"Shhhhhh… como sucede con gran parte de los temas relacionados con la salud de la vagina, las mujeres en general creamos un manto de silencio alrededor y preferimos no hablar de ella. Y mucho menos cuando se trata de enfermedades o problemas de la vagina como el prolapso vaginal." Aliza A. Lifshitz (1)
Unes setmanes abans que morís vaig acompanyar la meva mare al ginecòleg. Uns dies abans ella ja hi havia anat amb la seva germana, va ser llavors que el ginecòleg la va visitar i li va dir que el problema que tenia era un prolapse vaginal, i que era aconsellable operar per tal d'evitar no recordo exactament quines eventuals complicacions.
El dia que hi vaig anar jo només es tractava d'aclarir els detalls de l'operació. El ginecòleg li va dir que amb el que li passava hi havia dues alternatives, una menys invasiva, retallant la part de la vagina que se li despenjava, i una altra que consistia "en treure-ho tot", per tal d'evitar futurs problemes.
Ell va dir que era partidari de la segona opció, i la seva opinió la va acompanyar d'un comentari més o menys així: "Amb l'edat que té, i vídua, al capdavall ja és igual treure-ho tot", donant per suposat (sense que ningú li hagués dit res ni li hagués donat cap mena de permís), que òbviament la vida sexual de la meva mare s'havia acabat completament.
Em va semblar del tot indelicat i fora de lloc. Perquè no li va preguntar quina opció preferia ella (per a la qual cosa no calia fer cap referència a la seva vida sexual, sinó només exposar les diferents conseqüències de cada opció i deixar que ella decidís), sinó que va donar per fet el tipus de vida que li tocava a una dona de la seva edat i a més vídua. El tipus de vida que li tocava i, en conseqüència, el tipus d'operació que s'esqueia.
Es va equivocar per triplicat. En primer lloc, pel que va dir. En segon lloc, per com ho va dir, amb el to frívol amb què ho va fer. En tercer lloc, pel context, estant-hi jo davant, com si fos el més normal del món que jo, el fill, estigués al corrent de la vida sexual de la meva mare, quan de fet mai n'havíem parlat ni una sola paraula; ell això no tenia perquè saber-ho, però per descomptat hauria d'haver pensat "que era ben possible que fos així".
No vaig dir res, perquè dir qualsevol cosa hauria estat pitjor, tenint en compte el sentit del pudor de la meva mare. Si jo hagués dit alguna cosa (de fet, només que en aquell moment "l'hagués mirat a ella"), ella encara s'hauria sentit més incòmoda. Em va indignar... i vaig callar.
Després, quan més endavant vaig anar recollint informació relacionada amb la manera com els ginecòlegs tracten les dones, vaig descobrir que aquell tipus de tracte no era una excepció:
“Por lo general acudir a una consulta de ginecología es una experiencia en la que las mujeres nos sentimos vulnerables. (...) Que traten tu cuerpo como algo sobre lo que tienen derecho a opinar sin respeto es algo común para las mujeres." Jara Pérez (2)
No sé per quin motiu la meva mare va triar aquell ginecòleg, em sembla que anteriorment no s'havia visitat amb ell. Sé que era un dels metges de la llista de l'assegurança a la qual estava ella afiliada, però no sé si hi va haver algun altre element que fes que es decidís per aquella opció. Una opció que a més des del primer moment era estranya, perquè era un home bastant gran, crec que passava dels setanta anys, i ella el va triar no només perquè li fes el diagnòstic, sinó també perquè li fes la cirurgia.
Al cap d'unes setmanes la meva mare havia mort. Una part important de la responsabilitat de la seva mort va ser algun error d'aquell metge, afegit a altres errors de l'hospital, i a les complicacions que es van anar acumulant a causa de l'acumulació d'errors. Però d'això ja n'he parlat altres vegades. (3)
Avui del que volia parlar era només de la manera indelicada com la va tractar aquell metge el dia que jo hi vaig anar. (4)
--
(1) www.vidaysalud.com/diario/mujeres/prolapso-vaginal-el-secreto-mejor-guardado-de-muchas-mujeres/ (consultat el 2017)
(2) Citada per Elisa Victoria a "Cosas que los ginecólogos deberían dejar de hacer", El País, Tentaciones, 19/07/2017
(3) N'he parlat alguna altra vegada, i quan ho he fet ja he dit també que aquells errors al final van provocar una mort que a mi em va semblar providencial: morint llavors, la meva mare es va estalviar anys d'una vida molt difícil i que a ella li feien molta por.
(4) Una manera que té relació amb la negació de l'existència de desig sexual en les persones grans, i del seu dret a satisfer-lo, sobretot en el cas de les dones. De fet, en el cas de la meva mare suposo que ella ja coincidia amb el criteri del ginecòleg, però el seu comentari explícit i indelicat segur que la va incomodar, i encara més estant jo allí.
24 de febr. 2018
7 de febr. 2018
El que va quedar per dir
"Potser ara puguis entendre el que et vaig dir al principi: els morts pesen, no tant per la seva absència, com per allò que entre nosaltres i ells no ha sigut dit." Susanna Tamaro (1)
Mai no vaig fer preguntes al meu pare sobre la seva vida, i quan em vaig adonar que hi havia moltes preguntes que m'agradaria poder-les-hi fer, ja era massa tard. Ell ja no podia contestar-les, era presoner de l'alzheimer.
De les diferents preguntes que m'hauria agradat fer-li (i que no sé si m'hauria volgut contestar, aquesta és una altra història) moltes, a mesura que m'he anat fent gran, per a mi han anat perdent l'interès que en algun moment m'havien desvetllat.
No li faria ja segons quina mena de preguntes, perquè ara ja sé que les vides de la gent sovint són complicades, de vegades resultat de diferents atzars, cops de sort o desgràcies, pors, impotències... Només els sants de guix tenen vides estables i impecables.
Sovint les vides són més trobades que triades, per molt que ens vulguem pensar que en tenim el control i que podem decidir cap on volem que vagin. De manera que si és el cas (i ho és més sovint del que ens pensem) que mana més el corrent que el timó, a tomb de què venen els judicis?
Si ara ell fos viu, me'l miraria amb ulls diferents de com me'l mirava quan ell estava en perfectes condicions i jo tot ho discutia perquè em pensava que jo era molt espavilat. El pas dels anys, si no ets massa soberg o massa ruc, el normal és que et faci veure les coses de manera diferent. Amb una mica de sort el pas del temps fa que no et miris tant el melic, que puguis veure els altres amb ulls més equànimes, i sobretot més afectuosos, més tranquils.
Si ara pogués, de l'antiga llista de preguntes suposo que al meu pare només n'hi faria una, aquesta: es va arribar a adonar en algun moment que la seva dona no era i no podia ser com ell volia que fos?
M'hauria agradat poder-li fer aquesta pregunta, i ser capaç de fer-la-hi sense cap ànim de judicar res, només amb la voluntat d'entendre. Ser capaç de fer-li la pregunta de manera que ell s'adonés que jo m'adonava del difícil que havia sigut la seva vida al costat de la meva mare (a causa de les oscil.lacions emocionals d'ella). Que fos capaç d'adonar-se que jo ja no era aquell fill que tot ho discutia sinó un fill que, a aquelles alçades de la vida, tenia ganes de fer les paus amb tothom, i per tant i de manera prioritària també amb ell, el meu pare.
Amb la meva mare vaig tenir la possibilitat de la reconciliació, la possibilitat de la construcció d'una relació diferent de quan jo era jove i tot era complicat. Amb ella el retrobament va ser un recorregut a través de les paraules, a través de les mirades, a través dels silencis, a través d'aquells anys afegits... Però amb el meu pare no vaig tenir aquesta sort, aquesta oportunitat. Quan el vaig retrobar, ell ja no era ell. I per tant no hi va poder haver l'opció d'intentar reparar el nostre passat complicat.
Torno a les preguntes. He dit abans que al meu pare només n'hi faria una. I alhora penso que ni la que he dit tindria sentit. A les acaballes de la seva vida, si hi hagués resposta, fos quina fos la resposta, quin sentit o utilitat tindria "per a ell"?
Per a ell, segurament, tindria sentit "parlar del que volgués parlar", no del que algú altre tingués interès a parlar. Perquè quan ets gran, i estàs cansat del pes de la vida, suposo que el que busques no són ni grans preguntes ni grans respostes, sinó només quietud, afecte i comprensió.
Per tant, al meu pare, si quan el vaig retrobar encara hi hagués pogut parlar, suposo que el que m'hauria agradat hauria sigut dir-li només que havia sigut un bon pare per a mi, i que li ho agraïa, que aquest era el meu resum en relació a ell. Dir-li només això. I fer-li una abraçada.
--
(1) Traducció meva de la traducció castellana, "Donde el corazón te lleve", Seix Barral, 1994 (p. 167)
Mai no vaig fer preguntes al meu pare sobre la seva vida, i quan em vaig adonar que hi havia moltes preguntes que m'agradaria poder-les-hi fer, ja era massa tard. Ell ja no podia contestar-les, era presoner de l'alzheimer.
De les diferents preguntes que m'hauria agradat fer-li (i que no sé si m'hauria volgut contestar, aquesta és una altra història) moltes, a mesura que m'he anat fent gran, per a mi han anat perdent l'interès que en algun moment m'havien desvetllat.
No li faria ja segons quina mena de preguntes, perquè ara ja sé que les vides de la gent sovint són complicades, de vegades resultat de diferents atzars, cops de sort o desgràcies, pors, impotències... Només els sants de guix tenen vides estables i impecables.
Sovint les vides són més trobades que triades, per molt que ens vulguem pensar que en tenim el control i que podem decidir cap on volem que vagin. De manera que si és el cas (i ho és més sovint del que ens pensem) que mana més el corrent que el timó, a tomb de què venen els judicis?
Si ara ell fos viu, me'l miraria amb ulls diferents de com me'l mirava quan ell estava en perfectes condicions i jo tot ho discutia perquè em pensava que jo era molt espavilat. El pas dels anys, si no ets massa soberg o massa ruc, el normal és que et faci veure les coses de manera diferent. Amb una mica de sort el pas del temps fa que no et miris tant el melic, que puguis veure els altres amb ulls més equànimes, i sobretot més afectuosos, més tranquils.
Si ara pogués, de l'antiga llista de preguntes suposo que al meu pare només n'hi faria una, aquesta: es va arribar a adonar en algun moment que la seva dona no era i no podia ser com ell volia que fos?
M'hauria agradat poder-li fer aquesta pregunta, i ser capaç de fer-la-hi sense cap ànim de judicar res, només amb la voluntat d'entendre. Ser capaç de fer-li la pregunta de manera que ell s'adonés que jo m'adonava del difícil que havia sigut la seva vida al costat de la meva mare (a causa de les oscil.lacions emocionals d'ella). Que fos capaç d'adonar-se que jo ja no era aquell fill que tot ho discutia sinó un fill que, a aquelles alçades de la vida, tenia ganes de fer les paus amb tothom, i per tant i de manera prioritària també amb ell, el meu pare.
Amb la meva mare vaig tenir la possibilitat de la reconciliació, la possibilitat de la construcció d'una relació diferent de quan jo era jove i tot era complicat. Amb ella el retrobament va ser un recorregut a través de les paraules, a través de les mirades, a través dels silencis, a través d'aquells anys afegits... Però amb el meu pare no vaig tenir aquesta sort, aquesta oportunitat. Quan el vaig retrobar, ell ja no era ell. I per tant no hi va poder haver l'opció d'intentar reparar el nostre passat complicat.
Torno a les preguntes. He dit abans que al meu pare només n'hi faria una. I alhora penso que ni la que he dit tindria sentit. A les acaballes de la seva vida, si hi hagués resposta, fos quina fos la resposta, quin sentit o utilitat tindria "per a ell"?
Per a ell, segurament, tindria sentit "parlar del que volgués parlar", no del que algú altre tingués interès a parlar. Perquè quan ets gran, i estàs cansat del pes de la vida, suposo que el que busques no són ni grans preguntes ni grans respostes, sinó només quietud, afecte i comprensió.
Per tant, al meu pare, si quan el vaig retrobar encara hi hagués pogut parlar, suposo que el que m'hauria agradat hauria sigut dir-li només que havia sigut un bon pare per a mi, i que li ho agraïa, que aquest era el meu resum en relació a ell. Dir-li només això. I fer-li una abraçada.
--
(1) Traducció meva de la traducció castellana, "Donde el corazón te lleve", Seix Barral, 1994 (p. 167)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)