"Sobre la teoría de las dos Españas enfrentadas con saña cainita se impone, poco a poco, la de una tercera España compuesta por todos aquellos a quienes las circunstancias obligaron a tomar partido por uno y otro bando contra su voluntad, bien porque fueran contrarios al bando que les tocó en suerte, bien porque no pudieran salir de la trinchera a la que se les empujó, bien por ser declaradamente contrarios a la propia guerra como solución a ningún problema. Esta tercera España tuvo, sin embargo, muy mala prensa desde el primer momento, empezando por los españoles de las otras dos, que no toleraban demasiados dibujos."
Andrés Trapiello (1)
Quan en una història hi ha un buit i no hi ha testimonis que permetin omplir-lo, l'únic que es pot fer pel per tal d'omplir aquest buit són suposicions, elaborar hipòtesis (com aquell qui escriu un episodi de ficció). De vegades hi ha buits irrellevants, que no desvetllen gens d'interès, i altres vegades no és així.
Hi ha una part de la vida del meu pare que desconec, que per a mi és un "buit", i que m'intriga. Va des de l'inici de la Guerra Civil fins un any i mig després. Que jo sàpiga, amb els fills ell mai no en va parlar, i la meva mare no em consta que en digués mai res (primera hipòtesi: potser ella tampoc no en sabia res).
Quan comença la guerra ell queda en zona republicana. A partir d'un moment concret (desconegut), ell s'amaga. Després, passa la frontera i, des de França, se'n va amb els sublevats. A partir d'aquí "ja hi ha relat": de la seva participació en la guerra sí que en parlava.
Una hipòtesi podria ser aquesta: ¿i si el meu pare, com tanta gent, d'entrada pertanyia a aquesta "tercera Espanya" de la qual parla Trapiello? ¿I si la seva evolució posterior va ser "reactiva", a causa de tot el que va començar a passar en territori republicà a partir del moment que els militars es van sublevar?
Al meu pare segur que el van molestar i indignar tant els abusos i assassinats dels milicians al principi de la guerra, com les col.lectivitzacions de les fàbriques. Em referiré ara a això segon. Ell, d'una família molt humil (religiosa i de dretes), als tretze anys havia començat a treballar. Quan va començar la guerra, fins a aquell moment la seva situació laboral era molt bona i prometedora, ja que malgrat la seva edat ja havia aconseguit guanyar-se la confiança de l'amo de la fàbrica i anar assumint feines cada vegada de més responsabilitat.
Amb l'inici de la guerra, tot se'n va a passeig. De manera sobtada, amb la col.lectivització de la fàbrica. I això el frustra i l'indigna: la seva normalitat, i amb ella el seu projecte de progrés social, s'alteren, ves a saber si de manera indefinida. Per tant, té un motiu clar per pensar que el bàndol que li convé que sigui el guanyador és el dels sublevats: si guanyen, "ells restabliran l'ordre", i per tant, la possibilitat que ell pugui reprendre els objectius laborals i socials que s'ha proposat.
Ara bé, malgrat aquests interessos, potser no té gens de ganes d'implicar-se com a combatent. Perquè una cosa és voler que guanyin uns, i una altra és estar disposat a anar a tirar trets (i que te'ls tirin). Però llavors, a mesura que s'allarga la guerra, passen dues coses. D'una banda, pel que fa a la seva vida "clandestina", el risc de ser descobert cada vegada és més gran, i si és descobert, sap que hi ha el risc que fins i tot pugui ser executat (el motiu de la clandestinitat pot ser doble, i per tant, també pot ser doble el motiu de les represàlies contra ell: d'una banda, la seva condició pública "de catòlic i de dretes", d'una altra, encara més important, el fet de no haver-se presentat al fer-se la crida de la seva lleva).
L'altra cosa que passa és que a mesura que avança la guerra les possibilitats d'una victòria final dels militars revoltats cada vegada és més gran. És el que ell desitja, però si guanyen, també s'adona que els vencedors li podran retreure la seva inhibició. Hi pensa, en el risc present, i en l'escenari futur, i finalment decideixi abandonar la zona republicana (per salvar la vida), i allistar-se voluntàriament amb els sublevats. Té un doble motiu per fer-ho: vol estar més ben considerat de cara al futur (pel que fa a poder prosseguir algun dia el seu projecte de vida), i alhora s'identifica més amb una societat amb fonaments religiosos.
Tot el que exposo, ho torno a recordar (per si algú ho ha oblidat), és només un conjunt d'hipòtesis, que a mi em semblen versemblants, però que no per això han de ser certes. Per a mi tenen la part "bonica" que em permeten veure el meu pare no com un home inicialment partidari de la guerra, sinó com un de tants homes i dones als quals aquelles circumstàncies d'entrada els van trencar les vides, i alhora els van obligar a prendre partit, un o un altre, potser sense tenir-ne gens de ganes (per exemple, un cunyat del meu pare, encara més creient i més antirepublicà, sense tenir-ne gens de ganes, i en contra dels seus principis, va fer la guerra com a soldat republicà).
--
(1) Otra vez el ayer, Debolsillo, 2006 (p. 25)
