No recordo si llavors la meva mare encara vivia, o si ja havia mort. Tampoc recordo bé com la vaig conèixer, a la Silvestra Moreno, si algú me'n va parlar, o vaig veure a algun diari o revista que parlaven d'ella i la seva feina. El cas és que la vaig telefonar, i li vaig preguntar si podia anar-la a veure.
Hi vam anar amb la Lívia, per tal que ens aclarís diferents dubtes que teníem ella i jo, relacionats sobretot amb el futur d'una germana de la Lívia i, per part meva, d'un familiar meu.
Ens va atendre molt bé. Ens va donar tota mena d'explicacions sobre el que li vam preguntar, i de manera molt clara. Sense presses. Li vam agrair el temps que ens va dedicar i li vam dir que era una sort que hi hagués persones com ella, dedicades a ajudar les persones amb problemes mentals i a defensar els seus interessos.
La Silvestra va ser una de les diferents persones a les quals, durant aquells anys, vaig anar a demanar informació i consells. De vegades, junt amb alguns germans meus, altres vegades amb la Lívia, i de vegades sol. Aquell tipus de consultes i recerques de fet ja no es van aturar, perquè al motiu que tenia al principi per fer-les, després se n'hi va afegir un altre, per a mi encara més greu i trasbalsador.
Però avui no toca parlar de les persones que motivaven aquelles consultes, sinó d'aquestes altres persones que, com la Silvestra (o en el meu cas també la Pili, la Carme, l'Hermínia, el Claudi, la Dina...) han dedicat la seva vida a les persones amb problemes mentals o problemes d'addiccions. I que, com a part de la seva feina vocacional (desinteressada o professional), sempre han tingut la porta oberta quan algú hi ha trucat buscant consell i ajuda.
Com jo unes quantes vegades.
--
(*) La Vanguardia, 25/8/2023
