Gràcies a Monsenyor

https://passavolant.blogspot.com/2023/06/gracies-monsenyor.html

La cosina Clara (annex)

Per tal de completar la informació sobre la vida de la cosina Clara, adjunto a continuació diferents informacions i comentaris.

Itinerari de la Clara (dades de la fitxa que es conserva a la casa Provincial de les Franciscanes Missioneres de Maria).

12/1/1941. Neix a Igualada.

1963. Noviciat a Pamplona

1965. Primers vots a Pamplona. Estudis de puericultura a Barcelona.

1967. Professora del col.legi Santo Cristo de Burgos.

1968-70. Juniorat a Madrid. Alhora, fa altres estudis.

1971. Madrid. Vots perpetus. 

1971-73. Estudis de Magisteri a Sondika.

1974-75. Professora al col.legi Santo Cristo de Burgos.

1976- 91. Angola: Mbanza Kongo i Luanda. 

1991-99. Roma. Treballs de premsa i comunicació interna per a la Companyia.

1999-2005. Novgorod, Rússia. Pastoral i labor social.

2005-11. Madrid. Malgrat la malaltia, fa de consellera i de secretària provincial.

31/12/2011. Mor a Madrid.

Sobre l'etapa d'Angola, 1976-91.

Quan va arribar a Angola feia un any que s'havia acabat la guerra d'independència, i ja havia començat la guerra civil, que va durar tots els anys que ella hi va ser (i que després encara va seguir). Ignoro quin va ser l'impacte sobre les seves activitats a Mbanza Kongo i Luanda (al nord del país), les dues ciutats que apareixen a la fitxa de la Companyia, durant els quinze anys que ella va estar a Angola. No sé quin any, va ser escollida Provincial d'Angola.

Sobre els estatuts preconciliars i la fundadora de la Companyia.

M'hauria agradat poder veure els estatuts originals de la Companyia, i els posteriors (en concret els vigents el 2000, quan va morir la seva mare), però l'única via per accedir-hi era a través de les monges de la Companyia, i em va semblar que ja seria atabalar-les massa, a banda que, quan en vaig insinuar alguna cosa a la germana Pilar, no em va fer l'efecte que fos fàcil. A la Pilar li estic molt agraït per la seva amabilitat i accessibilitat, i accepto quedar-me en aquest limitat nivell d'informació.

Pel que fa a la fundadora de la Companyia, va ser la francesa Hélène de Chappotin (1839-1904). Després de diferents experiències en altres ordes, el 1877 va fundar la seva companyia, que, el 1882, a l'acollir-se al paraigua de la "família franciscana", va agafar el nom definitiu de Franciscanes Missioneres de Maria (i ella va passar a dir-se Maria de la Passió).

Sobre el contingut d'aquesta pàgina.

Si en algun moment m'arriba alguna altra informació sobre la vida de la Clara que em sembli rellevant, l'afegiré aquí (o, si cal, modificaré el text anterior, sobre la mort de la seva mare).

------------------

La cosina Clara

Quan va morir hi havia amb ella dues monges, una a cada banda del llit, agafant-li cada una una mà, mentre alhora, en aquell últim moment, li cantaven el Rosa d'Abril. 

La cosina Clara tenia setanta anys i feia temps que es barallava amb un càncer. A causa de la malaltia, sis anys abans havia tornat a Madrid, des de Novgorod (Rússia), on hi era des de feia uns altres sis anys.

Una de les monges que eren amb ella quan va morir era la germana Pilar, la mateixa monja que fa uns dies em va explicar aquesta última escena a l'habitació de l'hospital, on feia potser una setmana que havien traslladat la Clara. A més d'això, quan ens vam veure la Pilar em va explicar també altres coses de la vida de la Clara, repetint-me de tant en tant "que era un exemple de santedat", sempre disposada a ajudar, amb esperit de sacrifici fins a l'últim moment, i sense queixar-se mai dels mals que li va tocar patir. (1) 

La conversa amb la Pilar la vam tenir a la casa de Barcelona d'aquestes monges, les Franciscanes Missioneres de Maria. Actualment, la Pilar és la Superiora d'aquesta casa. Va dir-me també diferents vegades que totes les monges que van tractar amb la Clara, als diferents destins on ella va estar, en tenien la mateixa opinió. I fins i tot em va passar una nota d'una d'aquestes monges, una que va coincidir amb ella a Angola, amb un text d'aquest tipus. 

Jo vaig conèixer molt poc la Clara, el poc que en sé és sobretot resultat del que me n'han explicat. L'havia vist poques vegades, ja no recordo exactament quan ni amb motiu de què. De fet, d'ella en tinc sobretot una imatge visual, de la seva cara i de la seva manera de moure's, però sense paraules, com un fragment d'una pel.lícula muda. 

Després hi ha els records del que me n'havien explicat. Sobretot, de quan va morir la seva mare. És un relat que costa d'encaixar amb el relat sense màcula de les monges. Perquè en aquest segon relat la protagonista és una persona que, quan la seva mare a causa de la seva edat comença a tenir problemes importants, ella considera que les seves obligacions missioneres són prioritàries, i no s'implica en la nova situació familiar. 

Ara, després de parlar amb la germana Pilar, tinc els dos relats i, tanmateix, segueixo igual que abans: entenc que la Clara fes el que va fer, les prioritats que va establir, les seves motivacions, però no comparteixo la seva opció, el seu desvinculament de la seva mare, de la seva família. O potser dit de manera més correcta: el seu desvinculament "de la seva família de sang", ja que ella devia considerar que la seva veritable família havia passat a ser les Franciscanes Missioneres de Maria, a partir de quan es va fer monja. (2)

Després que la Pilar, l'actual Superiora de la casa de Barcelona m'hagi fet un relat hagiogràfic i impol.lut de la Clara, li comento aquesta segona versió, aquesta visió d'alguns familiars. I llavors la Pilar em sorprèn, em deixa molt parat: em diu que ella tampoc no ho va entendre, que li va semblar molt estrany, que la Clara no hagués volgut implicar-se en l'última etapa de la vida de la seva mare. Em diu que, anys enrere, sí que eren molt exigents, estrictes, pel que fa a la dedicació exclusiva de les monges als projectes missioners, però que quan va morir la mare de la Clara (2000), les coses ja havien canviat molt, i que la Clara no hauria tingut cap impediment, si llavors hagués volgut ocupar-se un temps de la seva mare. Però la realitat és que no va voler fer-ho. (3)

Per acabar-ho de reblar, la Pilar m'explica el seu cas: ella, quan la seva mare estava ja molt malalta, les dues germanes seves que fins llavors s'havien ocupat de la mare (a estones, perquè cada una tenia també la seva pròpia família), li van demanar si els podia donar un cop de mà. I ella no va tenir cap mena de dubte, ni cap dificultat (per part de la seva congregació), per poder-ho fer: va deixar durant una temporada les seves obligacions de monja, i se'n va anar a ajudar les seves dues germanes. Fins que la mare va morir. Després, va tornar als seus compromisos y feines de monja.

Després d'explicar-me això, la Pilar m'explica una altra cosa que a mi em sembla important, de cara a entendre (que no vol dir compartir), el comportament llavors de la Clara. La Clara va fer els seus primers vots el 17 de setembre de 1965. Aquells vots implicaven que no veuria mai més els seus pares ni ningú de la família. Així, tal com sona: això va ser al que es va comprometre llavors la Clara. Perquè era el que deia la regla de les Franciscanes Missioneres de Maria llavors vigent, una regla que s'havia redactat als anys setanta del segle XIX, feia gairebé cent anys. I des d'aleshores no s'havia modificat. 

Tres mesos després dels vots de la Clara, es va acabar el Concili Vaticà II, i una de les conseqüències va ser que moltes institucions religioses van anar modificant els seus estatuts, d'acord amb les noves orientacions del Concili (pel que fa a les franciscanes de la Clara, suavitzant el rigor anterior i facilitant el contacte de les monges amb les seves famílies). Van ser modificacions que van anar arribant amb ritmes diferents, segons les institucions religioses, i desconec en quina fase estaven exactament, les de les Franciscanes Missioneres (si és que ja hi havia hagut modificacions), quan el 1971 la Clara va fer els seus vots perpetus.

En qualsevol cas, quan va fer els primers vots el seu compromís va ser el que he exposat, el que establia la regla aleshores vigent. I el que jo m'imagino és que, tot i que la regla de l'orde després va canviar, pel que fa a la relació amb la família ella devia pensar que mantenir-se en la norma estricta històrica era una forma d'una més gran fidelitat a la feina d'apostolat a la qual havia decidit lliurar la vida. I ni la decrepitud ni la creixent dependència de la mare, ni els precs llavors del seu germà perquè ella s'hi impliqués una mica (ja que el que no assumia la Clara ho havien d'assumir el germà i la cunyada, cada un dels dos també amb altres obligacions), no la van fer canviar de parer. Cosa que fa comprensible el mal record que tenen de la Clara tant aquesta cunyada com els seus dos fills (el marit, l'únic germà de la Clara, va morir un any després de la mare, de manera sobtada).

He explicat tot això perquè em sembla que té prou interès, fins i tot més enllà de la història concreta de la Clara. Té el seu interès, penso, perquè és una història sobre les situacions amb conflictes de fidelitats en què es pot trobar una persona, i el pes que ha de suposar llavors haver de decidir, sabent que només es pot aspirar "a la solució en teoria menys dolenta", cosa que pot anar aparellada fàcilment, o gairebé de manera inevitable, amb una sensació de malestar a causa "de l'opció que no s'ha triat", de la fidelitat traïda. 

M'imagino que la Clara, quan va decidir el que va decidir va ser honesta amb ella mateixa, i crec que a causa d'això devia pagar-ne un preu emocional elevat, que a més va haver de suportar en solitari, en la mesura que, tal com he dit, fins i tot entre les seves monges n'hi havia que no compartien la seva opció. (4)

Ja per acabar, uns últims aclariments que em semblen necessaris. El que he escrit és una barreja, d'una banda, de les informacions que m'ha passat la germana Pilar, les que m'ha passat la cunyada de la Clara, i les que m'han passat altres persones de la família (5). També hi ha informacions de caràcter general, que jo he buscat per tal de contextualitzar diferents moments de la biografia de la Clara. I finalment, tal com és obvi, hi ha algunes opinions meves sobre diferents aspectes del que he explicat. Espero que quedi raonablement clar, o que es pugui deduir amb facilitat, el que és cada cosa: informació d'un tipus, d'un altre o opinió.

--
(1) L'altra monja que era amb ella quan va morir era la Provincial (en aquest cas la "Província" és el país, i la Provincial, per tant, la monja de més alt càrrec al país). La Pilar també em va dir que ni ella ni la Provincial eren catalanes, de manera que van fer el que van poder, quan li van cantar el Rosa d'Abril en català. L'hospital era de la mateixa Companyia, i estava al costat de la casa Provincial, on ella havia viscut els últims sis anys, des que va tornar de Rússia a causa de la malaltia. Durant aquests anys, mentre va poder la Clara va assumir diferents feines a la casa, sobretot la de secretària de les gestions que es feien des de la Casa Provincial.
(2) Una curiositat. Llavors, al fer-se monja els canviaven el nom. No el decidien elles, ni els preguntaven la seva opinió: el nou nom els el deien durant la cerimònia dels vots. La Pilar em diu que la Clara va estar de sort, perquè li va tocar "Clara Mercedes", però que a altres monges de vegades els tocaven noms més cantelluts... 
(3) Sobre la seva decisió de fer-se monja, penso que és fàcil que als seus pares no els desagradés, perquè eren persones molt religioses, i a més ja hi havia el precedent d'una germana de la mare, que se n'havia fet uns deu anys abans (d'una altra orde). Però suposo que els devia costar de pair (si és que ho van arribar a pair), que es fes en concret de les Franciscanes Missioneres de Maria, amb el que això suposava, que no la podrien veure més. És a dir, en aquest sentit, pitjor que si es fes monja de clausura, ja que en aquest cas, encara que fos a través de reixes, alguna vegada l'haurien pogut anar a veure. Més endavant, quan es va flexibilitzar la regle de l'orde, suposo que els seus pares en devien estar contents (fins i tot jo, malgrat els meus pocs contactes familiars, recordo haver vist la Clara algun cop). Però al final, quan la mare es va posar malalta, i es va trobar que era com si tingués una filla "monja de clausura", a causa de la poca implicació de la filla, no sé com ho devia viure. Pel que fa a la mort del pare, sis anys abans, no sé quina va ser aleshores l'actitud de la Clara.
(4) El cas de la Clara crida l'atenció i, d'altra banda, dins de la meva família considero que no és tan excepcional, perquè amb diferents característiques i graus, ja han passat coses semblants, de vegades. Però aquestes ja són altres històries, avui no toquen. 
(5) Dels meus germans, qui més va seguir la història de la Clara va ser el gran. Va ser a través d'ell, que em vaig assabentar que la Clara estava a punt de morir, quan pocs dies abans ens va enviar un correu que, entre altres coses, deia: "La nostra cosina Clara ahir va ingressar en un hospital degut a un edema de pulmó agut del que molt possiblement no se’n sortirà. Fa molt temps va ser diagnosticada de càncer amb diverses metàstasis, i rebia quimioteràpia que degut a aquesta complicació ara li han hagut de retirar. Està amb oxigen i sembla que el seu final pot ser qüestió de pocs dies, així de clar m’ho ha dit ella mateixa fa una estona quan hi he parlat."

--

LA COSINA CLARA, ANNEX BIOGRÀFIC:

https://442m.blogspot.com/2023/06/la-cosina-clara-annex.html

Un any després de morir, ja vaig escriure un text sobre ella, part del qual he aprofitat avui, i que ja incloïa el text citat del meu germà gran:
https://442m.blogspot.com/2012/12/la-clara.html

L'inici de l'alzhèimer

He llegit o vist algunes entrevistes que li han fet últimament a la Carme Elias, en vaig parlar fa poc a una altra banda (1). De les diferents coses que em semblen interessants del seu testimoni, ara em referiré al que diu sobre l'important que va ser el moment del diagnòstic, quan es va assabentar de què li passava exactament, després de molt temps de viure amb l'angoixa de notar diferents símptomes estranys, sense que ningú n'hi sabés dir la causa.

La meva mare, ella en relació amb la malaltia del meu pare, va passar també per un llarg període de creixent alarma i angoixa, a causa dels canvis que veia en el meu pare, petites confusions, desmemòries, conductes inhabituals, al principi mínimes, sense que d'entrada cap professional, ni familiar, hi donés importància, cosa que a ella encara la desesperava més. Fins que al final també va arribar el dia de l'etiqueta fatídica, el diagnòstic d'alzheimer. Per a ella va ser un cop molt fort, ja que suposo que, fins aquell moment, devia tenir l'esperança que allò que li estava passant al meu pare pogués tenir remei. I era tot el contrari: no en tenia, i cada vegada seria pitjor.

En el cas de la Carme Elias és ella, l'afectada, qui s'assabenta del diagnòstic. En canvi, en el cas dels meus pares, la meva mare es referia a quan "ella" se'n va assabentar, sense que jo recordi que mai s'hagués referit, quan n'havíem parlat, a què al meu pare se li hagués dit. També em sobta que jo, llavors, no li ho hagués preguntat a ella, de manera concreta. I em sobta encara més que, fins ara, no m'ho hagués tampoc preguntat a mi mateix: el meu pare va saber que l'afectava l'alzheimer? Algú li ho va arribar a dir?

Avui, l'únic que puc dir sobre això és que no tinc cap indici, ni el més petit, que fos així. De manera que si va ser així, cal contemplar la possibilitat que ell visqués el seu deteriorament amb la normal confusió i inquietud d'adonar-se "que li passaven coses", sense que en sabés el motiu. Si hagués sigut així, el que hauria passat és que ell s'hauria anat endinsant en el laberint de la seva demència amb una gran solitud interior. I això em sembla terrible.

Tinc present que, abans, els diagnòstics "lletjos" s'acostumaven a amagar als afectats. Eren tragèdies que en general es portaven amb un gran secretisme. Un secretisme que encara feia més difícils, solitàries i dramàtiques aquestes situacions. D'altra banda, també és veritat que sempre hi ha hagut malalts que han preferit ignorar l'abast de la seva malaltia, o la mateixa malaltia; persones que prefereixen ignorar tant com els sigui possible allò que els passa. Però aquest ja és un altre cas, perquè aquí és l'afectat mateix, qui prefereix la ignorància, no un altre (familiar o professional), qui pel motiu que sigui, decideix ocultar-li tota o part de la informació.

Una altra cosa a tenir en compte, en relació amb aquestes situacions. Desconec quin era el grau de lucidesa del meu pare, la seva capacitat de comprensió i assimilació, en el moment que va arribar el diagnòstic. Segur que en un moment més avançat de la malaltia del moment en què se'n va assabentar, per exemple, la Carme Elias. Avui, els diagnòstics d'alzheimer es poden fer més aviat, hi ha els coneixements necessaris perquè pugui ser així (han passat trenta-tres anys, des del diagnòstic del meu pare, el 1990). Ho dic perquè, a partir d'un determinat temps de l'evolució de la malaltia, és obvi que a causa dels seus efectes destructius, pot ja no tenir gaire o cap sentit plantejar-se l'oportunitat o no de compartir aquesta informació.

Sobre aquest últim punt, sobre si el meu pare hauria volgut saber què li passava, si és que no ho va saber (jo crec que sí que ho hauria volgut, tal com ell era), la realitat és que només puc fer especulacions. I també és una especulació dir que "podria ser" que, quan va arribar el diagnòstic, ell encara tingués la capacitat suficient, encara que potser fos de forma limitada, d'entendre el que se li hagués dit. Ho remarco: ho ignoro, només especulo. 

Ho ignoro perquè de fet tampoc recordo a partir de quin moment jo vaig saber que al meu pare "li passava alguna cosa", i a partir de quin altre moment (si en el meu cas van ser moments diferents), vaig saber que allò que li passava era alzheimer en concret. Durant aquells anys veia poc els meus pares i, quan els veia, era poca estona. Però si ara intento relacionar records i anys, no recordo que abans del 1990, o el mateix 1990, jo m'hagués adonat de res. Però això pot tenir diferents explicacions: en primer lloc, una falta d'atenció meva, en segon lloc, la meva fràgil memòria, en tercer lloc, la poca relació que tenia amb ell i, en quart lloc, un eventual secretisme per part de la meva mare durant els primers indicis dels problemes del meu pare.

Per tant, el que he dit sobre la possibilitat que en el moment del diagnòstic ell encara hagués pogut assimilar-ne alguna cosa, per part meva és només això, una hipòtesi, apuntalada precàriament en el que he anat dient, i en la informació que vaig anar recollint posteriorment. En concret, a partir de 1994, quatre anys després del diagnòstic, quan vaig anar a viure amb els meus pares i ell ja estava molt malament.

De fet, només hi ha una cosa clara, segura, i és que tot és un munt d'especulacions: l'estat mental concret del meu pare quan va arribar el diagnòstic, si se n'hi va dir o no alguna cosa, i en cas que sí, amb quin detall, fins a quin punt... De manera que tot plegat em porta alhora a una pregunta suposo que bastant coherent: si tot són especulacions, quin sentit té, avui, fer-les? No és una mica absurd, inútil? No està més aviat fora de lloc?

La meva resposta és que, "per a mi", sí que té sentit reflexionar sobre episodis passats. Perquè considero que fer-ho em pot ajudar a viure millor el present, un present que tinc clar que és l'únic que existeix. I l'alzheimer del meu pare, i tot el que el va envoltar (i aquest "tot" és molt gran i heterogeni), és un dels punts més importants de la història de la meva família, i per tant també meva. 

--
(1) https://miravolant.blogspot.com/2023/04/la-carme-elias.html

El meu pare, recull de textos

https://442m.blogspot.com/p/el-meu-pare.html

Un intent de visita / 2

L'altre dia vaig explicar l'intent frustrat de visita a una parenta, a causa de l'actitud de les persones que, aquell dia, m'harien pogut facilitar la visita, i que pel motiu que fos, van actuar d'una altra manera.

De fet, situacions com aquella, en part incomprensibles i en part contradictòries, és fàcil que ens n'envoltin sovint, o que les protagonitzem nosaltres. I si no en som més conscients suposo que és, sobretot, perquè en aquests casos estem poc atents. I si estem poc atents m'imagino que és perquè aquesta peculiar falta d'atenció no ens va tan malament, ja que d'alguna manera ens facilita la vida.

He dit situacions contradictòries perquè per a mi és una situació contradictòria, si penso en aquest cas concret, apassionar-se parlant de política (partits, ideologies, eleccions, majories, oposicions, independències...), i alhora no adonar-se, o no contemplar, que la primera política, i la més important, hauria de ser, diguem-ho així, la del replà de casa nostra. En cas contrari, és difícil imaginar (o si més no a mi m'ho és), que "les grans idees" siguin viables. Bé, és el meu punt de vista...

D'altra banda, d'aquell episodi no en vull fer cap generalització en relació amb les persones llavors implicades. Perquè el que va passar, en general no ho considero significatiu de la seva forma de ser. És veritat que allò va anar com va anar, però també ho és que, sobretot algunes d'aquelles persones, han demostrat moltes vegades una gran sensibilitat, atenció i solidaritat, en situacions que d'alguna manera podrien ser comparables. Si després d'haver explicat la primera part no afegís ara això, per part meva seria bastant lleig. I a més de lleig, injust.

Per tant, a la divagació que he fet al principi sobre les formes d'atenció i els seus eventuals biaixos i limitacions, potser hi he d'afegir aquest annex, relatiu al fet que les persones, totes, no som monolítiques i invariables, sinó que podem funcionar de diferents maneres. De vegades amb més encert i de vegades amb menys, segons les situacions, les companyies, els estats d'ànim, les digestions, la climatologia o qualsevol altra circumstància o eventualitat.

Pel que fa a la climatologia, aquell dia en concret plovinejava, i ja fosquejava.

Un intent de visita

Pujo a saludar uns parents i els trobo en plena tertúlia política, sobre partits, eleccions, majories, independències... Em pregunten què en penso, i els dic que jo no hi entenc, que de fet la meva intenció era anar a saludar la dona d'un d'ells, que està al pis de sobre.

El marit em diu que molt bé, que pugi i que truqui fort, perquè potser s'haurà adormit, i que si s'ha adormit, si la desperto millor, perquè així després no estarà desvetllada a la nit.

Pujo a dalt, truco, i ningú no dona senyals de vida. Truco un segon cop, un tercer, un quart, cada vegada trucades més insistents i llargues. I igual, no res. Llavors torno al pis de sota, i li proposo al marit que, si li sembla bé, deixi les claus a una de les tertulianes, i que ella pugi amb mi i m'obri. Li ho proposo així perquè és un home molt gran, com la seva dona, i sé que ara li faria mandra, pujar ell i obrir-me la porta.

Em diu que d'acord, i allarga les claus a aquesta parenta més jove. Però llavors una altra parenta diu que no ho veu clar, que d'aquesta manera potser donarem un ensurt a la de dalt. A mi em sembla un argument absurd, fora de lloc, però m'ho callo, no dic res. M'espero a veure què passa. Llavors hi ha un moment d'indecisió, i després sembla que la parenta jove m'acompanyarà amb les claus.

Però aleshores torna a intervenir l'altra, desaconsellant un altre cop actuar així. A continuació, la jove, sense dir res, li torna les claus al marit. Ell es torna a ficar les claus a la butxaca i, sense fer cap comentari sobre les claus o la seva dona, com si no hagués passat res reprèn el fil de la conversa política que jo per segon cop havia interromput.

No m'ho acabo de creure. Em quedo parat, desconcertat, fins que al final em tornen a sortir les paraules, i llavors els dic que me'n vaig, ja que la meva intenció era fer visita al pis de dalt.

Me'n vaig amb una sensació molt estranya. I trist. A les quatre persones que estaven parlant de política animadament no els ha semblat malament, que jo marxés sense haver pogut anar a fer una mica de companyia a la dona d'un d'ells, una dona que quan algú la va a veure sempre està contenta, i ho agraeix. Perquè té diferents problemes de salut, i surt molt poc de casa.

Final de la crònica.