Els arrosos de la Rosa

Recordo que la Rosa venia a casa els dissabtes i feia el dinar. És probable que abans de fer el dinar fes altres feines, perquè també recordo que, llavors, els dissabtes "es feia dissabte", una neteja de la casa més general que els altres dies de la setmana. Potser també venia algun altre dia, no ho sé. El que recordo és el que he dit dels dinars i, de manera més concreta, que feia uns arrossos amb carxofes molt bons. 

També recordo com era: una dona amb la cara rodona, els cabells rinxolats i grisos, baixa, de constitució ampla, de moviments pausats, poc parladora, molt discreta, amb un somriure amb un punt de tristesa o cansament... Molt bona persona: aquesta, per sobre de totes, era la sensació que em transmetia, i el record que en conservo.

No sé entre quins anys va estar anant a casa dels meus pares, ni amb quines altres "minyones" va coincidir (llavors sempre n'hi havia una de fixa, que vivia a casa). Sí que recordo que, uns anys més tard, quan suposo que ja s'havia jubilat, la meva mare de tant en tant l'anava a veure.

La meva mare, de les dones de fer feines que van passar per casa, sempre se'n va ocupar, es va interessar per elles. Tant quan treballaven a casa com després, quan marxaven, ja fos perquè es casaven o per qualsevol altre motiu. De tant en tant les telefonava, o les anava a veure, i de vegades les ajudava en allò que en cada cas es pogués escaure.

Una de les vegades que la meva mare va anar a veure la Rosa, jo la vaig acompanyar. Vivia no molt lluny, i em va quedar el record del carrer, la casa, el pis. 

Actualment, sovint passo per aquest carrer, i al passar de vegades he pensat que on ara hi ha unes cases noves hi devia haver la casa on vivia la Rosa (era una casa vella, petita, de només planta baixa i un o dos pisos). Però també he pensat que, després de tants anys, potser el meu record no era fiable; potser era un altre carrer, o un altre tram d'aquest carrer...

Fa poc vaig resoldre el misteri. Vaig conèixer un home que viu en aquest carrer, i un dia se'm va acudir comentar-li que una dona que molts anys enrere havia anat a fer feines a casa dels meus pares, em semblava que havia viscut en aquest carrer, una dona que es deia Rosa. I ell em va dir: "És clar, la senyora Rosa, quan jo era petit també anava a fer feines a casa dels meus pares!" I em va dir exactament on havia estat la casa on la Rosa vivia.

Em va fer molta il.lusió, tant per la casualitat, com pel fet que aquell record meu tingués una base real. Era segur la mateixa Rosa, perquè la descripció que me'n va fer era calcada de la meva, tant pel que feia al físic, com al caràcter. A més, ell també sabia, igual que jo, que la Rosa tenia un únic fill, i que no tenia marit.

La Rosa era mare soltera. Crec que això és segur. Però no puc dir el mateix del que explicaré a continuació. Tinc el record que era gallega, d'un poblet, i que al quedar-se embarassada i tenir clar que el fill l'hauria de tenir sola, per tal de limitar l'estigma de mare soltera va venir cap aquí. I sola va anar criant aquell fill, fregant cases i vivint de manera molt frugal. També tinc la idea que el seu fill li retreia ser fill de mare soltera, cosa que encara feia més trist el dia a dia de la Rosa (durant aquells anys de nacionalcatolicisme les mares solteres tenien vides especialment difícils). Però d'aquesta actitud del fill encara n'estic menys segur que del que he dit abans: vull subratllar aquesta inseguretat meva pel que fa a aquest punt, perquè també podria ser que estigués equivocat (i seria una equivocació important).

Que parlés amb aquest veí que també havia conegut la Rosa va ser una casualitat ben curiosa. Anys enrere, ell havia escrit un article sobre el convent de les monges Santjoanistes que hi havia hagut al barri. Jo sabia que durant la Guerra Civil aquest convent es va convertir en una txeca, i com que el tema de les txeques fa anys que m'interessa, fa poc vaig voler parlar amb ell. Per saber si me'n podia dir alguna cosa més, d'aquella etapa del convent com a txeca. 

Va ser així, de manera inesperada, a través del meu interès per les txeques que, de carambola, després de molts anys vaig acabar sabent alguna cosa més de la Rosa.

La Villa Maria

La Villa Maria
https://senseseny.blogspot.com/2023/09/la-villa-maria.html

Francisco Viñas i Mariano Benlliure
https://senseseny.blogspot.com/2023/09/francisco-vinas-i-mariano-benlliure.html

Francisco Viñas i Josep Clarà
https://senseseny.blogspot.com/2023/09/francisco-vinas-i-josep-clara.html

Carmen Bentanachs

(família sobrevinguda, a través d'un parent una mica parent...)

https://senseseny.blogspot.com/2023/09/dibreiel-koliel-uriel.html

Més sobre els records

"La memoria va elaborando ficciones halagadoras o consoladoras." Antonio Muñoz Molina (1)

Torno al tema dels records i dels relats o explicacions sobre els estius a la Villa Maria, i sobre situacions o esdeveniments del passat en general.

Dels estius a la Villa Maria en tinc molts records. No sé fins a quin punt fiables, si vull ser coherent amb la idea que jo tinc del "peculiar funcionament", de vegades, de la memòria. Dit això, també és cert que alguns d'aquests records meus a mi em semblen bastant consistents (i en canvi, altres menys). I després, també hi ha "els no records", els buits, ben interessants.

Per exemple, no tinc el més mínim record dels dinars o sopars a la Villa Maria, ni de com era la taula, ni d'on menjàvem en concret... No res: sobre això, zero absolut. I, en canvi, encara que jo no en tingui cap record, és evident que a la Villa Maria, a l'estiu, dinàvem i sopàvem cada dia.

Això dels àpats no ho recordo, però sí altres coses; d'aquells anys a la Villa Maria en tinc molts records, "aparentment consistents". Per exemple, recordo bé els veïns que a l'estiu vivien al pis de dalt de la Villa Maria, el pare, la mare i els fills. Sobretot, qui més recordo és el pare, un home traçut, amable i pacient, que m'ensenyava a arreglar, o m'arreglava ell, la bicicleta. També em va ensenyar a fer pipes amb enforcadures de branques de pi, la branca principal i més gruixuda la cassoleta, i la prima el broquet. Amb un filferro roent, foradàvem l'ànima de la branca prima, i la cassoleta, a la branca gruixuda, em sembla que la feia ell amb un filaberquí. 

Naturalment, eren pipes només decoratives, no haurien servit per fumar, perquè en un no res la fusta de pi s'hauria cremat. Com que eren pipes decoratives, també em va ensenyar a decorar-les fent-hi dibuixos, no recordo si amb un aparell de pirogravat o també amb filferros roents. Era una activitat entretinguda, la de les pipes, una de les maneres de passar l'estona a l'estiu. D'aquelles pipes, una la vaig guardar molts anys, fins que suposo que un dia me'n vaig cansar, i llavors la devia llençar, o la vaig tirar al foc, no ho recordo.

Aquell veí es passava part de l'estiu fent làmpares de taula i altres objectes a partir de branques i troncs de pi, que després duia a una tómbola que es feia al poble, ja no recordo a benefici de què. 

Un altre exemple de "no record". L'últim any (o potser els dos últims) que vam passar l'estiu a la Villa Maria, al pis de dalt ja no hi havia la família de la qual he parlat, sinó una altra. Una nena d'aquesta família, aproximadament de l'edat del meu germà petit, es veu que de vegades jugava amb ell, i actualment ella ho recorda perfectament. També ho recorda bé la seva mare. Les dues no recorden que ella jugués "amb un nen petit de la planta baixa", sinó que jugava concretament amb el meu germà, fins i tot en recorden el nom.

Jo no en recordo res, d'aquesta família, i el meu germà petit tampoc en recorda res, ni de la família, ni del fet que jugués amb aquella nena. Misteris de la memòria.

A partir d'aquesta curiosa realitat dels records d'uns, i de la falta de records d'uns altres, sobre uns mateixos fets o períodes, algú pot pensar això: que recollint els records que cadascú té, i ajuntant-los com si fos un trencaclosques, es podrien anar reconstruint fets, escenes, etapes, de manera que al final tindríem relats o imatges més sencers d'allò que cadascú, individualment, potser només en recorda parts. La reconstrucció potser no seria sencera, potser hi seguiria havent buits, però serien menys.

Segur que de vegades pot ser així. Però no sempre, perquè la pega és que, per tal que el resultat tingui credibilitat, cada peça del trencaclosques, cada cosa que aporta al conjunt, s'hauria de considerar amb la cautela que requereix l'eventual validació de qualsevol fragment del món dels records.

I això és difícil, sobretot quan estem il.lusionats per "aconseguir resultats". Perquè si resulta que veiem que les peces que anem recollint "sembla" que van encaixant amb les expectatives que ens hem fet, és fàcil que llavors no siguem del tot curosos, i que per mica que ens sembli que el conjunt es va dibuixant de manera aparentment coherent, de seguida donem per bones les diferents peces del trencaclosques que hem anat recollint.

Quan actuem així, en el cas de relats o reconstruccions familiars d'aquest tipus, amb diferents buits i i diferents memòries de diferents procedències i consistències, el que podem acabar fent és "novel.la històrica familiar", una activitat sens dubte atractiva i, alhora, una manera poc rigorosa, i eventualment tramposa (en diferents graus segons els casos), d'acostar-nos al passat.

--
(1) La Vanguardia, 31/8/2023

Una altra història de records

"Una memoria es un dispositivo registrador. El registro puede ser más o menos permanente o sólo transitorio." Edward de Bono (1)

Dels estius que vam passar a la Villa Maria, hi ha germans que recorden que, quan començava el col.legi, encara hi érem; recorden bé que, llavors, baixàvem caminant per les escales fins a l'estació del Peu del Funicular, on agafàvem els Ferrocarrils. En canvi, altres germans, jo entre ells, no ho recordem.

Com que hi ha qui ho recorda, em sembla normal pensar que el que recorden ells és cert, i que els altres som desmemoriats. I que, per tant, jo no tenia raó, quan al principi de parlar d'aquest tema vaig dir que ja no érem a la Villa Maria, quan començava el col.legi. Llavors vaig cometre l'error d'associar la meva falta de record amb la inexistència del fet. És a dir, a partir d'un no record "em vaig fer una idea", sense cap base real. Va ser un error important.

En relació amb aquesta història, suposo que és correcte dir que sobre les durades de les estades a la Villa Maria, cadascú té els seus records, o els seus no records. I alhora, i això és tant o més important, cadascú també té "les seves idees formades a partir d'aquests records o no records". 

Pel que fa a les idees que cadascú té sobre aquest tema, la meva idea, actualment, és que l'allargament de l'estada a la Villa Maria crec que era curt, potser d'una setmana. I considero que aquesta idea meva en principi és tan vàlida, o arbitrària, com qualsevol altra idea relacionada amb altres durades. Si més no, mentre no apareguin proves concretes sobre aquestes durades (fins ara, hi ha records i idees, sobre aquest punt, però no "proves", dades i dates contrastables).

Per descomptat, el tema de si estàvem més o menys temps a Villa Maria al final de l'estiu té poc interès, o cap, mentre que la reflexió sobre la relació entre els records, i les idees (i els embolics) que poden generar la gestió dels records, sí que crec que és interessant. 

--
(1) El pensamiento lateral. Paidós, 1993, p. 37 (1a. edició anglesa, 1970).

La Silvestra

No recordo si llavors la meva mare encara vivia, o si ja havia mort. Tampoc recordo bé com la vaig conèixer, a la Silvestra Moreno, si algú me'n va parlar, o vaig veure a algun diari o revista que parlaven d'ella i la seva feina. El cas és que la vaig telefonar, i li vaig preguntar si podia anar-la a veure.

Hi vam anar amb la Lívia, per tal que ens aclarís diferents dubtes que teníem ella i jo, relacionats sobretot amb el futur d'una germana de la Lívia i, per part meva, d'un familiar meu.

Ens va atendre molt bé. Ens va donar tota mena d'explicacions sobre el que li vam preguntar, i de manera molt clara. Sense presses. Li vam agrair el temps que ens va dedicar i li vam dir que era una sort que hi hagués persones com ella, dedicades a ajudar les persones amb problemes mentals i a defensar els seus interessos. 

La Silvestra va ser una de les diferents persones a les quals, durant aquells anys, vaig anar a demanar informació i consells. De vegades, junt amb alguns germans meus, altres vegades amb la Lívia, i de vegades sol. Aquell tipus de consultes i recerques de fet ja no es van aturar, perquè al motiu que tenia al principi per fer-les, després se n'hi va afegir un altre, per a mi encara més greu i trasbalsador. 

Però avui no toca parlar de les persones que motivaven aquelles consultes, sinó d'aquestes altres persones que, com la Silvestra (o en el meu cas també la Pili, la Carme, l'Hermínia, el Claudi, la Dina...) han dedicat la seva vida a les persones amb problemes mentals o problemes d'addiccions. I que, com a part de la seva feina vocacional (desinteressada o professional), sempre han tingut la porta oberta quan algú hi ha trucat buscant consell i ajuda.

Com jo unes quantes vegades.

--
(*) La Vanguardia, 25/8/2023

Inventari de monges

De la Rosa, la germana petita del meu pare, monja de la Companyia Missionera del Sagrat Cor de Jesús, que va estar primer a l'Índia i als Estats Units, i després cinquanta-dos anys a Colòmbia, ja n'he parlat diferents vegades.

També he explicat algunes coses de la cosina Clara, filla de la germana gran del meu pare, ella de les Franciscanes Missioneres de Maria. Va estar quinze anys a Angola, vuit a Roma, i sis a Novgorod (Rússia). Llavors va tornar, malalta, a Madrid, on va morir al cap de sis anys.

Hi va haver també dues monges de les Clarisses de la Divina Providència, una  tia i una cosina de la meva àvia materna. Van estar, les dues, a la casa que l'orde tenia a Olot. D'elles en sé molt poca cosa, ni tan sols els noms.

Després hi ha la Benita, cosina del meu avi matern, que sembla que durant dos anys (el temps no està clar), va ser de les Religioses de Jesús Maria, i després va penjar els hàbits.

Totes aquestes monges que he esmentat estan mortes, algunes fa molts anys; l'última en morir va ser la tia Rosa, el 2022.

Ara a la família hi ha dues monges noves, Carmelites Descalces les dues, les dues al mateix convent de Vic. Una em sembla que fa dos anys que hi és, l'altra setmanes (quan escric això). Les dues són nebodes meves, filles de germanes, i a causa d'aquesta proximitat estic al cas de bona part de la seva biografia. Però d'elles, ara com ara, em sembla més prudent no dir-ne res; és tot molt recent.

Si sumo totes les monges que he esmentat (que no sé si són totes les que hi ha hagut, perquè, per exemple, de les dues d'Olot fins fa ben poc no en sabia res), són set monges. Deunidó.

Segona part

A les monges de la "família de sang" m'agrada afegir-hi les "sobrevingudes", pertanyents a les famílies de cunyats, cunyades o resultat d'altres lligams familiars. Amb algunes m'hi sento bastant unit, per diferents motius segons els casos, potser peculiars des del punt de vista d'altres persones.

Per exemple, la Ramona, de les Dominiques de l'Anunciata, parenta d'un cunyat. Segurament és la monja sobrevinguda el fil d'unió amb la qual és el més prim i feble (a més, oficialment, el cunyat va deixar de ser-ho quan es va separar de la meva germana, però jo el segueixo considerant com a tal i hi segueixo mantenint una bona relació). 

La Ramona va morir assassinada el 27 de juliol de 1936, junt amb quatre companyes seves, al que ara es coneix com el Revolt de les Monges. Com que de tant en tant hi passo, m'és fàcil anar recordant aquesta parenta llunyana sobrevinguda, aquesta Ramona monja que va tenir un final tan dramàtic. 

La Ramona es dedicava a donar classes en una escola per a nenes de famílies sense recursos, i això l'enllaça amb la Mercè, també monja dedicada a l'ensenyament, tia de la meva companya. 

La Mercè era de les Germanes de la Caritat. Les primeres notícies que en vaig tenir van ser a través de l'Elisabet, la germana de la meva companya; em va explicar que, quan ella estava ingressada al Frenopàtic, la tia Mercè, que feia molts anys que ja era monja, l'anava a veure de manera regular.

Pel que fa al tema d'avui, també puc dir alguna cosa de l'Elisabet, perquè de vegades deia que li agradaria, fer-se monja. Suposo que pensar en fer-se monja, en el seu cas (a banda dels seus sentiments religiosos, autèntics), tenia molta relació amb el fet de poder pensar "en deixar de viure en una residència psiquiàtrica". 

Una altra monja sobrevinguda era una Carmelita Descalça. Es deia Rosa, com la meva tia Rosa i, com ella, va morir també l'any passat. Era tia de la meva primera companya; en recordo alguna de les cartes que enviava a la seva neboda, la meva parella de llavors.

Més informació sobre aquestes monges:

La Rosa (Companyia Missionera del Sagrat Cor de Jesús)
https://igualada-callelarga.blogspot.com/
https://442m.blogspot.com/p/igualada-callelarga-2.html

La Clara (Franciscana Missionera de Maria)
https://442m.blogspot.com/2023/06/la-cosina-clara.html
https://442m.blogspot.com/2023/06/la-cosina-clara-annex.html

Les dues clarisses
https://442m.blogspot.com/2023/07/dues-monges-mes.html

La Benita (Jesús Maria)
https://442m.blogspot.com/2023/07/una-monja-efimera.html

La Ramona (Dominica de l'Anunciata)
https://passavolant.blogspot.com/2018/07/el-revolt-de-les-monges.html

La Mercè (Germana de la Caritat)
https://xocolataimelindros.blogspot.com/2023/05/la-tia-monja.html

La Rosa (Carmelita Descalça)
https://passavolant.blogspot.com/2019/08/una-carmelita.html

El jardiner i la memòria / 2

Vaig explicar el cas d'aquell jardiner del qual, entre els germans, en teníem records diferents: que si sempre va ser el mateix o no, que si tenia o no tenia un ajudant, que si l'ajudant era ciclista... Com que els fets es remuntaven a feia més de cinquanta anys, era comprensible que els records (per naturalesa inestables), poguessin divergir. (1)

Fa unes setmanes en vaig recollir una altra versió. Aquesta. El jardiner, quan anava al jardí de la casa on passàvem l'estiu, alguna vegada hi anava amb un acompanyant. Qui l'acompanyava, però, en realitat no era un ajudant, sinó un noi del poble desvagat, sembla que amb alguna deficiència, que per passar l'estona alguns dies acompanyava el jardiner, el qual, per tal que s'entretingués i alhora se sentís una mica útil, potser també li feia fer alguna cosa.

Uns anys després, quan nosaltres ja no estàvem al poble, sí que el jardiner de vegades tenia un ajudant. Era un home també del poble, però tenia una altra feina, de manera que només podia fer de jardiner quan li ho permetien els seus horaris. Final de la nova versió.

Ara, per tant, a més de les versions anteriors, tinc aquesta. Més real que les altres? N'explico l'origen.

Fa unes setmanes (després de fer una petita recerca), vaig anar a la perruqueria del poble. A més de la perruquera, hi havia dues dones: una era la que jo buscava, la dona del jardiner. Quan la vaig veure, la vaig reconèixer de manera immediata, perquè tot i el munt d'anys passats, seguia sent "ella": menuda, prima, amb la mateixa expressió seriosa a la cara, i fins i tot amb el mateix pentinat. Passava ja dels noranta anys, però conservava el cap ben clar.

Quan em vaig presentar, va estar contenta. I mentre la perruquera anava feinejant, vam estar una bona estona xerrant, tant del seu marit, mort feia molts anys, com d'altres coses del poble. També em va parlar de nosaltres, sobretot de la meva mare, a la qual recordava molt bé. D'ella em va dir que ens tenia molt ben educats, i em va posar el següent exemple.

Un dia, a les escales de l'església, la meva mare i el meu germà petit pujaven cap a la plaça de dalt. A mitges escales el meu germà es va posar a plorar i a rondinar, i es va plantar. La meva mare no n'hi va fer cas; va seguir pujant, a poc a poc, deixant-lo al mig de les escales amb la seva rebequeria. Quan ja arribava a dalt, es va girar i li va dir: "Que vens?" Llavors, quan ella estava a punt de desaparèixer de la vista del meu germà, ell va reaccionar. Va callar i va començar a pujar les escales, després d'haver comprovat que la seva rebequeria, amb la meva mare, no li servia de res.

Quan m'ho acaba d'explicar, ho subratllà així: "Us tenia molt ben educats", i afegeix, "Ara és molt diferent..."

Durant aquesta tertúlia a la perruqueria, l'altra dona, d'una edat semblant a la dona del jardiner, i també vídua, explica també coses del poble, algunes relacionades amb els anys, els estius, que hi vam viure nosaltres. M'agrada escoltar-les, i la perruquera, una dona de fora però que fa molts anys que viu al poble, les escolta amb el mateix interès que jo.

Quan me'n vaig, els dic que m'ha agradat molt la conversa, que ha sigut molt interessant i agradable, i que un altre dia l'hem de seguir. I diuen que sí, que hi tant! I quedem així, que queda pendent una segona part.

--
(1) El jardiner i la memòria (20/9/2022):
https://442m.blogspot.com/2022/09/el-jardiner-i-la-memoria.html
D'aquell jardiner i del jardí també en vaig parlar fa més anys, 'La Julita Viñas' (20/2/2012):
https://442m.blogspot.com/2012/02/la-julita-vinas.html

Tornar a escriure sobre el que ja he escrit

Escriure de manera reiterada sobre algú en concret pot ser una cosa semblant al que feia Andy Warhol amb les seves sèries de serigrafies sobre una mateixa persona, per exemple la Marilyn Monroe (o el Mao Tse-Tung): totes les serigrafies d'una mateixa sèrie estaven fetes a partir de la mateixa imatge i, alhora, totes eren poc o molt diferents. Bé, no sé si és el millor exemple, de cara al que vull explicar, però és el que se m'ha acudit. 

Jo puc escriure una vegada i una altra sobre algú i, per a mi, que sóc el meu principal lector, cada un dels nous textos sobre aquesta persona és una mica diferent dels anteriors. I és gràcies als primers textos que després poden venir els segons, i després dels segons els tercers, en un diàleg entre allò que vaig escrivint i allò que em permet anar pensant el que he anat escrivint. Barrejat amb el pas del temps, i amb el que he anat vivint, converses, lectures... 

Tot plegat fa que cada vegada que reprenc un d'aquests temes ja tractats, el que surt sigui poc o molt diferent. Perquè jo no sóc la mateixa persona avui que ahir, o que fa deu anys, o vint: com que en part sóc una altra persona, potser tinc altres punts de vista, altres estats d'ànim, i m'acompanyen altres memòries i altres reflexions.

Escriure de manera reiterada sobre algú en concret... Per exemple, la meva mare, o el meu pare.

1994-2005

"La vida es viu cap endavant, però es comprèn cap enrere." Mark C. Taylor (1)

Després de molts anys absent, durant els quals només havia fet visites breus als meus pares de tant en tant, vaig anar al pis familiar amb la intenció d'instal.lar-m'hi, en un moment en què allí la situació cada vegada era més complicada. Jo tenia quaranta anys

A partir de llavors, malgrat la meva inexperiència i limitacions (de vegades actuant amb més encert, i altres vegades suposo que amb menys), les coses a casa dels meus pares no van ser tan difícils. Considero que el fet que a partir d'aleshores allí hi hagués "algú" fent la funció que jo hi feia (també podria haver sigut una altra persona), va tenir molt a veure amb aquell canvi positiu. 

Onze anys després, quan la meva mare va morir (el meu pare ja havia mort set anys abans), jo tenia diferents sensacions. Però per sobre de totes, aquesta: Quina sort, haver fet el pas que havia fet onze anys abans! Quina sort, l'oportunitat d'aquells onze anys de vida compartida amb la meva mare! (2)

De les meves limitacions quan jo vaig tornar a casa dels meus pares sobretot me n'adono si, ara, "em miro aquella persona", com era llavors jo, des dels meus gairebé setanta anys actuals. I quan tinc aquesta mirada retrospectiva, algun cop també penso: segurament, aquesta persona que sóc avui, com sóc ara, hauria gestionat amb més encert moltes, o part, de les situacions en què llavors em vaig veure implicat. Perquè entremig, és clar, han passat gairebé trenta anys, acompanyats d'alguns aprenentatges.

D'altra banda, és obvi que pensar aquestes coses no serveix de res. Perquè en cada moment som com som. I encara és més absurd pensar-hi en aquest cas, perquè precisament, aquells onze anys compartits amb la meva mare, considero que tenen molt a veure, molt, amb qui i com sóc avui. 

És a dir, sense aquells anys, jo no seria qui sóc ara. Perquè em van canviar de diferents maneres. I alhora, els canvis d'aquells anys van afavorir, després, uns altres canvis.

De vegades, encara que aquesta mena de pensaments siguin inútils, m'hi entretinc... pensant sobre com hauria pogut ser la relació amb la meva mare si jo, quan vaig tornar a casa dels meus pares, hagués tingut un cap, una atenció, uns sentiments, unes experiències, unes predisposicions... més semblants a les d'ara.

--
(1) Citat per Jaume Cela a "Ja ha arribat demà".
(2) He dit que les sensacions meves eren diferents, i el cas és que en aquell moment, també n'hi havia alguna d'incòmoda, sobretot, les relacionades amb els últims anys del meu pare, però d'això ja n'he parlat altres vegades, avui no toca.

La Clara, continuació

Vaig parlar del conflicte de fidelitats que m'imaginava (que jo suposava...), que havia viscut la cosina Clara entre el seu compromís com a monja missionera, i el seu paper (seria abusiu dir-ne obligació), com a filla, quan la seva mare, ja gran i malalta, va començar a necessitar ajudes. Seguiré amb aquest tema, o amb aquestes especulacions.

La Catalina ara té noranta-dos anys, també és monja de les Franciscanes Missioneres de Maria, com la Clara. Van coincidir a Angola (la Catalina hi va estar trenta-quatre anys, la Clara "només" quinze). Quan va morir la mare de la Catalina, ella estava a Angola, i no va venir (és de Caldes de Malavella). Diu que si hagués vingut, a la gent amb qui estava a Angola se'ls hauria fet estrany, que ella fes aquell viatge tan llarg, i car. Diu que no venir va ser una forma de reforçar el seu testimoni de compromís i de persona lliurada als altres. Perquè el testimoni, ho subratlla, no són les paraules, sinó la vida. 

El que exposa la Catalina és fàcil d'entendre, del tot coherent, i fins i tot digne d'admiració: demostra un grau d'implicació absoluta amb el camí que va triar quan va decidir fer-se monja. I encara més tenint en compte que ella havia triat ser monja missionera, però el destí concret no el va triar. Ni tan sols li ho van preguntar, a on volia anar: un dia, de cop, li van dir que aniria a Angola (abans havia estat uns anys a Roma), i llavors ella hi va anar. Era el funcionament normal: a les Franciscanes Missioneres les enviaven aquí o allà, segons els criteris de les superiores, sense preguntar-los res. I era impensable que fos d'una altra manera (ara ha canviat molt, tot es parla més).

Aquest esperit d'obediència formava part dels seus compromisos quan va fer els vots. Fins i tot ja des d'abans, des del moment que va entrar al noviciat. Eren uns compromisos que, entre altres coses, incloïen la renúncia a tornar a veure la família. També és cert que, quan va morir la seva mare, com en el cas de la Clara, les normes ja s'havien flexibilitzat molt, i entre altres coses, ja no existia la renúncia a veure la família. 

D'altra banda, el seu cas, el de la Catalina, era diferent del de la Clara, en el sentit que eren vuit germans, i a ella no li van demanar la seva presència, la seva ajuda. A diferència del que va fer el germà únic de la Clara. Però al marge de les peculiaritats familiars de la Catalina i la Clara, les possibilitats de moviment que tenien les dues, quan van morir les seves mares, eren les mateixes o semblants, gràcies als canvis que la congregació havia anat introduint després del Concili. És a dir, hi havia una flexibilitat abans inexistent, en aquests temes, i les monges podien acollir-s'hi o no, segons les seves idees, el seu tarannà. I el cas és que la Clara, quan la seva mare era molt gran i estava malalta, no s'hi va acollir: va prioritzar els seus projectes i compromisos com a monja.

El dia que parlo amb la Catalina parlo també amb la Pilar, la Superiora de la casa. Per segona vegada, perquè amb ella ja hi havia parlat dies enrere. Ja vaig explicar el que llavors em va dir, la vegada anterior: que no va entendre que la Clara no volgués implicar-se en l'atenció a la seva mare, quan era ja molt gran i estava malalta. 

Ara la Pilar m'explica una altra cosa, i em torna a sorprendre, el que em diu. Em diu que un dels canvis que hi va haver a les Franciscanes Missioneres, uns quants anys després del Concili, amb el propòsit de normalitzar la relació de les monges amb les seves famílies, va ser que a algunes cases se'n va habilitar una part per tal de poder-hi acollir les mares grans de les monges que ho poguessin necessitar. De manera que, a més d'estar ben ateses, poguessin estar amb les seves filles. L'altra opció que llavors ja tenien era la de demanar permisos per anar una temporada a casa de la mare, tal com va fer la Pilar.

Ara faig un incís: després de llegir el que he escrit, pot semblar estranya aquesta referència només "a les mares" de les monges, sense cap referència als pares. A mi d'entrada també em va sorprendre. L'explicació és doble. D'una banda, a les cases de les monges no costa d'entendre que els suposi menys enrenou que siguin només dones, per exemple les mares, les eventuals persones que puguin passar a compartir alguns espais comuns. I, d'una altra banda, la referència a les mares, al parlar amb la Pilar i la Catalina, veig que és la conseqüència d'atorgar a aquest lligam mare-filla molta més força i importància que al lligam filla-pare. No en faig cap valoració, només ho exposo en la mesura que és el que entenc de la conversa amb elles.

Torno al relat. Quan va morir la mare de la Clara, aquesta opció de residència per a les mares, junt amb la filla monja, ja existia. A la casa de Barcelona, a on ara vaig a veure la Pilar i la Catalina, segurament llavors podrien haver acollit la Clara i la seva mare. Ara seria més complicat, perquè a Barcelona ja no funciona, aquesta part de la casa dedicada a residència, perquè totes les monges són molt grans, i les seves mares ja han mort totes (però a Burgos, les Franciscanes Missioneres sí que hi tenen una casa amb aquest servei per a les mares de les monges). 

És a dir, que si la Clara hagués volgut, a més de poder demanar un permís per anar una temporada a casa de la seva mare, també hauria pogut aprofitar aquesta oportunitat d'estar amb la seva mare a una casa de les Franciscanes Missioneres, sense haver de deixar del tot les seves feines com a monja, perquè hauria pogut assumir altres responsabilitats (canviar de destins i de feines ja ho havia fet anteriorment). Però no es va moure de Novgorod, que era on estava llavors.

També és veritat que aquella decisió de la Clara es pot contemplar des del mateix punt de vista que la de la Catalina quan parla de la fidelitat i el compromís amb la comunitat d'Angola a la qual havia estat destinada. Quin sentit té, fer diferències entre les raons de l'una i l'altra? Des del punt de vista dels vots que havien fet les dues, i també des del punt de vista de l'exemple de compromís absolut amb la gent amb qui estaven en els respectius destins, aquest tipus de decisions, de coherència, eren del tot normals.

Però resulta que, des d'aquest mateix punt de vista, hi ha una nova cosa que sobta, o que no acaba d'encaixar, o que si més no a mi em sorprèn.

Quan a la Clara li van diagnosticar el càncer, va tornar a Espanya, per tal que pogués rebre el tractament adequat. És a dir, quan va emmalaltir, no va viure la seva malaltia "en les mateixes condicions" que la gent que ella considerava que era la seva gent (gent que en cas de patir un càncer, per descomptat no podia accedir als tractaments que va rebre la Clara a Madrid). La Clara llavors no va "compartir el seu destí" amb ells: va marxar, va tornar al seu país.

El que vull dir és que quan la seva mare va necessitar ajuda, ella va prioritzar el seu compromís amb la feina missionera. Però quan qui va necessitar ajuda va ser ella mateixa, la seva feina missionera va quedar en segon terme. És veritat que, a partir de llavors, va assumir altres responsabilitats dins de la congregació, a Madrid, mentre va tenir la salut necessària per a exercir-les. Però, des del meu punt de vista, això mateix, o semblant, és el que també hauria pogut fer uns anys abans, quan era la seva mare qui necessitava ajuda.

També és veritat que, un cop exposat tot el que he exposat, hi pot haver qui pensi: Per què hi dones tantes voles, a aquesta història de la Clara? Per què observes tant amb lupa aquesta part de la seva vida? Què passaria, si algú comencés a observar també amb lupa diferents moments de la teva vida i, llavors, a continuació, també comencés a fer-ne valoracions i especulacions...?

Segurament, la resposta més assenyada serien els comentaris que em fa la Pilar al final de la nostra conversa. Després de repetir-me que ella no ho va entendre, que la Clara, quan el germà li va demanar ajuda per atendre la mare, no escoltés la petició, a continuació afegeix que les persones, totes, som un misteri, i que totes tenim contradiccions, i cometem errors, i que hem de ser comprensius i compassius, amb els altres. I que pel que fa a la Clara, de fet no podrem saber mai del cert (potser ni aproximadament), per què va actuar com va actuar, i que potser ni ella mateixa n'era del tot conscient. Perquè de vegades no és fàcil, diu, tenir del tot clar perquè fem algunes coses i unes altres no.

M'agrada, escoltar la Pilar. Trobo que és una persona sàvia. I li ho dic... i ella fa com si no m'hagués sentit; somriu i parla d'una altra cosa.

Dues monges més

Si per la part del meu avi matern hi va haver, durant un temps, una monja de Jesús Maria, per la part de la meva àvia materna hi va haver dues monges Clarisses de la Divina Providència. Una era tia de la meva àvia, i l'altra cosina.

Van estar juntes al mateix convent, a Olot. Aquelles clarisses d'Olot, entre altres coses feien brodats. La meva mare i la meva tia tenien roba dels seus aixovars brodada al convent. Les peces concretes que tenia la meva mare no ho sé, i ja no li ho puc preguntar, però a la meva tia sí: ella té llençols i un joc de taula amb brodats de les monges d'Olot.

Les estovalles de la meva tia, a més, tenen la peculiaritat afegida que la roba era de la fàbrica de teixits del meu avi. I a sobre són unes estovalles que encara s'usen, de tant en tant: els dies de festes assenyalades, per exemple per Nadal, la meva tia les posa, tot i que després de tants anys estan bastant desgastades (fa seixanta-cinc anys, del casament de la meva tia).

D'aquelles dues monges no en sé res més. I de les clarisses d'Olot sé que, les dues últimes, fa poc van deixar el convent (crec que l'han cedit a la ciutat), i van anar a una residència.

Fa molt que no vaig a Olot, i penso que ara tinc un motiu per fer-ho: intentar parlar amb alguna d'aquestes dues monges, si encara és possible. Perquè crec que podria ser, potser, que haguessin coincidit alguns anys al convent amb la més jove (la cosina de la meva àvia) d'aquelles dues parentes.

Una monja efímera

Molt jove es va fer monja de Jesús Maria, una congregació dedicada a l'ensenyament. Al cap de potser dos anys d'haver-se fet monja, va agafar "mal de Pott", una tuberculosi d'ossos, de la columna vertebral. Ara crec que no se'n parla (o si més no amb aquest nom), però durant la postguerra es veu que n'hi havia casos. 

La malaltia i la convalescència, tot plegat al voltant d'un any, crec que ho va passar a una segona residència que els seus pares tenien al barri de Sant Josep de la Muntanya. Després de la malaltia no es va reincorporar a la congregació, va deixar els hàbits (o potser ja els havia deixat mentrestant, durant aquell any), però dels motius d'aquesta decisió no en tinc cap indici.

Mentre va estar malalta, la meva tia, que llavors era una nena, recorda que amb la seva mare algun cop l'havien anat a veure. Diu que estava "en un llit de guix", però que no sap fins a quin punt aquest record del llit de guix és real. (1)

Després de la seva breu vida de monja, va tenir una vida curiosa. Va canviar moltes vegades de feines i de domicilis, va estudiar filologia anglesa, i més endavant va fer també alguns estudis de periodisme. Va treballar netejant cases, fent de model, de professora en un institut, de directora d'una residència, i en altres ocupacions que ara no recordo. Canviava d'ocupacions suposo que, d'una banda, a causa de la seva inquietud i desig de canvis i, d'una altra banda, a causa del seu caràcter fort: va ser sempre una dona de tracte una mica difícil, bastant guerrera, i sense pèls a la llengua: quan parlava podia arribar a ser molt contundent.

Una de les moltes coses que li va passar va ser que li van amputar un pit sense haver-li demanat permís per fer-ho (l'havien adormit, suposo que per extirpar-li un tumor). Quan es va despertar i se'n va adonar, es va empipar molt, i al metge li va dir de tot.

La recordo quan algun cop havia vingut a casa de la meva mare. Era molt parladora, i no trobava mai el moment de marxar, de manera que les seves visites eren una mica temudes. Quan més endavant va morir la meva mare, encara la vaig veure alguna altra vegada, perquè vaig acompanyar la meva tia algun cop que ella l'havia anat a veure, a casa seva, i també a una residència. De casa seva recordo que estava plena de llibres, perquè era una gran lectora; era una dona amb una extensa cultura.

Després d'haver estat en una residència de gent gran i haver decidit que volia tornar a casa seva, perquè no li agradava la vida a la residència, un dia es va trobar malament. Va trucar al telèfon d'Urgències, i quan estava a punt que l'entressin a l'ambulància, va morir, al carrer. En el moment que va morir, la meva tia era amb ella, perquè a més de trucar a Urgències també li havia trucat a ella, i va arribar alhora que l'ambulància (quan va morir, va passar una altra cosa rellevant, que jo sé a través de la meva tia, però no l'explico).

Era cosina germana del meu avi matern. A més de a través de la meva mare i de la meva tia, d'ella també en sé coses a través d'un nebot seu, amb el qual vam anar junts al col.legi. Al col.legi ens vam fer amics, i encara conservem l'amistat.

Aquesta parenta era la Benita. Que havia sigut monja de Jesús Maria durant dos anys de la seva vida no me'n vaig assabentar fins fa molt poc, i per casualitat, i em va cridar molt l'atenció. A més d'altres germans, la Benita tenia una germana numerària de l'Opus Dei, i un germà supernumerari (dels que es casen), el pare del meu amic. No sé si el coneixement de l'Opus Dei d'uns i altres (la meva mare també se'n va fer) va ser a través d'aquests lligams familiars, o si va ser per vies independents.

El pare de la Benita, acabada la Guerra Civil, com a membre del Jutjat Militar de la capital de comarca d'on era la seva dona, es va dedicar a fer informes sobre "desafectos" al règim franquista. M'imagino que algunes persones encausades en els judicis sumaríssims en els quals ell va tenir aquest protagonisme, o els seus familiars, no en devien tenir (o tenen) gaire bon record. (2)

La Benita crec que va néixer el 1923, i que va morir el 2006. D'aquesta petita història seva, tal com dic moltes vegades quan parlo d'històries que sobretot conec perquè me les han explicat, no puc garantir que tot el que he dit sigui fidel a la realitat. Només puc dir que el relat que he elaborat està fet a partir de les coses que me n'han explicat (més alguns records meus de les poques vegades que l'havia tractat). Inventar-me, si més no de manera conscient, no m'he inventat res. (3)

--
(1) He buscat una mica, no gaire, en pàgines sobre la història de la tuberculosi, i no he trobat cap referència de llits de guix, o alguna cosa semblant, associat al mal de Pott.
(2) De la intervenció del seu pare en els judicis de la postguerra n'he vist alguns extractes dels sumaris; no descarto, algun dia, potser, consultar els originals a l'Arxiu del Tribunal Militar.
(3) De la Benita ja en vaig parlar una vegada, fa sis anys (quan encara no sabia res de la seva etapa com a monja):
https://442m.blogspot.com/2017/09/mes-histories-de-residencies.html

Oliver Sacks i Leopoldo María Panero

"¿Necesito un psiquiatra o un sindicato?" Guillermo Rendueles (1)

Llegeixo per segona vegada "El hombre que confundió a su mujer con un sobrero", de l'Oliver Sacks. A banda que és un llibre magnífic, molt ben escrit, i que m'atrapa amb els casos insòlits que va exposant, i amb la manera propera i extremadament sensible com ho fa, em va molt bé (em convé), de tant en tant, refrescar-me que hi ha malalties, trastorns o problemes relacionats amb el comportament i el funcionament de la ment que són resultat exclusivament de falles neurològiques, genètiques o bioquímiques. És a dir, casos en què l'entorn, la biografia social i la psicologia no hi tenen res, o molt poc, a veure.

Per exemple, algunes depressions: hi ha estats depressius que poden tenir aquesta causa exclusivament orgànica (pot passar a causa de l'hipotiroïdisme, el Parkinson, una neurosífilis, algunes intoxicacions, una lesió cerebral, la malaltia de Huntington, etc.). 

Com que el tema de les depressions fa molts anys que m'interessa, em va bé la lectura de llibres com el de l'Oliver Sacks, per tal de no oblidar el que s'hi diu. Perquè llavors, tenint aquest eventual referent orgànic o químic més present i clar, puc tornar més tranquil a les lectures, reflexions i converses sobre els problemes emocionals que de vegades em sembla que són resultat, fonamentalment, de la influència de l'entorn, de la biografia, de la cosa social. Ho puc fer amb menys por, i crec que també amb menys possibilitats, de caure en l'error de tenir visions distorsionades, equivocades, de la realitat, tant en general com quan es tracta de casos concrets. (2)

Sovint no és fàcil, aquesta discriminació, establir aquesta demarcació, perquè hi pot haver causes orgàniques que siguin difícils d'identificar (igual que passa amb les causes socials). I a més, de vegades es barregen, els dos tipus de causes. Però sabent això, que de vegades ni tot és blanc ni tot és negre, crec que llavors és més fàcil ser prudent, estar més atent, i minimitzar així el risc d'opinions i judicis basats en prejudicis.

Si tot això ho porto a la persona que va ser a través de qui jo vaig començar a pensar en les depressions, la meva mare, crec que en el seu cas la part orgànica era sobretot "la vulnerabilitat en relació amb aquest risc", una vulnerabilitat crec que inqüestionable, probablement d'origen genètic. 

Una vulnerabilitat que, d'altra banda, considero que podria haver estat sempre oculta, sense manifestar-se mai (tal com diu la gent experta en aquests temes), però que va emergir a causa de la pressió de factors biogràfics (educatius, familiars, matrimonials, religiosos). I que un cop manifestada, es va cronificar a causa d'aquests mateixos factors.

Davant d'aquell escenari (aquesta opinió meva no és cap novetat), la família i els professionals no veien, o fins i tot semblava que "s'esforçaven en no veure", la part social. Perquè totes les expectatives de canvi, d'una eventual millora, les tenien posades només en la medicació. (3)

--
(1) Las falsas promesas psiquiátricas. La Linterna Sorda Ediciones, 2017.
(2) Per "compensar" aquest tipus de lectures, alhora també llegeixo "Panero y la antipsiquiatría: dolor, magia y locura", de l'Albert Kadmon (Antipersona, 2017), un llibret per a mi una mica embolicat, però alhora interessant, i que fa que descobreixi una faceta de Leopoldo María Panero que desconeixia, la d'articulista a diferents diaris.
(3) Actualment visc una història molt semblant, la d'una amiga que veig sovint, enfonsada des de fa més de tres anys en un estat depressió. La seva família només pensa en la medicació, i els psiquiatres que se n'ocupen, igual. Sense que ningú tingui la lucidesa (la humilitat, l'interès...), de fer com el metge Cipriano Andrés, que fa poc en una entrevista deia: "Quan vaig a casa d'un malalt demano sempre una cadira: m'assec i escolto." (La Vanguardia, 08/07/2023). O explicat d'una altra manera i amb una altra cita: "Hay mujeres que acuden a su médico y le cuentan que andan nerviosas, cansadas, saturadas, que lloran a menudo, que están hartas, que no pueden con la vida. Me gusta pensar que a menudo al doctor le encantaría recetar una dosis de asaltar el palacio de invierno o un divorcio exprés. Como por desgracia nuestro sistema sanitario a día de hoy no permite recomendar la revolución ni los descasamientos, no queda otra que recurrir al parche de la medicación." Oti Corona, '¿Por qué nos mandan a tomar la pastillita?' Público, 25/02/2023. 

Ella

Els pares.
Els avis.
El marit.
La resta de la família.
Les amistats.
L'escola.
Les professores.
Els llibres.
Els capellans.
Les confessions.
Els missals.
Les misses.
Les mantellines.
Aquells anys,
aquella societat,
aquell règim,
aquella religió.
Els costums i prejudicis de l'època.
Les expectatives d'uns i altres.
La subordinació de la dona.
Tot allò.
Una pressió constant, silenciosa.
Sentida però no racionalitzada,
que generava malestar.
I el malestar, frustració i ansietat.
Fins que al final va arribar la malaltia.
Ningú no en va ser culpable,
però ella en va ser la víctima.
Com tantes altres dones,
la meva mare.

La visita dels meus pares a A

Quan vaig marxar de casa dels meus pares, després d'unes veremes llargues pel Penedès, d'una estada a continuació a les Canàries (em volia embarcar en un vaixell de pesca, però al final no ho vaig veure clar), i d'una altra estada, curta, per la Garrotxa, al final em vaig encaminar cap a l'Alta Ribagorça, en concret cap a la zona del poble on havia nascut A, del qual vaig parlar fa poc.

Abans li havia preguntat a A si sabia d'algun poble completament aïllat, i ell m'havia dit que, més amunt del seu, n'hi havia un del tot abandonat, des de feia anys, encara només accessible per un camí de ferradura. I cap allà me'n vaig anar.

Als meus pares els vaig dir cap on me n'anava, i com que ells sabien que A seguia donant classes al col.legi on jo havia estudiat (encara hi anaven alguns germans meus), sense dir-me'n res, ells es van posar en contacte amb A, i li van dir si li semblaria bé, que un dia anessin a parlar amb ell.

Ell va dir que d'acord. El van anar a veure a casa seva, i li van preguntar què li semblava, el que jo feia. Ell els va dir que, des del seu punt de vista, jo llavors tenia la necessitat de fer aquell tipus de vida, de viure aquelles experiències, i que si de cas, el risc que hi veia era que, a causa de la meva despreocupació pel que fa a una alimentació una mica sensata, allò m'acabés passant factura, una preocupació que suposo que també devien compartir els meus pares, a banda d'altres preocupacions que també poguessin tenir, en relació amb aquella vida meva de llavors.

Els meus pares mai no em van dir res d'aquella visita, i A només m'ho va explicar al cap de bastant temps. Quan ho va fer va elogiar els meus pares, d'una banda, per la seva preocupació per mi, pel seu interès per parlar amb ell per saber una mica què estava passant. I, d'una altra banda, pel fet que aquell dia ells no van intentar, ni tan sols insinuar, que ell fes alguna cosa per tal que jo em replantegés el que feia: es van limitar a demanar-li la seva opinió. Aquesta actitud prudent i no insistent ell la va valorar i agrair molt.

Pocs mesos després d'aquella visita, els temors d'A i dels meus pares es van confirmar, i jo em vaig posar malalt, d'una malaltia que el metge va dir que era dels primers anys de la postguerra, provocada per la precària alimentació de moltes persones, però que llavors, als anys 70, ja no n'hi havia casos, perquè ja no hi havia aquella antiga precarietat i misèria. (1)

Si jo hagués sigut més espavilat, aquella experiència m'hauria d'haver servit perquè no em tornés a passar res de semblant, però com que, pel que fa a aquest tema, es veu que no ho he sigut gaire, d'espavilat, al llarg de la vida he tornat a ensopegar alguna altra vegada amb aquella mateix pedra. Què hi farem, cadascú té el suc de cervell que té, i el meu de vegades es veu que està una mica aigualit.

Torno a aquella visita. Quan fa poc ens vam trobar amb A i vam estar parlant de moltes coses, també va sortir la història d'aquella visita dels meus pares. I a mi, recordar-la, explicada per ell una altra vegada, em va agradar. Perquè aquest record és una imatge bonica d'ells. I més tenint en compte que tenien un munt de fills, cosa que no els impedia, com en aquest cas, sobretot quan els sembla que calia, dedicar una atenció especial a algun dels fills. Encara que, oficialment, el fill ja s'hagués emancipat, com era el meu cas llavors.

--
(1) Ho vaig explicar ja fa uns anys: "En una altra ocasió, després de passar-me uns quants dies cada vegada més debilitat i amb febre, veient la mala pinta que feia, un amic em va carregar al seu cotxe i em va dur a casa dels meus pares. Amb l'orgull un altre cop a la butxaca, ho vaig haver d'acceptar. I d'agrair. Aquella vegada van fer venir un metge a casa, i va dir que tenia una malaltia que ja no existia, que era pròpia de la postguerra, de la misèria. No en recordo el nom, sé que jo tenia una llaga al coll, febre i molt cansament. Crec que em vaig estar tres o quatre dies a casa dels meus pares, fins que em vaig veure amb cor de marxar (...) Quan vaig necessitar el meu pare, sempre va estar disponible. I la meva mare per descomptat que també."
El meu pare - Estereotips i matisos, 28/6/2015.
https://passavolant.blogspot.com/2015/06/el-meu-pare-estereotips-i-matisos.html

Gràcies a Monsenyor

https://passavolant.blogspot.com/2023/06/gracies-monsenyor.html

La cosina Clara (annex)

Per tal de completar la informació sobre la vida de la cosina Clara, adjunto a continuació diferents informacions i comentaris.

Itinerari de la Clara (dades de la fitxa que es conserva a la casa Provincial de les Franciscanes Missioneres de Maria).

12/1/1941. Neix a Igualada.

1963. Noviciat a Pamplona

1965. Primers vots a Pamplona. Estudis de puericultura a Barcelona.

1967. Professora del col.legi Santo Cristo de Burgos.

1968-70. Juniorat a Madrid. Alhora, fa altres estudis.

1971. Madrid. Vots perpetus. 

1971-73. Estudis de Magisteri a Sondika.

1974-75. Professora al col.legi Santo Cristo de Burgos.

1976- 91. Angola: Mbanza Kongo i Luanda. 

1991-99. Roma. Treballs de premsa i comunicació interna per a la Companyia.

1999-2005. Novgorod, Rússia. Pastoral i labor social.

2005-11. Madrid. Malgrat la malaltia, fa de consellera i de secretària provincial.

31/12/2011. Mor a Madrid.

Sobre l'etapa d'Angola, 1976-91.

Quan va arribar a Angola feia un any que s'havia acabat la guerra d'independència, i ja havia començat la guerra civil, que va durar tots els anys que ella hi va ser (i que després encara va seguir). Ignoro quin va ser l'impacte sobre les seves activitats a Mbanza Kongo i Luanda (al nord del país), les dues ciutats que apareixen a la fitxa de la Companyia, durant els quinze anys que ella va estar a Angola. No sé quin any, va ser escollida Provincial d'Angola.

Sobre els estatuts preconciliars i la fundadora de la Companyia.

M'hauria agradat poder veure els estatuts originals de la Companyia, i els posteriors (en concret els vigents el 2000, quan va morir la seva mare), però l'única via per accedir-hi era a través de les monges de la Companyia, i em va semblar que ja seria atabalar-les massa, a banda que, quan en vaig insinuar alguna cosa a la germana Pilar, no em va fer l'efecte que fos fàcil. A la Pilar li estic molt agraït per la seva amabilitat i accessibilitat, i accepto quedar-me en aquest limitat nivell d'informació.

Pel que fa a la fundadora de la Companyia, va ser la francesa Hélène de Chappotin (1839-1904). Després de diferents experiències en altres ordes, el 1877 va fundar la seva companyia, que, el 1882, a l'acollir-se al paraigua de la "família franciscana", va agafar el nom definitiu de Franciscanes Missioneres de Maria (i ella va passar a dir-se Maria de la Passió).

Sobre el contingut d'aquesta pàgina.

Si en algun moment m'arriba alguna altra informació sobre la vida de la Clara que em sembli rellevant, l'afegiré aquí (o, si cal, modificaré el text anterior, sobre la mort de la seva mare).

------------------

La cosina Clara

Quan va morir hi havia amb ella dues monges, una a cada banda del llit, agafant-li cada una una mà, mentre alhora, en aquell últim moment, li cantaven el Rosa d'Abril. 

La cosina Clara tenia setanta anys i feia temps que es barallava amb un càncer. A causa de la malaltia, sis anys abans havia tornat a Madrid, des de Novgorod (Rússia), on hi era des de feia uns altres sis anys.

Una de les monges que eren amb ella quan va morir era la germana Pilar, la mateixa monja que fa uns dies em va explicar aquesta última escena a l'habitació de l'hospital, on feia potser una setmana que havien traslladat la Clara. A més d'això, quan ens vam veure la Pilar em va explicar també altres coses de la vida de la Clara, repetint-me de tant en tant "que era un exemple de santedat", sempre disposada a ajudar, amb esperit de sacrifici fins a l'últim moment, i sense queixar-se mai dels mals que li va tocar patir. (1) 

La conversa amb la Pilar la vam tenir a la casa de Barcelona d'aquestes monges, les Franciscanes Missioneres de Maria. Actualment, la Pilar és la Superiora d'aquesta casa. Va dir-me també diferents vegades que totes les monges que van tractar amb la Clara, als diferents destins on ella va estar, en tenien la mateixa opinió. I fins i tot em va passar una nota d'una d'aquestes monges, una que va coincidir amb ella a Angola, amb un text d'aquest tipus. 

Jo vaig conèixer molt poc la Clara, el poc que en sé és sobretot resultat del que me n'han explicat. L'havia vist poques vegades, ja no recordo exactament quan ni amb motiu de què. De fet, d'ella en tinc sobretot una imatge visual, de la seva cara i de la seva manera de moure's, però sense paraules, com un fragment d'una pel.lícula muda. 

Després hi ha els records del que me n'havien explicat. Sobretot, de quan va morir la seva mare. És un relat que costa d'encaixar amb el relat sense màcula de les monges. Perquè en aquest segon relat la protagonista és una persona que, quan la seva mare a causa de la seva edat comença a tenir problemes importants, ella considera que les seves obligacions missioneres són prioritàries, i no s'implica en la nova situació familiar. 

Ara, després de parlar amb la germana Pilar, tinc els dos relats i, tanmateix, segueixo igual que abans: entenc que la Clara fes el que va fer, les prioritats que va establir, les seves motivacions, però no comparteixo la seva opció, el seu desvinculament de la seva mare, de la seva família. O potser dit de manera més correcta: el seu desvinculament "de la seva família de sang", ja que ella devia considerar que la seva veritable família havia passat a ser les Franciscanes Missioneres de Maria, a partir de quan es va fer monja. (2)

Després que la Pilar, l'actual Superiora de la casa de Barcelona m'hagi fet un relat hagiogràfic i impol.lut de la Clara, li comento aquesta segona versió, aquesta visió d'alguns familiars. I llavors la Pilar em sorprèn, em deixa molt parat: em diu que ella tampoc no ho va entendre, que li va semblar molt estrany, que la Clara no hagués volgut implicar-se en l'última etapa de la vida de la seva mare. Em diu que, anys enrere, sí que eren molt exigents, estrictes, pel que fa a la dedicació exclusiva de les monges als projectes missioners, però que quan va morir la mare de la Clara (2000), les coses ja havien canviat molt, i que la Clara no hauria tingut cap impediment, si llavors hagués volgut ocupar-se un temps de la seva mare. Però la realitat és que no va voler fer-ho. (3)

Per acabar-ho de reblar, la Pilar m'explica el seu cas: ella, quan la seva mare estava ja molt malalta, les dues germanes seves que fins llavors s'havien ocupat de la mare (a estones, perquè cada una tenia també la seva pròpia família), li van demanar si els podia donar un cop de mà. I ella no va tenir cap mena de dubte, ni cap dificultat (per part de la seva congregació), per poder-ho fer: va deixar durant una temporada les seves obligacions de monja, i se'n va anar a ajudar les seves dues germanes. Fins que la mare va morir. Després, va tornar als seus compromisos y feines de monja.

Després d'explicar-me això, la Pilar m'explica una altra cosa que a mi em sembla important, de cara a entendre (que no vol dir compartir), el comportament llavors de la Clara. La Clara va fer els seus primers vots el 17 de setembre de 1965. Aquells vots implicaven que no veuria mai més els seus pares ni ningú de la família. Així, tal com sona: això va ser al que es va comprometre llavors la Clara. Perquè era el que deia la regla de les Franciscanes Missioneres de Maria llavors vigent, una regla que s'havia redactat als anys setanta del segle XIX, feia gairebé cent anys. I des d'aleshores no s'havia modificat. 

Tres mesos després dels vots de la Clara, es va acabar el Concili Vaticà II, i una de les conseqüències va ser que moltes institucions religioses van anar modificant els seus estatuts, d'acord amb les noves orientacions del Concili (pel que fa a les franciscanes de la Clara, suavitzant el rigor anterior i facilitant el contacte de les monges amb les seves famílies). Van ser modificacions que van anar arribant amb ritmes diferents, segons les institucions religioses, i desconec en quina fase estaven exactament, les de les Franciscanes Missioneres (si és que ja hi havia hagut modificacions), quan el 1971 la Clara va fer els seus vots perpetus.

En qualsevol cas, quan va fer els primers vots el seu compromís va ser el que he exposat, el que establia la regla aleshores vigent. I el que jo m'imagino és que, tot i que la regla de l'orde després va canviar, pel que fa a la relació amb la família ella devia pensar que mantenir-se en la norma estricta històrica era una forma d'una més gran fidelitat a la feina d'apostolat a la qual havia decidit lliurar la vida. I ni la decrepitud ni la creixent dependència de la mare, ni els precs llavors del seu germà perquè ella s'hi impliqués una mica (ja que el que no assumia la Clara ho havien d'assumir el germà i la cunyada, cada un dels dos també amb altres obligacions), no la van fer canviar de parer. Cosa que fa comprensible el mal record que tenen de la Clara tant aquesta cunyada com els seus dos fills (el marit, l'únic germà de la Clara, va morir un any després de la mare, de manera sobtada).

He explicat tot això perquè em sembla que té prou interès, fins i tot més enllà de la història concreta de la Clara. Té el seu interès, penso, perquè és una història sobre les situacions amb conflictes de fidelitats en què es pot trobar una persona, i el pes que ha de suposar llavors haver de decidir, sabent que només es pot aspirar "a la solució en teoria menys dolenta", cosa que pot anar aparellada fàcilment, o gairebé de manera inevitable, amb una sensació de malestar a causa "de l'opció que no s'ha triat", de la fidelitat traïda. 

M'imagino que la Clara, quan va decidir el que va decidir va ser honesta amb ella mateixa, i crec que a causa d'això devia pagar-ne un preu emocional elevat, que a més va haver de suportar en solitari, en la mesura que, tal com he dit, fins i tot entre les seves monges n'hi havia que no compartien la seva opció. (4)

Ja per acabar, uns últims aclariments que em semblen necessaris. El que he escrit és una barreja, d'una banda, de les informacions que m'ha passat la germana Pilar, les que m'ha passat la cunyada de la Clara, i les que m'han passat altres persones de la família (5). També hi ha informacions de caràcter general, que jo he buscat per tal de contextualitzar diferents moments de la biografia de la Clara. I finalment, tal com és obvi, hi ha algunes opinions meves sobre diferents aspectes del que he explicat. Espero que quedi raonablement clar, o que es pugui deduir amb facilitat, el que és cada cosa: informació d'un tipus, d'un altre o opinió.

--
(1) L'altra monja que era amb ella quan va morir era la Provincial (en aquest cas la "Província" és el país, i la Provincial, per tant, la monja de més alt càrrec al país). La Pilar també em va dir que ni ella ni la Provincial eren catalanes, de manera que van fer el que van poder, quan li van cantar el Rosa d'Abril en català. L'hospital era de la mateixa Companyia, i estava al costat de la casa Provincial, on ella havia viscut els últims sis anys, des que va tornar de Rússia a causa de la malaltia. Durant aquests anys, mentre va poder la Clara va assumir diferents feines a la casa, sobretot la de secretària de les gestions que es feien des de la Casa Provincial.
(2) Una curiositat. Llavors, al fer-se monja els canviaven el nom. No el decidien elles, ni els preguntaven la seva opinió: el nou nom els el deien durant la cerimònia dels vots. La Pilar em diu que la Clara va estar de sort, perquè li va tocar "Clara Mercedes", però que a altres monges de vegades els tocaven noms més cantelluts... 
(3) Sobre la seva decisió de fer-se monja, penso que és fàcil que als seus pares no els desagradés, perquè eren persones molt religioses, i a més ja hi havia el precedent d'una germana de la mare, que se n'havia fet uns deu anys abans (d'una altra orde). Però suposo que els devia costar de pair (si és que ho van arribar a pair), que es fes en concret de les Franciscanes Missioneres de Maria, amb el que això suposava, que no la podrien veure més. És a dir, en aquest sentit, pitjor que si es fes monja de clausura, ja que en aquest cas, encara que fos a través de reixes, alguna vegada l'haurien pogut anar a veure. Més endavant, quan es va flexibilitzar la regle de l'orde, suposo que els seus pares en devien estar contents (fins i tot jo, malgrat els meus pocs contactes familiars, recordo haver vist la Clara algun cop). Però al final, quan la mare es va posar malalta, i es va trobar que era com si tingués una filla "monja de clausura", a causa de la poca implicació de la filla, no sé com ho devia viure. Pel que fa a la mort del pare, sis anys abans, no sé quina va ser aleshores l'actitud de la Clara.
(4) El cas de la Clara crida l'atenció i, d'altra banda, dins de la meva família considero que no és tan excepcional, perquè amb diferents característiques i graus, ja han passat coses semblants, de vegades. Però aquestes ja són altres històries, avui no toquen. 
(5) Dels meus germans, qui més va seguir la història de la Clara va ser el gran. Va ser a través d'ell, que em vaig assabentar que la Clara estava a punt de morir, quan pocs dies abans ens va enviar un correu que, entre altres coses, deia: "La nostra cosina Clara ahir va ingressar en un hospital degut a un edema de pulmó agut del que molt possiblement no se’n sortirà. Fa molt temps va ser diagnosticada de càncer amb diverses metàstasis, i rebia quimioteràpia que degut a aquesta complicació ara li han hagut de retirar. Està amb oxigen i sembla que el seu final pot ser qüestió de pocs dies, així de clar m’ho ha dit ella mateixa fa una estona quan hi he parlat."

--

LA COSINA CLARA, ANNEX BIOGRÀFIC:

https://442m.blogspot.com/2023/06/la-cosina-clara-annex.html

Un any després de morir, ja vaig escriure un text sobre ella, part del qual he aprofitat avui, i que ja incloïa el text citat del meu germà gran:
https://442m.blogspot.com/2012/12/la-clara.html

L'inici de l'alzhèimer

He llegit o vist algunes entrevistes que li han fet últimament a la Carme Elias, en vaig parlar fa poc a una altra banda (1). De les diferents coses que em semblen interessants del seu testimoni, ara em referiré al que diu sobre l'important que va ser el moment del diagnòstic, quan es va assabentar de què li passava exactament, després de molt temps de viure amb l'angoixa de notar diferents símptomes estranys, sense que ningú n'hi sabés dir la causa.

La meva mare, ella en relació amb la malaltia del meu pare, va passar també per un llarg període de creixent alarma i angoixa, a causa dels canvis que veia en el meu pare, petites confusions, desmemòries, conductes inhabituals, al principi mínimes, sense que d'entrada cap professional, ni familiar, hi donés importància, cosa que a ella encara la desesperava més. Fins que al final també va arribar el dia de l'etiqueta fatídica, el diagnòstic d'alzheimer. Per a ella va ser un cop molt fort, ja que suposo que, fins aquell moment, devia tenir l'esperança que allò que li estava passant al meu pare pogués tenir remei. I era tot el contrari: no en tenia, i cada vegada seria pitjor.

En el cas de la Carme Elias és ella, l'afectada, qui s'assabenta del diagnòstic. En canvi, en el cas dels meus pares, la meva mare es referia a quan "ella" se'n va assabentar, sense que jo recordi que mai s'hagués referit, quan n'havíem parlat, a què al meu pare se li hagués dit. També em sobta que jo, llavors, no li ho hagués preguntat a ella, de manera concreta. I em sobta encara més que, fins ara, no m'ho hagués tampoc preguntat a mi mateix: el meu pare va saber que l'afectava l'alzheimer? Algú li ho va arribar a dir?

Avui, l'únic que puc dir sobre això és que no tinc cap indici, ni el més petit, que fos així. De manera que si va ser així, cal contemplar la possibilitat que ell visqués el seu deteriorament amb la normal confusió i inquietud d'adonar-se "que li passaven coses", sense que en sabés el motiu. Si hagués sigut així, el que hauria passat és que ell s'hauria anat endinsant en el laberint de la seva demència amb una gran solitud interior. I això em sembla terrible.

Tinc present que, abans, els diagnòstics "lletjos" s'acostumaven a amagar als afectats. Eren tragèdies que en general es portaven amb un gran secretisme. Un secretisme que encara feia més difícils, solitàries i dramàtiques aquestes situacions. D'altra banda, també és veritat que sempre hi ha hagut malalts que han preferit ignorar l'abast de la seva malaltia, o la mateixa malaltia; persones que prefereixen ignorar tant com els sigui possible allò que els passa. Però aquest ja és un altre cas, perquè aquí és l'afectat mateix, qui prefereix la ignorància, no un altre (familiar o professional), qui pel motiu que sigui, decideix ocultar-li tota o part de la informació.

Una altra cosa a tenir en compte, en relació amb aquestes situacions. Desconec quin era el grau de lucidesa del meu pare, la seva capacitat de comprensió i assimilació, en el moment que va arribar el diagnòstic. Segur que en un moment més avançat de la malaltia del moment en què se'n va assabentar, per exemple, la Carme Elias. Avui, els diagnòstics d'alzheimer es poden fer més aviat, hi ha els coneixements necessaris perquè pugui ser així (han passat trenta-tres anys, des del diagnòstic del meu pare, el 1990). Ho dic perquè, a partir d'un determinat temps de l'evolució de la malaltia, és obvi que a causa dels seus efectes destructius, pot ja no tenir gaire o cap sentit plantejar-se l'oportunitat o no de compartir aquesta informació.

Sobre aquest últim punt, sobre si el meu pare hauria volgut saber què li passava, si és que no ho va saber (jo crec que sí que ho hauria volgut, tal com ell era), la realitat és que només puc fer especulacions. I també és una especulació dir que "podria ser" que, quan va arribar el diagnòstic, ell encara tingués la capacitat suficient, encara que potser fos de forma limitada, d'entendre el que se li hagués dit. Ho remarco: ho ignoro, només especulo. 

Ho ignoro perquè de fet tampoc recordo a partir de quin moment jo vaig saber que al meu pare "li passava alguna cosa", i a partir de quin altre moment (si en el meu cas van ser moments diferents), vaig saber que allò que li passava era alzheimer en concret. Durant aquells anys veia poc els meus pares i, quan els veia, era poca estona. Però si ara intento relacionar records i anys, no recordo que abans del 1990, o el mateix 1990, jo m'hagués adonat de res. Però això pot tenir diferents explicacions: en primer lloc, una falta d'atenció meva, en segon lloc, la meva fràgil memòria, en tercer lloc, la poca relació que tenia amb ell i, en quart lloc, un eventual secretisme per part de la meva mare durant els primers indicis dels problemes del meu pare.

Per tant, el que he dit sobre la possibilitat que en el moment del diagnòstic ell encara hagués pogut assimilar-ne alguna cosa, per part meva és només això, una hipòtesi, apuntalada precàriament en el que he anat dient, i en la informació que vaig anar recollint posteriorment. En concret, a partir de 1994, quatre anys després del diagnòstic, quan vaig anar a viure amb els meus pares i ell ja estava molt malament.

De fet, només hi ha una cosa clara, segura, i és que tot és un munt d'especulacions: l'estat mental concret del meu pare quan va arribar el diagnòstic, si se n'hi va dir o no alguna cosa, i en cas que sí, amb quin detall, fins a quin punt... De manera que tot plegat em porta alhora a una pregunta suposo que bastant coherent: si tot són especulacions, quin sentit té, avui, fer-les? No és una mica absurd, inútil? No està més aviat fora de lloc?

La meva resposta és que, "per a mi", sí que té sentit reflexionar sobre episodis passats. Perquè considero que fer-ho em pot ajudar a viure millor el present, un present que tinc clar que és l'únic que existeix. I l'alzheimer del meu pare, i tot el que el va envoltar (i aquest "tot" és molt gran i heterogeni), és un dels punts més importants de la història de la meva família, i per tant també meva. 

--
(1) https://miravolant.blogspot.com/2023/04/la-carme-elias.html

El meu pare, recull de textos

https://442m.blogspot.com/p/el-meu-pare.html

Un intent de visita / 2

L'altre dia vaig explicar l'intent frustrat de visita a una parenta, a causa de l'actitud de les persones que, aquell dia, m'harien pogut facilitar la visita, i que pel motiu que fos, van actuar d'una altra manera.

De fet, situacions com aquella, en part incomprensibles i en part contradictòries, és fàcil que ens n'envoltin sovint, o que les protagonitzem nosaltres. I si no en som més conscients suposo que és, sobretot, perquè en aquests casos estem poc atents. I si estem poc atents m'imagino que és perquè aquesta peculiar falta d'atenció no ens va tan malament, ja que d'alguna manera ens facilita la vida.

He dit situacions contradictòries perquè per a mi és una situació contradictòria, si penso en aquest cas concret, apassionar-se parlant de política (partits, ideologies, eleccions, majories, oposicions, independències...), i alhora no adonar-se, o no contemplar, que la primera política, i la més important, hauria de ser, diguem-ho així, la del replà de casa nostra. En cas contrari, és difícil imaginar (o si més no a mi m'ho és), que "les grans idees" siguin viables. Bé, és el meu punt de vista...

D'altra banda, d'aquell episodi no en vull fer cap generalització en relació amb les persones llavors implicades. Perquè el que va passar, en general no ho considero significatiu de la seva forma de ser. És veritat que allò va anar com va anar, però també ho és que, sobretot algunes d'aquelles persones, han demostrat moltes vegades una gran sensibilitat, atenció i solidaritat, en situacions que d'alguna manera podrien ser comparables. Si després d'haver explicat la primera part no afegís ara això, per part meva seria bastant lleig. I a més de lleig, injust.

Per tant, a la divagació que he fet al principi sobre les formes d'atenció i els seus eventuals biaixos i limitacions, potser hi he d'afegir aquest annex, relatiu al fet que les persones, totes, no som monolítiques i invariables, sinó que podem funcionar de diferents maneres. De vegades amb més encert i de vegades amb menys, segons les situacions, les companyies, els estats d'ànim, les digestions, la climatologia o qualsevol altra circumstància o eventualitat.

Pel que fa a la climatologia, aquell dia en concret plovinejava, i ja fosquejava.

Un intent de visita

Pujo a saludar uns parents i els trobo en plena tertúlia política, sobre partits, eleccions, majories, independències... Em pregunten què en penso, i els dic que jo no hi entenc, que de fet la meva intenció era anar a saludar la dona d'un d'ells, que està al pis de sobre.

El marit em diu que molt bé, que pugi i que truqui fort, perquè potser s'haurà adormit, i que si s'ha adormit, si la desperto millor, perquè així després no estarà desvetllada a la nit.

Pujo a dalt, truco, i ningú no dona senyals de vida. Truco un segon cop, un tercer, un quart, cada vegada trucades més insistents i llargues. I igual, no res. Llavors torno al pis de sota, i li proposo al marit que, si li sembla bé, deixi les claus a una de les tertulianes, i que ella pugi amb mi i m'obri. Li ho proposo així perquè és un home molt gran, com la seva dona, i sé que ara li faria mandra, pujar ell i obrir-me la porta.

Em diu que d'acord, i allarga les claus a aquesta parenta més jove. Però llavors una altra parenta diu que no ho veu clar, que d'aquesta manera potser donarem un ensurt a la de dalt. A mi em sembla un argument absurd, fora de lloc, però m'ho callo, no dic res. M'espero a veure què passa. Llavors hi ha un moment d'indecisió, i després sembla que la parenta jove m'acompanyarà amb les claus.

Però aleshores torna a intervenir l'altra, desaconsellant un altre cop actuar així. A continuació, la jove, sense dir res, li torna les claus al marit. Ell es torna a ficar les claus a la butxaca i, sense fer cap comentari sobre les claus o la seva dona, com si no hagués passat res reprèn el fil de la conversa política que jo per segon cop havia interromput.

No m'ho acabo de creure. Em quedo parat, desconcertat, fins que al final em tornen a sortir les paraules, i llavors els dic que me'n vaig, ja que la meva intenció era fer visita al pis de dalt.

Me'n vaig amb una sensació molt estranya. I trist. A les quatre persones que estaven parlant de política animadament no els ha semblat malament, que jo marxés sense haver pogut anar a fer una mica de companyia a la dona d'un d'ells, una dona que quan algú la va a veure sempre està contenta, i ho agraeix. Perquè té diferents problemes de salut, i surt molt poc de casa.

Final de la crònica.

Defunció de Josep Maria Saumell

Josep Maria Saumell. Va morir als 69 anys [o 62*], el 25/10/2016. Exèquies: 26, a les 4 de la tarda, a la basílica de Santa Maria de Vilafranca del Penedès. Enterrament: Cementiri de Vilafranca del Penedès.

--
* Sobre les edats, a www.eixdiari.cat diu 69, i a www.rememori.com diu 62 (consultes del 9/5/2023).

La Katharine Hepburn

Hi ha històries que ens fan pensar en les nostres històries, o en les dels nostres parents o coneguts. La de la Katharine Hepburn és una d'aquestes històries, a mi em fa pensar en la història de la meva mare. Tot i que ja ho he explicat altres vegades, avui en tornaré a parlar.

La Hepburn i la meva mare van rebre educacions bastant diferents. La meva mare va rebre una educació encaminada a fomentar la seva submissió: a la societat, a l'Església, al marit. En canvi, la Hepburn va rebre una educació empoderadora, cosa que, tanmateix, no va impedir que també acabés tenint una important faceta de submissió. Amb caràcters rebels les dues, i amb educacions diferents, cap de les dues va viure una vida del tot lliure.

La meva mare admirava la Katharine Hepburn, i alhora la censurava: l'admirava pel seu caràcter, i com a actriu (li agradava mirar i tornar a mirar les seves pel.lícules). I alhora la criticava a causa de la seva vida privada, perquè vivia amb un home casat, amb un "adúlter"; en aquest sentit la meva mare era molt religiosa, convencional, conservadora.

Tal com he dit, això ja ho he explicat altres vegades. Avui, però, ho acompanyo amb una mini biografia de la Hepburn, que crec que pot servir per dibuixar més bé aquesta relació que jo estableixo entre les seves vides. Una relació amb semblances i divergències: en els dos casos uns caràcters rebels, amb una diferent intenció educativa per part dels seus pares, amb l'existència de contradiccions, cada una les seves... Som-hi.

A mitjans del segle XIX Caroline Garlinghouse i Alfred Houghton es van casar i van tenir tres filles; Katharine, Edith i Marion. Alfred Houghton era un home amb tendències depressives, i un dia es va suïcidar. Després, a Caroline Garlinghouse li van trobar un càncer d'estómac, i va morir. Llavors les seves filles tenien respectivament 16, 14 i 12 anys. 

Caroline Garlinghouse era una dona de caràcter fort i idees clares, i mentre va viure una de les coses que volia era que les seves filles estudiessin. La seva filla gran, Katharine Martha (nascuda el 1878), va sortir com la seva mare, decidida, inconformista. 

Katharine Martha es va casar amb Thomas Norval Hepburn, i van tenir sis fills. Tant Katharine Martha com Thomas Norval Hepburn eren persones amb profundes inquietuds socials. Per exemple: un dia Katharine va anar a una conferència de la sufragista Emmeline Pankhurst, i va decidir apuntar-se al moviment sufragista, dins de l'Associació Sufragista Femenina de Conneticut, de la qual en va arribar a ser presidenta. El 1917 va dimitir de la presidència i es va afiliar al Partit Femení Nacional d'Alice Paul, perquè el considerava més combatiu. Tant Katharine com el seu marit, Thomas, volien per a les seves filles el mateix que pels seus fills: que estudiessin.

El segon fill de Katharine i Thomas va ser una nena. Va néixer el 1907, i li van posar el mateix nom de la mare, Katharine. Aquesta Katharine era la Katharine Hepburn i, ja gran, descrivia així l'ambient familiar i la forma de ser dels seus pares:

"Avui penso en com us trobo a faltar als dos. (...) Éreu allí: forts, divertits. Dues roques. És increïble el que vau fer per mi!. Quina sort ser el producte de l'amor i viure en una atmosfera càlida i d'interès."  (1).

Tant l'àvia de Katharine Hepburn, Caroline Garlinghouse, com la seva mare, Katharine Martha, eren dones fortes, amb empenta, no disposades a assumir rols subordinats. Per la seva banda, Katharine Hepburn va tenir diferents sorts: la primera, que a un bon temperament, a aquesta herència genètica de la seva mare i la seva àvia, se li afegís un ambient familiar estimulant i afectuós, que li va permetre conformar també un bon i sòlid caràcter. O com a mínim, un caràcter "bo per a ella", perquè la realitat és que dones com la seva àvia i la seva mare eren més aviat l'excepció: el que dominava llavors era el model de dona submisa i, per tant, "les dones fortes i reivindicatives" en general eren vistes amb recel. Una altra sort seva va ser que els seus pares no discriminessin entre fills i filles, pel que fa a l'accés als estudis, i això també era una raresa.

D'altra banda, aquesta dona d'esperit tan rebel i independent alhora va tenir una relació amb Spencer Tracy força complicada, cosa que sobta, a causa del contrast entre una Katharine, la pública, i l'altra Katharine, la parella del Spencer:

"A ell no li agradava això o allò. Jo ho modificava. Tal vegada es tractava de qualitats que jo, personalment, valorava. No importava: les modificava. (...) Fèiem el que li agradava. Vivíem la vida que ell volia. (...) Tractava de no molestar-lo ni irritar-lo ni fastiguejar-lo, preocupar-lo o renyir-lo. Vaig lluitar per modificar totes aquelles coses que sentia que no li agradaven. Em semblava que algunes de les meves més preuades qualitats li resultaven irritants. Les vaig eliminar, les vaig reprimir tant com vaig poder."

Subratllo aquestes dues frases: "Vaig lluitar per modificar totes aquelles coses que sentia que no li agradaven. Em semblava que algunes de les meves més preuades qualitats li resultaven irritants". Les subratllo perquè em porten a la visió que jo tinc de la vida matrimonial de la meva mare, si de cas amb la diferència que a ella, a la meva mare, li era més difícil pensar amb aquesta claredat sobre "les seves més preuades qualitats", ja que els seus tres grans referents, l'ambient social en general, l'Església i el marit, el que feien era reforçar la idea que, allò que podien ser qualitats, en realitat eren defectes.

Segueixo amb la Hepburn. A continuació de la cita anterior, diu:

"La gent m'ha preguntat què tenia l'Spencer perquè jo seguís al seu costat gairebé trenta anys. I per alguna raó em resulta impossible contestar. Honestament, no sé. Només puc dir que mai hagués pogut deixar-lo. Era allí... i jo li pertanyia." 

Si ho comparo amb la vida de la meva mare, la resposta és més fàcil, perquè en el cas de la meva mare no hi havia res ni ningú que li permetés "ni tan sols la possibilitat", de fer-se la pregunta que es feia la Hepburn. Era inimaginable, en la societat en què ella vivia, amb l'educació que havia rebut i, sobretot, amb les creences religioses que tenia. Això, a banda de l'existència dels fills, cosa que per descomptat també marca una diferència immensa en relació amb el cas de la Hepburn.

Tenint ben presents les diferències entre les dues dones i les dues vides, m'agrada pensar en la història de Katharine Hepburn tenint en compte, precisament, la seva relació de submissió amb Spencer Tracy. M'agrada perquè trobo que és un bon exemple de què sovint, o sempre en alguna mesura, les històries de cadascú (fins i tot les de les persones aparentment més lliures), van acompanyades de les corresponents dosis, més grans o més petites, de contradiccions.

Les històries de tothom. 

--
(1) "Me", 1971 / "Yo misma", Salvat, 1995. Fa anys, que vaig redactar la part biogràfica d'aquesta nota sobre la Hepburn, i llevat d'aquest llibre, no recordo si per redactar-la vaig fer servir altres fonts, de manera que encara que fos així, no les puc esmentar (de les diferents cites, p. 267, 268 del llibre).

Dissabte in albis

Els meus pares es van casar a l'oratori de la casa de la meva mare. Es van casar un dissabte "in albis", és a dir, el dissabte següent al Diumenge de Resurrecció. Llavors es veu que era habitual preferir l'inici de la primavera, per casar-se, i les primeres dates possibles, passada la Quaresma i Setmana Santa, eren aquestes. 

A l'oratori familiar també s'hi van casar la germana petita, també un dissabte in albis, i el germà gran, aquest, dos dissabtes després del Diumenge de Resurrecció. El germà gran es va casar tres anys després que la meva mare, i la germana petita, vuit.

Per casar-se a l'oratori familiar es veu que calia una butlla papal, una butlla que es demanava a Roma a través del bisbat. No sé si la mateixa butlla va servir pels tres, o si va ser necessari demanar-la tres vegades. Aquesta informació me l'ha facilitat un cosí que conserva moltes coses de la meva família materna (paterna seva); m'ha dit que tenia documentació sobre aquest tema de la butlla papal, i que si la trobava, me la faria arribar.

L'altre germà, eren quatre, es va casar l'últim, onze anys després que la meva mare. No es va casar a l'oratori: la seva dona va voler casar-se a una altra banda, a la ciutat de la seva família. Ells es van casar quatre setmanes després del Diumenge de Resurrecció.

Fins ara no tenia ni idea que els meus pares s'haguessin casat un dissabte in albis, això m'ho va dir la germana petita de la meva mare. De fet, a mi això de "in albis" només em sonava de l'expressió "quedar-se -o estar- in albis", en blanc. 

Aquesta expressió es veu que té el seu origen en els batejos durant Pasqua. Els nous batejats aquells dies, es veu que havien d'anar amb una túnica (o capa o vestit blanc), fins que al cap d'una setmana els feien una mena d'examen per comprovar si s'havien après la doctrina. Si passaven la prova, llavors ja es podien treure la roba blanca, ja no els calia anar 'in albis', de blanc. Bé, em sembla que la cosa anava més o menys així, jo no sóc cap entès en aquests temes.

Parlant dels casaments i dels dies in albis, la germana de la meva mare també m'explica que, a la meva mare, la setmana in albis, és a dir, la que va del dilluns després del Diumenge de Resurrecció fins al següent diumenge, li agradava molt, a causa de l'aspecte religiós de joia i celebració d'aquells dies.

Pel que fa a aquell oratori familiar, el seu contingut, molts anys més tard, quan es va reformar la casa, es va repartir. La meva mare es va quedar amb un dels dos reclinatoris, i el va conservar i utilitzar (el tenia a la seva habitació), fins al dia que es va morir. Eren uns reclinatoris amb molta història, perquè mentre van estar a l'oratori familiar, es veu que alguna vegada els havien demanat a la família, amb motiu d'algun acte solemne a alguna de les esglésies de la ciutat. Pel que fa a la resta de l'oratori, tinc entès que la major part, altar inclòs, va anar a parar a una capella d'un pis de l'Opus Dei.

Ignoro si, durant aquest trasllat de l'oratori, les pintures es van o no conservar. El que tinc entès és que, no sé si el meu besavi o rebesavi, va ser qui les va fer pintar, i que amb aquest objectiu va tenir a casa, durant el temps necessari, un pintor que va contractar amb aquell propòsit. Un pintor que, vestit com a tal, surt a alguna foto antiga, amb la seva la bata de pintor i una gran boina.

Visita al Tribunal Eclesiàstic

https://holapronobis.blogspot.com/2023/04/tribunal-eclesiastic.html

Aparicions

Els primers records que conservo sobre aparicions de Marededeus crec que són d'algunes referències a Garabandal. Les aparicions, o presumptes aparicions de Garabandal, van produir-se entre 1961 i 1965. Suposo que a mi aquestes informacions m'arribaven a través de la meva mare i, a ella, a través de la senyora Elvira, que era la propagandista d'aquelles aparicions entre la colònia d'estiuejants de Vallvidrera. També tinc el record, no sé si real o fictici, d'haver vist, a l'església de Vallvidrera, al porxo de l'entrada, algun cartell sobre Garabandal. (1) 

Avui, la història de Garabandal encara cueja: hi ha persones que segueixen estant ben convençudes de la seva autenticitat, per exemple, aquest personatge de missa diària, mafiós, mentider i absolutament esperpèntic que és Jorge Fernández Díaz (supernumerari de l'Opus i membre del PP). (2)

El següent record relacionat amb Maradedeus aparegudes és un viatge familiar, de Pamplona a Barcelona, passant per Lourdes. D'aquell viatge en recordo sobretot l'esgotament (no m'ha agradat mai anar en cotxe). En recordo aquell gran cansament i algunes imatges més aviat borroses de Lourdes. Això, i que a casa, a la casa d'estiueig de Vallvidrera, durant uns anys hi va haver una caixeta de música metal.lica amb una Marededeu de Lourdes al damunt. Quan li donaves corda, es posava en moviment el cilindre giratori amb petits relleus, que al seu torn activava "la pinta" de fines làmines metal.liques, i sonava la melodia. Encara la recordo bé, associada a la lletra en castellà: "En Lourdes de Francia su trono fijó, la Virgen María la Madre de Dios. Avé, Avé, Avé Maria..."

Crec que durant aquella visita familiar llampec a Lourdes també vam arreplegar una d'aquestes boles de vidre, en aquest cas amb la Marededeu a dins, que quan les mous sembla que nevi... I crec que aquells dos records de Lourdes, la Marededeu de la capsa de música i la de la bola de vidre, es van quedar a aquella casa de Vallvidrera quan vam deixar d'anar-hi a passar-hi els estius.

A aquestes referències relacionades amb aparicions de Marededeus hi hauria d'afegir, probablement dels mateixos anys, les que m'arribaven a través dels llibres d'Història Sagrada del col.legi que, naturalment, parlaven de les Marededeus aparegudes més famoses: Lourdes, Fàtima, el Pilar de Saragossa... És a dir, que ja des de petit anava veient que això de les aparicions de la Marededeu, aquí i allà, era una cosa bastant normal. Llavors jo era ben creient, però aquest tema en concret de les aparicions em sembla que em cridava poc l'atenció.

Un altre record és el de les aparicions del Palmar de Troya, a partir de finals dels anys seixanta del segle passat, convertides en un immens espectacle mediàtic. Amb el Papa Clement com a gran protagonista d'aquella història esperpèntica, un home ves a saber fins a quin punt boig, pallasso o prou espavilat. Les informacions m'arribaven a través dels mitjans de comunicació, o més ben dit (segurament llavors jo no llegia cap diari), a través dels comentaris censuradors que alguna vegada devien fer els meus pares sobre les notícies del Palmar de Troya que ells llegien als diaris. 

El següent record, al cap d'uns anys, ja emancipat, és d'unes aparicions poc conegudes, les del Mas Boronat, a finals dels anys vuitanta. Una tia d'un amic era la principal vident (o potser única). A aquell amic li feia cosa, parlar-ne, de manera que la informació sobre aquelles aparicions a mi m'arribava a través d'altres persones del poble. De fet, van ser unes aparicions de curt recorregut, perquè el nucli de seguidors era petit, fonamentalment de l'entorn familiar de la vident; durant uns dos o tres anys van fer-se notar bastant i, després, de mica en mica, la cosa es va anar desinflant. Amb alguna d'aquelles persones encara hi tinc relació.

Més cap aquí, fa uns anys vaig començar a sentir a parlar de les aparicions de Medjugorje (a Bòsnia i Herzegovina). Una germana meva hi tenia molta devoció i, algun cop, fins i tot hi havia organitzat una expedició familiar, amb el marit i alguns fills. I potser sí, que a Medjugorje s'hi apareixia la Marededeu, i feia miracles, perquè més endavant una altra germana hi va anar amb una filla seva, i al cap de poc, aquesta filla va decidir fer-se monja. (3)

De la recent vocació de monja d'aquesta neboda si de cas (si és que ho faig), ja en parlaré un altre dia, quan parli de les monges de la família. Així, en plural. Perquè el tema de les monges de la família (passades i presents), és un tema amb força substància.

Tornant al tema de les aparicions, també en podria parlar una mica des d'un altre punt de vista. Per exemple, podria esmentar una coneguda que de vegades veia la Marededeu, i que altres vegades pensava que ella era la Marededeu. Però és clar, aquesta història ja és una altra història, ja que a ella, per a treure-li aquelles al.lucinacions i deliris, li donaven antipsicòtics. També tenia un amic, encara el conservo, que durant un brot "va ser" Jesucrist, cosa que li va durar fins que la família el va tancar en un psiquiàtric (durant un temps; després, ja estabilitzat, va sortir-ne, i més o menys ha anat tirant per la vida). De fet, de vidents o "encarnats" d'aquest tipus n'he conegut alguns més. (4)

Torno a Garabandal, Lourdes, Fàtima, El Palmar de Troya, el Mas Boronat, Medjugorje, etc. Jo sóc un descregut, no és cap secret. Però ves a saber, potser sí que la Mare de Deu existeix, i que es va apareixent aquí i allà... Al capdavall, si jo sóc un descregut suposo que és només, o sobretot, "a causa d'un càlcul de probabilitats". Però la realitat és que la inexistència de deus, marededeus i divinitats de tota mena, de diferents religions i èpoques històriques, és del tot indemostrable. 

Igual que la seva presumpta existència.

La caixa de música amb la Marededeu de Lourdes de la qual he parlat abans, segons el meu record era semblant a aquesta.

--
(1) Sobre les aparicions de Garabandal, hi ha una pel.ícula, "Garabandal, solo Dios lo sabe", de Brian Alexander Jackson (2017). I també diferents documentals, per exemple, "Garabandal, catarata imparable", de Mater Spei AIE (2020). Els dos es poden trobar a Youtuve o Vimeo. Els dos són propagandístics; desconec si hi ha algun vídeo amb una visió crítica sobre aquesta història d'aparicions.
(2) Sobre el proselitisme "garabandalista" de Jorge Fernández Díaz hi ha molts articles de premsa i també alguns vídeos. Posa els pels de punta, pensar que aquest senyor, absolutament impresentable per molts motius, arribés a ser Ministre d'Interior, i que exercís el càrrec durant cinc anys... 
(3) Sobre Medjugorje. Fa potser dos anys em vaig trobar pel carrer el llibre "El Niño escondido de Medjugorje", de Sor Emmanuel, el nom de monja d'Emmanuel Maillard (Asociacion Hijos de Emmanuel, 2008). El vaig arreplegar perquè llavors ja havia sentit a parlar de Medjugorje a la meva germana. Vaig fullejar el llibre i el vaig trobar fascinant, sobretot alguns capítols, per exemple el 66, "El grito del copón" (un fragment: "Muchas hostias están en agonía; saben que seràn recibidas en moradas inmundas donde reinan los pecados que engendran la muerte. Permanezco clavada en el suelo, petrificada. Estas hostias sienten repulsión de ser consumidas. ¡Jesús pide socorro!"). En aquest mateix capítol també fa referència al "Miracle de Lanciano", del qual ja en vaig parlar, fa poc, a una altra banda:
https://holapronobis.blogspot.com/2022/12/els-miracles-eucaristics.html 
(4) Sobre aquest tema psiquiàtric, un interrogant: Si a les vidents de Fàtima, o de Garabandal, els haguessin donat algun antipsicòtic... haurien seguit veient la Marededeu? I si l'antipsicòtic li donessin al Jorge Fernández Díaz, seria potser una persona una mica més "normal"? És només això, un dubte...