber-ne les respostes, m'agrada fer-me preguntes. Perquè a més, fent-me-les, no penso només en el meu pare i aquells anys terribles, sinó de manera més general, i també en mi mateix. Perquè tots podem fer coses de les quals després potser no n'estem orgullosos. Tots ens podem equivocar, tots podem sentir penediment, és impossible que sempre siguem justos i impecables...
Com a resum, des del meu punt de vista, davant d'històries com aquestes, sense relativitzar l'eventual gravetat dels fets (això no ho hem de fer mai, per molt mal que ens faci la veritat), crec que sempre és desitjable, necessari, per part dels altres, acostar-nos a aquestes històries, a aquestes vides i persones, amb una voluntat de comprensió, i fins i tot de compassió.
--
(1) Una mente inquieta. Tusquets, 1996 (p. 18)
(2) El poder de ser vulnerable. Urano, 2016 (p. 109). Una altra frase del llibre de Brene Brown que vaig relacionar amb aquesta història: "La vergüenza es particularmente dura porque es una emoción que detesta las palabras. Odia que se hable de ella." (p. 71). I una altra que encara em va colpir més (és la cita d'un testimoni que l'autora recull): "Mi esposa y mis hijas (…) preferirían verme morir sobre mi caballo blanco antes que verme caer de él." (p. 84)
20 de maig 2020
Hipòtesis
"Sobre la teoría de las dos Españas enfrentadas con saña cainita se impone, poco a poco, la de una tercera España compuesta por todos aquellos a quienes las circunstancias obligaron a tomar partido por uno y otro bando contra su voluntad, bien porque fueran contrarios al bando que les tocó en suerte, bien porque no pudieran salir de la trinchera a la que se les empujó, bien por ser declaradamente contrarios a la propia guerra como solución a ningún problema. Esta tercera España tuvo, sin embargo, muy mala prensa desde el primer momento, empezando por los españoles de las otras dos, que no toleraban demasiados dibujos."
Andrés Trapiello (1)
Quan en una història hi ha un buit i no hi ha testimonis que permetin omplir-lo, l'únic que es pot fer pel per tal d'omplir aquest buit són suposicions, elaborar hipòtesis (com aquell qui escriu un episodi de ficció). De vegades hi ha buits irrellevants, que no desvetllen gens d'interès, i altres vegades no és així.
Hi ha una part de la vida del meu pare que desconec, que per a mi és un "buit", i que m'intriga. Va des de l'inici de la Guerra Civil fins un any i mig després. Que jo sàpiga, amb els fills ell mai no en va parlar, i la meva mare no em consta que en digués mai res (primera hipòtesi: potser ella tampoc no en sabia res).
Quan comença la guerra ell queda en zona republicana. A partir d'un moment concret (desconegut), ell s'amaga. Després, passa la frontera i, des de França, se'n va amb els sublevats. A partir d'aquí "ja hi ha relat": de la seva participació en la guerra sí que en parlava.
Una hipòtesi podria ser aquesta: ¿i si el meu pare, com tanta gent, d'entrada pertanyia a aquesta "tercera Espanya" de la qual parla Trapiello? ¿I si la seva evolució posterior va ser "reactiva", a causa de tot el que va començar a passar en territori republicà a partir del moment que els militars es van sublevar?
Al meu pare segur que el van molestar i indignar tant els abusos i assassinats dels milicians al principi de la guerra, com les col.lectivitzacions de les fàbriques. Em referiré ara a això segon. Ell, d'una família molt humil (religiosa i de dretes), als tretze anys havia començat a treballar. Quan va començar la guerra, fins a aquell moment la seva situació laboral era molt bona i prometedora, ja que malgrat la seva edat ja havia aconseguit guanyar-se la confiança de l'amo de la fàbrica i anar assumint feines cada vegada de més responsabilitat.
Amb l'inici de la guerra, tot se'n va a passeig. De manera sobtada, amb la col.lectivització de la fàbrica. I això el frustra i l'indigna: la seva normalitat, i amb ella el seu projecte de progrés social, s'alteren, ves a saber si de manera indefinida. Per tant, té un motiu clar per pensar que el bàndol que li convé que sigui el guanyador és el dels sublevats: si guanyen, "ells restabliran l'ordre", i per tant, la possibilitat que ell pugui reprendre els objectius laborals i socials que s'ha proposat.
Ara bé, malgrat aquests interessos, potser no té gens de ganes d'implicar-se com a combatent. Perquè una cosa és voler que guanyin uns, i una altra és estar disposat a anar a tirar trets (i que te'ls tirin). Però llavors, a mesura que s'allarga la guerra, passen dues coses. D'una banda, pel que fa a la seva vida "clandestina", el risc de ser descobert cada vegada és més gran, i si és descobert, sap que hi ha el risc que fins i tot pugui ser executat (el motiu de la clandestinitat pot ser doble, i per tant, també pot ser doble el motiu de les represàlies contra ell: d'una banda, la seva condició pública "de catòlic i de dretes", d'una altra, encara més important, el fet de no haver-se presentat al fer-se la crida de la seva lleva).
L'altra cosa que passa és que a mesura que avança la guerra les possibilitats d'una victòria final dels militars revoltats cada vegada és més gran. És el que ell desitja, però si guanyen, també s'adona que els vencedors li podran retreure la seva inhibició. Hi pensa, en el risc present, i en l'escenari futur, i finalment decideixi abandonar la zona republicana (per salvar la vida), i allistar-se voluntàriament amb els sublevats. Té un doble motiu per fer-ho: vol estar més ben considerat de cara al futur (pel que fa a poder prosseguir algun dia el seu projecte de vida), i alhora s'identifica més amb una societat amb fonaments religiosos.
Tot el que exposo, ho torno a recordar (per si algú ho ha oblidat), és només un conjunt d'hipòtesis, que a mi em semblen versemblants, però que no per això han de ser certes. Per a mi tenen la part "bonica" que em permeten veure el meu pare no com un home inicialment partidari de la guerra, sinó com un de tants homes i dones als quals aquelles circumstàncies d'entrada els van trencar les vides, i alhora els van obligar a prendre partit, un o un altre, potser sense tenir-ne gens de ganes (per exemple, un cunyat del meu pare, encara més creient i més antirepublicà, sense tenir-ne gens de ganes, i en contra dels seus principis, va fer la guerra com a soldat republicà).
--
(1) Otra vez el ayer, Debolsillo, 2006 (p. 25)
Andrés Trapiello (1)
Quan en una història hi ha un buit i no hi ha testimonis que permetin omplir-lo, l'únic que es pot fer pel per tal d'omplir aquest buit són suposicions, elaborar hipòtesis (com aquell qui escriu un episodi de ficció). De vegades hi ha buits irrellevants, que no desvetllen gens d'interès, i altres vegades no és així.
Hi ha una part de la vida del meu pare que desconec, que per a mi és un "buit", i que m'intriga. Va des de l'inici de la Guerra Civil fins un any i mig després. Que jo sàpiga, amb els fills ell mai no en va parlar, i la meva mare no em consta que en digués mai res (primera hipòtesi: potser ella tampoc no en sabia res).
Quan comença la guerra ell queda en zona republicana. A partir d'un moment concret (desconegut), ell s'amaga. Després, passa la frontera i, des de França, se'n va amb els sublevats. A partir d'aquí "ja hi ha relat": de la seva participació en la guerra sí que en parlava.
Una hipòtesi podria ser aquesta: ¿i si el meu pare, com tanta gent, d'entrada pertanyia a aquesta "tercera Espanya" de la qual parla Trapiello? ¿I si la seva evolució posterior va ser "reactiva", a causa de tot el que va començar a passar en territori republicà a partir del moment que els militars es van sublevar?
Al meu pare segur que el van molestar i indignar tant els abusos i assassinats dels milicians al principi de la guerra, com les col.lectivitzacions de les fàbriques. Em referiré ara a això segon. Ell, d'una família molt humil (religiosa i de dretes), als tretze anys havia començat a treballar. Quan va començar la guerra, fins a aquell moment la seva situació laboral era molt bona i prometedora, ja que malgrat la seva edat ja havia aconseguit guanyar-se la confiança de l'amo de la fàbrica i anar assumint feines cada vegada de més responsabilitat.
Amb l'inici de la guerra, tot se'n va a passeig. De manera sobtada, amb la col.lectivització de la fàbrica. I això el frustra i l'indigna: la seva normalitat, i amb ella el seu projecte de progrés social, s'alteren, ves a saber si de manera indefinida. Per tant, té un motiu clar per pensar que el bàndol que li convé que sigui el guanyador és el dels sublevats: si guanyen, "ells restabliran l'ordre", i per tant, la possibilitat que ell pugui reprendre els objectius laborals i socials que s'ha proposat.
Ara bé, malgrat aquests interessos, potser no té gens de ganes d'implicar-se com a combatent. Perquè una cosa és voler que guanyin uns, i una altra és estar disposat a anar a tirar trets (i que te'ls tirin). Però llavors, a mesura que s'allarga la guerra, passen dues coses. D'una banda, pel que fa a la seva vida "clandestina", el risc de ser descobert cada vegada és més gran, i si és descobert, sap que hi ha el risc que fins i tot pugui ser executat (el motiu de la clandestinitat pot ser doble, i per tant, també pot ser doble el motiu de les represàlies contra ell: d'una banda, la seva condició pública "de catòlic i de dretes", d'una altra, encara més important, el fet de no haver-se presentat al fer-se la crida de la seva lleva).
L'altra cosa que passa és que a mesura que avança la guerra les possibilitats d'una victòria final dels militars revoltats cada vegada és més gran. És el que ell desitja, però si guanyen, també s'adona que els vencedors li podran retreure la seva inhibició. Hi pensa, en el risc present, i en l'escenari futur, i finalment decideixi abandonar la zona republicana (per salvar la vida), i allistar-se voluntàriament amb els sublevats. Té un doble motiu per fer-ho: vol estar més ben considerat de cara al futur (pel que fa a poder prosseguir algun dia el seu projecte de vida), i alhora s'identifica més amb una societat amb fonaments religiosos.
Tot el que exposo, ho torno a recordar (per si algú ho ha oblidat), és només un conjunt d'hipòtesis, que a mi em semblen versemblants, però que no per això han de ser certes. Per a mi tenen la part "bonica" que em permeten veure el meu pare no com un home inicialment partidari de la guerra, sinó com un de tants homes i dones als quals aquelles circumstàncies d'entrada els van trencar les vides, i alhora els van obligar a prendre partit, un o un altre, potser sense tenir-ne gens de ganes (per exemple, un cunyat del meu pare, encara més creient i més antirepublicà, sense tenir-ne gens de ganes, i en contra dels seus principis, va fer la guerra com a soldat republicà).
--
(1) Otra vez el ayer, Debolsillo, 2006 (p. 25)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)