"La vida es viu cap endavant, però es comprèn cap enrere." Mark C. Taylor (1)
Després de molts anys absent, durant els quals només havia fet visites breus als meus pares de tant en tant, vaig anar al pis familiar amb la intenció d'instal.lar-m'hi, en un moment en què allí la situació cada vegada era més complicada. Jo tenia quaranta anys
A partir de llavors, malgrat la meva inexperiència i limitacions (de vegades actuant amb més encert, i altres vegades suposo que amb menys), les coses a casa dels meus pares no van ser tan difícils. Considero que el fet que a partir d'aleshores allí hi hagués "algú" fent la funció que jo hi feia (també podria haver sigut una altra persona), va tenir molt a veure amb aquell canvi positiu.
Onze anys després, quan la meva mare va morir (el meu pare ja havia mort set anys abans), jo tenia diferents sensacions. Però per sobre de totes, aquesta: Quina sort, haver fet el pas que havia fet onze anys abans! Quina sort, l'oportunitat d'aquells onze anys de vida compartida amb la meva mare! (2)
De les meves limitacions quan jo vaig tornar a casa dels meus pares sobretot me n'adono si, ara, "em miro aquella persona", com era llavors jo, des dels meus gairebé setanta anys actuals. I quan tinc aquesta mirada retrospectiva, algun cop també penso: segurament, aquesta persona que sóc avui, com sóc ara, hauria gestionat amb més encert moltes, o part, de les situacions en què llavors em vaig veure implicat. Perquè entremig, és clar, han passat gairebé trenta anys, acompanyats d'alguns aprenentatges.
D'altra banda, és obvi que pensar aquestes coses no serveix de res. Perquè en cada moment som com som. I encara és més absurd pensar-hi en aquest cas, perquè precisament, aquells onze anys compartits amb la meva mare, considero que tenen molt a veure, molt, amb qui i com sóc avui.
És a dir, sense aquells anys, jo no seria qui sóc ara. Perquè em van canviar de diferents maneres. I alhora, els canvis d'aquells anys van afavorir, després, uns altres canvis.
De vegades, encara que aquesta mena de pensaments siguin inútils, m'hi entretinc... pensant sobre com hauria pogut ser la relació amb la meva mare si jo, quan vaig tornar a casa dels meus pares, hagués tingut un cap, una atenció, uns sentiments, unes experiències, unes predisposicions... més semblants a les d'ara.
(1) Citat per Jaume Cela a "Ja ha arribat demà".
(2) He dit que les sensacions meves eren diferents, i el cas és que en aquell moment, també n'hi havia alguna d'incòmoda, sobretot, les relacionades amb els últims anys del meu pare, però d'això ja n'he parlat altres vegades, avui no toca.
