20 d’abr. 2019
7 d’abr. 2019
2 d’abr. 2019
Dol i malenconia
"Cuanto más se utiliza de manera acrítica el concepto de depresión y más se reducen las respuestas humanas a problemas bioquímicos, menos espacio hay para explorar las intrincadas estructuras del duelo y la melancolía que tanto fascinaron a Freud." Darian Leader (1)
El pare de la meva mare va morir quan ella tenia vint-i-vuit anys. De manera sobtada: un dia al vespre es va començar a trobar malament, i l'endemà a primera hora del matí va morir.
Quan ell va morir es veu que la meva mare no hi era. Ho dic així (sense assegurar-ho) perquè a ella ja no li ho puc preguntar, i la seva germana petita, que sí que hi era, no recorda que hi fos. I ja no queda viu ningú més a qui preguntar-ho (un altre germà -també encara viu- llavors va trigar dies a arribar).
Que la meva mare no hi fos és estrany, perquè encara que aquells dies fos amb els fills a una casa d'estiueg isolada, relativament incomunicada, sense telèfon, "sembla" que el normal hauria sigut que, davant la imminència de la mort del seu pare, algú s'hagués desplaçat per avisar-la. Sobretot, tenint en compte que la meva mare estava molt unida al seu pare, i això no era cap secret.
Sembla això, sembla allò... però el cas és que la seva germana, tal com he dit, no recorda que en el moment de la mort del pare la meva mare hi fos present (i en canvi sí que la recorda després, un cop el pare ja mort).
Sobre l'important que era el meu avi per a la meva mare (i al revés igual, ella per a ell), ella alguna vegada en parlava. De vegades amb una gran tristesa i enyorança, com si la seva mort l'hagués deixat desvalguda.
Dos anys després de la mort del seu pare la meva mare va començar a tenir episodis depressius. També és veritat que si el desencadenant d'aquells episodis va estar relacionat amb la mort del seu pare, la seva mort no va ser l'únic aspecte biogràfic complicat d'aquells anys, però ara no m'hi referiré (ja ho he fet altres vegades).
Aquesta adversitat objectiva, la mort del pare, un pare al qual s'hi sentia estretament vinculada, al qual estimava profundament i del qual se sentia estimada de manera semblant, aquest aspecte cabdal de la seva biografia, ningú el va relacionar mai amb les seves oscil.lacions emocionals posteriors.
Torno a citar Darian Leader:
"Sin embargo, mientras leemos artículo tras artículo sobre cómo la depresión es considerada una enfermedad cerebral, perdemos por completo cualquier sentido de que en el núcleo de la experiencia de inercia y de falta de interés en la vida de mucha gente está la pérdida de una relación humana muy querida o una crisis de significado personal." (2)
De fet, l'episodi de la mort del pare, com la resta d'aspectes biogràfics de la meva mare (sobretot aquells en alguna mesura complexos), no van interessar mai el més mínim a cap dels professionals a qui ella es va dirigir demanant ajuda. Segons ells, la meva mare tenia una desregulació química cerebral, i per tant calia trobar el medicament o la combinació de medicaments que restablissin l'equilibri. Sobrava la biografia, només importava la farmacologia.
Com que no miraven, no ho podien veure:
"Els símptomes de la depressió indiquen que, sota el capó de la consciència, hi ha alguna cosa que cal aclarir, desxifrar o entendre." Charles Pépin (3)
"Ara bé, fins a la data d'avui sabem que les relacions curen tant com els medicaments, i a vegades encara més. (...) Ens fan creure (es tracta d'una fe, d'una creença científica) que els medicaments ho arreglaran tot. Els medicaments a vegades poden ajudar, però no ho podran arreglar tot." Boris Cyrulnik (4)
"La mayoría de los problemas de salud mental se deben a situaciones reactivas a determinadas transiciones biográficas o respuestas no adaptativas a circunstancias vitales como una separación, la muerte de una persona próxima (...) En estos casos, la vulnerabilidad individual junto con la presencia de algunos de los factores de riesgo antes indicados forman el sustrato que condiciona el tipo de conducta." Josep Ramos (5)
Des de la tribuna psiquiàtrica presumptament infal.lible, aquells professionals biologistes van aconseguir que tot l'entorn de la meva mare compartís les "creences biologistes", sense deixar cap espai als aspectes biogràfics, als dols per les pèrdues, als desencisos i les faltes de reconeixement, a les boires i els misteris de l'inconscient... Les paraules estaven monopolitzades al servei de l'altre discurs, no hi va haver mai paraules a favor de la curiositat per les emocions i la biografia.
Per a bona part del seu entorn, la meva mare de fet era com si només fos "mitja persona". L'altra mitja era com si no existís, no interessava, i si algú en algun moment s'hi referia, es mirava (la gent que envoltava la meva mare mirava) cap a una altra banda. (6)
"D'això me'n queixo", va escriure la meva mare en relació a la poca (o nul.la) importància que donaven els psiquiatres a alguns aspectes biogràficss seus.
I jo podria dir el mateix (dels psiquiatres i de bona part del seu entorn, familiar i extrafamiliar): d'això me'n queixo... tot i que en el meu cas, més que una queixa, seria més aviat, només, una voluntat de recordar.
--
(1) La moda negra. Duelo, melancolía y depresión. Sexto Piso, 2011 (p. 14).
(2) Ibid, p. 25.
(3) Les virtuts del fracàs. Ara Llibres, 2017 (p. 36)
(4) Diàlegs Cyrulnik i Capdevila. Gedisa, 2017 (p. 75)
(5) Ética y salud mental. Herder, 2018 (p. 25)
(6) O es desacreditava "qui havia gosat parlar-ne" (i així era més fàcil "seguir mirant cap a una altra banda"...). D'altra banda, encara que avui no ho hagi esmentat, no oblido el que ja he dit altres vegades, que el punt de vista biologista "també" el compartia la meva mare (el seu punt de vista no era sempre el mateix, anava canviant: biologista, psicologista, religiós... o tots barrejats).
El pare de la meva mare va morir quan ella tenia vint-i-vuit anys. De manera sobtada: un dia al vespre es va començar a trobar malament, i l'endemà a primera hora del matí va morir.
Quan ell va morir es veu que la meva mare no hi era. Ho dic així (sense assegurar-ho) perquè a ella ja no li ho puc preguntar, i la seva germana petita, que sí que hi era, no recorda que hi fos. I ja no queda viu ningú més a qui preguntar-ho (un altre germà -també encara viu- llavors va trigar dies a arribar).
Que la meva mare no hi fos és estrany, perquè encara que aquells dies fos amb els fills a una casa d'estiueg isolada, relativament incomunicada, sense telèfon, "sembla" que el normal hauria sigut que, davant la imminència de la mort del seu pare, algú s'hagués desplaçat per avisar-la. Sobretot, tenint en compte que la meva mare estava molt unida al seu pare, i això no era cap secret.
Sembla això, sembla allò... però el cas és que la seva germana, tal com he dit, no recorda que en el moment de la mort del pare la meva mare hi fos present (i en canvi sí que la recorda després, un cop el pare ja mort).
Sobre l'important que era el meu avi per a la meva mare (i al revés igual, ella per a ell), ella alguna vegada en parlava. De vegades amb una gran tristesa i enyorança, com si la seva mort l'hagués deixat desvalguda.
Dos anys després de la mort del seu pare la meva mare va començar a tenir episodis depressius. També és veritat que si el desencadenant d'aquells episodis va estar relacionat amb la mort del seu pare, la seva mort no va ser l'únic aspecte biogràfic complicat d'aquells anys, però ara no m'hi referiré (ja ho he fet altres vegades).
Aquesta adversitat objectiva, la mort del pare, un pare al qual s'hi sentia estretament vinculada, al qual estimava profundament i del qual se sentia estimada de manera semblant, aquest aspecte cabdal de la seva biografia, ningú el va relacionar mai amb les seves oscil.lacions emocionals posteriors.
Torno a citar Darian Leader:
"Sin embargo, mientras leemos artículo tras artículo sobre cómo la depresión es considerada una enfermedad cerebral, perdemos por completo cualquier sentido de que en el núcleo de la experiencia de inercia y de falta de interés en la vida de mucha gente está la pérdida de una relación humana muy querida o una crisis de significado personal." (2)
De fet, l'episodi de la mort del pare, com la resta d'aspectes biogràfics de la meva mare (sobretot aquells en alguna mesura complexos), no van interessar mai el més mínim a cap dels professionals a qui ella es va dirigir demanant ajuda. Segons ells, la meva mare tenia una desregulació química cerebral, i per tant calia trobar el medicament o la combinació de medicaments que restablissin l'equilibri. Sobrava la biografia, només importava la farmacologia.
Com que no miraven, no ho podien veure:
"Els símptomes de la depressió indiquen que, sota el capó de la consciència, hi ha alguna cosa que cal aclarir, desxifrar o entendre." Charles Pépin (3)
"Ara bé, fins a la data d'avui sabem que les relacions curen tant com els medicaments, i a vegades encara més. (...) Ens fan creure (es tracta d'una fe, d'una creença científica) que els medicaments ho arreglaran tot. Els medicaments a vegades poden ajudar, però no ho podran arreglar tot." Boris Cyrulnik (4)
"La mayoría de los problemas de salud mental se deben a situaciones reactivas a determinadas transiciones biográficas o respuestas no adaptativas a circunstancias vitales como una separación, la muerte de una persona próxima (...) En estos casos, la vulnerabilidad individual junto con la presencia de algunos de los factores de riesgo antes indicados forman el sustrato que condiciona el tipo de conducta." Josep Ramos (5)
Des de la tribuna psiquiàtrica presumptament infal.lible, aquells professionals biologistes van aconseguir que tot l'entorn de la meva mare compartís les "creences biologistes", sense deixar cap espai als aspectes biogràfics, als dols per les pèrdues, als desencisos i les faltes de reconeixement, a les boires i els misteris de l'inconscient... Les paraules estaven monopolitzades al servei de l'altre discurs, no hi va haver mai paraules a favor de la curiositat per les emocions i la biografia.
Per a bona part del seu entorn, la meva mare de fet era com si només fos "mitja persona". L'altra mitja era com si no existís, no interessava, i si algú en algun moment s'hi referia, es mirava (la gent que envoltava la meva mare mirava) cap a una altra banda. (6)
"D'això me'n queixo", va escriure la meva mare en relació a la poca (o nul.la) importància que donaven els psiquiatres a alguns aspectes biogràficss seus.
I jo podria dir el mateix (dels psiquiatres i de bona part del seu entorn, familiar i extrafamiliar): d'això me'n queixo... tot i que en el meu cas, més que una queixa, seria més aviat, només, una voluntat de recordar.
--
(1) La moda negra. Duelo, melancolía y depresión. Sexto Piso, 2011 (p. 14).
(2) Ibid, p. 25.
(3) Les virtuts del fracàs. Ara Llibres, 2017 (p. 36)
(4) Diàlegs Cyrulnik i Capdevila. Gedisa, 2017 (p. 75)
(5) Ética y salud mental. Herder, 2018 (p. 25)
(6) O es desacreditava "qui havia gosat parlar-ne" (i així era més fàcil "seguir mirant cap a una altra banda"...). D'altra banda, encara que avui no ho hagi esmentat, no oblido el que ja he dit altres vegades, que el punt de vista biologista "també" el compartia la meva mare (el seu punt de vista no era sempre el mateix, anava canviant: biologista, psicologista, religiós... o tots barrejats).
1 d’abr. 2019
Paraules contra pastilles (o a l'inrevés)
"La mayoría de nosotros también quiere evitar la labor de explorar nuestras vidas interiores, lo cual quiere decir que preferimos ver síntomas como signos de una alteración local, antes que como dificultades que conciernen a la totalidad de nuestra existencia." Darian Leader (1)
Quan a primera hora del matí la meva mare anava a la piscina, de vegades coincidia allí amb un psicoanalista; a l'entrar o sortir es saludaven, i si s'esqueia parlaven una mica, es veu que el suficient com perquè ell conegués els problemes emocionals de la meva mare, el psiquiatre que la tractava i la medicació que li receptava.
Amb aquesta informació, aquell home, per tal de fer-se l'important (ell com a persona i la psicoanàlisi com a teràpia), alguna vegada li havia dit a la meva mare que quina mena de psiquiatre era el que la tractava, tenint en compte que li receptava un antiepilèptic.
Era un comentari que no feia ballar el cap a la meva mare, d'una banda perquè ja sabia que aquell medicament sovint s'usava en casos de depressions. I d'una altra, perquè tot i les queixes a causa dels efectes secundaris dels medicaments que li receptaven, i de la manca dels efectes positius pretesos, ella no va tenir mai una actitud curiosa en relació "al món de la farmacologia psiquiàtrica". De vegades es queixava, però a banda de "desitjar" que algun medicament algun dia li pogués ser útil, no passava d'aquí. No era capaç de sortir d'aquesta presó mental des de la qual li era impossible un pensament crític, inquisitiu, sobre l'ús i els efectes dels medicaments (la seva, d'altra banda, era una "paralització" força habitual en aquests casos).
Sempre ho repeteixo, no tinc una postura contrària als medicaments, sinó que només dic que s'ha de posar atenció en els seus efectes. L'actitud adequada és aquesta, l'atenció: si els medicaments ens ajuden, doncs bé, però si no és així, "hem de ser conscients que no és així". Com a malalts o professionals, en aquest tema hem de pensar-hi "activament". I estar oberts als escenaris (encara que siguin incòmodes) que ens obrin o esbossin els pensaments reflexius. Perquè sempre és millor una pregunta sense resposta (o "de moment" sense resposta), que una resposta equivocada.
Aquell psicoanalista presumit no hauria pogut ajudar a la meva mare; de fet, cap psicoanalista hauria pogut. En primer lloc, pel rebuig total d'ella a aquesta opció; la mateixa paraula "psicoanàlisi" ja li feia tuf d'indecència (li generava el mateix rebuig visceral que la paraula "electroxoc"...). I en segon lloc, perquè les persones amb desestabilitzacions importants com la d'ella no acostumen a trobar l'equilibri a través d'aquesta alternativa. (2)
Dit tot això, el que tenen d'interessant els plantejaments psicoanalítics és la importància que donen a l'inconscient, la biografia i la paraula, tres elements fonamentals per a qualsevol persona, i encara més si pateix malestars emocionals, per molt que la psiquiatria biologista avui dominant ho vulgui desmentir o ignorar de forma sistemàtica.
Aquests tres àmbits, inconscient, biografia i importància de la paraula, no van existir en l'entorn assistencial de la meva mare. I incloc també "la paraula" perquè quan es feia servir era sempre, bàsicament, per reforçar l'opció biologista. És a dir, la paraula era sempre part d'una "psicoeducació" orientada a reforçar el paper del psiquiatre com a autoritat, la medicació com a única alternativa terapèutica, i el compliment estricte de les dosis pautades com a objectiu fonamental.
Era una paraula amb un propòsit educatiu, "proselitista", molt clar, una paraula "unidireccional" (de "l'expert" cap a la malalta), i per tant sense gens d'interès pel món interior de la meva mare (ni tan sols "pel seu món exterior", per la seva biografia, pel pes de les expectatives projectades damunt d'ella, etc.).
"Hipócrates (...) formuló la primera descripción médica de la depresión, a la que llamó melancolía y cuyo origen atribuyó a un exceso de atrabilis en el cerebro. (...) Areteo de Capadocia (...) sugirió que la depresión era causada por factores puramente psicológicos y que poco tenia que ver con la atrabilis, la flema o los demás humores." (3)
Passen els segles, i els seguidors d'Hipòcrates i els seguidors d'Areteo de Capadòcia (4) segueixen amb els seus fonamentalismes i reduint les persones, segons els casos, a una o l'altra simplificació. I "simplificades" així, les persones que pateixen sovint segueixen patint. Unes per falta de paraules, i unes altres per falta de medicació.
A la meva mare, situada a la riba biologista, li van faltar les paraules.
--
(1) La moda negra. Duelo, melancolía y depresión. Sexto Piso, 2011 (p. 22)
(2) Ho dic tant per les experiències de persones que conec com per les afirmacions de persones que m'inspiren confiança, com Carlos Castilla del Pino o Luis Rojas Marcos, segons els quals la psicoanàlisi és una bona eina d'autoconeixement... "quan no tens problemes greus".
(3) Silvano Arieti. Psicoterapia de la depresión (S. Arieti, J. Bemporad), Paidós, 1981 (p. 26).
(4) Hipòcrates, S. IV a.C.; Areteo de Capadòcia, S. I o II d.C.
Quan a primera hora del matí la meva mare anava a la piscina, de vegades coincidia allí amb un psicoanalista; a l'entrar o sortir es saludaven, i si s'esqueia parlaven una mica, es veu que el suficient com perquè ell conegués els problemes emocionals de la meva mare, el psiquiatre que la tractava i la medicació que li receptava.
Amb aquesta informació, aquell home, per tal de fer-se l'important (ell com a persona i la psicoanàlisi com a teràpia), alguna vegada li havia dit a la meva mare que quina mena de psiquiatre era el que la tractava, tenint en compte que li receptava un antiepilèptic.
Era un comentari que no feia ballar el cap a la meva mare, d'una banda perquè ja sabia que aquell medicament sovint s'usava en casos de depressions. I d'una altra, perquè tot i les queixes a causa dels efectes secundaris dels medicaments que li receptaven, i de la manca dels efectes positius pretesos, ella no va tenir mai una actitud curiosa en relació "al món de la farmacologia psiquiàtrica". De vegades es queixava, però a banda de "desitjar" que algun medicament algun dia li pogués ser útil, no passava d'aquí. No era capaç de sortir d'aquesta presó mental des de la qual li era impossible un pensament crític, inquisitiu, sobre l'ús i els efectes dels medicaments (la seva, d'altra banda, era una "paralització" força habitual en aquests casos).
Sempre ho repeteixo, no tinc una postura contrària als medicaments, sinó que només dic que s'ha de posar atenció en els seus efectes. L'actitud adequada és aquesta, l'atenció: si els medicaments ens ajuden, doncs bé, però si no és així, "hem de ser conscients que no és així". Com a malalts o professionals, en aquest tema hem de pensar-hi "activament". I estar oberts als escenaris (encara que siguin incòmodes) que ens obrin o esbossin els pensaments reflexius. Perquè sempre és millor una pregunta sense resposta (o "de moment" sense resposta), que una resposta equivocada.
Aquell psicoanalista presumit no hauria pogut ajudar a la meva mare; de fet, cap psicoanalista hauria pogut. En primer lloc, pel rebuig total d'ella a aquesta opció; la mateixa paraula "psicoanàlisi" ja li feia tuf d'indecència (li generava el mateix rebuig visceral que la paraula "electroxoc"...). I en segon lloc, perquè les persones amb desestabilitzacions importants com la d'ella no acostumen a trobar l'equilibri a través d'aquesta alternativa. (2)
Dit tot això, el que tenen d'interessant els plantejaments psicoanalítics és la importància que donen a l'inconscient, la biografia i la paraula, tres elements fonamentals per a qualsevol persona, i encara més si pateix malestars emocionals, per molt que la psiquiatria biologista avui dominant ho vulgui desmentir o ignorar de forma sistemàtica.
Aquests tres àmbits, inconscient, biografia i importància de la paraula, no van existir en l'entorn assistencial de la meva mare. I incloc també "la paraula" perquè quan es feia servir era sempre, bàsicament, per reforçar l'opció biologista. És a dir, la paraula era sempre part d'una "psicoeducació" orientada a reforçar el paper del psiquiatre com a autoritat, la medicació com a única alternativa terapèutica, i el compliment estricte de les dosis pautades com a objectiu fonamental.
Era una paraula amb un propòsit educatiu, "proselitista", molt clar, una paraula "unidireccional" (de "l'expert" cap a la malalta), i per tant sense gens d'interès pel món interior de la meva mare (ni tan sols "pel seu món exterior", per la seva biografia, pel pes de les expectatives projectades damunt d'ella, etc.).
"Hipócrates (...) formuló la primera descripción médica de la depresión, a la que llamó melancolía y cuyo origen atribuyó a un exceso de atrabilis en el cerebro. (...) Areteo de Capadocia (...) sugirió que la depresión era causada por factores puramente psicológicos y que poco tenia que ver con la atrabilis, la flema o los demás humores." (3)
Passen els segles, i els seguidors d'Hipòcrates i els seguidors d'Areteo de Capadòcia (4) segueixen amb els seus fonamentalismes i reduint les persones, segons els casos, a una o l'altra simplificació. I "simplificades" així, les persones que pateixen sovint segueixen patint. Unes per falta de paraules, i unes altres per falta de medicació.
A la meva mare, situada a la riba biologista, li van faltar les paraules.
--
(1) La moda negra. Duelo, melancolía y depresión. Sexto Piso, 2011 (p. 22)
(2) Ho dic tant per les experiències de persones que conec com per les afirmacions de persones que m'inspiren confiança, com Carlos Castilla del Pino o Luis Rojas Marcos, segons els quals la psicoanàlisi és una bona eina d'autoconeixement... "quan no tens problemes greus".
(3) Silvano Arieti. Psicoterapia de la depresión (S. Arieti, J. Bemporad), Paidós, 1981 (p. 26).
(4) Hipòcrates, S. IV a.C.; Areteo de Capadòcia, S. I o II d.C.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)