Estimada mare.
Escric això, "estimada mare", i m'adono que no recordo haver-t'ho dit mai. En alguna carta sí (com a forma protocol.lària d'inici), però de paraula, no ho tinc present.
Hauria estat bé que aquesta mena de paraules hagués estat més present en la nostra relació, perquè "les bones paraules" sempre ajuden a viure. Tot i que també hi ha altres llenguatges, altres realitats, i a mi em sembla que no devies dubtar del meu sentiment d'estima cap a tu, igual que jo no dubtava del teu. Encara que de vegades jo parlés amb duresa, encara que de vegades tu parlessis més de doctrines que d'afectes.
Però avui no toca parlar d'això, sinó d'una altra cosa.
Fa tretze anys que et vas morir, i no sé si te n'has assabentat, però he organitzat un bon embolic familiar. Se'm va acudir escriure sobre tu. Sobre les teves depressions, les teves creences, el teu matrimoni. Sobre la teva vida. I a sobre se'm va acudir fer-ho públic, més enllà de l'àmbit familiar. Vaja, una temeritat, tenint en compte com som de diferents els teus fills, com pensem i sentim diferent sobre moltes coses. Per exemple, sobre la legitimitat de parlar en públic de les històries familiars.
El cas és que a alguns germans no els ha agradat el que he fet, que hagi parlat d'aquestes coses. A la nostra família mai no s'havia fet una cosa semblant, de manera que ha sigut com si hagués trencat un pacte implícit, com si hagués violat un tabú.
Hi ha qui està convençut que el que he fet et desagrada. És raonable pensar-ho, perquè sóc conscient que dic coses que el normal és que et puguin desagradar. Per tant, diuen que com que no et poden agradar, no hauria d'haver dit el que he dit. M'hauria d'haver plantejat aquesta pregunta: "A tu t'agradaria?" I davant la presumible resposta negativa, deixar-ho estar.
Jo ho veig d'una altra manera. Crec que quan vivies m'havia de fer preguntes d'aquestes. I crec que me'n vaig fer unes quantes, i que molts cops vaig assumir el que m'imaginava que podien implicar les respostes. Com que eres viva ho vaig fer. I per això ara em sobten alguns comentaris. Com si els difunts fossin més importants que els vius. Mira, a mi se'm fa estrany.
D'altra banda, el que he escrit, encara que algunes coses estiguin molt més detallades, reflexionades, i documentades, en definitiva no són res nou: mentre vas viure, tots aquests temes (o la majoria), d'una manera o una altra, en un moment o un altre, van aparèixer en la nostra relació, en les nostres converses o en la nostra correspondència.
Potser aquesta és una altra cosa que a segons qui se li fa estranya (perquè la desconeix). Aquest passat entre tu i jo. Un passat que potser ells no van viure d'aquesta manera. Potser perquè aquests temes complicats ells els van voler evitar quan vivies, i potser per això, ara que estàs morta, tampoc en volen parlar. Per respecte, per pudor, per por, per militància... pel que sigui, no ho sé.
No repetiré ara el que ja he exposat, crec que de manera clara i extensa, en el text motiu de la controvèrsia. Sobretot el que per a mi és el punt cabdal. És a dir, el fet que jo crec que hauries pogut tenir una vida més fàcil de la que vas tenir. Suposo que aquest és el principal tabú, i per tant el principal motiu del conflicte: que jo hagi dit això i ho hagi argumentat.
Què hi farem, cadascú honora els morts segons el seu criteri, i el meu criteri, evidentment, és diferent del d'algun dels meus germans. Mira, tu que no volies que quan morissis els germans tinguéssim problemes entre nosaltres, i al final ha passat, i resulta que jo n'he estat el causant. Ho sento, però no he sabut o no he volgut evitar-ho.
Deixa'm que encara et digui una darrera cosa: mentre vas viure, m'hauria agradat ser capaç de fer millor moltes coses relacionades amb tu, ser capaç d'estar més atent, de tractar-te més bé. De vegades hi penso. Sobretot, m'hauria agradat ser més afectuós.
Però del text que he escrit sobre tu, no me'n penedeixo, al contrari, és de les coses que estic més content d'haver fet. Encara que no agradi a alguns germans (l'objectiu no era que els agradés), encara que no t'agradi a tu (tampoc m'ho vaig proposar)... Encara que hagi provocat el que ha provocat, jo estic content d'haver-lo escrit.
Bé, si hi ha una vida després de la mort i el teu deu és compassiu amb els descreguts com jo, potser algun dia ens veurem al Cel (en conjunt no em considero una mala persona), i llavors ja en parlarem, del que he escrit (si és que cal) o del que convingui.
Una abraçada del teu fill descregut.
28 de jul. 2018
27 de jul. 2018
Límits literaris i familiars
He dit que jo no veia la meva mare capaç d'escriure una novel.la. Ara bé, amb el que li agradava escriure, què hauria passat si la seva vida hagués sigut diferent? Per exemple, si des de petita no hagués hagut d'amagar-se al vàter per poder llegir, ja que els seus pares consideraven que llegir (sobretot en el seu cas, pel fet de ser una noia) era una pèrdua de temps.
O si hagués pogut estudiar, no només "costura i feines de la llar", sinó alguns estudis superiors, tal com a ella li hauria agradat. Però en aquest sentit no li van donar tampoc cap opció (mentre que als seus germans, els nois, sí). D'aquesta falta d'estudis (i d'aquesta discriminació) de vegades se'n queixava.
O en resum, si no l'haguessin educat des del bressol "només per ser una bona esposa i una bona mare", amb un model educatiu transmès tant des de casa, com des de l'escola i des de la parròquia, i que ella, malgrat alguna queixa, va assimilar bé. (1)
La meva mare, la persona que jo vaig conèixer, tenia les capacitats literàries que tenia, notables a l'hora d'escriure cartes, però sens dubte insuficients per escriure, per exemple, una novel.la o un assaig.
Ara bé, és obvi que aquestes capacitats haurien pogut ser diferents "si la seva vida hagués sigut diferent". Amb una altra educació, amb una altra família (la seva d'origen, i també la seva de casada), amb unes altres prioritats... amb més oportunitats, les seves possibilitats literàries haurien pogut ser més grans.
Per descomptat no tothom pot arribar a ser un gran literat (o una gran literata), però des del punt de partida de cadascú, des dels talents que ens han tocat, tothom pot fer avanços, pot anar aprenent a escriure millor. L'únic que cal (o tot el que cal) és dedicació, constància, bones lectures, temps... (2)
No faig ara cap valoració de la vida de la meva mare, del seu model de matrimoni, del seu propòsit de tenir molts fills, de la seva religiositat, etc. (ja ho he fet prou altres vegades). Ni dic tampoc res, avui, de la valoració que ella en feia, de tot això. Només dic que si ella hagués viscut un altre tipus de vida les seves capacitats (també les literàries) haurien pogut ser unes altres. Només dic això. (3)
--
(1) A diferència d'altres dones que darrerament es van fent visibles i que, amb més o menys rotunditat o matisos, assenyalen el preu que implica la maternitat (una maternitat que de vegades rebutgen), la meva mare sempre va estar orgullosa del seu paper com a esposa i mare, mai es va doldre de la dedicació que li havia suposat. Si de cas, es queixava que li hauria agradat "també" tenir temps per a altres dedicacions, però pel que fa a això òbviament era poc realista. Perquè amb el munt de fills que tenia (i amb el seu model de matrimoni i el seu model religiós) el temps lliure que li quedava era inevitablement limitat.
(2) Tot el que fem (o podem fer) està condicionat per com som, i com som està condicionat per la nostra biografia prèvia. La nostra capacitat d'actuació ve determinada per les oportunitats i el tipus d'estímuls que hem tingut, junt amb les prioritats que nosaltres ens establim (condicionades alhora per l'educació que hem rebut).
(3) Per descomptat, en aquest cas hipotètic "ja no hauria sigut la meva mare", perquè tot hauria sigut diferent. Però aquesta és una altra història (o "l'altra part" de la història).
O si hagués pogut estudiar, no només "costura i feines de la llar", sinó alguns estudis superiors, tal com a ella li hauria agradat. Però en aquest sentit no li van donar tampoc cap opció (mentre que als seus germans, els nois, sí). D'aquesta falta d'estudis (i d'aquesta discriminació) de vegades se'n queixava.
O en resum, si no l'haguessin educat des del bressol "només per ser una bona esposa i una bona mare", amb un model educatiu transmès tant des de casa, com des de l'escola i des de la parròquia, i que ella, malgrat alguna queixa, va assimilar bé. (1)
La meva mare, la persona que jo vaig conèixer, tenia les capacitats literàries que tenia, notables a l'hora d'escriure cartes, però sens dubte insuficients per escriure, per exemple, una novel.la o un assaig.
Ara bé, és obvi que aquestes capacitats haurien pogut ser diferents "si la seva vida hagués sigut diferent". Amb una altra educació, amb una altra família (la seva d'origen, i també la seva de casada), amb unes altres prioritats... amb més oportunitats, les seves possibilitats literàries haurien pogut ser més grans.
Per descomptat no tothom pot arribar a ser un gran literat (o una gran literata), però des del punt de partida de cadascú, des dels talents que ens han tocat, tothom pot fer avanços, pot anar aprenent a escriure millor. L'únic que cal (o tot el que cal) és dedicació, constància, bones lectures, temps... (2)
No faig ara cap valoració de la vida de la meva mare, del seu model de matrimoni, del seu propòsit de tenir molts fills, de la seva religiositat, etc. (ja ho he fet prou altres vegades). Ni dic tampoc res, avui, de la valoració que ella en feia, de tot això. Només dic que si ella hagués viscut un altre tipus de vida les seves capacitats (també les literàries) haurien pogut ser unes altres. Només dic això. (3)
--
(1) A diferència d'altres dones que darrerament es van fent visibles i que, amb més o menys rotunditat o matisos, assenyalen el preu que implica la maternitat (una maternitat que de vegades rebutgen), la meva mare sempre va estar orgullosa del seu paper com a esposa i mare, mai es va doldre de la dedicació que li havia suposat. Si de cas, es queixava que li hauria agradat "també" tenir temps per a altres dedicacions, però pel que fa a això òbviament era poc realista. Perquè amb el munt de fills que tenia (i amb el seu model de matrimoni i el seu model religiós) el temps lliure que li quedava era inevitablement limitat.
(2) Tot el que fem (o podem fer) està condicionat per com som, i com som està condicionat per la nostra biografia prèvia. La nostra capacitat d'actuació ve determinada per les oportunitats i el tipus d'estímuls que hem tingut, junt amb les prioritats que nosaltres ens establim (condicionades alhora per l'educació que hem rebut).
(3) Per descomptat, en aquest cas hipotètic "ja no hauria sigut la meva mare", perquè tot hauria sigut diferent. Però aquesta és una altra història (o "l'altra part" de la història).
24 de jul. 2018
Tretze anys després
"En vistas de sus deseos de participar en el próximo Premio Planeta, adjuntas me es grato enviarle las últimas bases en vigor que rigen el mismo, para que pueda estar informada de los requisitos necesarios. Le saluda atentamente, Juan Manuel Lara Hernández."
La carta, adreçada a la meva mare, és de finals de 1978, uns mesos després que ella pensés que s'havia produït un miracle i que estava completament curada i per sempre del malson de les depressions.
Pensar en presentar-se al Premi Planeta no sé si va ser una idea que a la meva mare la va ocupar molt temps, o si va ser només un impuls puntual, potser el resultat d'un moment d'eufòria.
Que la meva mare tenia gràcia escrivint no ho discuteix ningú. Entre les cartes que va rebre, els remitents (de vegades periodistes i escriptors) sovint incloïen elogis a la seva facilitat i gràcia a l'hora d'escriure. Però escriure cartes no és el mateix que escriure novel.les. Segurament (però no ho sé), en moments d'estabilitat ella tampoc s'ho devia creure, que fos capaç d'escriure una novel.la.
Uns quants anys més tard, quan ella parlava d'escriure un llibre era ja sempre referint-se al de les seves depressions.
Sobre aquest segon projecte de llibre ja he dit algun cop que si l'hagués plantejat com un conjunt de cartes, cada capítol una carta, amb un tema concret, adreçada segons els casos a diferents destinataris (el meu pare, la seva mare, els fills, altres parents, amigues, metges, mossens, polítics, artistes, periodistes, etc., és a dir, la gent a la qual ja tenia el costum d'escriure'ls cartes), hauria pogut arrodonir un bon text.
Mentre ella vivia la possibilitat d'aquest format no se'm va acudir: l'únic que aleshores pensava era que amb la forma més aviat desordenada com escrivia era bastant difícil que un dia en pogués sortir un text estructurat i atractiu.
D'altra banda, pel que fa al seu projecte de llibre, llavors no em vaig plantejar mai ajudar la meva mare (això ja ho he explicat també abans). Sobretot perquè jo no combregava amb el seu propòsit d'atorgar en el text un protagonisme principal al fet religiós. Llavors per a mi aquesta era una barrera infranquejable.
Han passat ja uns quants anys des que ella va morir i, ara, per primer cop, ho veig diferent. Per primer cop penso que hauria estat bé que jo hagués sigut capaç de ser més flexible, capaç d'ajudar-la en el seu projecte, amb independència que no compartís aquella part fonamental (la religiosa) del projecte.
Per què he canviat d'opinió? He canviat perquè ara entenc, penso, que estimar en definitiva consisteix en això, no en esperar o demanar sinó en possibilitar, en afavorir que la persona que estimes pugui desenvolupar les seves potencialitats i assolir allò que anhela (i no "el que nosaltres anhelem que anheli").
Aquest punt de vista, és clar, segons els casos i circumstàncies després cal acompanyar-lo de matisos i límits, ja que si no "qui estima" pot acabar anul.lat, fagocitat per l'altre. Però ara això de moment deixem-ho estar.
Dic, doncs, que aquest ha estat el meu canvi, pensar en aquesta possibilitat, "sentir" que (en relació a aquest tema concret, que no era l'únic ni el més important de la nostra relació) a ella l'hauria pogut "estimar" d'aquesta manera, malgrat el meu ateisme i anticlericalisme militants (que sigui dit de passada, durant aquells anys em vaig esforçar bastant per no manifestar-los).
Si llavors vaig prioritzar les idees, i no una actitud més generosa, ara, en canvi, crec que seria capaç de fer això altre que dic, i a més fer-ho amb facilitat, sense sentir-me incòmode, i sense la més mínima intenció d'intentar influir en allò que ella volgués escriure (encara que m'ho sentis aliè).
Ajudar-la a ordenar "les seves idees", de cara "als seus objectius", de manera que el seu text fos "el text que ella volia". Al qual jo hi hauria contribuït només d'una manera organitzativa, amb l'objectiu d'intentar que la gràcia que tenia escrivint textos curts, les cartes, es transmetés també a "una gràcia estructurada", de conjunt, i a un fil argumental atractiu. (1)
Hauria estat bé. Perquè si això hagués sigut possible i ella hagués pogut acabar el seu llibre, se n'hauria pogut sentir orgullosa. Li hauria alegrat la vida, l'hauria fet feliç. I aquests estats, de satisfacció i d'alegria, per a qualsevol persona són estats desitjables i antidepressius.
I pel que fa als continguts del llibre... bé, si ella l'hagués acabat, segurament ara encara seria més interessant (potser) poder-lo comparar amb allò que jo, des del meu punt de vista, de vegades molt crític, he anat escrivint sobre ella i les circumstàncies de la seva vida.
Cosa aquesta última, escriure jo sobre ella, que, sigui dit de passada, estic content (gens penedit) d'haver fet.
--
(1) Si llavors jo hi hagués estat predisposat, no hi hauria hagut tampoc la garantia que ella hagués pogut acabar culminant el seu projecte, perquè hi hauria hagut encara altres variables. Començant "per la meva capacitat real" de fer aquest acompanyament organitzatiu del qual parlo, és a dir, de la meva "competència literària" en aquest sentit. Però si parlo "d'aquesta possibilitat d'haver fet" és perquè alguna vegada aquest tipus de feina ja l'he fet (amb textos d'altres persones), i crec que el resultat ha estat prou bo. Òbviament els precedents no són garanties, però sí "indicis de possibilitat".
La carta, adreçada a la meva mare, és de finals de 1978, uns mesos després que ella pensés que s'havia produït un miracle i que estava completament curada i per sempre del malson de les depressions.
Pensar en presentar-se al Premi Planeta no sé si va ser una idea que a la meva mare la va ocupar molt temps, o si va ser només un impuls puntual, potser el resultat d'un moment d'eufòria.
Que la meva mare tenia gràcia escrivint no ho discuteix ningú. Entre les cartes que va rebre, els remitents (de vegades periodistes i escriptors) sovint incloïen elogis a la seva facilitat i gràcia a l'hora d'escriure. Però escriure cartes no és el mateix que escriure novel.les. Segurament (però no ho sé), en moments d'estabilitat ella tampoc s'ho devia creure, que fos capaç d'escriure una novel.la.
Uns quants anys més tard, quan ella parlava d'escriure un llibre era ja sempre referint-se al de les seves depressions.
Sobre aquest segon projecte de llibre ja he dit algun cop que si l'hagués plantejat com un conjunt de cartes, cada capítol una carta, amb un tema concret, adreçada segons els casos a diferents destinataris (el meu pare, la seva mare, els fills, altres parents, amigues, metges, mossens, polítics, artistes, periodistes, etc., és a dir, la gent a la qual ja tenia el costum d'escriure'ls cartes), hauria pogut arrodonir un bon text.
Mentre ella vivia la possibilitat d'aquest format no se'm va acudir: l'únic que aleshores pensava era que amb la forma més aviat desordenada com escrivia era bastant difícil que un dia en pogués sortir un text estructurat i atractiu.
D'altra banda, pel que fa al seu projecte de llibre, llavors no em vaig plantejar mai ajudar la meva mare (això ja ho he explicat també abans). Sobretot perquè jo no combregava amb el seu propòsit d'atorgar en el text un protagonisme principal al fet religiós. Llavors per a mi aquesta era una barrera infranquejable.
Han passat ja uns quants anys des que ella va morir i, ara, per primer cop, ho veig diferent. Per primer cop penso que hauria estat bé que jo hagués sigut capaç de ser més flexible, capaç d'ajudar-la en el seu projecte, amb independència que no compartís aquella part fonamental (la religiosa) del projecte.
Per què he canviat d'opinió? He canviat perquè ara entenc, penso, que estimar en definitiva consisteix en això, no en esperar o demanar sinó en possibilitar, en afavorir que la persona que estimes pugui desenvolupar les seves potencialitats i assolir allò que anhela (i no "el que nosaltres anhelem que anheli").
Aquest punt de vista, és clar, segons els casos i circumstàncies després cal acompanyar-lo de matisos i límits, ja que si no "qui estima" pot acabar anul.lat, fagocitat per l'altre. Però ara això de moment deixem-ho estar.
Dic, doncs, que aquest ha estat el meu canvi, pensar en aquesta possibilitat, "sentir" que (en relació a aquest tema concret, que no era l'únic ni el més important de la nostra relació) a ella l'hauria pogut "estimar" d'aquesta manera, malgrat el meu ateisme i anticlericalisme militants (que sigui dit de passada, durant aquells anys em vaig esforçar bastant per no manifestar-los).
Si llavors vaig prioritzar les idees, i no una actitud més generosa, ara, en canvi, crec que seria capaç de fer això altre que dic, i a més fer-ho amb facilitat, sense sentir-me incòmode, i sense la més mínima intenció d'intentar influir en allò que ella volgués escriure (encara que m'ho sentis aliè).
Ajudar-la a ordenar "les seves idees", de cara "als seus objectius", de manera que el seu text fos "el text que ella volia". Al qual jo hi hauria contribuït només d'una manera organitzativa, amb l'objectiu d'intentar que la gràcia que tenia escrivint textos curts, les cartes, es transmetés també a "una gràcia estructurada", de conjunt, i a un fil argumental atractiu. (1)
Hauria estat bé. Perquè si això hagués sigut possible i ella hagués pogut acabar el seu llibre, se n'hauria pogut sentir orgullosa. Li hauria alegrat la vida, l'hauria fet feliç. I aquests estats, de satisfacció i d'alegria, per a qualsevol persona són estats desitjables i antidepressius.
I pel que fa als continguts del llibre... bé, si ella l'hagués acabat, segurament ara encara seria més interessant (potser) poder-lo comparar amb allò que jo, des del meu punt de vista, de vegades molt crític, he anat escrivint sobre ella i les circumstàncies de la seva vida.
Cosa aquesta última, escriure jo sobre ella, que, sigui dit de passada, estic content (gens penedit) d'haver fet.
--
(1) Si llavors jo hi hagués estat predisposat, no hi hauria hagut tampoc la garantia que ella hagués pogut acabar culminant el seu projecte, perquè hi hauria hagut encara altres variables. Començant "per la meva capacitat real" de fer aquest acompanyament organitzatiu del qual parlo, és a dir, de la meva "competència literària" en aquest sentit. Però si parlo "d'aquesta possibilitat d'haver fet" és perquè alguna vegada aquest tipus de feina ja l'he fet (amb textos d'altres persones), i crec que el resultat ha estat prou bo. Òbviament els precedents no són garanties, però sí "indicis de possibilitat".
11 de jul. 2018
6 de jul. 2018
Rere l'honorable façana
(lectures sobre depressions)
https://horitzontal.blogspot.com/2018/07/rere-lhonorable-facana.html
https://horitzontal.blogspot.com/2018/07/rere-lhonorable-facana.html
Subscriure's a:
Missatges (Atom)