El meu avi patern

El meu avi patern va ser pagès i picapedrer. Va morir quan jo era petit, però durant molts anys el meu pare va conservar l'hort urbà que l'avi havia treballat en la darrera etapa de la seva vida. Amb l'avi ja mort, a l'hort com a mínim hi anàvem un cop a l'any, amb la meva mare, quan maduraven els caquis. N'omplíem unes quantes cistelles i, en tornar a Barcelona, els esteníem i deixàvem que anessin madurant de mica en mica. A la meva mare i a mi ens agradaven molt els caquis, ben madurs, mentre que la resta de la família no en feien cap cas, així que durant una temporada ella i jo ens en fèiem un bon tip.

Al costat de l'hort de l'avi hi havia un cobert, amb les seves eines, o més ben dit, amb les poques eines que quedaven després d'anys que, ell ja mort i estant l'hort abandonat, hi hagués anat entrant gent i enduent-se de mica en mica el que li havia vingut de gust. Crec que va ser la darrera vegada que hi vam anar amb la meva mare, poc abans de vendre l'hort, que em vaig decidir a arreplegar alguna d'aquelles eines, tant pel fet de ser eines de l'avi com perquè sempre m'han agradat les eines: mirar-les, tenir-les a la mà, fer-les servir... Aquell dia vaig agafar un falçó (quan vivia a la masia l'avi havia tingut una petita vinya), un nivell i una plomada. I em vaig estar mirant també una barrina, de potser un metre i mig, però tot i delint-me per arreplegar-la no ho vaig fer, perquè em va semblar que malgrat temptar-me, tan gran i feixuga no hauria sabut què fer-ne.

Ja he dit que el meu avi era picapedrer, i aquella barrina, no sé si barrejada amb el record d'algun comentari anterior del meu pare o d'algú de la família, m'ha quedat associada amb la idea del meu avi treballant també com a barrinador, arrencant a força de barrinades les roques de la pedrera, la matèria primera dels picapedrers. Me l'imagino treballant acompanyat (per perforar la roca amb una barrina gran calen dues persones, una que l'aguanta i l'altra que la pica), me l'imagino amb la barrina, aguantant-la i fent-la rodar uns quants graus després del cada cop de mall del seu company, o al revés, empunyant ell el mall. Aturant-se de tant en tant per escurar el forat perforat, i en tenir la profunditat adequada, omplint-lo de dinamita, posant-hi la metxa, i aleshores, encenent-la i fent una corredissa per tal de protegir-se de l'explosió... Me l'imagino així, fent una d'aquestes feines que ara ens costen fins i tot d'imaginar, a causa de la seva gran lentitud, feixuguesa i, de vegades, a sobre, de resultats incerts.

L'avi vivia a la vora d'una pedrera important que subministrava pedra per a les obres de la propera capital de comarca. I tindria una certa lògica que, havent fet primer de barrinador, al deixar la masia i anar a la capital de la comarca llavors hagués anat desenvolupant més la vessant de picapedrer.

Bé, potser no va ser mai així, i documentada només ha quedat la seva feina de picapedrer. El cert és que el meu pare gairebé no explicava res del meu avi, i alhora, en aquells temps, els fills tampoc estàvem interessats en preguntar res. De manera que va morir l'avi, i al cap de molts anys el meu pare, i també la seva germana gran, desapareixent la possibilitat d'un eventual aclariment. La germana petita del meu pare encara és viva; és monja, viu a l'estranger i no és fàcil comunicar-s'hi, i a més ella va néixer passada aquella època en la que el meu avi potser feia de barrinador, així que ves a saber si en sap alguna cosa... i si és que l'havia sabut, si és que ara encara la recorda, perquè té ja una bona senallada d'anys al damunt.

Ja he dit que tot són suposicions, perquè fins i tot podria ser que la barrina que recordo de fet fos un perpal, una perpalina gran. És a dir, no una eina per a barrinar o perforar la roca, sinó una eina per a moure les pedres grans, utilitzada pels picapedrers. Les puntes de les barrines eren esmolades i acerades, uns requisits innecessaris en el cas dels perpals, i els caps també eren diferents, aplanats i eixamplats els de les barrines a causa dels cops de mall, i més arrodonits els dels perpals. Però no recordo el detalls d'aquella eina que vaig veure a l'hort de l'avi, perquè de fet aleshores no tenia clares aquestes diferències de funció i forma entre les barrines i els perpals, i com que només ho he diferenciat més tard, llavors no em va quedar enregistrat.

En qualsevol cas, tot plegat em sembla també un bon exemple de com de vegades divaguem sobre el passat, guiats més per les especulacions i la fantasia que basant-nos en dades objectives. O com un exemple d'un fet sens dubte també ben cert: la temptació i les ganes d'escriure una estona que de vegades tenim algunes persones, a causa del plaer o la relaxació que ens provoca, per a la qual cosa, això sí, ens cal abans un mínim argument, que de vegades ens empesquem bastant alegrement.

Santjoanistes

Quan era petit la parròquia que ens tocava era la de Santa Agnès (1), però em sembla recordar que a la meva mare el rector no li acabava de fer el pes, i preferia anar a missa a la Pau Vella. La meva mare era de missa diària, i el meu pare, de diumenges i festius. Vivíem al carrer de Muntaner, a l'alçada de la plaça d'Adrià, i tant Santa Agnès com la Pau Vella quedaven molt a la vora.

De més gran vaig saber que Santa Agnès i la Pau Vella, durant la Guerra Civil, van ser convertides, respectivament, en les txeques de Sant Elies i Vallmajor. Poc abans de morir la meva mare també vaig saber que a la de Sant Elies, a més, hi havíem tingut una parenta tancada, la mare de la Benita, que per sort en va sortir viva (de fet a qui buscaven era el seu marit, acusat de ser el que avui en diríem "un emprenedor", una cosa, en aquells temps, molt mal vista per la gent més abrandada de les esquerres).

Ara, quan passo per Barcelona, m'aixuplugo (m'aixopluguen), a un pis del carrer de les Santjoanistes. Encuriosit, busco els orígens del nom i aclareixo que les Santjoanistes són (o eren) una congregació de religioses, i que al número 77 del carrer de Saragossa hi tenien un convent, al lloc on ara hi ha un solar, gairebé fent cantonada amb el carrer de les Santjoanistes. Busco més i m'assabento que durant la Guerra Civil també va ser una txeca, controlada pel SIM (el Servei d'Intel.ligència Militar). Des de Santa Agnès fins al solar de les Santjoanistes hi ha quatre passes, ni cinc minuts, i de Santa Agnès a la Pau Vella, igual. En molt poc espai, en aquell temps de barbàrie, la concentració del terror va ser molt elevada.

Quan passo pel davant del solar del carrer de Saragossa, o pel davant de la parròquia de Santa Agnès o la Pau Vella, sempre recordo les històries sòrdides de les txeques, covades en el brou d'odis atàvics, esperits de revenja, dogmatismes, estupidesa, violència i crueltats materialitzades en uns protocols d'empresonament i tortura brutals i perversos, o en les execucions sumàries que s'hi decidien i executaven.

Com que sóc una persona més aviat anticlerical (contrària a la ingerència del clergat en la cosa pública), m'agrada, em sembla necessari, recordar aquests episodis, quan per anticlerical s'entenia sovint, de forma exclusiva, l'odi envers el clergat i la voluntat del seu extermini. Encara més: considero que les persones anticlericals hauríem de ser les més actives recordant els horrors que s'han comés, al llarg de la història, en nom d'aquest anticlericalisme agressiu i violent.

--
(1) Llavors el nom de la parròquia era "Santa Inés", i la plaça del costat de casa "Adriano", però aquesta ja és una altra història...

Recordatori (24 de juliol)

(esquela publicada a La Vanguardia, 27-7-2005)

L'amor és atenció i acció.

Fer-te gran és adonar-te del que podries o hauries d'haver dit i no vas dir, i que ara ja no pots dir perquè l'altre ja no hi és.

Sortosos els records que, en lloc d'alimentar la nostàlgia, ens ajuden a viure amb més consciència i plenitud el moment present.

El meu pare - tema pendent - 2

Torno a agafar el fil de l'afer encetat fa uns dies de la meva possible falta d'objectivitat a l'hora de parlar del meu pare (no recordo que fins ara ningú m'hagi fet aquest retret pel que fa a la meva mare, i per tant envers ella aquesta reflexió no és prioritària). Si la meva falta d'objectivitat és real, si és cert que, envers el meu pare, tinc alguna tendència a minimitzar-ne les virtuts i amplificar els eventuals defectes, és obvi que és injust per part meva. Si és que és així, perquè jo no ho tinc clar... Però com que de fet no tinc clar res de res (i cada cop menys), d'entrada em sembla sensat plantejar-me fins a quin punt aquest retret pot tenir algun fonament i, si s'escau, mirar d'esmenar-me.

Considero que el meu pare era una persona lleial i generosa. Era també una persona idealista, cosa que seria absurd que volgués minimitzar pel fet que part dels seus ideals jo no els compartís. Si no hagués estat idealista, als divuit anys no hauria fugit de la zona republicana cap a França, per tornar després a la nacional i allistar-se voluntari. No hi tenia res personal a guanyar, era un no ningú, soldat ras candidat a carn de canó, al que van enviar a la primera línia del front. Per si la vida no l'havia curtit prou abans, allí va arrodonir l'aprenentatge, amb l'experiència sens dubte educativa del fred i la calor de les trinxeres, la gana, la sed, els polls... I sobretot els morts, ara un ara un altre, un degoteig constant al seu voltant. Va tenir sort de sortir-ne viu, només amb una bala de record a la cuixa... i el record de tots aquells morts. Era un jove de família molt humil, un noi de bona fe, responsable, tradicional, religiós, que estava convençut que el millor era que els militars sublevats liquidessin la República. Tan idealista com tants altres joves que llavors es van decantar per l'un o l'altre bàndol, per a anar-se'n al front a matar-se entre ells, deixant-hi molts la vida.

He dit que part dels seus ideals no els compartia, i per tant ja queda clar que n'hi havia d'altres que sí. Ell i la meva mare eren catòlics practicants, i gairebé tots els valors que a mi m'han conformat i que encara conservo i em serveixen per a donar sentit a la meva vida són els que em van transmetre. Alguns, és cert, els he rebutjat (si de cas m'hi esplaiaré algun altre moment, avui no toca), però la resta, la majoria, són els seus. Una altra cosa és com els visqui, que sigui capaç de posar-los en pràctica dia rere dia, però això ja és un altre afer, més lligat a les pròpies limitacions i febleses que a les conviccions i les escales de valors.

Només per això, ja els haig d'estar agraïts, i els ho estic. És veritat que de jove, quan vaig marxar de casa, no em feia aquesta reflexió, l'únic que volia era fugir, i amb aquest propòsit m'era fàcil no ser imparcial. Si carregava les tintes del que m'afeixugava dels pares, llavors m'era més fàcil agafar l'embranzida necessària per a independitzar-me. Bé, de fet això és el que els passa normalment a tots els adolescents, i suposo que aquest impuls té una part força saludable, ja que afavoreix l'emancipació.

Després, amb els anys, vas relativitzant-ho tot, i ni et veus tan pimpollat i espavilat tu mateix ni tan censurables els altres. Fins i tot et vas adonant, de mica en mica, que en moltes coses els pares et passaven la mà per la cara. I de llarg. El problema és que ja no hi són, i no els ho pots dir...

Per això és tan important no badar, procurar aprendre la lliçó (el passat no el podem modificar, però el present sí), i aquí i ara, quan s'escau, dir-ho, a qui correspongui en cada moment, perquè tots ens mereixem ser millors persones dient-ho, i més feliços si ens fan el regal de dir-nos-ho.

El meu pare - tema pendent

Algun cop algú m'ha dit que no sóc just quan parlo del meu pare, que tinc la tendència a fixar-me més en segons quins trets negatius, a sobre exagerats (o potser fins i tot més imaginats que reals), alhora que no valoro i ressalto prou d'altres aspectes més favorables.

D'entrada no tinc la sensació que sigui així, però tampoc ho puc descartar; si algú ho diu deu ser per algun motiu. A més, com que posats a equivocar-se sembla que més val fer-ho a favor dels altres que no pas en contra (sens dubte és una actitud més noble, i alhora més optimista), potser val la pena fer una pausa per a reflexionar sobre tot plegat. Perquè haig de reconèixer que si és cert el que em retreuen, és més greu que el que jo eventualment podria retreure a algú que s'equivoqués en sentit contrari.

Crec que aquesta eventual falta d'objectivitat (i de generositat) té alguna relació amb el fet que sigui de mena saberut, un defecte històric del que en sóc conscient. Per sort, amb els anys em sembla que se m'ha anat apaivagant una mica aquesta tendència, però m'adono, reconec, que encara la tinc força arrelada. Com que la tinc present i sé les conseqüències negatives que comporta, em sembla sensat tenir en compte, en aquest cas, el toc d'alerta sobre la meva presumpta falta d'imparcialitat o d'equitat a l'hora de parlar del meu pare.

Bé, diguem que avui he intentat posar el tema a l'agenda i provar d'enfilar l'agulla, a veure si alguna altra estona trobo la manera d'embastar una mica la peça.