L'individu i l'entorn

"El 'sistema', por llamarlo de algún modo, ha encontrado una hábil fórmula para defenderse y eximirse de toda responsabilidad frente a aquellos que sufren mentalmente en su entorno: responsabilizar al individuo de sus éxitos y de sus fracasos, descontextualizarlo de su medio social. Como decíamos en el capítulo anterior, se le atribuye un 'fracaso personal'. Pensamos que la realidad actual, coyuntural, globalizada, medicalizada y economicista, tiende a ver los trastornos mentales como enfermedades de las cuales sólo el sujeto es portador; enfermedades en el término más médico de la palabra, ausentes de contacto con el medio en el que está el individuo, su biografía, sus relaciones y los riesgos que asume por el hecho de vivir en sociedad." Antoni Talarn (1)

Altres vegades ja he recollit cites com aquesta de l'Antoni Talarn, cites de diferents persones en les quals s'argumenta, es remarca, es defensa, aquesta idea de la dimensió social o relacional dels problemes mentals. Una idea que a mi em serveix per explicar una part important de la complicada biografia de la meva mare, en contraposició a les persones que, en els problemes emocionals d'ella, només hi veien, o volien veure-hi, "problemes estrictament seus".

Avui, a banda d'exposar un cop més aquest punt de vista, volia afegir que aquesta dimensió "comunitària" dels problemes mentals és present (en diferents graus i tipus), en les històries de totes les persones amb alguna mena de problema mental que he conegut. No recordo cap cas amb relació al qual pugui dir que és una excepció, en aquest sentit. Canvia la intensitat, el grau d'influència, la tipologia concreta, però sempre es possible detectar aquesta relació.

És a dir, que pel que fa a aquest tema, la meva mare no era una excepció, sinó "un exemple més de la norma". La norma que diu que els problemes mentals de les persones que en pateixen estan relacionats amb el tipus de vincles amb les persones del seu entorn, amb les respectives idees, creences, expectatives, demandes, etc.

Aquesta constatació més general o norma, a la vegada, com una paret de frontó em retorna al relat concret de la meva mare. I llavors, amb aquesta altra referència general present, integrada, trobo que encara desentona més, eventualment, la postura relativitzadora de la influència sobre ella del seu entorn (familiar, educatiu, religiós, etc.).

És probable que alguna altra estona reprengui aquest tema, potser amb l'excusa d'una altra cita adequada, com avui. Considero que s'ho mereix tant la memòria de les persones que van viure (i patir) aquesta negació, com va ser el cas de la meva mare, com les persones que avui, d'una manera o d'una altra, viuen i pateixen aquesta mateixa negació. 

Perquè avui, aquest tipus de negacions, sovint segueix tenint bastant protagonisme.

--
(1) Globalización y salud mental. Herder, 2007 (p. 196). Al llibre hi participen diferents autors; Talar és tant l'autor del capítol d'aquest fragment (El mercado de la salud), com el compilador de l'obra.

L'accent

A la làpida familiar del cementiri hi falta un accent, el de la paraula "família". Fa més de vint anys que està així, des que es va morir el nostre pare. Un dia, fa uns mesos, un dels germans ho va comentar, i algú altre va afegir que s'hauria de corregir, perquè "família" sense accent feia mal d'ulls.

Durant unes setmanes hi va haver un animat debat familiar al voltant d'aquest accent. D'una banda, els defensors de la normalització lingüística, d'una altra, els que consideraven que no passava res, que ja estava bé com estava.

Com que la paraula estava en majúscules, també hi va haver les aportacions expertes sobre l'accentuació en català de les majúscules, el seu origen històric, etc. I també hi va haver qui va dir que al cementiri, la paraula família amb majúscula, a la majoria de làpides no duia accent. Inclosos els casos en què es podia pensar, pels cognoms, que els nínxols devien correspondre a famílies catalanoparlants.

Una altra opinió era que, ves a saber, potser al nostre pare, el primer que va ser enterrat al nínxol, ja li estaria bé el text en castellà. 

Sobre l'eventual intervenció de cara a afegir l'accent, també hi havia més d'una idea, com ara pintar-lo, o tallar-lo. Una altra opció era el canvi de làpida, però això semblava que ja implicava tràmits burocràtics, i també més diners.

El cas és que van ser uns dies d'animat debat al voltant de l'accent. Després, el tema es va anar esllanguint, i al final es va morir: no en va parlar més ningú.

Ara bé, no s'ha de descartar que qualsevol dia revifi. Perquè un accent pot ser molt important, sobretot si decidim que un accent és molt important.

Arxius històrics

Fa uns anys havia anat alguna vegada a l'arxiu del Tribunal Militar Territorial III, amb seu a Barcelona (al Govern Militar). Hi havia anat a consultar sumaris de judicis dels primers anys de la postguerra. La persona que normalment m'atenia, i que abans d'anar-hi ja havia buscat els sumaris que m'interessaven, era un militar, de paisà, molt amable.

Un dia li vaig dir que em sobtava una mica que jo, o qualsevol altra persona, tingués tan fàcil endur-se alguns dels fulls dels sumaris, ja que no estaven relligats, i les consultes es feien en una sala en la qual de vegades hi estaves sol, o potser amb la companyia d'alguna altra persona que també hi havia anat a consultar expedients, i que naturalment anava al seu aire. Em va contestar que "se suposava" que ningú no ho faria, que hi havia aquesta confiança.

Les vegades que hi he anat ha sigut per consultar expedients sobre, o relacionats amb, algun familiar meu. Si m'hagués proposat alterar "el relat" que es dedueix del conjunt de documets d'algun d'aquests sumaris (per exemple, declaracions d'alguns testimonis), m'hauria sigut molt fàcil fer-ho. I després no hi hauria hagut cap manera de restablir la informació sostreta, ja que el contingut d'aquests sumaris no està digitalitzat (només ho està una fitxa bàsica, amb el nom, la localitat, l'any i el motiu del judici).

Un cop consultat l'expedient, sense cap revisió el tornen a arxivar (cosa que d'altra banda seria difícil, a causa de la falta d'un índex detallat de cada un dels fulls que conformen el sumari, sovint de diferents mides i característiques).

Un incís: abans he dit alterar "el relat" que es pot construir a partir dels diferents documents, mentre que una altra cosa és "el relat de la sentència", perquè en aquests sumaris, el relat que un pot construir pot tenir precisament molt poc a veure amb el relat del jutge (a partir del qual dicta sentència). Però aquest ja és un altre tema.

D'altra banda, a més de fer "desaparèixer" documents d'un sumari, encara es podria fer una cosa pitjor: substituir-los per altres de falsos, amb la informació que algú desitgés que quedés al sumari, arxivada. En aquest cas, encara seria més difícil detectar l'engany (els diferents documents que conformen un sumari estan numerats de manera correlativa, i si algú volgués investigar eventuals irregularitats, d'entrada el primer que veuria seria "que els documents hi eren tots").

També és veritat que cal ser una mica hàbil per fer falsificacions d'aquest tipus, ja que cal disposar de diferents materials i diferents habilitats: papers desgastats, descolorits, envellits, destreses cal.ligràfiques, màquines d'escriure antigues, papers-carbó també antics, etc. Vaja, que per fer una falsificació una mica decent hi hauria d'haver una motivació important, que justifiqués tot l'esforç que caldria fer per fer la falsificació (i després la substitució). Però no és impossible. Jo mateix, si m'ho proposés, i amb la inversió de temps necessària, segur que considerable, crec que seria capaç de fer, si no una falsificació perfecta, com a mínim bastant reeixida.

Si a algú li semblen rebuscades, aquestes reflexions sobre sostraccions i substitucions en un arxiu, només puc afegir que aquestes coses passen. Segurament no en casos com els que m'interessen a mi, que afecten persones poc o gens rellevants, però sí en casos que hi ha interessos més importants en joc (del tipus que sigui, polític, associatiu, econòmic, familiar, religiós, etc.).

La història, potser més sovint del que ens pensem, de vegades està escrita a partir de manipulacions d'aquesta mena. Una eventual manipulació a la qual, després, s'hi afegeix "la segona manipulació": la interpretativa. Ja que, al capdavall, la majoria dels relats històrics no busquen acostar-se el més possible a la realitat, sinó sovint, reforçar "el  relat previ", el prejudici, de l'historiador de torn. Però aquest ja és també un altre tema.