"Para la persona deprimida, el tiempo se diría que se ha detenido y que alimenta el sufrimiento al hacer los días y las noches interminables." David Le Breton (1)
Ja fa uns quants anys que vaig escriure el text titulat "Depressions i tallarines", sobre la meva mare, un text que llavors vaig compartir amb els meus germans i algunes altres persones (una primera versió, que després vaig corregir).
Tot i que per a mi és un text molt important, no ho explico gaire, que l'he escrit. Les vegades que a algú n'hi he dit alguna cosa, ha sigut perquè a vingut a tomb dins d'una determinada conversa. Llavors, alguna vegada, quan algú m'ha demanat si ho podia llegir, li he passat el text. En aquests casos, després han passat coses diferents.
Per exemple, de vegades, tot i haver manifestat algú abans interès per llegir-ho, després no me n'ha dit res. I per tant m'he quedat amb l'interrogant, la curiositat, de si n'hauria llegit alguna cosa o no (i en cas que sí, què en pensava). Però no he preguntat res: si l'altre no me n'ha dit res, jo he fet igual, he callat.
Altres vegades me n'han criticat alguna cosa. Del contingut, o de com està escrit, o de tot plegat. O fins i tot algú m'ha qüestionat el dret que tenia a escriure el que havia escriure.
Sempre he considerat que tant els silencis com les crítiques era interessant tenir-les en compte (en general, i per tant també en aquest cas). Les crítiques, perquè no saps mai qui et pot fer veure o pensar alguna cosa que no havies vist o pensat. I els silencis, perquè està bé recordar-te que, allò que per a tu és important, per a una altra persona pot no tenir gens d'interès (encara que potser abans aparentment s'hi hagués interessat). Cosa que d'altra banda és normal: de possibles lectures n'hi ha moltes, i a cadascú li interessa el que li interessa.
Finalment, hi ha també les persones que me n'han fet una valoració positiva, cosa que naturalment m'ha satisfet. Persones que m'han dit que l'escrit els havia interessat. En aquests casos, de vegades n'han ressaltat uns aspectes, de vegades uns altres... De vegades, per exemple, m'han dit que llegir-ho també els ha servit per pensar en la seva mare, en el funcionament de la seva família.
La Mireia és un exemple d'aquests. La conec fa molts anys, però no l'havia tractat gaire. Ara, des de fa uns mesos, hem anat parlant i veient-nos cada vegada més, per un motiu que ara no ve al cas.
Després de parlar de les respectives famílies més d'una vegada, sobretot ella de la seva, i com que durant les converses havia sortit el tema de les depressions, un dia li vaig comentar, de passada, que feia uns anys havia escrit un text sobre la meva mare. Com que la Mireia és molt discreta, de moment no em va fer cap comentari, però un altre dia em va preguntar si allò que jo havia escrit era privat, o si es podia llegir. I llavors li vaig passar l'enllaç, per tal que, si volia, ho pogués llegir. Sense saber si la Mireia formaria part del primer grup, el de les persones presumptament interessades en el text però que, quan tenen la possibilitat de llegir-lo, després no te'n diuen res. O del segon grup, el de les persones que me n'han criticat de manera més o menys rigorosa una cosa o una altra. O de les del tercer grup.
Al cap de només dos dies la Mireia em va escriure un correu i, primera sorpresa, em deia que ja ho havia llegit sencer. Segona sorpresa: que tornaria a llegir-ho a poc a poc. Tercera sorpresa, i alhora satisfacció: que li havia agradat molt, que li havia fet pensar moltes coses i que m'agraïa molt que li hagués facilitat poder-ho llegir. Després, més endavant, un dia que vaig anar a veure-la em va preguntar si voldria que parléssim del text, i jo, és clar, li vaig dir que si ella volia, per part meva encantat, perquè tot el que algú me'n pogués dir m'interessava.
Com que aquell dia ja era tard, ho vam ajornar per un altre dia. I quan vaig tornar a veure-la, em va tornar a sorprendre, perquè va començar a comentar-me moltes coses, de diferents capítols, i de forma detallada: em va demostrar que, realment, n'havia fet una lectura molt acurada. Una sorpresa absoluta.
Em va dir que, d'una banda, li havia agradat conèixer la història de la meva mare (i la meva relació amb ella, sobretot durant els últims anys de la seva vida). I d'una altra banda, que el text la feia pensar en les seves pròpies depressions, i en aspectes de la vida de la seva família. I me n'anava posant exemples concrets. Quan parlava, la Mireia anava passant del que jo havia escrit sobre la meva mare (o el meu pare, la meva família...), als seus sentiments i vivències, a les experiències d'ella en relació amb la seva família. Unes vivències, les seves, encaixades en una història familiar diferent, però alhora amb molts punts en comú amb el contingut del meu relat. És a dir, que en el relat ella hi trobava elements que li servien per pensar en la seva pròpia història, i en la de la seva mare.
La gràcia de la Mireia, "la seva saviesa", és que sap teixir aquests vincles entre les dues històries, anar de l'una a l'altra (una mena de balanceig intel.ligent i empàtic que em sedueix i alhora m'enriqueix). Perquè la Mireia pregunta, escolta, reflexiona, explica... I ho fa amb una atenció, una lucidesa i una intensitat que, per a mi, és tota una novetat. (2)
Al llarg dels anys, des que vaig escriure aquest text he tingut alguns retorns molt gratificants. I he de reconèixer que, sobretot al principi, van ser unes opinions que vaig agrair de manera especial, perquè em van ajudar a que no trontollés el meu convenciment que valia la pena, el que havia fet. Sobretot, en relació amb la "legitimitat" d'haver-ho fet, la crítica més esmolada de les que al principi vaig rebre. Però això avui no toca. (3)
Torno a la Mireia i al que estava dient dels retorns gratificants. El seu ha sigut dels meus gratificants: argumentat, detallat, emotiu. Molt emotiu. Perquè a més, veure que a banda de la curiositat per la història de la meva mare, a ella també li ha servit per pensar en la seva història familiar, per a mi té molt valor.
(1) Desaparecer de sí. Siruela, 2016, p. 64.
(2) De vegades potser li dius a algú que tens un problema (o que et fa mal el que sigui). Li ho dius i, quan encara no ho has acabat de dir, l'altre t'interromp i et diu que a ell li ha passat una cosa semblant. I llavors comença a parlar d'ell sense parar, estona i estona. Perquè de fet, tu, el que et passa, no li interessa en absolut. És evident que no és el cas de la Mireia.
(3) Sobre aquest tema dels drets i les legitimitats, algun dia potser en parlaré de manera més explícita, del que algunes persones em van dir, o que van fer, després d'haver llegit el que havia escrit. Dic que algun dia potser en parlaré perquè em va semblar, en aquell moment, i encara m'ho sembla ara, tan fora de lloc, i en algun moment fins i tot lleig, el que va passar, que considero "que també forma part de la història de la meva mare", perquè des del meu punt de vista ajuda a entendre un grapat de coses. Però de moment encara no, potser algun dia, ja ho veurem...
