CDXLII, 1195 Ab urbe condita / 41.59171 - 1.53748 / Etc.

28 de set. 2019

La meva mare. La Mare

"Nadie que no haya pasado por la experiencia podría imaginarse lo que es buscar casa con mi madre." / "-No seas tonto, hijo -dijo Mamá sin aliento-."

Són frases de "Mi familia y otros animales", de Gerald Durrell (1). Que ara recordi, és la primera vegada que llegeixo un text amb la majúscula del segon cas (en tot el llibre es manté la diferenciació).

Els pares, una mare, la meva mare... En canvi: "la Mare", amb majúscula inicial, quan és la nostra i la paraula de fet fa la funció de nom propi.

A mi em sembla coherent la diferenciació, i la utilitzo; sobretot en les converses escrites familiars, quan entre germans em refereixo a la nostre mare, perquè llavors no és "una", sinó "Ella". Per descomptat, en el cas del meu pare, igual: "el Pare". (2)

Però m'adono que sóc una excepció: no només dins de la meva família, sinó pel que fa als relats que llegeixo, autobiogràfics o de ficció (en els quals sovint seria possible aquesta distinció). Per això m'ha agradat trobar aquest text de Durrell.

--
(1) Alianza Editorial, 1975, p. 30 i 31. Traducció de María Luisa Balseiro (suposo que aquesta diferenciació també és a l'original, "My Family and Other Animals", 1956).
(2) Dic la Mare i el Pare i de fet hauria de dir la Mamà i el Papà, perquè així els anomenàvem els fills (i els seguim anomenant), però quan parlo d'ells fora de l'entorn familiar més immediat (com ara, a l'escriure això), utilitzo sempre la primera forma, i no la segona.

3 de set. 2019

El número del mentalista

"La mnemotecnia de imagenes visuales fue descubierta por los griegos hace más de dos mil años y la utilizan la mayoría de los menemotécnicos profesionales para llevar a cabo las espectaculares proezas de su oficio." Daniel L. Schacter (1)

Fa uns dies vaig parlar de les falses habilitats hipnotitzadores del meu avi. Un altre dels seus números era el de mentalista. En aquest cas, a diferència de la demostració d'hipnosi (de falsa hipnosi), ho feia sense trampa, fent servir només una tècnica ben coneguda per la gent que es dedica a aquestes demostracions memorístiques.

Quan executava aquest número, demanava a la gent que anés dient noms de coses diferents, vint o trenta, i després ell repetia la llista en el mateix ordre. I també la podia repetir al revés, començant per l'última paraula. I sempre li sortia bé.

A mesura que li anaven dient les paraules, anava fent "un passeig mental" pel davant dels portals dels carrers del voltant de casa seva: començava per la punta d'un carrer, i al portal de la primera casa (posem per cas, "Cal Daixonses"), hi "col.locava" la imatge de la primera paraula, al segon portal la segona, i així fins a l'última paraula. (2)

Després, per recordar les paraules, anava "passejant mentalment" pel carrer i anava "mirant" la imatge de la paraula que hi havia a cada portal (a Cal Daixonses aquesta, a Cal Dallonses l'altra, etc.).

Amb aquesta estratègia també li era fàcil dir la llista al revés, ja que l'únic que havia de fer era "passejar" en direcció contrària. (3) (4)

--
(1) "Los siete pecados de la memoria", Ariel, 2003 (p. 48)
(2) Ramón Campayo ho explica així: "La memória más fuerte serà aquella basada en imágenes, y más aún la que se componga de imágenes que posean movimiento, lo que yo denomino vídeo mental". "Desarrolla una mente prodigiosa", Edaf, 2004 (p. 16).
(3) Sobre el vocabulari: no tinc clar quines són les paraules més adequades en aquests casos, o en teoria admeses segons la normativa (mentalista, memorista, mnemotècnic...), de manera que les he utilitzat sense capficar-m'hi massa.
(4) Els llibres de Schacter i Campayo m'han animat a explicar aquesta faceta del meu avi: el primer me'l vaig comprar fa uns mesos per un o dos euros a una paradeta de llibres de segona mà d'una parròquia, i el segon l'he agafat fa pocs dies del punt d'intercanvi de llibres d'una estació d'autobusos.