Contra el divorci - 2 (el Creus)

Segueixo amb el tema encetat a partir de la pel.lícula "Hasta que el matrimonio nos separe". En una altra ocasió ja vaig parlar del cas del Joan i la Maria, que no es van atrevir a inscriure la seva filla al registre civil durant molts anys, de la por que tenien que a causa de la seva condició d'adúlters o "amancebados" (ell anteriorment havia estat casat amb una altra dona), inscriure la filla els compliqués la vida. Perquè llavors l'adulteri era un delicte que podia ser penat. I de fet ells no van inscriure la filla fins que es va despenalitzar l'adulteri, quan ella ja tenia quinze anys. Quinze anys sense existir civilment a causa de la por a aquelles lleis franquistes casposes i esperpèntiques, defensades de manera entusiasta per l'Església, vigents per a tothom, fossis creient o no.

Un altre cas, el del Creus, un treballador de la fàbrica del meu avi. El Creus, a diferència del Joan i la Maria, era una persona molt creient, i li hauria agradat ser també més practicant. Però els diumenges, quan anava a missa, no podia entrar a l'església, perquè ho tenia prohibit. S'havia de quedar a la porta, i des d'allí seguia la missa, fins que s'acabava. No podia entrar "perquè vivia en pecat", amb una dona que no era amb la que s'havia casat.

Amb la dona que s'havia casat les coses no els havien anat bé, tot havia sigut molt complicat. I va arribar un punt que es van separar (em sembla que no van arribar a tenir fills). Després, ell es va ajuntar amb la dona que va ser la seva parella a partir de llavors. Amb ella van tenir una bona vida, van tenir fills, van ser uns bons pares... Bé, he dit bona vida i suposo que només ho devia ser a mitges, ja que conviure amb aquesta contradicció, la de ser catòlic i per tant sentir-se obligat per la indissolubilitat del matrimoni, i alhora haver format una família amb una altra dona, ha de pesar molt. Sobretot si s'és una persona sensible, i ell ho era.

El Creus era una persona que inspirava confiança i que es feia estimar. Malgrat la seva "irregular" situació familiar, no va tenir complicacions amb la gent que l'envoltava. Els meus avis l'apreciaven molt, i tot i ser (els meus avis) gent socialment i religiosament convencionals, sempre van confiar en ell. I en la mesura que van poder el van afavorir, a ell i a la seva família. Per exemple, quan el meu avi va morir, es va descobrir que feia uns anys que estava pagant la meitat del lloguer del pis en el qual vivia el Creus i la seva família.

El Creus sempre va viure amb dues espines clavades, la de no poder divorciar-se i casar-se amb la mare dels seus fills, i la de tenir prohibida l'entrada a l'església. Les dues espines li feien mal. Suposo que ja havia mort feia anys, quan es va aprovar la llei del divorci el 1981, però poder-se'n beneficiar tampoc l'hauria alliberat de tot el pes que arrossegava. Perquè ell era catòlic i, per tant, encara que (eventualment) hagues aconseguit el divorci civil, davant dels ulls de l'Església (i dels seus propis ulls) hauria seguit sent un adúlter. (1) (2) (3)

--
(1) Per a una persona de la seva condició social i en aquella època era inimaginable pensar en una eventual anulació del matrimoni per part de l'Església (llavors l'única possibilitat de poder-se casar amb una altra dona, segons el Dret Canònic i aquestes històries).
(2) Guardo també bastantes cartes de la meva mare (publicades a diferents diaris), d'anys posteriors a l'aprovació de la llei del divorci, en què denuncia tots els mals familiars, socials i religiosos que ha provocat el divorci, i em sembla recordar també alguna carta en què reivindica alguna forma de matrimoni indissoluble, "si més no per a aquelles persones que ho vulguin".
(3) Uns quants anys més tard, els meus pares es van trobar "en la seva pròpia família" aquesta mena de problemes, quan algun fill es va "amancebar" (com en deien durant el franquisme) amb parelles ja casades (o no casades, però amb les quals no es van casar). Llavors els meus pares no s'ho van passar gens bé, i de vegades, suposo que desbordats, tampoc ho van gestionar gaire bé, però aquesta ja és una altra història.

Contra el divorci

Veig "Hasta que el matrimonio nos separe" (Pedro Lazaga, 1976). La pel.lícula tracta de la indissolubilitat del matrimoni durant el franquisme (la llei del divorci no es va aprovar fins el 1981, quatre anys després de les primeres eleccions democràtiques el 1977). Aquest és el tema: tots els drames, injustícies, absurditats, hipocresies, trampes, mentides i sofriments que provocava aquella situació. (1)

Potser no és una gran pel.lícula des del punt de vista "del seu valor cinematogràfic" (d'això no hi entenc), però és interessant pel tema que tracta i per com ho fa. En clau d'humor (i s'agraeix que sigui així), van sortint els diferents elements dramàtics i alhora esperpèntics d'aquell rebuig estatal i religiós a la possibilitat que le persones es poguessin divorciar. Imperava allò de "casats fins que la mort us separi" (i si us heu equivocat i teniu una vida infernal, doncs us aguanteu).

Faig un incís: és evident que els divorcis també poden provocar dolor i sofriment, però quan és així són dolors i sofriments resultat de la pròpia llibertat, i no fruit de la falta de llibertat. Ara bé, aquesta "petita diferència" sembla que a algunes persones els costa apreciar-la.

Torno als anys setanta. Aquest era l'escenari: una atmosfera asfixiant, una realitat de dictadura legal i moral exercida per les institucions (Estat i Església) que, cal remarcar-ho, era compartida per una part (important) de la societat, cosa que a la pel.lícula queda reflectida amb alguns dels amics i familiars del protagonista. Uns amics i familiars que sovint són la seva principal causa de mortificació, en la mesura que es dediquen a alimentar la seva inseguretat i el seu sentiment de culpabilitat.

Per sort, fa un munt de temps, d'aquell estat de coses, de la vigència de les lleis franquistes. Dels anys setanta guardo revistes, quadernets i llibres en contra de l'aprovació de la llei del divorci, amb les opinions de algunes persones de l'Opus, del Papa, de bisbes, de la Conferència Episcopal, etc. (2)

M'agrada conservar aquests llibres i revistes. Perquè els records són fràgils, però els llibres i els papers, si no els destrueixes, encara que passin els anys segueixen dient el mateix que deien quan es van escriure o publicar.

--
(1) De la pel.lícula només me'n sobra una cosa, les escenes de "destape" (com se'n deia llavors), que en aquest cas no aporten res al relat, ja que són només una concessió a la demanda de "cuixa i teta" d'aquella societat no només reprimida políticament, sinó també sexualment. Però bé, si aquestes escenes van contribuir a l'èxit de la pel.lícula (ho va ser, un èxit), benvingut el peatge. I no és que estigui en contra dels nusos i el sexe en les pel.lícules, però si aquestes escenes "sobren", doncs això, em sobren.
(2) Els havia comprat la meva mare i jo me'ls vaig quedar quan ella va morir.

La purificació

"Recordo que d'adolescent, em va impressionar molt saber que la meva mare havia hagut d'anar a l'església a purificar-se després d'haver-me parit. Tants segles després de les Lleis de Moisès l'església catòlica continuava fent seva la tradició jueva que considerava les dones impures després d'haver donat a llum." Gemma Lienas (1)

Ho pregunto a algunes dones del poble. A la MP, la MN i la RB. Les tres em diuen el mateix, que no van anar al bateig dels seus fills. Cap de les dones de la seva edat o més grans anava al bateig dels fills que parien. Totes les dones del poble feien el mateix: es quedaven a casa, i era la padrina de la criatura qui la portava a batejar. El motiu és el que explica la Gemma Lienas, que les dones després de parir (pel fet d'haver parit) no podien entrar a l'església perquè eren "impures", havien de passar una quarantena. Passada la quarantena (que elles no recorden si era de quaranta dies o un període més curt) anaven a una missa especial en la qual eren purificades de la impuresa del part. (2) (3)

Em sona, de quan era petit i adolescent, la festa de la Purificació, però no l'associava amb cap contingut concret. Crec que aquest costum o norma de l'Església es va acabar amb el Concili Vaticà II, a mitjans dels anys seixanta. Ara, quan l'Església parla de la festa de la Purificació posa l'accent en "la Presentació" (de Jesús al Temple, i dels nous nats a l'Església) com si fos una mateixa cosa. Però és obvi que no ho és, encara que la festa es faci coincidir en el mateix dia.

Busco més informació sobre aquest tema i trobo diferents explicacions semblants a aquesta:

"La ley de la purificación era la ley de Moisés que obligaba a todas las mujeres a purificarse en el templo después del parto con la obligación de un sacrificio. La Santísima Virgen no estaba obligada a la ley de la purificación porque fue madre por obra del Espíritu Santo, conservando su virginidad." (4)

I en busco l'origen, i veig que tot això ve en concret del Levític (12.2 a 12.7):

"Habló Jehová a Moisés (...) La mujer cuando conciba y dé a luz varón, será inmunda siete días (...) Mas ella permanecerá treinta y tres días purificándose de su sangre; ninguna cosa santa tocará, ni vendrá al santuario, hasta cuando sean cumplidos los días de su purificación. Y si diere a luz hija, será inmunda dos semanas, conforme a su separación, y sesenta y seis días estará purificándose de su sangre. Cuando los días de su purificación fueren cumplidos, por hijo o por hija, traerá un cordero de un año para holocausto, y un palomino  o una tórtola para expiación, a la puerta del tabernáculo de reunión, al sacerdote; y él los ofrecerá delante de Jehová, y hará expiación por ella, y será limpia del flujo de su sangre." (5)

Busco també què en deia San Josemaría Escrivá, ja que m'és un personatge proper:

"Cumplido el tiempo de la purificación de la Madre, según la Ley de Moisés (...)  —¿Te fijas? Ella —¡la Inmaculada!— se somete a la Ley como si estuviera inmunda." (6)

És a dir, que les dones després de parir "estaven immundes", perquè concebien els fills "perdent la virginitat a a causa de les necessàries relacions sexuals". A diferència de la Verge, que va mantenir la seva virginitat perquè va concebre Jesús "sense haver conegut baró".

Més ben dit, les dones eren "doblement immundes", perquè aquests fills, quan naixien, naixien a través de la vagina. A diferència també de la Verge, ja que Jesús va néixer de forma miraculosa.

I triplement immundes si havien tingut una filla, ja que els duplicaven la quarantena! A diferència també de la Verge, que "naturalment" va tenir un fill i no una filla.

Escric això en passat, però la Festa de la Purificació segueix existint (2 de febrer), una altra cosa és que n'hagin modificat el contingut, però en la mesura que el nom perdura, és obvi que perdura també alguna cosa més. Malauradament.

--
(1) "Rebeldes, ni putas ni sumisas", Ediciones Península, 2005 (p. 102)
(2) Jo i els meus germans vam néixer durant els anys cinquanta i seixanta. Tinc entès que la meva mare no seguia aquell costum (potser perquè ens batejaven a la mateixa clínica on havíem nascut), però tal com diu la Gemma Lienas, que va néixer el 1951 a Barcelona, la seva mare sí que va seguir el precepte o costum. Altres dones també de Barcelona a qui ho he preguntat (a banda de les del poble) m'han dit el mateix, que elles o les seves mares van seguir el costum, i per tant suposo que devia ser un costum que es seguia de manera diferent segons els llocs, segons els criteris dels rectors de les respectives parròquies, fins que es va abandonar de forma generalitzada després del concili.
(3) Per justificar aquest invent de la quarantena i dissimular tot això tan sòrdid de la impuresa hi ha creients que avui remarquen que la quarantena era una mesura protectora per a les dones, per tal que es poguessin recuperar del desgast del part. Però encara que "també" pogués tenir aquest component, el que no té cap explicació protectora és que posteriorment les dones haguessin de ser "purificades".
(4) infocatolica.com/blog/fidesetratio.php/la_purificacion_de_la_santisima_virgen
(5) www.iglesia.net/biblia/libros/levitico.html#cap12
(6) Para hablar con Diós (crec que és una recopilació d'homilies, en desconec la data de publicació) www.es.josemariaescriva.info/articulo/opus-dei-san-josemaria-purificacion-de-nuestra-senora