No és fàcil que passi (perquè la meva vida no interessa a pràcticament ningú) però si algun dia algú es dedica a especular i a escriure sobre mi, sobre episodis de la meva vida, i arriba a dir coses certes però que a mi m'hauria agradat que quedessin ocultes (n'hi ha), o a dir coses més o menys distorsionades o falses, o falses del tot, a causa de les seves interpretacions desafortunades (en les malintencionades ja més val ni pensar-hi)... com m'ho prendré?
És a dir, si algú un dia fa aquest exercici descriptiu o interpretatiu sobre mi, tal com jo faig (amb un grau d'encert que desconec) de vegades sobre algunes persones, per exemple sobre els meus pares, què en pensaré?
Per descomptat, si això passa quan jo ja no hi sigui, "no em farà ni fred ni calor", perquè al cementiri els ossos o la cendra no tenen ni una cosa ni l'altra. Ara bé, si passa mentre encara estic viu, suposo que podrien passar dues coses. Una, que em sabés greu. L'altra, que no me'n sabés, que em fos indiferent, perquè ja hagués aprés a que em fossin indiferents aquesta mena de coses.
Escric això (penso en això) pensant sobretot en el que de vegades escric sobre els meus pares, o sobre d'altres parents o coneguts. Penso que podria ser el cas que a ells aquesta mena d'escrits no els fessin cap gràcia (si fossin vius), i que pensessin que sóc una persona poc agraïda, poc delicada (o poc compassiva). O potser no, potser els seria del tot indiferent, ja fos perquè (si encara són vius, o si des del cel em miren per un foradet) també han fet aquests procés que a mi m'agradaria poder fer (de deseiximent...?), o perquè els importa un rave els que jo pugui pensar, dir i escriure sobre ells, que més o menys ve a ser el mateix.
De tota manera, pensar que el que jo escric sobre algú pot molestar aquest algú (o "podria", si encara fos viu), no em deixa indiferent. Tanmateix, de tant en tant vaig escrivint, de vegades vorejant aquests límits delicats.
8 de des. 2015
3 de des. 2015
Noves descobertes - 2
M'havia oblidat d'una informació rellevant (a "Noves descobertes", 22-11-2015). Malgrat el poc que sabia del que va fer el meu pare durant la guerra (al marge del temps que va passar al front amb els nacionals), sí que sabia que després de la guerra va fer tres anys de servei militar, dels 21 als 24 anys. No recordo que mai fos un tema de conversa, recordo només aquesta informació telegràfica, potser ni tan sols facilitada per ell mateix, potser em va arribar a través de la meva mare.
Per què després de la guerra va fer aquells tres anys de mili? On els va fer? Per què no en parlava? Sí que recordo, abans d'emancipar-me, la meva estranyesa per aquest fet. Em semblaven molts anys de mili, que sumats als presumptes tres anys de guerra (encara no sabia que només eren un i mig), feien un total de sis anys vestit de militar. Molts anys. Se'm feia estrany... però no vaig preguntar mai res (i com jo, pel que sé els meus germans igual).
Pel que tinc entès, a l'acabar la Guerra Civil la durada de la mili era de dos anys. De manera que si havia fet un any i mig de guerra, sembla que com a màxim n'hi haurien d'haver afegit mig (però la veritat és que desconec com anaven exactament llavors aquestes coses, no sóc cap estudiós del tema). (1)
Una explicació (versemblant?) podria ser la següent. Tal com ja vaig explicar, quan va començar la guerra el meu pare es va passar un any i mig amagat, perquè no simpatitzava amb les idees de la República (ni les religioses, ni les socials ni les econòmiques). Al cap d'aquell any i mig potser va passar alguna cosa i va tenir por que el descobrissin, o potser va pensar que aquella guerra l'acabarien guanyant els franquistes, i que per tant més valia "posicionar-se bé" de cara a la postguerra. Potser van ser les dues coses alhora, la por de ser descobert i la qüestió estratègica.
Des del punt de vista de fer mèrits de cara als franquistes i futurs vencedors, era coherent aquell pas, anar al front amb ells. De l'episodi posterior (ja explicat també anteriorment) de denunciar les persones que havien ocupat la fàbrica on ell treballava quan va començar la guerra se'n podria fer la mateixa lectura: va ser una delació estratègicament oportuna, des del punt de vista de caure bé als vencedors (parlo d'aquests dos fets perquè són els únics que conec que puc incloure en aquesta categoria, no sé si n'hi va haver d'altres d'equiparables).
Però és possible que a l'acabar la guerra aquells dos fets no fossin suficients per compensar "la taca" que suposava en el seu expedient el fet d'haver-se passat un any i mig amagat, "sense passar-se als nacionals des del primer moment". És probable que aquella "demora", en aquells moments de fanatisme ideològic, malfiances i revenges tingués un pes important. De manera que aquells tres anys de mili "complementària" podrien ser una penalització per la seva indecisió inicial.
Aquesta hipòtesi de la "penalització" lligaria amb l'evolució posterior del meu pare. Al marge de ser de dretes des de sempre, llavors es fa franquista i aprèn a moure's dins d'aquella societat de la postguerra, en què la total adhesió al Règim i "els contactes" eren els requisits per prosperar. I li va anar bé, d'una banda perquè era espavilat com a emprenedor, i d'una altra perquè també va saber ser espavilat a l'hora d'establir vincles amb les persones influents adequades. (2)
Bé, els motius que he exposat com a eventual causa dels tres anys de mili de propina són només una hipòtesi (tal com ja he dit, d'aquells tres anys -de mili o del que fos- no en sé res) . Com que em sembla com a mínim una hipòtesi versemblant, no em sembla fora de lloc haver-la exposat. (3)
--
(1) A l'acabar la Guerra Civil la durada de la mili "activa" era de dos anys, però la "llicència absoluta" de fet trigava uns vint anys més. Uns 36 anys més tard, després de fer jo la mili (i amb el Franco ja mort, va morir mentre la feia) encara em vaig veure obligat a passar una d'aquelles revisions anuals (va ser un requisit que vaig haver de complir per tal de poder-me treure llavors el permís de navegació comercial, o de mariner, ja no recordo com se'n deia).
(2) He procurat fer un relat "moralment neutre" de les decisions del meu pare durant la guerra, i també de la seva evolució un cop finalitzada la guerra, però no m'oblido que hi va haver persones que van tenir actituds diferents.
(3) Tindria sentit no parlar d'aquestes hipòtesis si el propòsit fos fer un relat familiar ressaltant només les anècdotes amables o irrellevants, però no és el cas.
(1) A l'acabar la Guerra Civil la durada de la mili "activa" era de dos anys, però la "llicència absoluta" de fet trigava uns vint anys més. Uns 36 anys més tard, després de fer jo la mili (i amb el Franco ja mort, va morir mentre la feia) encara em vaig veure obligat a passar una d'aquelles revisions anuals (va ser un requisit que vaig haver de complir per tal de poder-me treure llavors el permís de navegació comercial, o de mariner, ja no recordo com se'n deia).
(2) He procurat fer un relat "moralment neutre" de les decisions del meu pare durant la guerra, i també de la seva evolució un cop finalitzada la guerra, però no m'oblido que hi va haver persones que van tenir actituds diferents.
(3) Tindria sentit no parlar d'aquestes hipòtesis si el propòsit fos fer un relat familiar ressaltant només les anècdotes amables o irrellevants, però no és el cas.
22 de nov. 2015
Noves descobertes
Ja vaig parlar del descobriment que el meu pare durant la primera meitat de la Guerra Civil havia estat amagat a la zona republicana. Vaig parlar de la sorpresa que va suposar, uns quants anys després de la seva mort, fer aquest descobriment. Una sorpresa acompanyada d'incomoditat: la sorpresa pel fet que ell no n'hagués parlat mai, i la incomoditat pel fet que cap dels fills no haguéssim tingut gaire interès (o cap) sobre què havia fet ell durant la guerra. (1)
Fa uns mesos em vaig assabentar d'un altre fet del meu pare d'aquella època que també m'ha sobtat. Es veu que quan els nacionals van "alliberar" la capital de comarca on vivia la família del meu pare, a ell, que llavors ja feia temps que estava a la zona nacional enrolat en una companyia de requetès, li van donar un permís perquè anés a veure la família. Es veu que en aquests casos, i en aquella fase de la guerra, era habitual concedir aquesta mena de permisos.
Doncs bé, segons sembla el meu pare va aprofitar el permís per denunciar "davant les noves autoritats locals" les persones que al començar la guerra havien liderat l'ocupació (o col.lectivització) de la fàbrica de curtits on ell treballava.
Qui em va passar aquesta informació no tenia indicis que les persones denunciades pel meu pare fossin represaliades. De fet, suposo que el més normal és que haguessin tocat el dos abans de l'arribada dels nacionals, "per si de cas". Normalment els capdavanters de les iniciatives "revolucionàries" eren sindicalistes, membres de la CNT o la FAI, i que com a tals estaven en el punt de mira de la maquinària repressiva franquista. Si és que els podien posar la mà al damunt.
Aquesta intervenció del meu pare com a delator (en un moment que les delacions, fossin certs o falsos els fets imputats, podien tenir conseqüències molt greus), penso que podria ser l'explicació, o com a mínim una de les explicacions, del mutisme del meu pare sobre una part de la Guerra Civil. Dic d'una part de la guerra perquè, "de l'altra", de la seva estada al front en el bàndol nacional, en donava tota mena de detalls, fins i tot amb les corresponents dosis de gestos heroics.
Mentre el meu pare vivia els fills vam preguntar poc... i si abans pensava que a ell li podia doldre el nostre migrat interès, ara penso que potser també el devia alleujar, ja que li facilitava mantenir "el seu relat simplificat".
Avui, més que saber què va fer exactament el meun pare durant la Guerra Civil, m'intriga més com devia conviure ell amb aquells episodis silenciats, esborrats del seu relat públic.
D'altra banda, si explico això del meu pare també haig d'afegir el context. Ell era un "idealista de dretes", i tot el rebombori revolucionari i anticlerical no li agradava gens. Als tretze anys havia entrat a treballar d'aprenent a una adoberia, inicialment escombrant i fent feines "d'aquesta responsabilitat". Després, es va anar espavilant i guanyant la confiança dels amos. Era llest, diligent i ambiciós. Era un treballador però no estava en contra dels amos; no volia eliminar-los, sinó ser-ho ell també algun dia. De manera que des del seu punt de vista la ocupació o col.lectivització de la fàbrica on ell treballava era intolerable. Per això (des del seu punt de vista) denunciar aquells que es van apoderar de la fàbrica era coherent.
A més, al principi de la guerra, estant en la zona de la República va ser declarat pròfug, perquè no es va presentar quan el van cridar. I el temps que llavors va estar amagat suposo que de tranquil no ho devia estar gaire, ves a saber què li hauria passat si l'haguessin pescat. De manera que es pot entendre que estigués "emprenyat" amb aquells que, segons ell, havien organitzat aquell sidral.
És a dir, el meu pare era una persona "normal", en la mesura que ser normal es veu que consisteix en sobrevalorar els nostres criteris i infravalorar els criteris dels altres, inflar els greuges que ens han infligit i menystenir els que hem infligit (o "els que han infligit al nostre col.lectiu" i "els que el nostre col.lectiu ha infligit"). L'emoció pel damunt de la raó, la subjectivitat al seu aire, i així ens van les coses.
Tant de l'any i mig emboscat com de l'episodi de la denúncia, a la meva mare tampoc n'hi vaig sentir mai ni una paraula. Ni durant els últims anys de vida del meu pare, quan ell ja tenia el cap a passeig, ni durant els set anys que ella va sobreviure al meu pare, durant els quals vam parlar molt, també de la Guerra Civil. Cosa que em fa pensar que és possible que ella no en sabés res. Com que ja no li ho puc preguntar, és només una suposició, una més.
--
(1) "La Guerra Civil i el meu pare", 14-6-2013
Fa uns mesos em vaig assabentar d'un altre fet del meu pare d'aquella època que també m'ha sobtat. Es veu que quan els nacionals van "alliberar" la capital de comarca on vivia la família del meu pare, a ell, que llavors ja feia temps que estava a la zona nacional enrolat en una companyia de requetès, li van donar un permís perquè anés a veure la família. Es veu que en aquests casos, i en aquella fase de la guerra, era habitual concedir aquesta mena de permisos.
Doncs bé, segons sembla el meu pare va aprofitar el permís per denunciar "davant les noves autoritats locals" les persones que al començar la guerra havien liderat l'ocupació (o col.lectivització) de la fàbrica de curtits on ell treballava.
Qui em va passar aquesta informació no tenia indicis que les persones denunciades pel meu pare fossin represaliades. De fet, suposo que el més normal és que haguessin tocat el dos abans de l'arribada dels nacionals, "per si de cas". Normalment els capdavanters de les iniciatives "revolucionàries" eren sindicalistes, membres de la CNT o la FAI, i que com a tals estaven en el punt de mira de la maquinària repressiva franquista. Si és que els podien posar la mà al damunt.
Aquesta intervenció del meu pare com a delator (en un moment que les delacions, fossin certs o falsos els fets imputats, podien tenir conseqüències molt greus), penso que podria ser l'explicació, o com a mínim una de les explicacions, del mutisme del meu pare sobre una part de la Guerra Civil. Dic d'una part de la guerra perquè, "de l'altra", de la seva estada al front en el bàndol nacional, en donava tota mena de detalls, fins i tot amb les corresponents dosis de gestos heroics.
Mentre el meu pare vivia els fills vam preguntar poc... i si abans pensava que a ell li podia doldre el nostre migrat interès, ara penso que potser també el devia alleujar, ja que li facilitava mantenir "el seu relat simplificat".
Avui, més que saber què va fer exactament el meun pare durant la Guerra Civil, m'intriga més com devia conviure ell amb aquells episodis silenciats, esborrats del seu relat públic.
D'altra banda, si explico això del meu pare també haig d'afegir el context. Ell era un "idealista de dretes", i tot el rebombori revolucionari i anticlerical no li agradava gens. Als tretze anys havia entrat a treballar d'aprenent a una adoberia, inicialment escombrant i fent feines "d'aquesta responsabilitat". Després, es va anar espavilant i guanyant la confiança dels amos. Era llest, diligent i ambiciós. Era un treballador però no estava en contra dels amos; no volia eliminar-los, sinó ser-ho ell també algun dia. De manera que des del seu punt de vista la ocupació o col.lectivització de la fàbrica on ell treballava era intolerable. Per això (des del seu punt de vista) denunciar aquells que es van apoderar de la fàbrica era coherent.
A més, al principi de la guerra, estant en la zona de la República va ser declarat pròfug, perquè no es va presentar quan el van cridar. I el temps que llavors va estar amagat suposo que de tranquil no ho devia estar gaire, ves a saber què li hauria passat si l'haguessin pescat. De manera que es pot entendre que estigués "emprenyat" amb aquells que, segons ell, havien organitzat aquell sidral.
És a dir, el meu pare era una persona "normal", en la mesura que ser normal es veu que consisteix en sobrevalorar els nostres criteris i infravalorar els criteris dels altres, inflar els greuges que ens han infligit i menystenir els que hem infligit (o "els que han infligit al nostre col.lectiu" i "els que el nostre col.lectiu ha infligit"). L'emoció pel damunt de la raó, la subjectivitat al seu aire, i així ens van les coses.
Tant de l'any i mig emboscat com de l'episodi de la denúncia, a la meva mare tampoc n'hi vaig sentir mai ni una paraula. Ni durant els últims anys de vida del meu pare, quan ell ja tenia el cap a passeig, ni durant els set anys que ella va sobreviure al meu pare, durant els quals vam parlar molt, també de la Guerra Civil. Cosa que em fa pensar que és possible que ella no en sabés res. Com que ja no li ho puc preguntar, és només una suposició, una més.
--
(1) "La Guerra Civil i el meu pare", 14-6-2013
21 de jul. 2015
"Només en recordo coses bones"
Antonio Vallejo-Nájera (1889-1960) va ser cap dels "Servicios Psiquiátricos Militares", nomenat pel Franco, crec que el 1938. El mateix any o poc després va crear el "Gabinete de Investigaciones Psicológicas", amb l'objectiu de demostrar la inferioritat moral i mental dels militants marxistes i socialistes. Durant la Primera Guerra Mundial havia estat a Alemanya i havia conegut les teories eugenèsiques llavors en alça. Una altra "línia d'estudi" seva era la de la inferioritat natural de la dona, i naturalment, de manera més acusada, de la dona socialista (en general, de la dona que no acceptava el seu paper subordinat a l'home i el seu rol de mare, engendradora de fills i enclaustrada a casa).
Antonio Vallejo-Nájera va ser una persona immensament influent, i a causa de les seves diferents teories i del seu poder durant el franquisme, alguns col.lectius van tenir vides molt desgraciades. Per exemple, els infants que van ser separats a la força de les seves mares, sovint donats en adopció sense el consentiment d'elles ("robats") a causa de la suposada inferioritat i perversitat moral d'aquelles mares, ja fos a causa de la seva militància política "desafecta" o de la seva condició social, sobretot en el cas de les mares solteres (els fills de les quals, evidentment, "eren fills del pecat"). Antonio Vallejo-Nájera era una persona "de fermes conviccions religioses", concretament "nacionalcatòliques".
Fa uns anys El Mundo va publicar un article sobre aquest personatge i els seus "estudis" (1). Van demanar a una neta seva, L'Alejandra Vallejo-Nájera, llicenciada en psicologia i doctora de la Complutense, què pensava de les activitats del seu avi, i va dir això: "Yo, de mi abuelo sólo tengo recuerdos agradables."
Uns anys abans, el conegut psiquiatre Juan Antonio Valleja-Nágera, fill de l'Antonio Valleja-Nágera, pare de l'Alejandra, en el seu darrer llibre (2) parlava bastant del seu pare, sempre de manera elogiosa, sense fer cap referència a les activitats esmentades més amunt ni al dany que van legitimar les seves idees.
Si jo fos fill (o net) d'un personatge com l'Antonio Valleja-Nágera suposo que tampoc m'agradaria parlar dels seus aspectes sinistres. Però no sé imaginar-me fent-ne elogis i alhora silenciant els seus aspectes tenebrosos. Potser diria: "Miri, jo del meu pare (o avi) prefereixo no parlar-ne". I punt. Perquè el dret a callar el tenim tots.
Però si obrim la boca... Dir el que diuen el fill i la neta, alimentar aquesta imatge "de bona persona" quan en tenia una altra de ben sinistra, i molt més transcendent, ja que afectava a moltíssima més gent, ho trobo deshonest. És com el cas dels genocides nazis, que després de les seves jornades laborals, durant les quals decidien i executaven invasions, deportacions, tortures, exterminis, etc., tornaven a casa "i eren encantadors amb les seves esposes i fills", es comportaven com uns modèlics pares de família.
Un nen normalment no arriba a estar al corrent d'aquesta eventual doble cara dels seus pares, i en alguns casos potser no l'arriba a conèixer mai. Però tant el fill com la neta l'Antonio Valleja-Nágera, els dos persones curioses i a més dedicades al món de la salut mental, és evident que de grans no van poder ignorar les activitats del seu pare o avi.
Ja ho he dit abans, el dret al silenci en general és legítim. I dic en general perquè en el cas dels Vallejo-Nágera és relatiu, ja que avui dia hi ha gent que encara pateix les conseqüències de les idees i del poder de l'avi Vallejo-Nágera. Sobretot és el cas dels infants robats durant el franquisme i que ara volen saber la veritat sobre el seu origen. De manera que la legitimitat de segons quins silencis també és ben discutible.
Però el que sens dubte és una vergonya és parlar del teu avi i dir que "només en recordes coses bones", quan saps perfectament que, a causa de les seves idees, va genera molt de sofriment, un sofriment d'efectes perdurables que fins i tot arriba al present.
El més normal és no tenir a la família personatges com l'Antonio Valleja-Nágera. La majoria de famílies no tenen ni personatges significatius, coneguts públicament, ni persones amb idees tan enrevessades com les seves. Però en moltes famílies hi ha algun secret "inconfessable", deshonestedats ocultes, eventuals traïcions, petits o no tan petits inferns, etc. I el més habitual és que domini un consens que afavoreix la seva ocultació: d'aquests familiars o episodis, o no se'n par-la, o només se n'explica "l'explicable", allò que no ens produeix vergonya aliena. Excepte en el casos que aquests temes, a causa dels pes psicològic que suposen, s'acaben airejant, se'n parla obertament, com una mena d'exorcisme.
D'aquest tema (de les diferents adulteracions dels relats familiars, per omissió, invenció o tergiversació) n'he parlat moltes vegades, perquè és un tema que trobo apassionant. Com construïm (i reconstruïm) les nostres biografies, segons les nostres conveniències. I alhora m'apassiona perquè sóc conscient que a la meva família també hi ha hagut aspectes foscos, que en general s'oculten (que ningú s'espanti, no hi ha relats de l'envergadura del de l'Antonio Vallejo-Nágera). Per compensar una mica el silenci d'altres familiars (un silenci selectiu, airejant mèrits i ocultant vergonyes), en alguna ocasió jo he volgut parlar-ne. Pel fet de fer-ho, més d'una vegada m'han criticat. No me'n penedeixo d'haver-ho fet.
--
(1) Un marxista es un débil mental. Llum Quiñonero. El Mundo, 20-1-2002
(2) Una puerta a la esperanza. Escrit conjuntament, poc abans de morir, amb José Luis Olaizola.
Antonio Vallejo-Nájera va ser una persona immensament influent, i a causa de les seves diferents teories i del seu poder durant el franquisme, alguns col.lectius van tenir vides molt desgraciades. Per exemple, els infants que van ser separats a la força de les seves mares, sovint donats en adopció sense el consentiment d'elles ("robats") a causa de la suposada inferioritat i perversitat moral d'aquelles mares, ja fos a causa de la seva militància política "desafecta" o de la seva condició social, sobretot en el cas de les mares solteres (els fills de les quals, evidentment, "eren fills del pecat"). Antonio Vallejo-Nájera era una persona "de fermes conviccions religioses", concretament "nacionalcatòliques".
Fa uns anys El Mundo va publicar un article sobre aquest personatge i els seus "estudis" (1). Van demanar a una neta seva, L'Alejandra Vallejo-Nájera, llicenciada en psicologia i doctora de la Complutense, què pensava de les activitats del seu avi, i va dir això: "Yo, de mi abuelo sólo tengo recuerdos agradables."
Uns anys abans, el conegut psiquiatre Juan Antonio Valleja-Nágera, fill de l'Antonio Valleja-Nágera, pare de l'Alejandra, en el seu darrer llibre (2) parlava bastant del seu pare, sempre de manera elogiosa, sense fer cap referència a les activitats esmentades més amunt ni al dany que van legitimar les seves idees.
Si jo fos fill (o net) d'un personatge com l'Antonio Valleja-Nágera suposo que tampoc m'agradaria parlar dels seus aspectes sinistres. Però no sé imaginar-me fent-ne elogis i alhora silenciant els seus aspectes tenebrosos. Potser diria: "Miri, jo del meu pare (o avi) prefereixo no parlar-ne". I punt. Perquè el dret a callar el tenim tots.
Però si obrim la boca... Dir el que diuen el fill i la neta, alimentar aquesta imatge "de bona persona" quan en tenia una altra de ben sinistra, i molt més transcendent, ja que afectava a moltíssima més gent, ho trobo deshonest. És com el cas dels genocides nazis, que després de les seves jornades laborals, durant les quals decidien i executaven invasions, deportacions, tortures, exterminis, etc., tornaven a casa "i eren encantadors amb les seves esposes i fills", es comportaven com uns modèlics pares de família.
Un nen normalment no arriba a estar al corrent d'aquesta eventual doble cara dels seus pares, i en alguns casos potser no l'arriba a conèixer mai. Però tant el fill com la neta l'Antonio Valleja-Nágera, els dos persones curioses i a més dedicades al món de la salut mental, és evident que de grans no van poder ignorar les activitats del seu pare o avi.
Ja ho he dit abans, el dret al silenci en general és legítim. I dic en general perquè en el cas dels Vallejo-Nágera és relatiu, ja que avui dia hi ha gent que encara pateix les conseqüències de les idees i del poder de l'avi Vallejo-Nágera. Sobretot és el cas dels infants robats durant el franquisme i que ara volen saber la veritat sobre el seu origen. De manera que la legitimitat de segons quins silencis també és ben discutible.
Però el que sens dubte és una vergonya és parlar del teu avi i dir que "només en recordes coses bones", quan saps perfectament que, a causa de les seves idees, va genera molt de sofriment, un sofriment d'efectes perdurables que fins i tot arriba al present.
El més normal és no tenir a la família personatges com l'Antonio Valleja-Nágera. La majoria de famílies no tenen ni personatges significatius, coneguts públicament, ni persones amb idees tan enrevessades com les seves. Però en moltes famílies hi ha algun secret "inconfessable", deshonestedats ocultes, eventuals traïcions, petits o no tan petits inferns, etc. I el més habitual és que domini un consens que afavoreix la seva ocultació: d'aquests familiars o episodis, o no se'n par-la, o només se n'explica "l'explicable", allò que no ens produeix vergonya aliena. Excepte en el casos que aquests temes, a causa dels pes psicològic que suposen, s'acaben airejant, se'n parla obertament, com una mena d'exorcisme.
D'aquest tema (de les diferents adulteracions dels relats familiars, per omissió, invenció o tergiversació) n'he parlat moltes vegades, perquè és un tema que trobo apassionant. Com construïm (i reconstruïm) les nostres biografies, segons les nostres conveniències. I alhora m'apassiona perquè sóc conscient que a la meva família també hi ha hagut aspectes foscos, que en general s'oculten (que ningú s'espanti, no hi ha relats de l'envergadura del de l'Antonio Vallejo-Nágera). Per compensar una mica el silenci d'altres familiars (un silenci selectiu, airejant mèrits i ocultant vergonyes), en alguna ocasió jo he volgut parlar-ne. Pel fet de fer-ho, més d'una vegada m'han criticat. No me'n penedeixo d'haver-ho fet.
--
(1) Un marxista es un débil mental. Llum Quiñonero. El Mundo, 20-1-2002
(2) Una puerta a la esperanza. Escrit conjuntament, poc abans de morir, amb José Luis Olaizola.
20 de jul. 2015
Obsessió per la lectura
Passo a saludar el germà de la meva mare, el meu tio, i li pregunto si recorda quan la meva mare, durant l'adolescència, es tancava al vàter per llegir, perquè els meus avis li tenien prohibit que llegís.
Em diu que sí, i quan li pregunto per què els meus avis no volien que ella llegís, em diu que perquè aquella afició de la meva mare era malaltissa, una autèntica obsessió. Li pregunto que perquè parla d'obsessió, que quin mal hi ha, en llegir molt, i em diu que la meva mare "només llegia novel.letes romàntiques i frívoles".
A mi em consta que ella llegia algunes novel.les romàntiques, i que li encantaven els contes del Folch i Torres (les "Pàgines viscudes"). Alhora, sé que al vàter també hi va llegir el Quixot i la Vida de Santa Teresa, entre d'altres obres "de pes". Vaja, que llegia de tot, les seves lectures no eren només novel.letes romàntiques irrellevants.
D'altra banda, quan de gran la meva mare es referia a les seves lectures tancada al vàter, sovint les situava en les tardes dels diumenges (la resta de la setmana es veu que normalment no hi havia temps lliure). Unes tardes de diumenge que per a ella eren meravelloses, precisament per això, per la possibilitat de poder-se dedicar a llegir, encara que fos d'amagat. Vaja, que aquella "obsessió patològica", segons els meus avis i el meu tio, de la meva mare per la lectura, potser en realitat era més una obsessió patològica "d'ells" perquè ella no llegís. Tan greu era, que una tarda a la setmana ella la volgués dedicar a la lectura? I tan terrible era, si llavors llegia alguna novel.leta romàntica?
Després la conversa amb el meu tio se'n va una mica cap a una altra banda. No sé si per donar més pes al seu argument sobre "l'obsessió lectora" de la meva mare, em diu que ell, en canvi, no ha tingut mai aquesta obsessió: no ha llegit mai. Em quedo parat, i veient ell la meva sorpresa, m'explica que sempre ha preferit "pensar en les seves coses" que llegir les dels altres. Caram amb el meu tio...
Val a dir que el que em diu lliga amb la seva manera de ser, amb el seu perfil autodidacta i alhora tirant a narcisista. D'altra banda, la seva falta (o presumpta falta) de lectures no l'ha convertit en cap pallús, al contrari. És una persona original, inquieta i intel.lectualment competent. Amb molts interessos, cosa que l'ha dut, per exemple, a publicar alguns llibres, algun excepcional, realment brillant (escriure llibres ho pot fer qualsevol, però escriure'n de bons ja no és a l'abast de tothom).
Tot el que barrinem tots (el meu tio inclòs) és a partir dels impactes que anem rebent de l'exterior i del brou que tenim a dins del cervell generat amb el xup-xup dels impactes anteriors (acumulats, barrejats, recombinats). Sense aquests impactes, sense aquestes influències, potser tindríem un cervell ple de neurones, però buit de connexions, sense ment, sense idees, sense res. És impossible alimentar-se "només d'un mateix", suposo que el que s'assembla més a això deu ser una persona amb alguna malaltia mental com un autisme sever.
És probable que en el cas del meu tio els estímuls més poderosos i fèrtils li hagin arribat a través de la seva gran afició, els viatges. Ha viatjat per tot el món, al llarg de tota la vida, moltes vegades, per països de tota mena. I mai han sigut viatges organitzats, sinó fets pel seu compte (amb la seva dona), triant sempre els destins, els itineraris, els ritmes, defugint els llocs turístics, veient moltes formes de viure diferents. D'aquesta manera, es pot dir que el meu tio "s'ha llegit" un munt d'enciclopèdies, sense lletra impresa però amb molt de contingut.
Ara bé... aquesta saviesa que ha adquirit viatjant no ha sigut suficient per poder-se adonar que, la seva germana, la meva mare, quan era adolescent, viatjava d'una altra manera. A través dels llibres, però amb la mateixa passió desmesurada i el mateix entusiasme amb què ell ha viatjat per tot el món.
Em diu que sí, i quan li pregunto per què els meus avis no volien que ella llegís, em diu que perquè aquella afició de la meva mare era malaltissa, una autèntica obsessió. Li pregunto que perquè parla d'obsessió, que quin mal hi ha, en llegir molt, i em diu que la meva mare "només llegia novel.letes romàntiques i frívoles".
A mi em consta que ella llegia algunes novel.les romàntiques, i que li encantaven els contes del Folch i Torres (les "Pàgines viscudes"). Alhora, sé que al vàter també hi va llegir el Quixot i la Vida de Santa Teresa, entre d'altres obres "de pes". Vaja, que llegia de tot, les seves lectures no eren només novel.letes romàntiques irrellevants.
D'altra banda, quan de gran la meva mare es referia a les seves lectures tancada al vàter, sovint les situava en les tardes dels diumenges (la resta de la setmana es veu que normalment no hi havia temps lliure). Unes tardes de diumenge que per a ella eren meravelloses, precisament per això, per la possibilitat de poder-se dedicar a llegir, encara que fos d'amagat. Vaja, que aquella "obsessió patològica", segons els meus avis i el meu tio, de la meva mare per la lectura, potser en realitat era més una obsessió patològica "d'ells" perquè ella no llegís. Tan greu era, que una tarda a la setmana ella la volgués dedicar a la lectura? I tan terrible era, si llavors llegia alguna novel.leta romàntica?
Després la conversa amb el meu tio se'n va una mica cap a una altra banda. No sé si per donar més pes al seu argument sobre "l'obsessió lectora" de la meva mare, em diu que ell, en canvi, no ha tingut mai aquesta obsessió: no ha llegit mai. Em quedo parat, i veient ell la meva sorpresa, m'explica que sempre ha preferit "pensar en les seves coses" que llegir les dels altres. Caram amb el meu tio...
Val a dir que el que em diu lliga amb la seva manera de ser, amb el seu perfil autodidacta i alhora tirant a narcisista. D'altra banda, la seva falta (o presumpta falta) de lectures no l'ha convertit en cap pallús, al contrari. És una persona original, inquieta i intel.lectualment competent. Amb molts interessos, cosa que l'ha dut, per exemple, a publicar alguns llibres, algun excepcional, realment brillant (escriure llibres ho pot fer qualsevol, però escriure'n de bons ja no és a l'abast de tothom).
Tot el que barrinem tots (el meu tio inclòs) és a partir dels impactes que anem rebent de l'exterior i del brou que tenim a dins del cervell generat amb el xup-xup dels impactes anteriors (acumulats, barrejats, recombinats). Sense aquests impactes, sense aquestes influències, potser tindríem un cervell ple de neurones, però buit de connexions, sense ment, sense idees, sense res. És impossible alimentar-se "només d'un mateix", suposo que el que s'assembla més a això deu ser una persona amb alguna malaltia mental com un autisme sever.
És probable que en el cas del meu tio els estímuls més poderosos i fèrtils li hagin arribat a través de la seva gran afició, els viatges. Ha viatjat per tot el món, al llarg de tota la vida, moltes vegades, per països de tota mena. I mai han sigut viatges organitzats, sinó fets pel seu compte (amb la seva dona), triant sempre els destins, els itineraris, els ritmes, defugint els llocs turístics, veient moltes formes de viure diferents. D'aquesta manera, es pot dir que el meu tio "s'ha llegit" un munt d'enciclopèdies, sense lletra impresa però amb molt de contingut.
Ara bé... aquesta saviesa que ha adquirit viatjant no ha sigut suficient per poder-se adonar que, la seva germana, la meva mare, quan era adolescent, viatjava d'una altra manera. A través dels llibres, però amb la mateixa passió desmesurada i el mateix entusiasme amb què ell ha viatjat per tot el món.
10 de jul. 2015
Fotogrames
La dona jove de l'abric blanc és una cosina de la meva mare. La noia del seu costat de la cara rodona, una mica més baixeta i de botons aparellats a l'abric és la meva mare. La foto no està datada, és de passada la Guerra Civil. Si a la meva mare, a ull, li poso catorze anys, la foto seria del 1942.
La va fer el Josep Playà, i la va reproduir La Vanguardia el 31-5-2015, dins d'un reportatge dedicat a aquest fotògraf. El diari acompanyava la foto amb aquesta descripció: "Acto de imposición de medalla al niño Josep Pelfort, de 3 años, hijo de un falangista 'caído'".
Quan fa uns dies La Vanguardia va reproduir la foto, una germana meva va comentar que a la meva mare no se la veia gaire entusiasmada amb la cerimònia a què assistia. Jo em vaig mirar la foto una mica diferent: en l'expressió de la meva mare hi vaig veure tristesa, compassió cap el nen que està mirant, el presumpte protagonista de l'escena. Veig un nen utilitzat: s'ha organitzat l'acte amb l'excusa de la mort del seu pare, no pensant en ell, el nen, sinó amb l'objectiu de fer un acte de propaganda política. És un nen manipulat, sol i trist, que deu trobar a faltar el seu pare i que li importa un rave la cerimònia, la medalla i la reivindicació del nacionalcatolicisme.
En qualsevol cas, l'atribució d'un significat, sigui el que sigui, a una mirada d'una foto no deixa de ser bastant gratuïta. Mirar una foto i especular amb el significat de les expressions de les cares és un exercici arriscat, en general d'una utilitat dubtosa. Veiem una imatge "congelada" i li atribuïm un significat que fonamentalment només existeix dins de la nostra ment, i que pot no tenir cap relació amb el que passava (amb el que li passava, pensava i sentia la persona de la fotografia en aquell moment que va captar la màquina).
Si la imatge congelada fos d'un instant abans o després, si fos "el següent o l'anterior fotograma", potser la cara d'aquella persona seria molt diferent, per mil motius rellevants o irrellevants: un parpelleig, un alè d'aire, un soroll, un pensament, el vol d'una mosca, una picor al nas o a l'orella...
Ens agrada especular a partir d'una imatge congelada: ens atrau interpretar, gairebé psicoanalíticament, un fotograma concret, atribuint-li el significat que "a nosaltres" (segons els nostres esquemes mentals, les nostres associacions personals, la nostra biografia, etc.) ens sembla més oportú, i que pot no tenir cap relació amb allò que pensava o sentia aquella persona quan va ser fotografiada.
Mai m'ha agradat que em facin fotos. Ara penso que el meu rebuig potser obeïa, sense saber-ho, a això que he exposat, a la por a quedar congelat en un instant. I posteriorment ser mirat, "interpretat", a través d'aquell instant. No hi havia pensat mai, sobre aquest tema d'aquesta manera. I se m'ha acudit precisament ara que cada cop m'importa menys això que tant m'havia preocupat, ara que ja m'és igual el que pensi la gent. De les fotos, de mi, de tot. Suposo que en el fons no és res més que un problema de falta de seguretat personal. La tenia fràgil, i a mesura que se m'ha anat consolidant una mica, aquesta mania d'evitar les fotos ha anat desapareixent. M'ha costat gairebé tota la vida.
Em sembla recordar que a la meva mare tampoc li agradava gaire que li fessin fotos. En el seu cas crec que era perquè no li agradava no sortir afavorida, i ja se sap, quan et fan fotos et poden pescar de qualsevol manera. Però sobretot, a ella no li agradaven les fotos de quan estava passant una etapa depressiva. A mi, més que agradar-me o no, aquelles fotos que reflecteixen el seu sofriment m'angoixen. Aquella cara tan trista, tan adolorida... En aquest cas, a més, l'explicació dels fotogrames canviants no serveix: durant aquelles etapes, el fotograma sempre era el mateix, estàtic, immutable, dolorosament sempre el mateix.
28 de juny 2015
El meu pare - Estereotips i matisos
"Vosaltres dieu el que penseu, jo us dic les coses com són."
Aquest era el meu pare, en estat pur. Era una frase habitual seva, per tal de resumir, o tancar, qualsevol discrepància que s'hagués plantejat. Penséssim el que penséssim nosaltres, els fills, quedava clar que, si hi havia discrepàncies, nosaltres ens equivocàvem i ell tenia raó. Tinguéssim l'edat que tinguéssim, encara que ja estiguéssim ben emancipats. Un moment adequat per escenificar aquesta distribució de credibilitats i de papers familiars era durant els àpats.
Recordo quan davant d'algú barbut, fent broma, somrient i amb bones paraules (amb unes bones paraules que no devien fer cap gràcia al seu interlocutor), com el meu pare es referia a la seva barba associant barba i brutícia. Tenia una obsessió amb les barbes, i era divertit, perquè ell durant uns anys va dur un bon bigoti, de manera que el seu argument de "la cara bruta" no era molt coherent. O si més no, era curiós el seu mapa de la brutícia facial.
Recordo quan a l'ascensor d'un hotel de Madrid em va dir que havia de parlar en castellà, amb l'argument que era de mala educació parlar allí en català, ja que no ens podien entendre les altres persones que hi havia a l'ascensor (a les que no coneixíem de res i amb les que no hi teníem cap conversa). Això va passar durant el "viatge iniciàtic" que anàvem fent els germans quan teníem l'edat adequada, amb l'objectiu de visitar El Valle de los Caidos i L'Escorial (aquí una parada obligada era seure al seient de pedra de dalt d'un turó des del que Felip II contemplava la construcció de L'Escorial).
Recordo la vegada que amb els bitllets d'avió ja comprats (jo potser tenia ja divuit anys), quan sortíem de casa per anar a l'aeroport per anar a Galícia, el meu pare em va dir que em tragués les bambes que duia i que em posés sabates, perquè anar amb bambes per anar amb avió era una falta de respecte. I recordo que no vaig voler canviar-me les bambes, de manera que em vaig quedar a casa i ell va haver de pagar els bitllets més cars, ja que viatjant tres (en el cas d'aquell viatge, ell, la meva mare i jo, suposo que aquell dia no hi havia cap altre germà "disponible") sortia més barat que només dos, a causa d'unes ofertes relacionades amb el carnet de família nombrosa.
Recordo alguns divendres quan, per allò de l'abstinència tocava menjar peix, com el meu pare es menjava el seu tall de lluç i els altres sardines. Suposo que la discriminació alimentaria positiva que la meva mare feia amb ell contribuïa a consolidar la seva autoritat. De fet la necessitava, l'autoritat (basada en el tall de lluç o el que fos), sobretot a mesura que anàvem arribant a l'adolescència i ens anàvem envalentint. Reconec que el seu paper de pare llavors no devia ser fàcil. Gens fàcil.
Però també recordo altres coses. Per exemple recordo la vegada que al fill d'un important client seu que es casava, li va regalar un quadre que jo havia pintat, molt gran. Un quadre que havia de ser dolent per força, perquè llavors jo només era un "aprenent de pintor", en sabia ben poc. Encara ara em costa d'entendre per què ho va fer, perquè per estalviar-se diners segur que no, amb els bons clients no estalviava. Segur que ho va fer pensant que era un bon regal, i a més original.
Recordo també més o menys a aquella època que em va proposar fer una exposició "a Nova York". Fins i tot llavors ja em va semblar un despropòsit, perquè ho trobava fora de lloc: jo no feia res més que bunyols, i ell del món de l'art no n'entenia res de res, ni li interessava. Però pel motiu que fos devia pensar "que allò que feia jo estava bé" (o que havia d'estar bé "perquè jo era fill seu", potser aquesta seria l'explicació més encertada).
Recordo els dies que, al vespre, quan ell acabava de treballar i jo acabava d'entrenar a l'Estadi (llavors em va agafar la cosa que volia ser corredor, i ara el mal de genolls m'ho fa present), em venia a recollir amb el seu 600, fent una volta que se l'hauria pogut estalviar (perquè a més jo ja era prou gran com per poder anar sol pel món). Però recordo que m'agradava, suposo que sobretot per la comoditat (no recordo converses amb ell, i molt menys confidències).
Recordo com uns anys més tard, quan jo ja havia abandonat els estudis i em dedicava a la vida de neorural, em va proposar algun cop ajudar-me a comprar un ramat, cosa que mai vaig acceptar, perquè ni volia saber res d'embolics de ramats propis ni tampoc de ser ajudat per la família.
Però en alguna cosa em va ajudar: recordo que quan ja vivia pel meu compte i li vaig comentar que m'agradaria comprar-me el Diccionari Moll-Alcover (català, valencià, balear), em va dir que ell a través d'un conegut que tenia una editorial el podia aconseguir més barat. I se'n va ocupar, i me'l va regalar. I va ser un bon regal, perquè durant uns anys vaig fer servir els diferents volums del diccionari com a divertit llibre de lectura.
I també va ser durant aquells anys que em va deixar cinquanta-mil pessetes. Les hi vaig demanar perquè vaig clavar-me una trompada conduint el cotxe d'un amic (jo ni tan sols tenia carnet) i la factura del mecànic pujava això. I jo no tenia ni un ral a la butxaca (aquesta és una altra història, la de "quan vivia sense diners"...). Les hi vaig tornar tan aviat com vaig poder, i ell em va recordar el que sempre m'havia dit, que si alguna vegada estava apurat que li digués. És l'única vegada a la vida que he hagut de demanar diners a algú. Per sort. Però suposo que saber "que si calia" podia demanar ajuda em devia donar confiança. Aquesta confiança, la de saber que "els meus pares eren allí", sempre la vaig tenir, i m'adono que val molt.
Durant els anys que vaig fer de neorural en una altra ocasió em van ajudar "amb espècies": vaig caure d'una olivera, vaig anar pel meu compte a un metge perquè em feia mal la clavícula, em va fer una radiografia i em va dir que no hi tenia res. Vaig deixar passar una setmana, amb el mal que no marxava i la zona de la clavícula cada cop més morada, amb més mala pinta, fins que em vaig ficar l'orgull a la butxaca, vaig agafar el tren i vaig anar a casa dels meus pares. Em van dur a un prestigiós traumatòleg que, abans de fer-me una radiografia, ja em va dir que tenia la clavícula trencada, i que com era que anava d'aquella manera pel món. I sí que la tenia trencada, i per dos llocs diferents. Més endavant vaig saber que al primer metge li agradava beure, suposo que aquell dia devia tenir "un mal dia"...
I encara me'n deixava una (i segurament encara n'hi ha més que no recordo). En una altra ocasió, després de passar-me uns quants dies cada vegada més debilitat i amb febre, veient la mala pinta que feia, un amic em va carregar al seu cotxe i em va dur a casa dels meus pares. Amb l'orgull un altre cop a la butxaca, ho vaig haver d'acceptar. I d'agrair. Aquella vegada van fer venir un metge a casa, i va dir que tenia una malaltia que ja no existia, que era pròpia de la postguerra, de la misèria. No en recordo el nom, sé que jo tenia una llaga al coll, bastanta febre i molt cansament. Crec que em vaig estar tres o quatre dies a casa dels meus pares, fins que em vaig veure amb cor de marxar, afegint a l'orgull que ja tenia a la butxaca, la capsa d'antibiòtics que m'havia receptat el metge i que m'estava prenent.
Quan vaig necessitar el meu pare, sempre va estar disponible. I la meva mare per descomptat que també.
Les persones no som cromos, no som només una única imatge. Si de cas, som cada una una col.lecció de cromos, amb les nostres diferents facetes, les nostres contradiccions, els nostres misteris. El meu pare també. Trencar la imatge estereotipada de persona quadriculada, distant i sense gaires matisos que jo mateix puc haver alimentat em sembla "just i necessari". Aquest escrit d'avui és un modest intent. Segur que insuficient, però si més no ara la porta ja està oberta.
Aquest era el meu pare, en estat pur. Era una frase habitual seva, per tal de resumir, o tancar, qualsevol discrepància que s'hagués plantejat. Penséssim el que penséssim nosaltres, els fills, quedava clar que, si hi havia discrepàncies, nosaltres ens equivocàvem i ell tenia raó. Tinguéssim l'edat que tinguéssim, encara que ja estiguéssim ben emancipats. Un moment adequat per escenificar aquesta distribució de credibilitats i de papers familiars era durant els àpats.
Recordo quan davant d'algú barbut, fent broma, somrient i amb bones paraules (amb unes bones paraules que no devien fer cap gràcia al seu interlocutor), com el meu pare es referia a la seva barba associant barba i brutícia. Tenia una obsessió amb les barbes, i era divertit, perquè ell durant uns anys va dur un bon bigoti, de manera que el seu argument de "la cara bruta" no era molt coherent. O si més no, era curiós el seu mapa de la brutícia facial.
Recordo quan a l'ascensor d'un hotel de Madrid em va dir que havia de parlar en castellà, amb l'argument que era de mala educació parlar allí en català, ja que no ens podien entendre les altres persones que hi havia a l'ascensor (a les que no coneixíem de res i amb les que no hi teníem cap conversa). Això va passar durant el "viatge iniciàtic" que anàvem fent els germans quan teníem l'edat adequada, amb l'objectiu de visitar El Valle de los Caidos i L'Escorial (aquí una parada obligada era seure al seient de pedra de dalt d'un turó des del que Felip II contemplava la construcció de L'Escorial).
Recordo la vegada que amb els bitllets d'avió ja comprats (jo potser tenia ja divuit anys), quan sortíem de casa per anar a l'aeroport per anar a Galícia, el meu pare em va dir que em tragués les bambes que duia i que em posés sabates, perquè anar amb bambes per anar amb avió era una falta de respecte. I recordo que no vaig voler canviar-me les bambes, de manera que em vaig quedar a casa i ell va haver de pagar els bitllets més cars, ja que viatjant tres (en el cas d'aquell viatge, ell, la meva mare i jo, suposo que aquell dia no hi havia cap altre germà "disponible") sortia més barat que només dos, a causa d'unes ofertes relacionades amb el carnet de família nombrosa.
Recordo alguns divendres quan, per allò de l'abstinència tocava menjar peix, com el meu pare es menjava el seu tall de lluç i els altres sardines. Suposo que la discriminació alimentaria positiva que la meva mare feia amb ell contribuïa a consolidar la seva autoritat. De fet la necessitava, l'autoritat (basada en el tall de lluç o el que fos), sobretot a mesura que anàvem arribant a l'adolescència i ens anàvem envalentint. Reconec que el seu paper de pare llavors no devia ser fàcil. Gens fàcil.
Però també recordo altres coses. Per exemple recordo la vegada que al fill d'un important client seu que es casava, li va regalar un quadre que jo havia pintat, molt gran. Un quadre que havia de ser dolent per força, perquè llavors jo només era un "aprenent de pintor", en sabia ben poc. Encara ara em costa d'entendre per què ho va fer, perquè per estalviar-se diners segur que no, amb els bons clients no estalviava. Segur que ho va fer pensant que era un bon regal, i a més original.
Recordo també més o menys a aquella època que em va proposar fer una exposició "a Nova York". Fins i tot llavors ja em va semblar un despropòsit, perquè ho trobava fora de lloc: jo no feia res més que bunyols, i ell del món de l'art no n'entenia res de res, ni li interessava. Però pel motiu que fos devia pensar "que allò que feia jo estava bé" (o que havia d'estar bé "perquè jo era fill seu", potser aquesta seria l'explicació més encertada).
Recordo els dies que, al vespre, quan ell acabava de treballar i jo acabava d'entrenar a l'Estadi (llavors em va agafar la cosa que volia ser corredor, i ara el mal de genolls m'ho fa present), em venia a recollir amb el seu 600, fent una volta que se l'hauria pogut estalviar (perquè a més jo ja era prou gran com per poder anar sol pel món). Però recordo que m'agradava, suposo que sobretot per la comoditat (no recordo converses amb ell, i molt menys confidències).
Recordo com uns anys més tard, quan jo ja havia abandonat els estudis i em dedicava a la vida de neorural, em va proposar algun cop ajudar-me a comprar un ramat, cosa que mai vaig acceptar, perquè ni volia saber res d'embolics de ramats propis ni tampoc de ser ajudat per la família.
Però en alguna cosa em va ajudar: recordo que quan ja vivia pel meu compte i li vaig comentar que m'agradaria comprar-me el Diccionari Moll-Alcover (català, valencià, balear), em va dir que ell a través d'un conegut que tenia una editorial el podia aconseguir més barat. I se'n va ocupar, i me'l va regalar. I va ser un bon regal, perquè durant uns anys vaig fer servir els diferents volums del diccionari com a divertit llibre de lectura.
I també va ser durant aquells anys que em va deixar cinquanta-mil pessetes. Les hi vaig demanar perquè vaig clavar-me una trompada conduint el cotxe d'un amic (jo ni tan sols tenia carnet) i la factura del mecànic pujava això. I jo no tenia ni un ral a la butxaca (aquesta és una altra història, la de "quan vivia sense diners"...). Les hi vaig tornar tan aviat com vaig poder, i ell em va recordar el que sempre m'havia dit, que si alguna vegada estava apurat que li digués. És l'única vegada a la vida que he hagut de demanar diners a algú. Per sort. Però suposo que saber "que si calia" podia demanar ajuda em devia donar confiança. Aquesta confiança, la de saber que "els meus pares eren allí", sempre la vaig tenir, i m'adono que val molt.
Durant els anys que vaig fer de neorural en una altra ocasió em van ajudar "amb espècies": vaig caure d'una olivera, vaig anar pel meu compte a un metge perquè em feia mal la clavícula, em va fer una radiografia i em va dir que no hi tenia res. Vaig deixar passar una setmana, amb el mal que no marxava i la zona de la clavícula cada cop més morada, amb més mala pinta, fins que em vaig ficar l'orgull a la butxaca, vaig agafar el tren i vaig anar a casa dels meus pares. Em van dur a un prestigiós traumatòleg que, abans de fer-me una radiografia, ja em va dir que tenia la clavícula trencada, i que com era que anava d'aquella manera pel món. I sí que la tenia trencada, i per dos llocs diferents. Més endavant vaig saber que al primer metge li agradava beure, suposo que aquell dia devia tenir "un mal dia"...
I encara me'n deixava una (i segurament encara n'hi ha més que no recordo). En una altra ocasió, després de passar-me uns quants dies cada vegada més debilitat i amb febre, veient la mala pinta que feia, un amic em va carregar al seu cotxe i em va dur a casa dels meus pares. Amb l'orgull un altre cop a la butxaca, ho vaig haver d'acceptar. I d'agrair. Aquella vegada van fer venir un metge a casa, i va dir que tenia una malaltia que ja no existia, que era pròpia de la postguerra, de la misèria. No en recordo el nom, sé que jo tenia una llaga al coll, bastanta febre i molt cansament. Crec que em vaig estar tres o quatre dies a casa dels meus pares, fins que em vaig veure amb cor de marxar, afegint a l'orgull que ja tenia a la butxaca, la capsa d'antibiòtics que m'havia receptat el metge i que m'estava prenent.
Quan vaig necessitar el meu pare, sempre va estar disponible. I la meva mare per descomptat que també.
Les persones no som cromos, no som només una única imatge. Si de cas, som cada una una col.lecció de cromos, amb les nostres diferents facetes, les nostres contradiccions, els nostres misteris. El meu pare també. Trencar la imatge estereotipada de persona quadriculada, distant i sense gaires matisos que jo mateix puc haver alimentat em sembla "just i necessari". Aquest escrit d'avui és un modest intent. Segur que insuficient, però si més no ara la porta ja està oberta.
19 de maig 2015
Llegir al vàter i altres lectures
"M'agradava molt llegir, però no podia llegir, perquè llegir era perdre el temps. Tenia la meva novel.la amagada al lavabo, i allí podia llegir fins que algú trucava a la porta i m'apressava. Diumenge a la tarda era el meu principal dia de lectura. Durant les tardes de diumenge, mentre vaig ser soltera, em vaig empassar moltes novel.les. Fins i tot el Quixot em vaig llegir, entre diferents tardes de diumenge! I també Santa Teresa, i molts altres llibres. Com que el meu avi devia estar jubilat, era el que em trobava sempre i picava a la porta, tot dient: 'Què hi fots aquí, tanta estona?' A casa hi havia quatre vàters, un a cada galeria, perquè eren dues cases ajuntades. Jo no devia ser tan espavilada com ara, perquè el meu avi sempre em trobava."
Aquesta nota, junt amb algunes altres notes sobre la seva infantesa, estava a la carpeta amb els apunts destinats al llibre de la meva mare sobre la seva depressió.
La meva mare de petita tenia un veritable desfici per la lectura, un desfici que no era gens ben vist a casa seva. Aquell desfici per la lectura era part d'un desig més gran, el de poder estudiar, cosa que tampoc va poder fer de la manera que volia. Es va quedar amb els estudis "de cultura general", en una època en què algunes de les seves amigues ja van estudiar el batxillerat. De la falta d'estudis se'n va queixar tota la vida, fins el punt, que alguna vegada, ja molt gran, es va plantejar presentant-se a les proves de més de vint-i-cinc anys i anar a la universitat.
El motiu oficial perquè no estudiés sent adolescent era que els seus pares llavors no passaven per una bona època econòmica, però el motiu real és que tenien un criteri diferent sobre què havien de fer els fills i quina era la missió de les filles (en aquest sentit eren gent molt normal, "com tothom"). El germà que anava al seu darrera va fer estudis universitaris, fins el doctorat, i el gran crec que també va fer alguns estudis industrials. Els fills havien d'estudiar... i ella cosir. I se'n va fer un tip, de cosir, de brodar, de fer puntes... Que la discriminació no era qüestió de diners ho demostra que tant ella com el germà que anava al seu darrera, per poder estudiar van estar interns lluny de casa; els diners pels internats hi eren (no totes ls famílies podien pagar internats). I tal com he dit, el germà va acabar els seus estudis universitaris, i ella va acabar sent una hàbil costurera.
"El meu pare era un masclista acabat. Per als fills, carreres, però per a les nenes, si més no la gran, jo, n'hi havia prou amb casar-la."
La meva tia, deu anys més jove que la meva mare, ja va aconseguir estudiar magisteri, val a dir que més aviat per casualitat, perquè al mateix col.legi de monges on estudiava es van decidir a oferir aquests estudis (era un "magisteri religiós" que després havia de convalidar-se, cosa que també va fer). Això li va donar, més tard, una llibertat que la meva mare no va tenir mai, i la possibilitat de tenir una vida professional com a mestre, cosa que crec que la meva mare sempre va envejar una mica, encara que tot sovint fes les grans lloances de la seva dedicació en exclusiva a la família.
La lectura plaent, engrescadora i d'amagatotis de novel.les es va acabar per a la meva mare quan es va casar. Si abans llegir novel.les era "perdre el temps", llavors de temps per llegir ja no en tenia. De cop, es va començar a sentir aclaparada per les obligacions d'esposa i mare, amb una gran sensació d'inutilitat sobretot pel que fa al segon paper. La lectura com a esbarjo havia desaparegut completament del seu horitzó, i va ser substituïda en part per la lectura de llibres sobre el matrimoni cristià i sobre educació infantil, intentant trobar una guia i una tranqil.litat que no trobava, perquè seguia amb la mateixa sensació d'inutilitat.
La tria d'aquest tipus de lectures formatives i "moralment adequades", aprovades pel confessor o l'orientador espiritual corresponent, es va reorientar vuit anys després de casar-se, quan es va incorporar a l'Opus. A partir de llavors, va tenir uns criteris encara més clars sobre quins eren els llibres adequats (i una llista dels que no ho eren, els que contenien idees equivocades o que pel motiu que fos eren desaconsellables o perilloses).
Una altra etapa diferent de lectures va ser quan van arribar els anys d'episodis depressius greus. Van tornar les novel.les, llavors de l'Agatha Cristie i del Simenon, de les quals en tenia un munt, en unes grans bosses que recuperava quan queia en una nova etapa depressiva. Les llegia de manera automàtica, ja que deia que era l'única activitat que li servia per inhibir-se (mentre durava la lectura) de la foscor, la buidor i el pes insuportable de la depressió. Quan passava la depressió, s'oblidava d'aquelles novel.les, ja que llavors tenia un munt de coses que li interessaven molt més.
De tota manera, la lectura més regular durant les diferents etapes de la seva vida van ser els llibres d'oracions. Unes lectures que, més que per gust, feia "perquè tocaven". Moltes vegades comentava que aquelles lectures li suposaven un esforç, de vegades molt gran. Però malgrat l'esforç que li suposaven mai les va abandonar.
"Estirada al llit, amb l'Agatha Christie, Simenon o Sherlock Holmes oblidava el meu estat [depressiu], submergida en l'acció, saltant-me les descripcions. Sembla increïble, però és veritat. Després tocava llegir una estona [el llibre d'oracions] i aquell quart d'hora se'm feia etern, però tornava al Simenon i recuperava el meu món."
L'altra lectura habitual era la dels diaris. No sé si també els fullejava quan estava amb l'estat d'ànim baix, encara que només fos els titulars (no ho sé perquè no vaig viure amb ella durant els seus pitjors anys). Quan es trobava bé sí que llegia el diari amb interès. Sobretot les pàgines de política i els articles d'opinió, que de passada li proporcionaven idees per escriure les seves cartes al director. La recordo els últims anys, llegint La Vanguardia a l'hora d'esmorzar, fent algun comentari de tant en tant d'alguna notícia o article.
I sobretot la recordo molt bé algun dia, de tant en tant, nostàlgica, dient el molt que li hauria agradat haver pogut estudiar.
Aquesta nota, junt amb algunes altres notes sobre la seva infantesa, estava a la carpeta amb els apunts destinats al llibre de la meva mare sobre la seva depressió.
La meva mare de petita tenia un veritable desfici per la lectura, un desfici que no era gens ben vist a casa seva. Aquell desfici per la lectura era part d'un desig més gran, el de poder estudiar, cosa que tampoc va poder fer de la manera que volia. Es va quedar amb els estudis "de cultura general", en una època en què algunes de les seves amigues ja van estudiar el batxillerat. De la falta d'estudis se'n va queixar tota la vida, fins el punt, que alguna vegada, ja molt gran, es va plantejar presentant-se a les proves de més de vint-i-cinc anys i anar a la universitat.
El motiu oficial perquè no estudiés sent adolescent era que els seus pares llavors no passaven per una bona època econòmica, però el motiu real és que tenien un criteri diferent sobre què havien de fer els fills i quina era la missió de les filles (en aquest sentit eren gent molt normal, "com tothom"). El germà que anava al seu darrera va fer estudis universitaris, fins el doctorat, i el gran crec que també va fer alguns estudis industrials. Els fills havien d'estudiar... i ella cosir. I se'n va fer un tip, de cosir, de brodar, de fer puntes... Que la discriminació no era qüestió de diners ho demostra que tant ella com el germà que anava al seu darrera, per poder estudiar van estar interns lluny de casa; els diners pels internats hi eren (no totes ls famílies podien pagar internats). I tal com he dit, el germà va acabar els seus estudis universitaris, i ella va acabar sent una hàbil costurera.
"El meu pare era un masclista acabat. Per als fills, carreres, però per a les nenes, si més no la gran, jo, n'hi havia prou amb casar-la."
La meva tia, deu anys més jove que la meva mare, ja va aconseguir estudiar magisteri, val a dir que més aviat per casualitat, perquè al mateix col.legi de monges on estudiava es van decidir a oferir aquests estudis (era un "magisteri religiós" que després havia de convalidar-se, cosa que també va fer). Això li va donar, més tard, una llibertat que la meva mare no va tenir mai, i la possibilitat de tenir una vida professional com a mestre, cosa que crec que la meva mare sempre va envejar una mica, encara que tot sovint fes les grans lloances de la seva dedicació en exclusiva a la família.
La lectura plaent, engrescadora i d'amagatotis de novel.les es va acabar per a la meva mare quan es va casar. Si abans llegir novel.les era "perdre el temps", llavors de temps per llegir ja no en tenia. De cop, es va començar a sentir aclaparada per les obligacions d'esposa i mare, amb una gran sensació d'inutilitat sobretot pel que fa al segon paper. La lectura com a esbarjo havia desaparegut completament del seu horitzó, i va ser substituïda en part per la lectura de llibres sobre el matrimoni cristià i sobre educació infantil, intentant trobar una guia i una tranqil.litat que no trobava, perquè seguia amb la mateixa sensació d'inutilitat.
La tria d'aquest tipus de lectures formatives i "moralment adequades", aprovades pel confessor o l'orientador espiritual corresponent, es va reorientar vuit anys després de casar-se, quan es va incorporar a l'Opus. A partir de llavors, va tenir uns criteris encara més clars sobre quins eren els llibres adequats (i una llista dels que no ho eren, els que contenien idees equivocades o que pel motiu que fos eren desaconsellables o perilloses).
Una altra etapa diferent de lectures va ser quan van arribar els anys d'episodis depressius greus. Van tornar les novel.les, llavors de l'Agatha Cristie i del Simenon, de les quals en tenia un munt, en unes grans bosses que recuperava quan queia en una nova etapa depressiva. Les llegia de manera automàtica, ja que deia que era l'única activitat que li servia per inhibir-se (mentre durava la lectura) de la foscor, la buidor i el pes insuportable de la depressió. Quan passava la depressió, s'oblidava d'aquelles novel.les, ja que llavors tenia un munt de coses que li interessaven molt més.
De tota manera, la lectura més regular durant les diferents etapes de la seva vida van ser els llibres d'oracions. Unes lectures que, més que per gust, feia "perquè tocaven". Moltes vegades comentava que aquelles lectures li suposaven un esforç, de vegades molt gran. Però malgrat l'esforç que li suposaven mai les va abandonar.
"Estirada al llit, amb l'Agatha Christie, Simenon o Sherlock Holmes oblidava el meu estat [depressiu], submergida en l'acció, saltant-me les descripcions. Sembla increïble, però és veritat. Després tocava llegir una estona [el llibre d'oracions] i aquell quart d'hora se'm feia etern, però tornava al Simenon i recuperava el meu món."
L'altra lectura habitual era la dels diaris. No sé si també els fullejava quan estava amb l'estat d'ànim baix, encara que només fos els titulars (no ho sé perquè no vaig viure amb ella durant els seus pitjors anys). Quan es trobava bé sí que llegia el diari amb interès. Sobretot les pàgines de política i els articles d'opinió, que de passada li proporcionaven idees per escriure les seves cartes al director. La recordo els últims anys, llegint La Vanguardia a l'hora d'esmorzar, fent algun comentari de tant en tant d'alguna notícia o article.
I sobretot la recordo molt bé algun dia, de tant en tant, nostàlgica, dient el molt que li hauria agradat haver pogut estudiar.
14 d’abr. 2015
Les meves àvies
"Recordo que la meva sogra era una persona molt pràctica. Era diabètica, i li donaven unes pastilles que no eren precisament petites. Quan havia begut tres o quatre vasos d'aigua i havia fet un mos de pa, si encara tenia la pastilla a la boca, obria l'estufa amb molta calma, hi tirava la pastilla i deia: 'Ja m'ha fet l'efecte'. I es quedava ben tranquil.la."
La nota és de la meva mare. Amb la seva sogra no tenien cap gran relació, perquè a la meva àvia paterna la meva mare no li agradava, crec que la trobava massa alegra, i possiblement frívola, en la mesura que devia pensar que alegria i frivolitat anaven juntes. Suposo que pel seu fill hauria volgut una noia "com cal", seria, vestida fosca, amb mànigues fins els canells i faldilles fins els turmells. Com ella. I la meva mare no era així, al contrari (si hagués sigut així, dubto que el meu pare s'hi hagués fixat).
A la meva àvia materna li passava una cosa semblant amb el meu pare, però al revés: el trobava poc distingit i poc cultivat. La meva àvia materna i el meu pare sempre es van mirar de cua d'ull, amb respecte sí, però mantenint les distàncies. Fins que el meu pare es va començar a desinhibir amb l'alzheimer, i llavors li va sortir, li va brollant, tota l'antipatia que li tenia a la meva àvia materna i que fins llavors mai li havia manifestat obertament.
Després la meva mare va fer una cosa semblant amb els seus fills i filles. En el seu cas per d'altres raons, em sembla que no li va acabar d'agradar mai de debò cap de les parelles que van triar. A totes els trobava alguna pega (i a alguna, potser no li veia cap virtut).
La nota és de la meva mare. Amb la seva sogra no tenien cap gran relació, perquè a la meva àvia paterna la meva mare no li agradava, crec que la trobava massa alegra, i possiblement frívola, en la mesura que devia pensar que alegria i frivolitat anaven juntes. Suposo que pel seu fill hauria volgut una noia "com cal", seria, vestida fosca, amb mànigues fins els canells i faldilles fins els turmells. Com ella. I la meva mare no era així, al contrari (si hagués sigut així, dubto que el meu pare s'hi hagués fixat).
A la meva àvia materna li passava una cosa semblant amb el meu pare, però al revés: el trobava poc distingit i poc cultivat. La meva àvia materna i el meu pare sempre es van mirar de cua d'ull, amb respecte sí, però mantenint les distàncies. Fins que el meu pare es va començar a desinhibir amb l'alzheimer, i llavors li va sortir, li va brollant, tota l'antipatia que li tenia a la meva àvia materna i que fins llavors mai li havia manifestat obertament.
Després la meva mare va fer una cosa semblant amb els seus fills i filles. En el seu cas per d'altres raons, em sembla que no li va acabar d'agradar mai de debò cap de les parelles que van triar. A totes els trobava alguna pega (i a alguna, potser no li veia cap virtut).
8 d’abr. 2015
L'escopeta de la besàvia
Els meus avis paterns vivien a una masia aïllada, amb els dos fills que llavors ja tenien i amb els pares del meu avi. El meu avi volia marxar d'allí, per tal que els seus fills poguessin anar a l'escola. El meu avi i la meva àvia sabien llegir i escriure, però els pares d'ell, els meus besavis, eren analfabets. Un dia el meu avi va dir als seus pares que marxaven, que se n'anaven a viure a la capital de la comarca. Es veu que llavors la meva besàvia va agafar l'escopeta, es va plantar a la porta barrant el pas i els va dir: "Si marxeu, disparo". I és clar, de moment no van marxar, fins que més endavant es veu que la meva besàvia els va donar el vist-i-plau. Tot això devia passar al voltant del 1920.
Aquesta anècdota havia sentit com l'explicava bastantes vegades, divertida, la meva mare (a casa qui xerrava era la meva mare, el meu pare no explicava res). La meva mare l'explicava remarcant d'una banda el caràcter autoritari de la meva besàvia (era "qui duia els pantalons") i d'una altra la condició de calçasses del besavi, un home que no pintava res, anul.lat per la seva dona. A la meva mare l'anècdota li podia haver explicat o be els seus sogres o el meu pare. Si era el meu pare, ell també només en podia estar al cas perquè li havien explicat, perquè era molt petit com per poder-ho recordar. Va marxar de la masia quan tenia tres anys, i això potser va passar quan en tenia només un o dos. Ho dic així perquè ves a saber, el meu pare presumia de quan vivint a la masia es llevava encara fosc per anar a segar el blat... Ja me l'imagino, amb la falç a la dreta i l'esclopet a l'esquerra, sega que segaràs, i després fent les garbes i carregant-les al carro... als dos o tres anys.
Però bé, aquesta és una altra història, la història de sempre de com fabriquem els records... Si som conseqüents amb aquesta actitud una mica escèptica, una altra possibilitat (entre les moltes possibles) podria ser aquesta: que la meva besàvia mai hagués agafat l'escopeta (potser ni en tenien) ni s'hagués plantat a la porta. L'episodi de l'escopeta i l'amenaça podria ser una transformació de l'episodi, aquest segurament real, de la discrepància entre uns i altres sobre si quedar-se o marxar. El relat potser hauria anat canviant, i amb cada recreació s'hauria anant adornant amb algun detall, per fer-lo més convincent o atractiu; de mica en mica s'hauria anat polint (posats a fer, per fer-lo més versemblant també s'hi hauria pogut incloure el detall de si l'escopeta éra d'un o dos canons; aquestes "concrecions" sempre ajuden, encara que siguin inventades). Sigui com sigui, la història és divertida. Per cert, en alguna ocasió havia vist com la meva mare la feia servir per parlar dels perills "del masclisme invers". Però d'això si de cas ja en parlaré una altra estona.
Conclusió: és igual com sigui la realitat... els relats que en fem ja són prou apassionants!
Aquesta anècdota havia sentit com l'explicava bastantes vegades, divertida, la meva mare (a casa qui xerrava era la meva mare, el meu pare no explicava res). La meva mare l'explicava remarcant d'una banda el caràcter autoritari de la meva besàvia (era "qui duia els pantalons") i d'una altra la condició de calçasses del besavi, un home que no pintava res, anul.lat per la seva dona. A la meva mare l'anècdota li podia haver explicat o be els seus sogres o el meu pare. Si era el meu pare, ell també només en podia estar al cas perquè li havien explicat, perquè era molt petit com per poder-ho recordar. Va marxar de la masia quan tenia tres anys, i això potser va passar quan en tenia només un o dos. Ho dic així perquè ves a saber, el meu pare presumia de quan vivint a la masia es llevava encara fosc per anar a segar el blat... Ja me l'imagino, amb la falç a la dreta i l'esclopet a l'esquerra, sega que segaràs, i després fent les garbes i carregant-les al carro... als dos o tres anys.
Però bé, aquesta és una altra història, la història de sempre de com fabriquem els records... Si som conseqüents amb aquesta actitud una mica escèptica, una altra possibilitat (entre les moltes possibles) podria ser aquesta: que la meva besàvia mai hagués agafat l'escopeta (potser ni en tenien) ni s'hagués plantat a la porta. L'episodi de l'escopeta i l'amenaça podria ser una transformació de l'episodi, aquest segurament real, de la discrepància entre uns i altres sobre si quedar-se o marxar. El relat potser hauria anat canviant, i amb cada recreació s'hauria anant adornant amb algun detall, per fer-lo més convincent o atractiu; de mica en mica s'hauria anat polint (posats a fer, per fer-lo més versemblant també s'hi hauria pogut incloure el detall de si l'escopeta éra d'un o dos canons; aquestes "concrecions" sempre ajuden, encara que siguin inventades). Sigui com sigui, la història és divertida. Per cert, en alguna ocasió havia vist com la meva mare la feia servir per parlar dels perills "del masclisme invers". Però d'això si de cas ja en parlaré una altra estona.
Conclusió: és igual com sigui la realitat... els relats que en fem ja són prou apassionants!
13 de març 2015
Ens venen a matar
La Guerra Civil va començar amb alguns membres de la família de la meva mare assassinats, i el meu avi i besavi materns a punt de ser-ho també. Això ja ho he explicat. El motiu: ser de dretes, rics i catòlics i trobar-se en la zona republicana, és a dir, per a ells l'equivocada. I es va acabar, pel que fa a la meva família materna, amb aquestes paraules de la meva àvia adreçades als seus fills: "Veniu, que ens venen a matar!"
Llavors les tropes nacionals estaven ja molt a la vora de la capital de comarca on vivien. Era de nit i es van començar a sentir crits, puntades de peu i culatades de fusell a la porta. Va ser aleshores que la meva àvia, aterrida, va reunir els seus fills amb aquestes paraules. Suposo que les devia dir duent la filla més petita als braços, la meva tia, que aleshores potser encara no tenia un any.
Sobre què va passar a continuació n'he recollit dos relats. Segons el primer, aquell grup de "rojos" no van acabar d'esbotzar la porta, es van limitar a entrar a la fàbrica de teixits que estava a la planta baixa de la casa i en van arreplegar algunes peces de roba, segurament amb la intenció de poder-les canviar per menjar durant la fugida.
Segons l'altra, sí que van esbotzar la porta, i van resseguir tota la casa, marxant finalment sense que passés res. Una possibilitat és que les dues versions siguin certes, però de dies diferents. Si fos així, segurament la del registre de la casa seria anterior, i aquest registre estaria associat a una altre anècdota, la fugida per les teulades aquell dia, guiat per un tio meu que tenia tretze anys, d'un amic de la família que llavors s'amagava a casa dels meus avis. Tindria sentit que l'escorcoll de la casa es produís durant la guerra, buscant simpatitzants dels nacionals amagats, i l'arreplegada de roba al final, amb la intenció de fer-la servir com a moneda de canvi durant la llarga fugida que esperava als perdedors.
A la segona part d'aquesta anècdota de l'escorcoll i les passejades per les teulades, després el meu tio torna a entrar a casa per la porta, però en pijama, que és com havia sortit per la finestra i per la teulada. Torna a entrar mentre la meva àvia diu als milicians que encara volten per allí que no li facin res, que ja ho veuen, que només és un nen... I per sort no passa res.
Les dues versions acaben de la mateixa manera, amb el meu tio de tretze anys, després, entretingut clavant fustes a la porta malmesa. Si la va apedaçar una o dues vegades, ves a saber... En qualsevol cas, el que és evident és que durant aquells anys d'ensurts no en faltaven.
Al cap d'un o dos dies van arribar els nacionals. A casa dels meus avis tots estaven contents, no només perquè s'acabava la guerra, les amenaces, les pors, sinó també perquè el meu avi, que havia hagut de fugir, estava a punt de tornar.
La gent de dretes, com la família dels meus avis, benestants i fabricants de teixits (l'arribada dels nacionals també implicava la recuperació de la fàbrica, que havia estat expropiada o col.lectivitzada durant els anys de la República) sortia al carrer cridant d'alegria, victorejant els soldats franquistes. Llavors, pel fons del carrer de la casa dels meus avis, va aparèixer un altre parent que havia arribat amb els vencedors, cridant:
"Però que feu, deixant les portes obertes? Tanqueu-les o us ho prendran tot!" I es referia als que arribaven, als vencedors, no als que ja havien fugit...
Llavors les tropes nacionals estaven ja molt a la vora de la capital de comarca on vivien. Era de nit i es van començar a sentir crits, puntades de peu i culatades de fusell a la porta. Va ser aleshores que la meva àvia, aterrida, va reunir els seus fills amb aquestes paraules. Suposo que les devia dir duent la filla més petita als braços, la meva tia, que aleshores potser encara no tenia un any.
Sobre què va passar a continuació n'he recollit dos relats. Segons el primer, aquell grup de "rojos" no van acabar d'esbotzar la porta, es van limitar a entrar a la fàbrica de teixits que estava a la planta baixa de la casa i en van arreplegar algunes peces de roba, segurament amb la intenció de poder-les canviar per menjar durant la fugida.
Segons l'altra, sí que van esbotzar la porta, i van resseguir tota la casa, marxant finalment sense que passés res. Una possibilitat és que les dues versions siguin certes, però de dies diferents. Si fos així, segurament la del registre de la casa seria anterior, i aquest registre estaria associat a una altre anècdota, la fugida per les teulades aquell dia, guiat per un tio meu que tenia tretze anys, d'un amic de la família que llavors s'amagava a casa dels meus avis. Tindria sentit que l'escorcoll de la casa es produís durant la guerra, buscant simpatitzants dels nacionals amagats, i l'arreplegada de roba al final, amb la intenció de fer-la servir com a moneda de canvi durant la llarga fugida que esperava als perdedors.
A la segona part d'aquesta anècdota de l'escorcoll i les passejades per les teulades, després el meu tio torna a entrar a casa per la porta, però en pijama, que és com havia sortit per la finestra i per la teulada. Torna a entrar mentre la meva àvia diu als milicians que encara volten per allí que no li facin res, que ja ho veuen, que només és un nen... I per sort no passa res.
Les dues versions acaben de la mateixa manera, amb el meu tio de tretze anys, després, entretingut clavant fustes a la porta malmesa. Si la va apedaçar una o dues vegades, ves a saber... En qualsevol cas, el que és evident és que durant aquells anys d'ensurts no en faltaven.
Al cap d'un o dos dies van arribar els nacionals. A casa dels meus avis tots estaven contents, no només perquè s'acabava la guerra, les amenaces, les pors, sinó també perquè el meu avi, que havia hagut de fugir, estava a punt de tornar.
La gent de dretes, com la família dels meus avis, benestants i fabricants de teixits (l'arribada dels nacionals també implicava la recuperació de la fàbrica, que havia estat expropiada o col.lectivitzada durant els anys de la República) sortia al carrer cridant d'alegria, victorejant els soldats franquistes. Llavors, pel fons del carrer de la casa dels meus avis, va aparèixer un altre parent que havia arribat amb els vencedors, cridant:
"Però que feu, deixant les portes obertes? Tanqueu-les o us ho prendran tot!" I es referia als que arribaven, als vencedors, no als que ja havien fugit...
27 de febr. 2015
La jura de la bandera
Va fer la jura de la bandera a Castillejos el mateix any que jo vaig néixer. De l'estada a Castillejos n'explica algunes anècdotes en un recull de records que està escrivint ara. Aquest capítol de les anècdotes de Castillejos està il.lustrat amb una foto de la portada de La Vanguardia de dos dies després de la jura de la bandera. La fota du aquest text:
"Con la solemnidad acostumbrada se celebró el pasado domingo la jura de bandera de los caballeros aspirantes a oficial de complemento en el Campamento de Milicias Universitarias 'Los Castillejos', donde realizan los correspondientes cursos premilitares los estudiantes del Distrito Universitario de Barcelona."
La foto és la més gran de la portada: hi surten sis soldats i, al mig, ben plantat i amb el fusell a la mà, ell. Li pregunto com és que va acabar sortint a la portada de La Vanguardia. I m'ho explica.
El seu pare era diputat provincial. El dia de la jura de la bandera va agafar un cotxe oficial amb el corresponent conductor, i se'n va anar cap a Castillejos, recollint abans un fotògraf de La Vanguardia. Un cop allí, li va dir al fotógraf: "Aquest és el meu fill". I dos dies després la foto va sortir destacada a la primera pàgina de La Vanguardia.
Li pregunto com és que explica petites anècdotes de Castillejos i, en canvi, d'aquesta, la millor, no en diu res, només reprodueix la foto com si hagués sigut per casualitat que ell hagués sortit a la portada del diari. Em diu que parlar-ne implicaria esmentar el protagonisme polític del seu pare durant aquella època, i que aquest tema no li agrada, que l'incomoda pensar-hi, que de fet hauria preferit tenir un pare amb un altre perfil i trajectòria polítics.
Jo insisteixo, li dic que l'anècdota és curiosa i divertida, que a més d'allò ja fa seixanta anys, que el seu pare també fa gairebé seixanta anys que va morir (dos anys després, de manera sobtada). Però no, ell té clar que no en vol parlar, que de la seva família només en vol comentar les coses que li agraden. Amb els temes extrafamiliars, en canvi, sovint no es mossega la llengua, de vegades s'esplaia amb una gran causticitat, i no precisament de manera equànime (si més no des del meu punt de vista).
Ja n'he parlat diferents vegades, de la poca fiabilitat de les autobiografies, dels llibres de records familiars. Poques vegades tenen com a prioritat ser objectius. Normalment són autocomplaents, sobretot volen donar una bona imatge, justificant quan s'escau segons quins episodis, exaltant-ne uns altres, oblidant detalls, inventant-ne o manipulant-ne algun, etc. De vegades de manera inconscient, i de vegades no. En qualsevol cas, el resultat en general sempre és molt subjectiu i poc fiable.
És curiós. No només volem quedar bé nosaltres com a individus, sinó que també volem que quedin bé "els nostres". És només per simpatia i fidelitat? O també té a veure amb una mena de sentiment o percepció que els errors "dels nostres", encara que nosaltres no hi estem implicats i en siguem del tot innocents, d'alguna manera també ens esquitxen i ens contaminen? Quan actuem així, a qui volem protegir més, a l'altre o a nosaltres mateixos?
Aquell diputat provincial era el meu avi matern, i aquell "caballero aspirante a oficial de complemento" un dels meus tios. L'opció de silenciar l'episodi de la foto és un exemple de distorsió conscient, "per eliminació d'informació", de la crònica familiar. Perquè parlar de la foto implicaria parlar del protagonisme polític del meu avi durant el franquisme. I això al meu tio, un antifranquista visceral de tota la vida, li fa mal de panxa. De manera que s'estima més silenciar-ho.
Be, suposo que en el fons tots som bastant iguals. Tenim vulnerabilitats i vergonyes diferents, però les tenim, i condicionen de manera inevitable els nostres relats. Els meus també, és clar. Estàs avisat.
"Con la solemnidad acostumbrada se celebró el pasado domingo la jura de bandera de los caballeros aspirantes a oficial de complemento en el Campamento de Milicias Universitarias 'Los Castillejos', donde realizan los correspondientes cursos premilitares los estudiantes del Distrito Universitario de Barcelona."
La foto és la més gran de la portada: hi surten sis soldats i, al mig, ben plantat i amb el fusell a la mà, ell. Li pregunto com és que va acabar sortint a la portada de La Vanguardia. I m'ho explica.
El seu pare era diputat provincial. El dia de la jura de la bandera va agafar un cotxe oficial amb el corresponent conductor, i se'n va anar cap a Castillejos, recollint abans un fotògraf de La Vanguardia. Un cop allí, li va dir al fotógraf: "Aquest és el meu fill". I dos dies després la foto va sortir destacada a la primera pàgina de La Vanguardia.
Li pregunto com és que explica petites anècdotes de Castillejos i, en canvi, d'aquesta, la millor, no en diu res, només reprodueix la foto com si hagués sigut per casualitat que ell hagués sortit a la portada del diari. Em diu que parlar-ne implicaria esmentar el protagonisme polític del seu pare durant aquella època, i que aquest tema no li agrada, que l'incomoda pensar-hi, que de fet hauria preferit tenir un pare amb un altre perfil i trajectòria polítics.
Jo insisteixo, li dic que l'anècdota és curiosa i divertida, que a més d'allò ja fa seixanta anys, que el seu pare també fa gairebé seixanta anys que va morir (dos anys després, de manera sobtada). Però no, ell té clar que no en vol parlar, que de la seva família només en vol comentar les coses que li agraden. Amb els temes extrafamiliars, en canvi, sovint no es mossega la llengua, de vegades s'esplaia amb una gran causticitat, i no precisament de manera equànime (si més no des del meu punt de vista).
Ja n'he parlat diferents vegades, de la poca fiabilitat de les autobiografies, dels llibres de records familiars. Poques vegades tenen com a prioritat ser objectius. Normalment són autocomplaents, sobretot volen donar una bona imatge, justificant quan s'escau segons quins episodis, exaltant-ne uns altres, oblidant detalls, inventant-ne o manipulant-ne algun, etc. De vegades de manera inconscient, i de vegades no. En qualsevol cas, el resultat en general sempre és molt subjectiu i poc fiable.
És curiós. No només volem quedar bé nosaltres com a individus, sinó que també volem que quedin bé "els nostres". És només per simpatia i fidelitat? O també té a veure amb una mena de sentiment o percepció que els errors "dels nostres", encara que nosaltres no hi estem implicats i en siguem del tot innocents, d'alguna manera també ens esquitxen i ens contaminen? Quan actuem així, a qui volem protegir més, a l'altre o a nosaltres mateixos?
Aquell diputat provincial era el meu avi matern, i aquell "caballero aspirante a oficial de complemento" un dels meus tios. L'opció de silenciar l'episodi de la foto és un exemple de distorsió conscient, "per eliminació d'informació", de la crònica familiar. Perquè parlar de la foto implicaria parlar del protagonisme polític del meu avi durant el franquisme. I això al meu tio, un antifranquista visceral de tota la vida, li fa mal de panxa. De manera que s'estima més silenciar-ho.
Be, suposo que en el fons tots som bastant iguals. Tenim vulnerabilitats i vergonyes diferents, però les tenim, i condicionen de manera inevitable els nostres relats. Els meus també, és clar. Estàs avisat.
30 de gen. 2015
La pistola
Quan es va morir la meva mare, vam haver de buidar el pis on ella havia viscut fins llavors, durant gairebé tota la vida de casada, més els set anys finals de vídua. El pis on havíem crescut tots els fills, fins que ens vam emancipar. El procés de buidatge d'aquell pis, en el que hi havia viscut tanta gent, i en el que hi quedaven encara poques o moltes restes de cada una de les persones que hi havíem viscut, es va allargar gairebé dos anys.
La meva mare, des de molt abans de morir, havia anat fent llistes del que havia de ser per cadascú, fills, nets o altres parents o amistats, ja fos perquè el destinatari havia manifestat el seu interès o perquè a ella li semblava que li corresponia o li podia agradar. Per exemple, jo li havia dit que em faria il.lusió quedar-me la campaneta de plata amb què, quan érem petits, a l'hora de dinar o sopar, des del menjador els meus pares avisaven "la minyona" perquè vingués a dur el segon plat, els postres o el que fos.
Ara tinc la campaneta. I de tant en tant la toco; no ve ningú a portar-me res... però em recorda aquells temps en què, per la porta de la cuina, apareixia la minyona de torn, la Conxita, l'Emilia, la Carmen... I no és que enyori res d'allò, al contrari, perquè de fet ja llavors m'incomodava aquest tipus de relacions asimètriques, servils...
Al final, quan vam tornar les claus (era un pis de lloguer), el pis estava completament buit, tal com deia el contracte que s'havia de lliurar a l'administrador. No hi quedava tampoc cap dels molts mobles encastats a les parets ("empotrats") que els meus pares havien anat encarregant al llarg dels anys, per tal de poder organitzar la convivència del munt de gent que havíem arribat a coincidir en aquell pis. La part més gran d'aquella feina de buidatge la vaig assumir jo, de vegades amb l'ajuda d'un germà, sobretot quan es tractava de baixar al carrer, el dia de la setmana que tocava, les restes dels armaris encastats desballestats. O d'altres andrómines, perquè sembla mentida, el que es pot arribar a acumular en un pis gran després de mig segle de viure-hi.
De fet, algun germà em van proposar que el buidatge el fes alguna empresa, però a mi no em venia de gust. Tot i que va ser una feina llarga i pesada, em va agradar anar-la fent de mica en mica. Aquell pis els meus pares l'havien anat muntant de mica en mica, rumiant cada reforma, cada nou armari, cada distribució, parlant amb fusters, pintors, paletes, lampistes... Desmuntar tot allò, buidar-ho, d'aquella manera lenta, "tocant" cada cosa, em recordava el procés invers dels meus pares, i reviure aquells records m'agradava. I no només m'agradava, crec que també em feia entendre algunes coses (de la història familiar, també de la vida en general) de manera diferent. Si poder estar al costat dels meus pares els darrers anys de la seva vida per a mi ja va ser un gran privilegi, aquest proces posterior de "desconstrucció" del pis també ho va ser.
L'altre motiu per no encarregar el buidatge a cap empresa era que, fent-lo jo i a poc a poc, m'anava entretenint amb el que m'anava trobant, de vegades en els llocs més insospitats i fins llavors inaccessibles, com papers que feia potser trenta anys que havien anat a parar al darrera o al fons d'un armari i que, llavors, en desmuntar-lo, apareixien.
Una d'aquestes sorpreses va ser la pistola. Va aparèixer al traster del terrat, enterrada a sota d'unes quantes andròmines heterogènies. Jo recordava haver-la vist, feia molts anys, a l'armari de l'habitació de matrimoni dels meus pares, en concret a un dels calaixos del meu pare. No sé com després va arribar al traster. Potser la hi va dur la meva mare, quan va veure que al meu pare li començava a fallar el cap. Es probable que llavors ella preferís treure-la del mig, evitar que estigués tan a l'abast.
Quan vaig trobar la pistola estava embolicada en un paper una mica oliós, suposo que per protegir-la del perill de rovell. Es veia molt ben conservada, i a més tenia el carregador ple. No se'm va acudir "provar-la", però vaig tenir la sensació que estava "en perfectes condicions d'ús". Per què la tenia el meu pare? No en tinc ni idea, ni de com la va aconseguir. Potser la conservava des del final de la guerra, o potser la hi va facilitar més tard un treballador seu a hores que, com a ocupació principal, era policia. Un policia nacional, de la "secreta". Bé, digui el que digui jo ara són només especulacions, perquè a ell mai vaig sentir-li ni una paraula sobre la pistola.
La part final de la història d'aquella pistola també va ser curiosa. Jo no tenia cap ganes de conservar-la, de manera que vaig trucar a la policia i els vaig comentar la troballa. Aquell mateix dia es van presentar dos Mossos d'Esquadra. Els vaig explicar que buidant el pis l'havia trobat al traster, i que no en sabia res més. Van fer un petit informe, "que no era obligatori que signés, però que fer-ho facilitava les coses". El vaig llegir, i després el vaig signar. I llavors els vaig dir si me'n donarien una còpia, i em van dir que no. Els vaig dir que em semblava estrany, i em van dir "que no em preocupés", que tot estava clar i el tema quedava resolt.
El cas és que, al cap de potser un parell de mesos, des d'un jutjat d'una altra província em va arribar una carta certificada dient-me que em presentés tal dia i hora a aquell jutjat per l'afer de la pistola, amenaçant-me amb tot el que em podia passar si no m'hi presentava. Espantar-me no em vaig espantar gens, però empipar-me sí. Sense fer cas d'aquella citació me'n vaig anar als jutjats de la ciutat on havia trobat la pistola, acompanyat d'un germà advocat. I vam tenir la gran sort que ens atengués un secretari que es veu que tenia molta mania als Mossos d'Esquadra. En explicar-li el cas, el primer que va fer va ser criticar la falta de solvència dels Mossos, dient que tot ho embolicaven, i va afegir: "no se preocupen, que yo soluciono esto ahora mismo". I no sé què va fer "ahora mismo", però el cas és que vam marxar, jo me'n vaig despreocupar i, efectivament, no vaig saber mai més res d'aquella pistola.
Al cap de més temps, vaig explicar aquesta anècdota a alguns parents, i alguns van lamentar "que no els hagués avisat", perquè els hauria agradat conservar la pistola. No els vaig preguntar que amb quin objectiu... però no em vaig penedir gens d'haver-la fet desaparèixer. Això sí, si algun altre dia em torno a trobar en una situació semblant, en lloc d'avisar els Mossos tinc molt clar el que faré: em posaré uns guants, ficaré la pistola a dins d'una bossa d'escombraries i la llençaré al primer contenidor que trobi.
La meva mare, des de molt abans de morir, havia anat fent llistes del que havia de ser per cadascú, fills, nets o altres parents o amistats, ja fos perquè el destinatari havia manifestat el seu interès o perquè a ella li semblava que li corresponia o li podia agradar. Per exemple, jo li havia dit que em faria il.lusió quedar-me la campaneta de plata amb què, quan érem petits, a l'hora de dinar o sopar, des del menjador els meus pares avisaven "la minyona" perquè vingués a dur el segon plat, els postres o el que fos.
Ara tinc la campaneta. I de tant en tant la toco; no ve ningú a portar-me res... però em recorda aquells temps en què, per la porta de la cuina, apareixia la minyona de torn, la Conxita, l'Emilia, la Carmen... I no és que enyori res d'allò, al contrari, perquè de fet ja llavors m'incomodava aquest tipus de relacions asimètriques, servils...
Al final, quan vam tornar les claus (era un pis de lloguer), el pis estava completament buit, tal com deia el contracte que s'havia de lliurar a l'administrador. No hi quedava tampoc cap dels molts mobles encastats a les parets ("empotrats") que els meus pares havien anat encarregant al llarg dels anys, per tal de poder organitzar la convivència del munt de gent que havíem arribat a coincidir en aquell pis. La part més gran d'aquella feina de buidatge la vaig assumir jo, de vegades amb l'ajuda d'un germà, sobretot quan es tractava de baixar al carrer, el dia de la setmana que tocava, les restes dels armaris encastats desballestats. O d'altres andrómines, perquè sembla mentida, el que es pot arribar a acumular en un pis gran després de mig segle de viure-hi.
De fet, algun germà em van proposar que el buidatge el fes alguna empresa, però a mi no em venia de gust. Tot i que va ser una feina llarga i pesada, em va agradar anar-la fent de mica en mica. Aquell pis els meus pares l'havien anat muntant de mica en mica, rumiant cada reforma, cada nou armari, cada distribució, parlant amb fusters, pintors, paletes, lampistes... Desmuntar tot allò, buidar-ho, d'aquella manera lenta, "tocant" cada cosa, em recordava el procés invers dels meus pares, i reviure aquells records m'agradava. I no només m'agradava, crec que també em feia entendre algunes coses (de la història familiar, també de la vida en general) de manera diferent. Si poder estar al costat dels meus pares els darrers anys de la seva vida per a mi ja va ser un gran privilegi, aquest proces posterior de "desconstrucció" del pis també ho va ser.
L'altre motiu per no encarregar el buidatge a cap empresa era que, fent-lo jo i a poc a poc, m'anava entretenint amb el que m'anava trobant, de vegades en els llocs més insospitats i fins llavors inaccessibles, com papers que feia potser trenta anys que havien anat a parar al darrera o al fons d'un armari i que, llavors, en desmuntar-lo, apareixien.
Una d'aquestes sorpreses va ser la pistola. Va aparèixer al traster del terrat, enterrada a sota d'unes quantes andròmines heterogènies. Jo recordava haver-la vist, feia molts anys, a l'armari de l'habitació de matrimoni dels meus pares, en concret a un dels calaixos del meu pare. No sé com després va arribar al traster. Potser la hi va dur la meva mare, quan va veure que al meu pare li començava a fallar el cap. Es probable que llavors ella preferís treure-la del mig, evitar que estigués tan a l'abast.
Quan vaig trobar la pistola estava embolicada en un paper una mica oliós, suposo que per protegir-la del perill de rovell. Es veia molt ben conservada, i a més tenia el carregador ple. No se'm va acudir "provar-la", però vaig tenir la sensació que estava "en perfectes condicions d'ús". Per què la tenia el meu pare? No en tinc ni idea, ni de com la va aconseguir. Potser la conservava des del final de la guerra, o potser la hi va facilitar més tard un treballador seu a hores que, com a ocupació principal, era policia. Un policia nacional, de la "secreta". Bé, digui el que digui jo ara són només especulacions, perquè a ell mai vaig sentir-li ni una paraula sobre la pistola.
La part final de la història d'aquella pistola també va ser curiosa. Jo no tenia cap ganes de conservar-la, de manera que vaig trucar a la policia i els vaig comentar la troballa. Aquell mateix dia es van presentar dos Mossos d'Esquadra. Els vaig explicar que buidant el pis l'havia trobat al traster, i que no en sabia res més. Van fer un petit informe, "que no era obligatori que signés, però que fer-ho facilitava les coses". El vaig llegir, i després el vaig signar. I llavors els vaig dir si me'n donarien una còpia, i em van dir que no. Els vaig dir que em semblava estrany, i em van dir "que no em preocupés", que tot estava clar i el tema quedava resolt.
El cas és que, al cap de potser un parell de mesos, des d'un jutjat d'una altra província em va arribar una carta certificada dient-me que em presentés tal dia i hora a aquell jutjat per l'afer de la pistola, amenaçant-me amb tot el que em podia passar si no m'hi presentava. Espantar-me no em vaig espantar gens, però empipar-me sí. Sense fer cas d'aquella citació me'n vaig anar als jutjats de la ciutat on havia trobat la pistola, acompanyat d'un germà advocat. I vam tenir la gran sort que ens atengués un secretari que es veu que tenia molta mania als Mossos d'Esquadra. En explicar-li el cas, el primer que va fer va ser criticar la falta de solvència dels Mossos, dient que tot ho embolicaven, i va afegir: "no se preocupen, que yo soluciono esto ahora mismo". I no sé què va fer "ahora mismo", però el cas és que vam marxar, jo me'n vaig despreocupar i, efectivament, no vaig saber mai més res d'aquella pistola.
Al cap de més temps, vaig explicar aquesta anècdota a alguns parents, i alguns van lamentar "que no els hagués avisat", perquè els hauria agradat conservar la pistola. No els vaig preguntar que amb quin objectiu... però no em vaig penedir gens d'haver-la fet desaparèixer. Això sí, si algun altre dia em torno a trobar en una situació semblant, en lloc d'avisar els Mossos tinc molt clar el que faré: em posaré uns guants, ficaré la pistola a dins d'una bossa d'escombraries i la llençaré al primer contenidor que trobi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)