Si portes roba una mica vella i desgastada, que a més potser et va una mica baldera o petita, potser fins i tot ornamentada amb alguna llàntia (perquè penses que una llàntia no és exactament brutícia i no justifica la despesa i la molèstia de treure-la expressament i a corre-cuita), i a sobre no vas ben afaitat... Vaja, si sembles el que la meva àvia en deia un pòtol de barraca (1), i per acabar-ho d'adobar, i això ja és el pitjor de tot i perillosíssim, estàs en el lloc equivocat, és a dir, en un espai en el que aquesta mena de pinta s'associa automàticament amb indigent o malfactor (o les dues coses alhora, i en qualsevol cas les dues indesitjables), llavors tens tots els números de la rifa per a tenir "algun problema". Em va passar fa tres dies, a l'anar a casa d'un parent que viu a un barri molt benestant, a un edifici de gent molt benestant i tibada...
Al marxar vaig tenir la mala sort d'ensopegar-me a l'escala amb un veí que, suposo, es va sentir no només autoritzat, sinó fins i tot fermament obligat, a aclarir què feia jo, amb aquella pinta de trinxeraire, sortint d'aquell edifici de gent tan planxada, clenxinada i pinturera... Ja se sap, el sentit del deure, empès per la por, els prejudicis o la sobergueria, de vegades pot provocar veritables estralls, o com a mínim causar moltes molèsties innecessàries.
A l'arribar havia aconseguit entrar sense incidents. Com que era festa, m'havia pogut estalviar el filtre del porter, que en aquesta mena de cases sempre tens el dubte de quin és el motiu pel qual són tan antipàtics amb la gent que no encaixa amb el patró de visitants previsibles: si ho són per pròpia vocació o perquè s'hi veuen obligats a causa del que d'ells n'esperen els veïns que els han contractat.
De fet, no és cap excepció ni res de l'altre món, és el mateix que passa si amb una pinta així entres a un supermercat: el vigilant de seguretat, tan bon punt et guipa, ja no et deixa de petja, intentant enxampar-te en el moment, que ell considera inevitable i imminent, en què intentaràs furtar, amb total premeditació i traïdoria, una llauna de sardines, de calamars o de favada asturiana.
(1) La meva àvia estava desesperada pel fet de tenir un net amb aquella pinta. Estava carregada de prejudicis, la preocupaven molt les aparences i "el que pugui dir la gent". Però com que sobretot era una molt bona persona, i a més era la meva àvia, la veritat és que fins i tot em feia molta gràcia quan em deia que semblava un trinxeraire, o un pòtol de barraca... L'afegit "de barraca" no sé si era de collita pròpia, per tal de ser més contundent i descriptiva, o si és que era una expressió viva a Igualada, on ella vivia.
