Quan tenia divuit o dinou anys i em passava el dia pintant vaig fer alguns retrats, la majoria de grans dimensions, de gent de la família o d'altres persones conegudes. A alguns d'aquests quadres els he perdut la pista, potser ja no existeixen. Dels altres, un era un retrat de la meva mare que, de moment, conserva un germà meu.
Ara, cinquanta anys després, per primer cop he pensat això: per què llavors no vaig fer també un retrat del meu pare?
Penso que si, un dia, m'hagués presentat a casa amb el retrat fet (en general els feia a partir de fotos), ell hauria estat content. Crec que hauria estat content perquè hauria sigut una mostra de reconeixement cap a ell. Llavors, les relacions entre ell i jo de vegades no eren del tot fàcils, de manera que, ja que jo, en contra del seu criteri, m'havia entossudit a dedicar-me a pintar (ell pensava que podia fer coses de més profit), si aleshores hagués tingut aquest petit detall amb ell, hauria estat bé.
A més, ell m'havia facilitat un lloc per pintar fora de casa, em pagava les pintures, les teles, els pinzells... malgrat no compartir la meva decisió, m'ho havia facilitat tot.
Però tal com he dit no només no ho vaig fer, sinó que ni tan sols m'ho vaig arribar a plantejar: aquesta idea ni em va passar pel cap. I això és una de les coses que avui em sobta, aquest ni tan sols haver-hi pensat. En resum: un error històric i estúpid.
És cert que a ell tot això de la pintura, i de les arts en general, li interessava poc. Era un home pràctic, i aquests "entreteniments" suposo que els veia bastant superficials i inútils. Però resulta que li havia sortit un fill amb la mania de pintar i, a sobre, la gent deia que aquest fill ho feia raonablement bé. I això sí que el meu pare ho valorava: que algú fes bé una feina, i que la gent ho reconegués, i que llavors hi hagués la possibilitat de guanyar-se la vida amb allò. Aquesta sí que era una gran preocupació seva: que els fills fóssim capaços d'obrir-nos camí per la vida, d'una manera o d'una altra.
Llavors hi havia persones que pensaven, pel que fa a un hipotètic futur meu com a pintor de pinzell fi, que tenia prou traça per defensar-me a la vida d'aquesta manera. El problema era que, d'una banda, això jo m'ho creia poc (de fet, ni tan sols em feia il.lusió; m'agradava pintar, però no pensava en cap futur lligat a la pintura). I, d'una altra banda, passava que era bastant inconstant, em cansava de tot. I encara que m'agradava molt pintar, també me'n vaig cansar (en part per sort, perquè les coses que vaig fer a continuació dels retrats, abans de plegar definitivament, considero que en general eren bastant mediocres).
Torno al present. Fa uns dies em vaig plantejar que, allò que fa cinquanta anys no vaig fer, potser ho podria fer ara. És clar, ell ja no hi és, ja no ho podria veure i, per tant, tindria poc sentit. Però pensava que, per part meva, podria ser una mena "d'acte de desgreuge pòstum".
El cas és que, amb aquests pensaments, em vaig posar a fer algunes proves, tot i saber que la segona part, traslladar algun dels esborranys a una tela o fusta, amb pinzells i pintures, no ho faria, perquè em requeriria una dedicació molt més gran. Si el meu pare visqués, aquesta segona part sí que tindria sentit, perquè és clar, a ell li agradaria més "una cosa pintada" que un arxiu digital, encara que aquest l'imprimís en grans dimensions i l'emmarqués (el de la meva mare feia més d'un metre d'alçada).
D'altra banda, a més de la dedicació requerida (fa molts anys, dècades, que no pinto res, de manera que em costaria), un altre motiu per no convertir-ho en una pintura seria que, després, no sabria què fer-ne, del quadre (a mi no m'agrada penjar quadres a les parets de casa, i encara menys si els quadres són meus).
La imatge del meu pare és una de les diferents proves i manipulacions digitals que he fet, totes a partir d'una foto de carnet seva (sense data, potser de quan ell tenia quaranta anys).
Desembre 2023
