CDXLII, 1195 Ab urbe condita / 41.59171 - 1.53748 / Etc.

9 de març 2011

El meu pare - tema pendent - 2

Torno a agafar el fil de l'afer encetat fa uns dies de la meva possible falta d'objectivitat a l'hora de parlar del meu pare (no recordo que fins ara ningú m'hagi fet aquest retret pel que fa a la meva mare, i per tant envers ella aquesta reflexió no és prioritària). Si la meva falta d'objectivitat és real, si és cert que, envers el meu pare, tinc alguna tendència a minimitzar-ne les virtuts i amplificar els eventuals defectes, és obvi que és injust per part meva. Si és que és així, perquè jo no ho tinc clar... Però com que de fet no tinc clar res de res (i cada cop menys), d'entrada em sembla sensat plantejar-me fins a quin punt aquest retret pot tenir algun fonament i, si s'escau, mirar d'esmenar-me.

Considero que el meu pare era una persona lleial i generosa. Era també una persona idealista, cosa que seria absurd que volgués minimitzar pel fet que part dels seus ideals jo no els compartís. Si no hagués estat idealista, als divuit anys no hauria fugit de la zona republicana cap a França, per tornar després a la nacional i allistar-se voluntari. No hi tenia res personal a guanyar, era un no ningú, soldat ras candidat a carn de canó, al que van enviar a la primera línia del front. Per si la vida no l'havia curtit prou abans, allí va arrodonir l'aprenentatge, amb l'experiència sens dubte educativa del fred i la calor de les trinxeres, la gana, la sed, els polls... I sobretot els morts, ara un ara un altre, un degoteig constant al seu voltant. Va tenir sort de sortir-ne viu, només amb una bala de record a la cuixa... i el record de tots aquells morts. Era un jove de família molt humil, un noi de bona fe, responsable, tradicional, religiós, que estava convençut que el millor era que els militars sublevats liquidessin la República. Tan idealista com tants altres joves que llavors es van decantar per l'un o l'altre bàndol, per a anar-se'n al front a matar-se entre ells, deixant-hi molts la vida.

He dit que part dels seus ideals no els compartia, i per tant ja queda clar que n'hi havia d'altres que sí. Ell i la meva mare eren catòlics practicants, i gairebé tots els valors que a mi m'han conformat i que encara conservo i em serveixen per a donar sentit a la meva vida són els que em van transmetre. Alguns, és cert, els he rebutjat (si de cas m'hi esplaiaré algun altre moment, avui no toca), però la resta, la majoria, són els seus. Una altra cosa és com els visqui, que sigui capaç de posar-los en pràctica dia rere dia, però això ja és un altre afer, més lligat a les pròpies limitacions i febleses que a les conviccions i les escales de valors.

Només per això, ja els haig d'estar agraïts, i els ho estic. És veritat que de jove, quan vaig marxar de casa, no em feia aquesta reflexió, l'únic que volia era fugir, i amb aquest propòsit m'era fàcil no ser imparcial. Si carregava les tintes del que m'afeixugava dels pares, llavors m'era més fàcil agafar l'embranzida necessària per a independitzar-me. Bé, de fet això és el que els passa normalment a tots els adolescents, i suposo que aquest impuls té una part força saludable, ja que afavoreix l'emancipació.

Després, amb els anys, vas relativitzant-ho tot, i ni et veus tan pimpollat i espavilat tu mateix ni tan censurables els altres. Fins i tot et vas adonant, de mica en mica, que en moltes coses els pares et passaven la mà per la cara. I de llarg. El problema és que ja no hi són, i no els ho pots dir...

Per això és tan important no badar, procurar aprendre la lliçó (el passat no el podem modificar, però el present sí), i aquí i ara, quan s'escau, dir-ho, a qui correspongui en cada moment, perquè tots ens mereixem ser millors persones dient-ho, i més feliços si ens fan el regal de dir-nos-ho.