Si portes roba una mica vella i desgastada, que a més potser et va una mica baldera o petita, potser fins i tot ornamentada amb alguna llàntia (perquè penses que una llàntia no és exactament brutícia i no justifica la despesa i la molèstia de treure-la expressament i a corre-cuita), i a sobre no vas ben afaitat... Vaja, si sembles el que la meva àvia en deia un pòtol de barraca (1), i per acabar-ho d'adobar, i això ja és el pitjor de tot i perillosíssim, estàs en el lloc equivocat, és a dir, en un espai en el que aquesta mena de pinta s'associa automàticament amb indigent o malfactor (o les dues coses alhora, i en qualsevol cas les dues indesitjables), llavors tens tots els números de la rifa per a tenir "algun problema". Em va passar fa tres dies, a l'anar a casa d'un parent que viu a un barri molt benestant, a un edifici de gent molt benestant i tibada...
Al marxar vaig tenir la mala sort d'ensopegar-me a l'escala amb un veí que, suposo, es va sentir no només autoritzat, sinó fins i tot fermament obligat, a aclarir què feia jo, amb aquella pinta de trinxeraire, sortint d'aquell edifici de gent tan planxada, clenxinada i pinturera... Ja se sap, el sentit del deure, empès per la por, els prejudicis o la sobergueria, de vegades pot provocar veritables estralls, o com a mínim causar moltes molèsties innecessàries.
A l'arribar havia aconseguit entrar sense incidents. Com que era festa, m'havia pogut estalviar el filtre del porter, que en aquesta mena de cases sempre tens el dubte de quin és el motiu pel qual són tan antipàtics amb la gent que no encaixa amb el patró de visitants previsibles: si ho són per pròpia vocació o perquè s'hi veuen obligats a causa del que d'ells n'esperen els veïns que els han contractat.
De fet, no és cap excepció ni res de l'altre món, és el mateix que passa si amb una pinta així entres a un supermercat: el vigilant de seguretat, tan bon punt et guipa, ja no et deixa de petja, intentant enxampar-te en el moment, que ell considera inevitable i imminent, en què intentaràs furtar, amb total premeditació i traïdoria, una llauna de sardines, de calamars o de favada asturiana.
(1) La meva àvia estava desesperada pel fet de tenir un net amb aquella pinta. Estava carregada de prejudicis, la preocupaven molt les aparences i "el que pugui dir la gent". Però com que sobretot era una molt bona persona, i a més era la meva àvia, la veritat és que fins i tot em feia molta gràcia quan em deia que semblava un trinxeraire, o un pòtol de barraca... L'afegit "de barraca" no sé si era de collita pròpia, per tal de ser més contundent i descriptiva, o si és que era una expressió viva a Igualada, on ella vivia.
29 de des. 2009
3 d’oct. 2009
El meu pare - 2
Fa molts anys, quan jo era petit i a l'hora de dinar o de sopar potser em costava d'acabar-me el plat, i feia fàstics i escarafalls (o era algun germà meu que els feia), el meu pare ho ventilava fàcil, tenia molt clar el diagnòstic, li havia sentit a dir moltes vegades: "El problema és de massa menjar".
Recordo el seu comentari tot pensant en la implantació dels nous contenidors d'escombraries destinats a la recollida selectiva (fa uns dies en parlava), en concret, de la sorpresa i el desencís que em va causar saber que els experts municipals classificaven el pa sec com a "rebuig orgànic".
Potser quan aquests nous contenidors comencin a ser operatius, si no em fa massa mandra (però em sembla molt que me'n farà, perquè de mandres vaig ben servit), igual endego una campanya particular i em dedico a clavar-hi enganxines que diguin alguna cosa més o menys així: "El pa sec aquí? No siguis ruc, menja-te'l!". És clar que, com que hi ha gent que és bastant rutinària, i alhora potser no gaire imaginativa, el millor seria que hi afegís alguna cosa més, a l'enganxina, per tal d'estimular un eventual canvi d'hàbits. Hi hauria d'incloure pistes, opcions concretes, suggeriments específics, per tal d'animar els refractaris o indecisos. Per exemple: "Suca'l a la llet, fes-ne torrades o sopes, prova-ho i veuràs que és la mar de bo! I a més, de propina, t'estalviaràs alguns calerons!" (això darrer, en temps de crisi com l'actual, podria ser l'argument definitiu).
Recordo el seu comentari tot pensant en la implantació dels nous contenidors d'escombraries destinats a la recollida selectiva (fa uns dies en parlava), en concret, de la sorpresa i el desencís que em va causar saber que els experts municipals classificaven el pa sec com a "rebuig orgànic".
Potser quan aquests nous contenidors comencin a ser operatius, si no em fa massa mandra (però em sembla molt que me'n farà, perquè de mandres vaig ben servit), igual endego una campanya particular i em dedico a clavar-hi enganxines que diguin alguna cosa més o menys així: "El pa sec aquí? No siguis ruc, menja-te'l!". És clar que, com que hi ha gent que és bastant rutinària, i alhora potser no gaire imaginativa, el millor seria que hi afegís alguna cosa més, a l'enganxina, per tal d'estimular un eventual canvi d'hàbits. Hi hauria d'incloure pistes, opcions concretes, suggeriments específics, per tal d'animar els refractaris o indecisos. Per exemple: "Suca'l a la llet, fes-ne torrades o sopes, prova-ho i veuràs que és la mar de bo! I a més, de propina, t'estalviaràs alguns calerons!" (això darrer, en temps de crisi com l'actual, podria ser l'argument definitiu).
22 de set. 2009
La meva mare - 3 (pastís de pa)
Abans era habitual recollir al calaix del pa les molles que es feien al llescar-lo. L'objectiu de recollir-les no era només estalviar-se cops d'escombra més tard sinó també, o sobretot, conservar-les dins del circuit alimentari, aprofitar-les, evitant que entressin en la categoria d'escombraries.
Una de les utilitats més habituals era transformar-les en pa ratllat, amb el qual després es podien arrebossar diferents menjars, croquetes, llom de porc... A pagès encara era més senzill, perquè les que malgrat tot queien a terra, un cop escombrades, junt amb les altres eventuals restes de menjar, anaven a parar a l'era, on les gallines les empaitaven.
La meva mare, a mes de pa ratllat per a les croquetes, amb les molles també en feia pastissos. Com que érem molta colla i menjàvem molt pa (érem força panarres i teníem bona gana), de tant en tant feia pastissos d'aquells.
Em sembla recordar que posava les molles en remull amb llet, poca, per tal de fer-ne una massa densa, a la que hi afegia alguns ous batuts, panses, sucre i un rajolí de conyac o d'algun altre licor. A diferència d'altres pastissos, aquest el coïa sempre amb un motlle d'aquests rodons i buits del mig, com una roda. Era un pastís humit, gustós, consistent, que atipava, amb un toc particular a causa del contrast entre el sucre afegit i la sal del pa. A mi m'encantava.
Vaig créixer així, amb referències com aquesta, valorant detalls petits, com les molles de pa i, el que encara té més mèrit (per part de la meva mare), assaborint les lliçons.
Una de les utilitats més habituals era transformar-les en pa ratllat, amb el qual després es podien arrebossar diferents menjars, croquetes, llom de porc... A pagès encara era més senzill, perquè les que malgrat tot queien a terra, un cop escombrades, junt amb les altres eventuals restes de menjar, anaven a parar a l'era, on les gallines les empaitaven.
La meva mare, a mes de pa ratllat per a les croquetes, amb les molles també en feia pastissos. Com que érem molta colla i menjàvem molt pa (érem força panarres i teníem bona gana), de tant en tant feia pastissos d'aquells.
Em sembla recordar que posava les molles en remull amb llet, poca, per tal de fer-ne una massa densa, a la que hi afegia alguns ous batuts, panses, sucre i un rajolí de conyac o d'algun altre licor. A diferència d'altres pastissos, aquest el coïa sempre amb un motlle d'aquests rodons i buits del mig, com una roda. Era un pastís humit, gustós, consistent, que atipava, amb un toc particular a causa del contrast entre el sucre afegit i la sal del pa. A mi m'encantava.
Vaig créixer així, amb referències com aquesta, valorant detalls petits, com les molles de pa i, el que encara té més mèrit (per part de la meva mare), assaborint les lliçons.
7 de set. 2009
La meva mare - 2 (la platja)
Durant l'estiu i part de la tardor, de bon matí, de vegades encara fosc, la meva mare anava a banyar-se a la platja. Al final, els darrers temps, hi anava ja una mica acovardida, a causa dels anys i dels diferents mals i contrarietats que anava acumulant, com ara la seva pròtesi de maluc cada cop més desmanegada, que l'obligava a caminar amb el bastó o la crossa, tota adolorida. Però malgrat el progressiu increment d'adversitats ella seguia anant de bon matí a banyar-se (la resta de l'any anava a una piscina), amb la seva ferma determinació, amb la voluntat de conservar aquell hàbit i la possibilitat de gaudir d'aquelles albades fresques i lluminoses a la vora del mar.
Després de banyar-se anava a missa, amb una barreja d'obligació i devoció, empesa pel convenciment que era el més important que feia cada dia, i alhora amb el pes d'una certa mandra, perquè també li suposava un esforç. Però d'això més aviat no en parlava, només algun cop, ben pocs, quan potser estava una mica cansada o poc atenta, ja que si no més aviat l'avergonyia esmentar aquests detalls.
Pels vols de les nou arribava a casa. I allí, esmorzant plegats, si s'esqueia m'explicava alguna anècdota. D'algun borratxo despistat que potser ella havia pensat que li volia prendre el barnús mentre es banyava, o de com la Guàrdia Urbana feia fora gent que dormia al sorral, per tal que després els escombriaires poguessin fer la seva feina sense problemes...
Un altre tema de conversa habitual durant l'esmorzar era el de les onades que hi havia aquell dia: tenia el timpà foradat i havia de vigilar que no li entrés aigua, cosa que l'obligava a nedar amb el cap ben dret, com un periscopi, atenta a les onades, sempre amb el seu barret de goma i les orelles protegides amb taps de silicona. L'altre perill era, no ja que l'aigua li entrés al timpà, sinó que algun dia de mala mar alguna onada li fes una bona rebolcada i en sortís malparada...
És molt possible que més d'una vegada fos una mica mentidera (tot i que a ella li agradava presumir de que mai deia mentides) i més aviat relativitzés l'estat de la mar, per tal que llavors no l'atabaléssim, dient-li que vigilés, que si feia mala mar no s'hauria de banyar i aquesta mena de coses que normalment són les mares les que les diuen als fills, i no al revés. Per sort, la meva tia, bastant més jove que ella, alguns dies també hi anava, i saber-ho feia que estéssim una mica més tranquils.
A la mateixa platja (coses de l'atzar de la vida), després d'anys de viure sense acostar-me al mar, aquest estiu m'hi banyo molts dies, després de córrer una estona pel sorral. Nedo una mica mar endins i des d'allí, mentre al sol es va enlairant, gran, vermell, imponent, vaig assaborint aquest moment especial, mig màgic, amb la platja al darrera gairebé deserta, acompanyat del bressoleig de les onades i del record de la meva mare.
Després de banyar-se anava a missa, amb una barreja d'obligació i devoció, empesa pel convenciment que era el més important que feia cada dia, i alhora amb el pes d'una certa mandra, perquè també li suposava un esforç. Però d'això més aviat no en parlava, només algun cop, ben pocs, quan potser estava una mica cansada o poc atenta, ja que si no més aviat l'avergonyia esmentar aquests detalls.
Pels vols de les nou arribava a casa. I allí, esmorzant plegats, si s'esqueia m'explicava alguna anècdota. D'algun borratxo despistat que potser ella havia pensat que li volia prendre el barnús mentre es banyava, o de com la Guàrdia Urbana feia fora gent que dormia al sorral, per tal que després els escombriaires poguessin fer la seva feina sense problemes...
Un altre tema de conversa habitual durant l'esmorzar era el de les onades que hi havia aquell dia: tenia el timpà foradat i havia de vigilar que no li entrés aigua, cosa que l'obligava a nedar amb el cap ben dret, com un periscopi, atenta a les onades, sempre amb el seu barret de goma i les orelles protegides amb taps de silicona. L'altre perill era, no ja que l'aigua li entrés al timpà, sinó que algun dia de mala mar alguna onada li fes una bona rebolcada i en sortís malparada...
És molt possible que més d'una vegada fos una mica mentidera (tot i que a ella li agradava presumir de que mai deia mentides) i més aviat relativitzés l'estat de la mar, per tal que llavors no l'atabaléssim, dient-li que vigilés, que si feia mala mar no s'hauria de banyar i aquesta mena de coses que normalment són les mares les que les diuen als fills, i no al revés. Per sort, la meva tia, bastant més jove que ella, alguns dies també hi anava, i saber-ho feia que estéssim una mica més tranquils.
A la mateixa platja (coses de l'atzar de la vida), després d'anys de viure sense acostar-me al mar, aquest estiu m'hi banyo molts dies, després de córrer una estona pel sorral. Nedo una mica mar endins i des d'allí, mentre al sol es va enlairant, gran, vermell, imponent, vaig assaborint aquest moment especial, mig màgic, amb la platja al darrera gairebé deserta, acompanyat del bressoleig de les onades i del record de la meva mare.
1 de juny 2009
14 d’abr. 2009
La meva mare (el cementiri)
Després de morir el meu pare, la meva mare va agafar el costum de, molts dissabtes al matí, anar al cementiri on ell estava enterrat. No hi anava sola, s'enduia uns quants nets i netes. Amb el munt que en tenia, no li costava gaire arreplegar-ne mitja dotzena i omplir el cotxe. S'hi apuntaven entusiasmats, perquè anar al cementiri amb l'àvia era apassionant, tota una aventura.
Al cementiri s'ho passaven la mar de bé. Corrien amunt i avall, jugaven a fer terra fina, miraven per les escletxes de les làpides, tot intentant veure algun difunt... La tomba més atractiva era la d'un gran poeta, perquè, a més de sumptuosa, es veu que alguna vegada, mirant per una escletxa, algú "l'havia vist".
Un dia la meva mare va anar al cementiri per la tarda. En lloc d'anar-hi acompanyada per un núvol de nets, hi va anar amb un matrimoni amic. Van estar passejant per allí dins, es veu que es van despistar i, quan van voler sortir, van trobar-se que ja havien tancat.
L'home era molt aprensiu, i en veure que començava a fosquejar es va començar a posar nerviós, cosa que no li convenia gens, perquè estava delicat del cor. Mentre la seva dona intentava tranquil.litzar-lo, ell es va anar neguitejant cada cop més, va agafar una de les escales que serveixen per arribar fins els nínxols més alts i va en filar-se al capdamunt d'una de les parets del cementiri, començant llavors a demanar auxili des d'allí. Sense que ningú el sentís, perquè a aquelles hores aquells tombants quedaven deserts. La seva dona, de baix estant, li anava demanat per favor que baixés, que es faria mal, que s'asserenés...
Mentrestant, la meva mare no perdia el temps. Amb una petita navalla que sempre portava al moneder, va començar a "serrar" la cadena que tancava la porta. Va estar-se potser dues o tres hores patollant amb la navalla i la cadena, embolicant-se la mà amb el mocador quan se li va encetar, sense parar, fins que al final va aconseguir trencar la cadena.
Quan va arribar a casa i m'ho va explicar, a més de meravellar-me que hagués estat capaç de trencar la cadena amb la seva petita navalla, em vaig fer un tip de riure, mentre ella també reia tot explicant-ho. El cas però és que també em vaig encuriosir, i l'endemà vaig agafar la bicicleta i me'n vaig anar al cementiri. I llavors em vaig fer un altre tip de riure.
La cadena que la meva mare havia trencat era la de la porta d'entrada... i just al costat hi havia la porta de sortida, un torn, una porta giradissa de direcció única, sempre accessible si es volia sortir, precisament per a evitar que si, a l'hora de tancar, algú es quedava despistat, no quedés atrapat a dins.
La meva mare estava acostumada a sortir per la porta d'entrada, i amb la sorpresa i el desconcert de veure la cadena posada, ni ella ni la parella que l'acompanyava es van adonar del fàcil que era sortir.
Al cementiri s'ho passaven la mar de bé. Corrien amunt i avall, jugaven a fer terra fina, miraven per les escletxes de les làpides, tot intentant veure algun difunt... La tomba més atractiva era la d'un gran poeta, perquè, a més de sumptuosa, es veu que alguna vegada, mirant per una escletxa, algú "l'havia vist".
Un dia la meva mare va anar al cementiri per la tarda. En lloc d'anar-hi acompanyada per un núvol de nets, hi va anar amb un matrimoni amic. Van estar passejant per allí dins, es veu que es van despistar i, quan van voler sortir, van trobar-se que ja havien tancat.
L'home era molt aprensiu, i en veure que començava a fosquejar es va començar a posar nerviós, cosa que no li convenia gens, perquè estava delicat del cor. Mentre la seva dona intentava tranquil.litzar-lo, ell es va anar neguitejant cada cop més, va agafar una de les escales que serveixen per arribar fins els nínxols més alts i va en filar-se al capdamunt d'una de les parets del cementiri, començant llavors a demanar auxili des d'allí. Sense que ningú el sentís, perquè a aquelles hores aquells tombants quedaven deserts. La seva dona, de baix estant, li anava demanat per favor que baixés, que es faria mal, que s'asserenés...
Mentrestant, la meva mare no perdia el temps. Amb una petita navalla que sempre portava al moneder, va començar a "serrar" la cadena que tancava la porta. Va estar-se potser dues o tres hores patollant amb la navalla i la cadena, embolicant-se la mà amb el mocador quan se li va encetar, sense parar, fins que al final va aconseguir trencar la cadena.
Quan va arribar a casa i m'ho va explicar, a més de meravellar-me que hagués estat capaç de trencar la cadena amb la seva petita navalla, em vaig fer un tip de riure, mentre ella també reia tot explicant-ho. El cas però és que també em vaig encuriosir, i l'endemà vaig agafar la bicicleta i me'n vaig anar al cementiri. I llavors em vaig fer un altre tip de riure.
La cadena que la meva mare havia trencat era la de la porta d'entrada... i just al costat hi havia la porta de sortida, un torn, una porta giradissa de direcció única, sempre accessible si es volia sortir, precisament per a evitar que si, a l'hora de tancar, algú es quedava despistat, no quedés atrapat a dins.
La meva mare estava acostumada a sortir per la porta d'entrada, i amb la sorpresa i el desconcert de veure la cadena posada, ni ella ni la parella que l'acompanyava es van adonar del fàcil que era sortir.
16 de març 2009
El Cel
Tots tenim les nostres limitacions i deficiències. Jo, per exemple, crec que tinc l'àrea del cervell on es processen les creences religioses una mica deteriorada, cosa que de vegades m'ha provocat algun problema, sobretot familiar. No obstant, malgrat aquesta deficiència congènita que fa que sigui més aviat descregut i escèptic (en principi crec que no en tinc la culpa, sembla que la causa és biològica), de tant en tant m'agrada imaginar-me els meus pares al Cel. És una fantasia que m'atrau perquè quan ells eren vius de vegades en parlaven, era la seva gran il.lusió: poder-hi anar al morir.
Al meu pare m'agrada imaginar-me'l damunt d'uns núvols de cotofluix, assegut en un butacó, de cara al sol, amb el seu barret de lona blanca de quan anava d'excursió, llegint l'ABC o l'Alcázar, amb una tauleta al costat amb el seu café, relaxat, somrient, satisfet de comprovar que al Cel tot està organitzat de forma eficient, amb ordre, disciplina, seriositat, formalitat i horaris puntuals.
No cal ni dir-ho, m'agrada imaginar-me'l amb tota la seva lucidesa, sense cap indici del seu darrer deteriorament, del gran desgavell que va acabar convertint en un mal son el final de la seva vida.
A la meva mare, quan me la imagino al Cel, me la imagino tal com era ella, fent unes quantes coses alhora. Me la imagino a la cuina, contenta de comprovar que és una cuina molt ben equipada, amb el rebost ben assortit i olles i cassoles de tota mena. Allí, mentre amb una mà potser enforna algun pastís (qui sap si de cabell d'àngel), amb l'altra va escrivint una carta a l'Abat de Montserrat, o potser a l'Observatore Romano o al Julio Anguita, ves a saber a qui... Tot això, mentre segueix els diàlegs (potser del Colombo o l'Ironside) de la sèrie que estan fent per la tele, o mentre intenta parlar per telèfon amb algun fill o filla, per convidar-lo a dinar (en aquest cas sense sort, perquè de moment encara no hi ha línia directa entre el Cel i la Terra).
M'imagino la meva mare activa, ocupada, però alhora tranquil.la, sense atabalar-se, contenta. Allunyada tant de les eufòries desbordades i devastadores com dels profunds estats depressius, d'aquells oscil.lacions que van convertir la seva vida en "una nit en un mal hostal", tal com deia la seva admirada Santa Teresa.
M'agrada imaginar-los així, els dos sense la pressió de les obligacions, contents, amb bona salut, fent les coses que els agradaven...
Al meu pare m'agrada imaginar-me'l damunt d'uns núvols de cotofluix, assegut en un butacó, de cara al sol, amb el seu barret de lona blanca de quan anava d'excursió, llegint l'ABC o l'Alcázar, amb una tauleta al costat amb el seu café, relaxat, somrient, satisfet de comprovar que al Cel tot està organitzat de forma eficient, amb ordre, disciplina, seriositat, formalitat i horaris puntuals.
No cal ni dir-ho, m'agrada imaginar-me'l amb tota la seva lucidesa, sense cap indici del seu darrer deteriorament, del gran desgavell que va acabar convertint en un mal son el final de la seva vida.
A la meva mare, quan me la imagino al Cel, me la imagino tal com era ella, fent unes quantes coses alhora. Me la imagino a la cuina, contenta de comprovar que és una cuina molt ben equipada, amb el rebost ben assortit i olles i cassoles de tota mena. Allí, mentre amb una mà potser enforna algun pastís (qui sap si de cabell d'àngel), amb l'altra va escrivint una carta a l'Abat de Montserrat, o potser a l'Observatore Romano o al Julio Anguita, ves a saber a qui... Tot això, mentre segueix els diàlegs (potser del Colombo o l'Ironside) de la sèrie que estan fent per la tele, o mentre intenta parlar per telèfon amb algun fill o filla, per convidar-lo a dinar (en aquest cas sense sort, perquè de moment encara no hi ha línia directa entre el Cel i la Terra).
M'imagino la meva mare activa, ocupada, però alhora tranquil.la, sense atabalar-se, contenta. Allunyada tant de les eufòries desbordades i devastadores com dels profunds estats depressius, d'aquells oscil.lacions que van convertir la seva vida en "una nit en un mal hostal", tal com deia la seva admirada Santa Teresa.
M'agrada imaginar-los així, els dos sense la pressió de les obligacions, contents, amb bona salut, fent les coses que els agradaven...
7 de març 2009
El meu pare
Els darrers anys de la seva vida el meu pare va tenir la desgràcia de davallar pel pendent de l'Alzheimer, patint un progressiu deteriorament que el va anar aïllant mentalment, que físicament al final el va immobilitzar al llit, habitant un cos que ja no l'obeïa. Fins que es va apagar, fins que es va poder alliberar de la vida i deixar de patir.
En aquelles circumstàncies, en aquella etapa final, els seus pensaments i sentiments eren impossibles d'imaginar, en general semblava del tot desconnectat del món. Però de vegades, en alguna ocasió, tenia uns esguards colpidors, com d'una extrema lucidesa, o d'una profunda tristesa. I llavors t'encongia terriblement el cor, veient-lo d'aquella manera, desvalgut, impotent, sofrent.
Abans d'arribar a aquell estat, com alguns altres malalts d'Alzheimer, durant una fase de la seva malaltia entremig de l'inici i del gran esfonframent mental i físic posterior, es va desinhibir molt, descobrint un aspecte seu desconegut, una simpatia i una proximitat força sorprenents. Aquesta simpatia la manifestava amb qualsevol persona, no només amb la família.
Quan encara feia passejades pel carrer, si trobava algú que s'hi avenia li agradava aturar-se i fer-hi petar la xerrada. Recordo molt un indigent, un home brut i malgirbat, arrossegant sempre un cotxet de nen petit, amb una gran caixa de plàstic lligada al damunt, a dins de la qual hi portava les andròmines que anava arreplegant dels contenidors d'escombraries. Aquell home gairebé sempre estava de mal humor, parlant sol o, més que parlant, cridant sol. Alguna vegada, poques, dirigia la seva fúria verbal contra algun dels transeünts.
Aquell home, quan es trobava amb el meu pare, s'amansia. I llavors es produïa una situació pintoresca. Molt educadament, amb una veu reposada, els dos es posaven a parlar, engegant cadascú el seu discurs, dirigint-se a l'altre però sense fer cap mena de cas del que l'altre deia. La durada d'aquella conversa atípica, d'aquells monòlegs compartits, era imprevisible, de vegades s'acabava quan el cotxet de l'indigent, a causa del pendent del carrer, se li escapava avall, cosa que l'obligava a empaitar-lo, reiniciant llavors els seus reguitzells de crits i renecs. El meu pare, per la seva banda, sense fer-ne cap cas es girava i seguia al seu aire, amb aquell somriure bondadós i especial que llavors el caracteritzava.
En aquelles circumstàncies, en aquella etapa final, els seus pensaments i sentiments eren impossibles d'imaginar, en general semblava del tot desconnectat del món. Però de vegades, en alguna ocasió, tenia uns esguards colpidors, com d'una extrema lucidesa, o d'una profunda tristesa. I llavors t'encongia terriblement el cor, veient-lo d'aquella manera, desvalgut, impotent, sofrent.
Abans d'arribar a aquell estat, com alguns altres malalts d'Alzheimer, durant una fase de la seva malaltia entremig de l'inici i del gran esfonframent mental i físic posterior, es va desinhibir molt, descobrint un aspecte seu desconegut, una simpatia i una proximitat força sorprenents. Aquesta simpatia la manifestava amb qualsevol persona, no només amb la família.
Quan encara feia passejades pel carrer, si trobava algú que s'hi avenia li agradava aturar-se i fer-hi petar la xerrada. Recordo molt un indigent, un home brut i malgirbat, arrossegant sempre un cotxet de nen petit, amb una gran caixa de plàstic lligada al damunt, a dins de la qual hi portava les andròmines que anava arreplegant dels contenidors d'escombraries. Aquell home gairebé sempre estava de mal humor, parlant sol o, més que parlant, cridant sol. Alguna vegada, poques, dirigia la seva fúria verbal contra algun dels transeünts.
Aquell home, quan es trobava amb el meu pare, s'amansia. I llavors es produïa una situació pintoresca. Molt educadament, amb una veu reposada, els dos es posaven a parlar, engegant cadascú el seu discurs, dirigint-se a l'altre però sense fer cap mena de cas del que l'altre deia. La durada d'aquella conversa atípica, d'aquells monòlegs compartits, era imprevisible, de vegades s'acabava quan el cotxet de l'indigent, a causa del pendent del carrer, se li escapava avall, cosa que l'obligava a empaitar-lo, reiniciant llavors els seus reguitzells de crits i renecs. El meu pare, per la seva banda, sense fer-ne cap cas es girava i seguia al seu aire, amb aquell somriure bondadós i especial que llavors el caracteritzava.
21 de gen. 2009
Les eines del avis
De l'avi patern en guardo un falçó i un nivell. El falçó és petit, d'uns 15 centímetres entre la fulla i el mànec, amb una forma a mig camí entre el podall i la falç, però de reduïdes dimensions. Crec que era una eina que es feia servir per a veremar, abans de l'ús de les tisores. Si més no, a les antigues auques d'oficis els veremadors els representaven amb aquesta eina a la mà. El nivell és petit, fa menys d'un pam, és pesant, de ferro massís, amb la bombolla al mig; fa de bon tenir a la mà. M'agrada conservar aquestes eines, tant perquè em recorden la vida d'aquest avi pagès i picapedrer com perquè en alguna ocasió encara les faig servir.
De l'avi matern en guardo una gúbia i un informador. Era un home polifacètic i, entre moltes altres coses, en ocasions feia també de tallista. La gúbia i l'informador són de bon acer, i de vegades encara em són útils, tot i que els mànecs s'han deteriorat una mica, potser els hauré de canviar.
M'agraden les eines. I aquestes dels avis especialment. Tot i que els dos van morir sent jo bastant petit, i que aquestes eines no les vaig arreplegar fins bastants anys més tard, penso que potser tenen alguna relació amb el fet que m'agradi treballar amb les mans, tant en feines imprescindibles que sovint impliquen un esforç físic considerable, com les relacionades amb la pagesia i la construcció, vinculades a la història de l'avi patern, com en feines o activitats més improductives, més o menys artístiques, com les que apassionaven l'avi matern.
De l'avi matern en guardo una gúbia i un informador. Era un home polifacètic i, entre moltes altres coses, en ocasions feia també de tallista. La gúbia i l'informador són de bon acer, i de vegades encara em són útils, tot i que els mànecs s'han deteriorat una mica, potser els hauré de canviar.
M'agraden les eines. I aquestes dels avis especialment. Tot i que els dos van morir sent jo bastant petit, i que aquestes eines no les vaig arreplegar fins bastants anys més tard, penso que potser tenen alguna relació amb el fet que m'agradi treballar amb les mans, tant en feines imprescindibles que sovint impliquen un esforç físic considerable, com les relacionades amb la pagesia i la construcció, vinculades a la història de l'avi patern, com en feines o activitats més improductives, més o menys artístiques, com les que apassionaven l'avi matern.
20 de gen. 2009
Camp i ciutat (el meu pare)
Feia pocs anys que m'havia independitzat. Vivia sol i la mar de content en un poblet completament abandonat, mig enrunat, en una casa sense aigua ni llum, amb el veí més proper a uns quants quilòmetres de distància... M'agradava aquella vida, austera, extrema, tan diferent de la vida urbana que sempre havia viscut, plena de comoditats i seguretats.
Tenia tot el dia per a badar, per a entretenir-me amb les meves cabòries, llegir, dibuixar... Amb tot el temps del món per a fer el que em donés la gana. Això sí, amb les limitacions pròpies de la situació: aïllat com estava i comptant només amb els pocs recursos materials de què disposava. Perquè de calés en tenia ben pocs, de vegades ni un. I com que a sobre no m'havia decidit a fer cap hort, el tema alimentari en general era una mica complicat: els àpats més aviat frugals, per no dir de supervivència, de vegades a base de bledes bordes, la fruita d'algun fruiter abandonat feia anys, aglans o mores quan n'era el temps... Sort dels plats de farinetes. Perquè el que sí que procurava que mai em faltés era un sac de blat. Amb aquell sac i un petit molinet manual per a moldre'l, estava salvat.
Vivint d'aquella manera, no tenia cap sensació de precarietat, de fet em sentia un privilegiat en tots els aspectes, ho trobava tot esplèndid, era una sensació de llibertat estrenada, fins llavors desconeguda, meravellosa, arrepenjada en l'extrema vitalitat pròpia de la joventut.
En aquella època vaig dibuixar un conte sense paraules, contraposant el que per a mi eren els encants d'aquella vida rural amb les incomoditats de la vida urbana. Un dia que vaig anar a veure els pares els vaig dur el conte. El meu pare se'l va mirar i, ho recordo com si fos ara, em va dir: "Ara n'hauries de fer un altre contraposant tots els avantatges de la vida urbana amb els inconvenients de la vida rural".
El meu pare havia nascut en una masia situada en un lloc força inhòspit, tant que d'aquell paratge en deien "El Pla del Magre". Un lloc tant desagraït que, el meu avi, cansat de tantes estretors, en va marxar amb tota la família, buscant una vida una mica més fàcil a ciutat. Com que a més de pagès era picapedrer, no li va ser difícil treballar en el ram de la construcció, en el que llavors encara era molt important el treball de la pedra. El meu pare va créixer enamorat de la vida urbana, amb el record molt present de les seves arrels rurals, associades a la precarietat i la pobresa.
Sembla que és bastant habitual que, quan els pares ja són morts, llavors se'ns acudeixin les coses que ens hauria agradat dir-los i que mai no els vam dir. En el meu cas, aquesta n'hauria estat una: "Tenies raó, hauria d'haver dibuixat també aquest altre conte". No ho recordo, però segurament no li ho vaig dir. El més possible és que digués alguna tonteria, perquè encara estava en una edat que em sortien soles, com la cosa més normal del món. Llavors tenia com una mena de tic que m'impulsava a dur la contrària de tot, amb més raó si el tema tenia relació amb els meus pares.
Ara, sense tants prejudicis ni la necessitat malaltissa de portar la contraria, em sembla més aviat ridícul parlar amb massa contundència de segons quines coses. Alhora, pel que fa a aquell afer amb el meu pare, sento que a tot arreu s'hi pot estar bé, gaudint-ne els avantatges o encants que li siguin propis. Per exemple a ciutat, amb tots els seus al.licients... i també al camp, amb el seus.
--
(1) El conte es deia "Olor de farigola":
usuaris.tinet.org/jmsl/imaginari/pdf/farigola.pdf
Tenia tot el dia per a badar, per a entretenir-me amb les meves cabòries, llegir, dibuixar... Amb tot el temps del món per a fer el que em donés la gana. Això sí, amb les limitacions pròpies de la situació: aïllat com estava i comptant només amb els pocs recursos materials de què disposava. Perquè de calés en tenia ben pocs, de vegades ni un. I com que a sobre no m'havia decidit a fer cap hort, el tema alimentari en general era una mica complicat: els àpats més aviat frugals, per no dir de supervivència, de vegades a base de bledes bordes, la fruita d'algun fruiter abandonat feia anys, aglans o mores quan n'era el temps... Sort dels plats de farinetes. Perquè el que sí que procurava que mai em faltés era un sac de blat. Amb aquell sac i un petit molinet manual per a moldre'l, estava salvat.
Vivint d'aquella manera, no tenia cap sensació de precarietat, de fet em sentia un privilegiat en tots els aspectes, ho trobava tot esplèndid, era una sensació de llibertat estrenada, fins llavors desconeguda, meravellosa, arrepenjada en l'extrema vitalitat pròpia de la joventut.
En aquella època vaig dibuixar un conte sense paraules, contraposant el que per a mi eren els encants d'aquella vida rural amb les incomoditats de la vida urbana. Un dia que vaig anar a veure els pares els vaig dur el conte. El meu pare se'l va mirar i, ho recordo com si fos ara, em va dir: "Ara n'hauries de fer un altre contraposant tots els avantatges de la vida urbana amb els inconvenients de la vida rural".
El meu pare havia nascut en una masia situada en un lloc força inhòspit, tant que d'aquell paratge en deien "El Pla del Magre". Un lloc tant desagraït que, el meu avi, cansat de tantes estretors, en va marxar amb tota la família, buscant una vida una mica més fàcil a ciutat. Com que a més de pagès era picapedrer, no li va ser difícil treballar en el ram de la construcció, en el que llavors encara era molt important el treball de la pedra. El meu pare va créixer enamorat de la vida urbana, amb el record molt present de les seves arrels rurals, associades a la precarietat i la pobresa.
Sembla que és bastant habitual que, quan els pares ja són morts, llavors se'ns acudeixin les coses que ens hauria agradat dir-los i que mai no els vam dir. En el meu cas, aquesta n'hauria estat una: "Tenies raó, hauria d'haver dibuixat també aquest altre conte". No ho recordo, però segurament no li ho vaig dir. El més possible és que digués alguna tonteria, perquè encara estava en una edat que em sortien soles, com la cosa més normal del món. Llavors tenia com una mena de tic que m'impulsava a dur la contrària de tot, amb més raó si el tema tenia relació amb els meus pares.
Ara, sense tants prejudicis ni la necessitat malaltissa de portar la contraria, em sembla més aviat ridícul parlar amb massa contundència de segons quines coses. Alhora, pel que fa a aquell afer amb el meu pare, sento que a tot arreu s'hi pot estar bé, gaudint-ne els avantatges o encants que li siguin propis. Per exemple a ciutat, amb tots els seus al.licients... i també al camp, amb el seus.
--
(1) El conte es deia "Olor de farigola":
usuaris.tinet.org/jmsl/imaginari/pdf/farigola.pdf
Subscriure's a:
Missatges (Atom)