CDXLII, 1195 Ab urbe condita / 41.59171 - 1.53748 / Etc.

25 d’abr. 2026

Conèixer, pensar, entendre, explicar

Volia conèixer, pensar y entendre millor, i alhora, poder explicar més bé. Poder explicar o "deixar explicat": que existís l'explicació (la meva explicació), per si algú, potser, ara o quan fos, la volia tenir en compte.

Volia això perquè, d'una banda, fer-ho em semblava un reconeixement, un acte justificat i necessari. I d'una altra banda, pensava, segueixo pensant, que parlar del passat pot servir per millorar el present.

Si penso quin dels dos objectius em sembla més important, considero que els dos. Els dos, ni l'un ni l'altre més.

Parlo del passat i del present perquè unes persones desapareixen, i te n'envolten de noves. Sí, les persones canvien, però les històries, algunes històries, de vegades són semblants, potser molt semblants. De vegades, malauradament massa semblants, quan la semblança són biografies amb ferides que es visibilitzen a través d'estats d'ànim complicats. Uns estats que, els "entesos", qualifiquen com a "malalties".

Conèixer més, buscar, llegir, preguntar, pensar, ordenar. Sense presses. Intentant, en la mesura del possible, no ser racionalment parcial, no ser massa emocionalment subjectiu. Dic "massa" perquè l'emocionalitat i la subjectivitat, en aquests casos, en aquests processos, és inevitable. L'únic que pots intentar és que no se't desbordin, que no acabin fent que no tingui sentit el propòsit que et mou.

Torno a parlar del mateix, de la mateixa història? "De la història de sempre"? Sí, un cop més segueixo parlant de la mateixa història. Perquè per a mi, d'alguna manera, aquesta història és "l'origen de totes les històries", de totes les històries d'aquesta part de la meva vida. Perquè és a partir d'ella, que neix, es va construint, el meu interès per les ferides biogràfiques i tot això que en diuen malalties mentals.

No només es construeix això, aquest interès, sinó que alhora "em construeixo jo", ja que, avui, sense aquesta dimensió meva, no sabria reconèixer-me: crec que "em seria desconegut per a mi mateix".

Per això, per tot això que dic, m'afecta poc quan algú em diu, potser em repeteix, que sóc una persona obsessiva, a causa d'aquesta manera de ser i de fer. D'aquest "etern retorn" que, a alguns, els sembla excessiu, obsessiu.

Però és que si fos com a algú li sembla que hauria de ser, no seria qui sóc. I crec que m'agradaria poc, aquest "algú altre".

Punt i seguit.

20 d’abr. 2026

El 600

De vegades, molt de tant en tant, veig un 600 pel carrer. Sempre m'emociona, perquè si veig un 600, sobretot circulant (és diferent si el veig aturat, per exemple en un garatge), em fa pensar en el meu pare.

Veig un 600 pel carrer i "el veig" a ell a dins; recordo quan el conduïa, tan satisfet, amb aquell cotxe tan petit i tan pràctic, movent-se per la ciutat amunt i avall, sobretot de casa al despatx i del despatx a casa...

Em passa avui. Estic a un bar, amb la Lívia, prenent un cafè. I veig que pel carrer passa un 600; tan menut que sembla una joguina, comparat amb els cotxes d'ara, tan grans. A sobre, resulta que el condueix un home de potser entre setanta i vuitanta anys. I em passa el que he dit, que associo l'escena amb el meu pare i el seu 600... I llavors, un record en porta un altre, es barregen, i em trobo submergit en una atmosfera de records relacionats amb el meu pare. No sempre els mateixos, depèn dels dies. En qualsevol cas, records amb els quals em sento a gust.

Un 600, a la gent de la meva generació, és habitual que ens porti records. Uns o altres, a cadascú els seus records. De vegades records molt emotius. Els meus són d'aquest tipus, relacionats amb ell. Fa vint-i-vuit anys que va morir i segueix sent així.

Tinc també algun altre record relacionat amb altres 600, però ocupen un lloc molt marginal, al meu magatzem dels records.

19 d’abr. 2026

Cartes

Al llarg de la vida de tant en tant he anat llençant coses; de les que he llençat, moltes no em dol gens haver-ho fet. Al contrari, en general n'estic content, d'haver anat llençant, això, allò... M'ha ajudat a anar una mica més lleuger per la vida.

De vegades dic que la meva memòria (com la de tothom) té diferents "extensions": per exemple, els llocs evocadors, les olors, els sons (les músiques)... Una de les memòries més importants, en el meu cas, són els papers. I entre els papers, les cartes.

Com que temps enrere sovint em sentia més còmode llençant que conservant, de molts anys de la meva vida conservo ben poca memòria d'aquesta: la memòria continguda en les cartes guardades, en concret. 

Després, vaig anar canviant. Em vaig anar tornant "conservador". Però de molts anys, tal com he dit, el buit és molt gran. I de vegades trobo a faltar el que tindria a l'abast de la meva memòria, si no hi hagués aquest buit, si no hagués llençat tant.

Per exemple, o sobretot: una d'aquestes coses que vaig llençar i que m'agradaria no haver llençat són les cartes que m'escrivien la meva mare i el meu pare durant els anys que vaig viure molt desvinculat d'ells. Em sembla que no en conservo cap, i avui se'm fa estrany, aquest nul interès meu, temps enrere, per conservar-les.