Recordo que la Rosa venia a casa els dissabtes i feia el dinar. És probable que abans de fer el dinar fes altres feines, perquè també recordo que, llavors, els dissabtes "es feia dissabte", una neteja de la casa més general que els altres dies de la setmana. Potser també venia algun altre dia, no ho sé. El que recordo és el que he dit dels dinars i, de manera més concreta, que feia uns arrossos amb carxofes molt bons.
També recordo com era: una dona amb la cara rodona, els cabells rinxolats i grisos, baixa, de constitució ampla, de moviments pausats, poc parladora, molt discreta, amb un somriure amb un punt de tristesa o cansament... Molt bona persona: aquesta, per sobre de totes, era la sensació que em transmetia, i el record que en conservo.
No sé entre quins anys va estar anant a casa dels meus pares, ni amb quines altres "minyones" va coincidir (llavors sempre n'hi havia una de fixa, que vivia a casa). Sí que recordo que, uns anys més tard, quan suposo que ja s'havia jubilat, la meva mare de tant en tant l'anava a veure.
La meva mare, de les dones de fer feines que van passar per casa, sempre se'n va ocupar, es va interessar per elles. Tant quan treballaven a casa com després, quan marxaven, ja fos perquè es casaven o per qualsevol altre motiu. De tant en tant les telefonava, o les anava a veure, i de vegades les ajudava en allò que en cada cas es pogués escaure.
Una de les vegades que la meva mare va anar a veure la Rosa, jo la vaig acompanyar. Vivia no molt lluny, i em va quedar el record del carrer, la casa, el pis.
Actualment, sovint passo per aquest carrer, i al passar de vegades he pensat que on ara hi ha unes cases noves hi devia haver la casa on vivia la Rosa (era una casa vella, petita, de només planta baixa i un o dos pisos). Però també he pensat que, després de tants anys, potser el meu record no era fiable; potser era un altre carrer, o un altre tram d'aquest carrer...
Fa poc vaig resoldre el misteri. Vaig conèixer un home que viu en aquest carrer, i un dia se'm va acudir comentar-li que una dona que molts anys enrere havia anat a fer feines a casa dels meus pares, em semblava que havia viscut en aquest carrer, una dona que es deia Rosa. I ell em va dir: "És clar, la senyora Rosa, quan jo era petit també anava a fer feines a casa dels meus pares!" I em va dir exactament on havia estat la casa on la Rosa vivia.
Em va fer molta il.lusió, tant per la casualitat, com pel fet que aquell record meu tingués una base real. Era segur la mateixa Rosa, perquè la descripció que me'n va fer era calcada de la meva, tant pel que feia al físic, com al caràcter. A més, ell també sabia, igual que jo, que la Rosa tenia un únic fill, i que no tenia marit.
La Rosa era mare soltera. Crec que això és segur. Però no puc dir el mateix del que explicaré a continuació. Tinc el record que era gallega, d'un poblet, i que al quedar-se embarassada i tenir clar que el fill l'hauria de tenir sola, per tal de limitar l'estigma de mare soltera va venir cap aquí. I sola va anar criant aquell fill, fregant cases i vivint de manera molt frugal. També tinc la idea que el seu fill li retreia ser fill de mare soltera, cosa que encara feia més trist el dia a dia de la Rosa (durant aquells anys de nacionalcatolicisme les mares solteres tenien vides especialment difícils). Però d'aquesta actitud del fill encara n'estic menys segur que del que he dit abans: vull subratllar aquesta inseguretat meva pel que fa a aquest punt, perquè també podria ser que estigués equivocat (i seria una equivocació important).
Que parlés amb aquest veí que també havia conegut la Rosa va ser una casualitat ben curiosa. Anys enrere, ell havia escrit un article sobre el convent de les monges Santjoanistes que hi havia hagut al barri. Jo sabia que durant la Guerra Civil aquest convent es va convertir en una txeca, i com que el tema de les txeques fa anys que m'interessa, fa poc vaig voler parlar amb ell. Per saber si me'n podia dir alguna cosa més, d'aquella etapa del convent com a txeca.
Va ser així, de manera inesperada, a través del meu interès per les txeques que, de carambola, després de molts anys vaig acabar sabent alguna cosa més de la Rosa.
