"Nadie que no haya pasado por la experiencia podría imaginarse lo que es buscar casa con mi madre." / "-No seas tonto, hijo -dijo Mamá sin aliento-."
Són frases de "Mi familia y otros animales", de Gerald Durrell (1). Que ara recordi, és la primera vegada que llegeixo un text amb la majúscula del segon cas (en tot el llibre es manté la diferenciació).
Els pares, una mare, la meva mare... En canvi: "la Mare", amb majúscula inicial, quan és la nostra i la paraula de fet fa la funció de nom propi.
A mi em sembla coherent la diferenciació, i la utilitzo; sobretot en les converses escrites familiars, quan entre germans em refereixo a la nostre mare, perquè llavors no és "una", sinó "Ella". Per descomptat, en el cas del meu pare, igual: "el Pare". (2)
Però m'adono que sóc una excepció: no només dins de la meva família, sinó pel que fa als relats que llegeixo, autobiogràfics o de ficció (en els quals sovint seria possible aquesta distinció). Per això m'ha agradat trobar aquest text de Durrell.
--
(1) Alianza Editorial, 1975, p. 30 i 31. Traducció de María Luisa Balseiro (suposo que aquesta diferenciació també és a l'original, "My Family and Other Animals", 1956).
(2) Dic la Mare i el Pare i de fet hauria de dir la Mamà i el Papà, perquè així els anomenàvem els fills (i els seguim anomenant), però quan parlo d'ells fora de l'entorn familiar més immediat (com ara, a l'escriure això), utilitzo sempre la primera forma, i no la segona.
