Vaig explicar el cas d'aquell jardiner del qual, entre els germans, en teníem records diferents: que si sempre va ser el mateix o no, que si tenia o no tenia un ajudant, que si l'ajudant era ciclista... Com que els fets es remuntaven a feia més de cinquanta anys, era comprensible que els records (per naturalesa inestables), poguessin divergir. (1)
Fa unes setmanes en vaig recollir una altra versió. Aquesta. El jardiner, quan anava al jardí de la casa on passàvem l'estiu, alguna vegada hi anava amb un acompanyant. Qui l'acompanyava, però, en realitat no era un ajudant, sinó un noi del poble desvagat, sembla que amb alguna deficiència, que per passar l'estona alguns dies acompanyava el jardiner, el qual, per tal que s'entretingués i alhora se sentís una mica útil, potser també li feia fer alguna cosa.
Uns anys després, quan nosaltres ja no estàvem al poble, sí que el jardiner de vegades tenia un ajudant. Era un home també del poble, però tenia una altra feina, de manera que només podia fer de jardiner quan li ho permetien els seus horaris. Final de la nova versió.
Ara, per tant, a més de les versions anteriors, tinc aquesta. Més real que les altres? N'explico l'origen.
Fa unes setmanes (després de fer una petita recerca), vaig anar a la perruqueria del poble. A més de la perruquera, hi havia dues dones: una era la que jo buscava, la dona del jardiner. Quan la vaig veure, la vaig reconèixer de manera immediata, perquè tot i el munt d'anys passats, seguia sent "ella": menuda, prima, amb la mateixa expressió seriosa a la cara, i fins i tot amb el mateix pentinat. Passava ja dels noranta anys, però conservava el cap ben clar.
Quan em vaig presentar, va estar contenta. I mentre la perruquera anava feinejant, vam estar una bona estona xerrant, tant del seu marit, mort feia molts anys, com d'altres coses del poble. També em va parlar de nosaltres, sobretot de la meva mare, a la qual recordava molt bé. D'ella em va dir que ens tenia molt ben educats, i em va posar el següent exemple.
Un dia, a les escales de l'església, la meva mare i el meu germà petit pujaven cap a la plaça de dalt. A mitges escales el meu germà es va posar a plorar i a rondinar, i es va plantar. La meva mare no n'hi va fer cas; va seguir pujant, a poc a poc, deixant-lo al mig de les escales amb la seva rebequeria. Quan ja arribava a dalt, es va girar i li va dir: "Que vens?" Llavors, quan ella estava a punt de desaparèixer de la vista del meu germà, ell va reaccionar. Va callar i va començar a pujar les escales, després d'haver comprovat que la seva rebequeria, amb la meva mare, no li servia de res.
Quan m'ho acaba d'explicar, ho subratllà així: "Us tenia molt ben educats", i afegeix, "Ara és molt diferent..."
Durant aquesta tertúlia a la perruqueria, l'altra dona, d'una edat semblant a la dona del jardiner, i també vídua, explica també coses del poble, algunes relacionades amb els anys, els estius, que hi vam viure nosaltres. M'agrada escoltar-les, i la perruquera, una dona de fora però que fa molts anys que viu al poble, les escolta amb el mateix interès que jo.
Quan me'n vaig, els dic que m'ha agradat molt la conversa, que ha sigut molt interessant i agradable, i que un altre dia l'hem de seguir. I diuen que sí, que hi tant! I quedem així, que queda pendent una segona part.
(1) El jardiner i la memòria (20/9/2022):
https://442m.blogspot.com/2022/09/el-jardiner-i-la-memoria.html
D'aquell jardiner i del jardí també en vaig parlar fa més anys, 'La Julita Viñas' (20/2/2012):
https://442m.blogspot.com/2012/02/la-julita-vinas.html
