"Passa que hom conta les coses d'aturat: / les paraules arriben molt després de les fetes. / Els mots són el paisatge després de la batalla." Blai Bonet (1)
N'he parlat altres vegades, i tornar-ho a fer no és només una reiteració. Perquè aquests retorns els motiva una accentuació de la meva incomoditat o disconformitat al recordar els últims anys de vida del meu pare. I de manera més concreta, el meu protagonisme llavors.
Des d'un blindatge meu inicial quan ell encara vivia, que llavors a mi em permetia anar fent amb un "simulacre de normalitat" allò que era contrari a la meva manera de pensar, va arribar després, un cop ell ja mort, l'emergència, creixent, del malestar del qual parlo avui: el meu sentiment d'haver traït el meu pare, precisament llavors, quan estava més desvalgut.
Pel que fa a això que qualifico de traïció meva, si vull puc buscar atenuants, sobretot relacionats amb el protagonisme de la meva mare en aquell moment, o de l'entorn familiar en general. Ho podria fer, i tindria el seu sentit, si ho fes. Però ara no m'interessa, ara vull limitar-me només a mi.
El que m'incomoda és això: estic convençut que el meu pare podia haver mort abans del que va morir. I va ser una llàstima que no fos així, perquè hauria sigut el millor per a ell. Només hauria calgut, en algun moment, "no fer res". No intervenir. Però en aquests moments que haurien sigut oportunitats per morir, s'intervenia. I l'oportunitat desapareixia. Era una finestra que de cop s'obria, que es mantenia una mica oberta, i que després es tancava una altra vegada. I un cop tancada, llavors ell seguia la seva llarga degradació, la seva llarga agonia. Cada vegada pitjor, infinitament lluny "de la persona que havia sigut".
I jo n'era còmplice. Del que es decidia, del que es feia. Per exemple: no deia que no en volia saber res, d'aquella manera d'enfocar i gestionar la situació, tan contrària a la meva manera d'entendre la vida i la mort (i tan poc compassiva amb ell, des del meu punt de vista). N'era còmplice perquè, sobre aquest tema, callava. Callava i no me n'apartava, d'aquella situació. És veritat que també tenia raons per actuar així, i de pes, per a no apartar-me'n, però ja he dit que avui el meu objectiu és un altre, limitar-me a parlar del que jo feia o no feia.
També és veritat que a mi, sobre aquest tema concret, en aquells moments concrets, no em corresponia prendre les decisions. Però tal com he dit, "estant allí" n'era còmplice. Perquè, a més, ni una sola vegada vaig manifestar el meu malestar, sobre aquest tema. I potser, llavors, en algun moment, potser hauria pogut fer una mica de "pedagogia" de la no intervenció (en aquells moments propicis), en nom de la compassió...
Potser hauria pogut fer alguna cosa, amb independència que, si l'hagués fet, potser no hauria servit de res, o potser fins i tot hauria sigut pitjor, perquè llavors s'haurien perdut "altres estabilitats", algunes confiances...
El resultat és que vaig contribuir a allargar una vida que el meu pare, ell, si hagués tingut el cap clar, "si llavors hagués pogut triar", penso que no hauria tingut cap ganes de viure-la, i encara menys d'allargar-la. O si més no hauria manifestat el seu disgust, frustració i tristesa, pel fet d'haver de passar aquell calvari. Perquè la seva vitalitat, empenta i orgull eren contraris a l'acceptació d'aquell estat de degradació i humiliació.
Però per desgràcia (igual que altres persones en situacions semblants), era un tema sobre el qual no havia dit res mai. Ni en un sentit ni en un altre, o si més no jo ignoro que ho hagués dit. De manera que l'únic que es pot fer ara és el que he fet, "imaginar". D'altra banda, és clar, no puc descartar que hi hagi qui ho imagini diferent.
L'altre aspecte relacionat amb aquesta etapa de la vida del meu pare, l'altre aspecte que trobo curiós, que em sobta, és que aquesta sensació de traïció, aquest pes pel fet d'haver participat en aquell llarg procés de degradació sense haver-m'hi oposat, es veu que només és cosa meva. Que jo sàpiga, ningú més de la família es planteja aquesta qüestió, ningú més ho va viure, o ho viu o recorda ara, així.
Si algun dia surt el tema, és normal que es relativitzi amb una gran facilitat, potser barrejant-hi qüestions religioses, o que s'argumenti que, encara que fos molt trist i dolorós, no es podia fer res diferent del que es va fer. Jo no ho penso així, tinc clar que es podia haver actuat diferent. I a més, sense necessitat d'anar en contra de cap llei civil ni principi religiós. Si de cas, a favor: en nom de la compassió, només hauria calgut no actuar quan hi havia la possibilitat que la mort, ella sola, s'avancés una mica. Només això, no intervenir en alguns moments concrets.
Per acabar, i per tal que quedi més clar, tenint en compte les meves idees sobre aquest tema: ser "proactiu" per tal d'escurçar la seva vida (tal com jo m'ho plantejo com a possibilitat pel que fa a la meva), no em va passar mai pel cap, ni remotament, en el cas del meu pare (un altre escenari hauria sigut que la meva mare llavors ja hagués mort i jo hagués sigut fill únic, però no era així).
He començat dient: "N'he parlat altres vegades..." El més probable és que, aquesta d'avui, no sigui l'última.
--
(1) Teatre del gran verd, Cant VI. 1983 (fragment)
