29 de maig 2018
8 de maig 2018
El germà del meu avi - 2
Vaig parlar de la traducció que el 1954 va fer el germà del meu avi de la novel.la Brighton Rock, de l'escriptor Graham Greene.
Graham Greene era un autor catòlic, cosa que sovint queda reflectida en les seves obres. Per exemple, al final de Brighton Rock un dels personatges principals, la Rosa, té remordiments de consciència a causa d'haver dut una vida marital no ortodoxa. L'escena dels remordiments passa a dins d'una església, mentre ella es confessa. (1)
Llegir el final del llibre m'ha fet pensar en el final de la vida del germà del meu avi. La meva mare de vegades em parlava del seu tio, i gairebé sempre m'explicava el mateix fet. Més que de les diferents activitats artístiques del seu tio, em deia que tota la vida havia sigut ateu o agnòstic, que el tema religiós no el preocupava, però que quan va ser conscient que s'acostava el moment de la mort llavors hi va pensar.
Es veu que llavors no estava del tot tranquil, pel que fa a la "inexistència" de Déu. I és clar, ell feia anys "que vivia en pecat" amb la seva parella, sense haver-se casat. Ja passa, que la gent es torna fràgil i poruga, quan veu que la mort s'apropa (o més "lúcida", segons el punt de vista de les persones com la meva mare).
El cas és que la meva mare li va dur a casa un mossèn, per tal que ell abans de morir "fes les paus amb Déu". Segons el relat de la meva mare, el resultat va ser que el meu tio va anar dient: "No crec però vull creure en Déu Pare totpoderós, creador del cel i la terra..." (2)
Fins a quin punt en aquell moment ell deia el que deia de cor o pressionat per ella? Ves a saber. Fos d'una manera o d'una altra, la meva mare quan m'ho explicava em remarcava aquell "vull creure", per tal que jo en prengués nota. Em deia: "Ho veus? No és un impediment si no creus, ho pots demanar, i llavors se't concedirà". Pobre mare meva, els disgustos que va tenir per culpa de sortir jo com el seu tio, tan descregut...
--
(1) Només he llegit el primer i l'últim capítol del llibre, perquè no tinc tirada a llegir novel.les, i encara menys d'aquest tipus.
(2) La meva mare en moments així podia ser molt intervencionista i insistent. Cosa també comprensible, des del seu punt de vista, perquè si ella creia que el més important de la vida era al final poder anar al Cel, era normal, fins i tot obligat, que actués d'aquella manera. No va ser l'únic cas en què va tenir una intervenció d'aquest tipus, i com a mínim una vegada en va sortir trasquilada.
Graham Greene era un autor catòlic, cosa que sovint queda reflectida en les seves obres. Per exemple, al final de Brighton Rock un dels personatges principals, la Rosa, té remordiments de consciència a causa d'haver dut una vida marital no ortodoxa. L'escena dels remordiments passa a dins d'una església, mentre ella es confessa. (1)
Llegir el final del llibre m'ha fet pensar en el final de la vida del germà del meu avi. La meva mare de vegades em parlava del seu tio, i gairebé sempre m'explicava el mateix fet. Més que de les diferents activitats artístiques del seu tio, em deia que tota la vida havia sigut ateu o agnòstic, que el tema religiós no el preocupava, però que quan va ser conscient que s'acostava el moment de la mort llavors hi va pensar.
Es veu que llavors no estava del tot tranquil, pel que fa a la "inexistència" de Déu. I és clar, ell feia anys "que vivia en pecat" amb la seva parella, sense haver-se casat. Ja passa, que la gent es torna fràgil i poruga, quan veu que la mort s'apropa (o més "lúcida", segons el punt de vista de les persones com la meva mare).
El cas és que la meva mare li va dur a casa un mossèn, per tal que ell abans de morir "fes les paus amb Déu". Segons el relat de la meva mare, el resultat va ser que el meu tio va anar dient: "No crec però vull creure en Déu Pare totpoderós, creador del cel i la terra..." (2)
Fins a quin punt en aquell moment ell deia el que deia de cor o pressionat per ella? Ves a saber. Fos d'una manera o d'una altra, la meva mare quan m'ho explicava em remarcava aquell "vull creure", per tal que jo en prengués nota. Em deia: "Ho veus? No és un impediment si no creus, ho pots demanar, i llavors se't concedirà". Pobre mare meva, els disgustos que va tenir per culpa de sortir jo com el seu tio, tan descregut...
--
(1) Només he llegit el primer i l'últim capítol del llibre, perquè no tinc tirada a llegir novel.les, i encara menys d'aquest tipus.
(2) La meva mare en moments així podia ser molt intervencionista i insistent. Cosa també comprensible, des del seu punt de vista, perquè si ella creia que el més important de la vida era al final poder anar al Cel, era normal, fins i tot obligat, que actués d'aquella manera. No va ser l'únic cas en què va tenir una intervenció d'aquest tipus, i com a mínim una vegada en va sortir trasquilada.
6 de maig 2018
El germà del meu avi
Fill d'una família de fabricants d'una capital de comarca, el germà del meu avi no va seguir la tradició familiar i va optar per una vida d'artista i una mica bohèmia.
Va arribar a dirigir algunes pel.lícules, obres de teatre i comèdies musicals. També va fer de guionista (d'altres pel.lícules i obres de teatre).
A banda de al cine i al teatre, es va dedicar a escriure lletres de cançons. Unes lletres que sovint venia a intèrprets coneguts de la seva època, de manera que moltes d'aquelles lletres han quedat associades al cantant (o al músic que les musicava), i no a ell.
Sempre anava just de diners. Amb aquell tipus de feines els seus ingressos eren irregulars. Hi ha qui diu que la seva escassedat econòmica s'explicava també perquè era generós, ja que quan tenia diners no li dolia compartir-los. Hi ha qui diu que la seva presumpta generositat era fruit d'una anècdota malinterpretada, i que de fet era un vividor, que tenia el costum de demanar diners a familiars i coneguts sempre que venia a tomb (això dels "sablazos" que no sé com es diu en català). De la segona opció, la de vividor, n'hi ha uns quants indicis.
Al marge del tema dels diners, en el que tothom coincideix és en què el germà del meu avi era una persona intel.ligent i creativa. I també afectuosa i sensible. Per exemple, era capaç de posar-se a plorar al mig del cine mentre veia Dumbo amb la seva neboda.
No es va casar mai. Un cop es va enamorar d'una cantant del Paral.lel, amb la qual havia fet alguna col.laboració professional com a lletrista.
Més endavant es va aparellar amb una dona. Alguns deien que "de mala reputació". Ell, però, va tenir una bona vida amb ella (van estar junts fins que ell va morir). Ella no era ben vista per la família d'ell, tant pel seu passat (o presumpte passat), com perquè no era una persona cultivada, sinó senzilla, elemental. I el cas és que la cultura i les formes eren importants per a la meva família materna, segons com una mica elitista (i preocupada pel "què diran").
És sobretot per això, pel fet que el germà del meu avi va ser capaç de no tenir por de desafiar les convencions socials i familiars, que em cau bé. També m'atrau la seva tirada bohèmia, però no la de vividor (si és que era el cas), perquè fer el que et ve de gust arrepenjant-te en els altres no m'ha semblat mai cap virtut.
El germà del meu avi va morir molt jove, als 38 anys.
Es deia Joan Lladó, va néixer a Igualada el 1918 i va morir a Barcelona el 1956. La pel.licula més coneguda de les quatre que va dirigir és l'última, el mateix any que va morir, "El difunto és un vivo" (un "remake" de la pel.lícula homònima d'Ignacio F. Iquino de 1941). (1)
De les lletres de cançons que va escriure i que va vendre la més coneguda és "Tarde de futbol", amb música de Josep Casas Augé i gravada per la Rina Celi el 1943. És clar, que ell fos l'autor de la lletra no es pot demostrar, perquè no ha quedat enregistrat a cap lloc. De la mateixa manera que no es pot demostrar que a l'Augusto Algueró, entre altres lletres, el 1941 li va vendre la de "Claro de luna". Del germà del meu avi es pot dir que com a lletrista va ser "un gran negre". (2)
La Rina Celi era la cantant de la qual ell es va enamorar, cosa gens sorprenent, perquè era guapíssima (i es veu que també molt bona persona, això segon no ho he tret dels relats familiars, sinó d'altres fonts).
La dona que va viure amb ell els seus últims anys es deia Mercedes. Com que la família d'ell (és a dir la meva) aviat la va oblidar, em sembla bé ara recordar-ne si més no el nom (el cognom no el sé).
El germà del meu avi va aprendre l'anglès de manera autodidacta, sobretot a través de la seva afició a les cançons. El coneixement de l'anglès li va permetre traduir al castellà Brighton Rock, de l'escriptor Graham Greene (traduïda com a "Brighton, parque de atracciones", Luis de Caralt, Barcelona, 1954). És molt probable que aquest encàrrec li arribés a través dels seus contactes amb gent del cine. (3)
Com que va morir tan jove, és fàcil pensar que la vida del germà del meu avi hauria pogut ser artísticament molt més fructífera. De fet, les quatre pel.lícules que va dirigir les va dirigir durant els últims tres anys de la seva vida (abans sobretot havia fet d'ajudant de direcció), cosa que permet suposar que si no hagués mort tan aviat, la seva filmografia hauria pogut ser més extensa. I també els seus guions, les seves direccions teatrals, la llista de lletres de cançons...
Com que el germà del meu avi no va tenir fills (només nebots i nebodes, amb els seus respectius fills i filles, com jo), el seu record es va desdibuixant amb més rapidesa que si n'hagués tingut. La vida és efímera, i els records també, encara més en alguns casos. Aquest és el principal pensament que em queda, després d'aquest repàs de la vida (del poc que sé de la vida) del germà del meu avi. (4) (5)
--
(1) L'activitat cinematogràfica del germà del meu avi la va desenvolupar tota dins d'IFI, la productora d'Ignacio F. Iquino.
(2) "Tarde de fútbol" es va fer molt popular, sobretot perquè el programa de ràdio "Carrusel deportivo" (de la Cadena SER) la va adoptar com a sintonia del programa.
(3) De fet, m'he posat a escriure aquest text després d'haver trobat en una llibreria de vell un exemplar d'aquest llibre, de la tercera edició, del mateix any que la primera.
(4) Del poc que sé de la seva biografia. I de les seves obres: segurament en queden d'ocultes que mai se sabrà que van ser obres seves. De fet, de la traducció del llibre de Graham Greene ningú de la família en sabia res, fins que fa potser un any una parenta se'n va assabentar, més de 60 anys després de la seva publicació.
(5) A l'article sobre ell de la viquipèdia hi ha la referència d'algun document que, a banda dels records familiars, m'ha servit per completar aquest escrit:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Llad%C3%B3_Bausili
Va arribar a dirigir algunes pel.lícules, obres de teatre i comèdies musicals. També va fer de guionista (d'altres pel.lícules i obres de teatre).
A banda de al cine i al teatre, es va dedicar a escriure lletres de cançons. Unes lletres que sovint venia a intèrprets coneguts de la seva època, de manera que moltes d'aquelles lletres han quedat associades al cantant (o al músic que les musicava), i no a ell.
Sempre anava just de diners. Amb aquell tipus de feines els seus ingressos eren irregulars. Hi ha qui diu que la seva escassedat econòmica s'explicava també perquè era generós, ja que quan tenia diners no li dolia compartir-los. Hi ha qui diu que la seva presumpta generositat era fruit d'una anècdota malinterpretada, i que de fet era un vividor, que tenia el costum de demanar diners a familiars i coneguts sempre que venia a tomb (això dels "sablazos" que no sé com es diu en català). De la segona opció, la de vividor, n'hi ha uns quants indicis.
Al marge del tema dels diners, en el que tothom coincideix és en què el germà del meu avi era una persona intel.ligent i creativa. I també afectuosa i sensible. Per exemple, era capaç de posar-se a plorar al mig del cine mentre veia Dumbo amb la seva neboda.
No es va casar mai. Un cop es va enamorar d'una cantant del Paral.lel, amb la qual havia fet alguna col.laboració professional com a lletrista.
Més endavant es va aparellar amb una dona. Alguns deien que "de mala reputació". Ell, però, va tenir una bona vida amb ella (van estar junts fins que ell va morir). Ella no era ben vista per la família d'ell, tant pel seu passat (o presumpte passat), com perquè no era una persona cultivada, sinó senzilla, elemental. I el cas és que la cultura i les formes eren importants per a la meva família materna, segons com una mica elitista (i preocupada pel "què diran").
És sobretot per això, pel fet que el germà del meu avi va ser capaç de no tenir por de desafiar les convencions socials i familiars, que em cau bé. També m'atrau la seva tirada bohèmia, però no la de vividor (si és que era el cas), perquè fer el que et ve de gust arrepenjant-te en els altres no m'ha semblat mai cap virtut.
El germà del meu avi va morir molt jove, als 38 anys.
Es deia Joan Lladó, va néixer a Igualada el 1918 i va morir a Barcelona el 1956. La pel.licula més coneguda de les quatre que va dirigir és l'última, el mateix any que va morir, "El difunto és un vivo" (un "remake" de la pel.lícula homònima d'Ignacio F. Iquino de 1941). (1)
De les lletres de cançons que va escriure i que va vendre la més coneguda és "Tarde de futbol", amb música de Josep Casas Augé i gravada per la Rina Celi el 1943. És clar, que ell fos l'autor de la lletra no es pot demostrar, perquè no ha quedat enregistrat a cap lloc. De la mateixa manera que no es pot demostrar que a l'Augusto Algueró, entre altres lletres, el 1941 li va vendre la de "Claro de luna". Del germà del meu avi es pot dir que com a lletrista va ser "un gran negre". (2)
La Rina Celi era la cantant de la qual ell es va enamorar, cosa gens sorprenent, perquè era guapíssima (i es veu que també molt bona persona, això segon no ho he tret dels relats familiars, sinó d'altres fonts).
La dona que va viure amb ell els seus últims anys es deia Mercedes. Com que la família d'ell (és a dir la meva) aviat la va oblidar, em sembla bé ara recordar-ne si més no el nom (el cognom no el sé).
El germà del meu avi va aprendre l'anglès de manera autodidacta, sobretot a través de la seva afició a les cançons. El coneixement de l'anglès li va permetre traduir al castellà Brighton Rock, de l'escriptor Graham Greene (traduïda com a "Brighton, parque de atracciones", Luis de Caralt, Barcelona, 1954). És molt probable que aquest encàrrec li arribés a través dels seus contactes amb gent del cine. (3)
Com que va morir tan jove, és fàcil pensar que la vida del germà del meu avi hauria pogut ser artísticament molt més fructífera. De fet, les quatre pel.lícules que va dirigir les va dirigir durant els últims tres anys de la seva vida (abans sobretot havia fet d'ajudant de direcció), cosa que permet suposar que si no hagués mort tan aviat, la seva filmografia hauria pogut ser més extensa. I també els seus guions, les seves direccions teatrals, la llista de lletres de cançons...
Com que el germà del meu avi no va tenir fills (només nebots i nebodes, amb els seus respectius fills i filles, com jo), el seu record es va desdibuixant amb més rapidesa que si n'hagués tingut. La vida és efímera, i els records també, encara més en alguns casos. Aquest és el principal pensament que em queda, després d'aquest repàs de la vida (del poc que sé de la vida) del germà del meu avi. (4) (5)
--
(1) L'activitat cinematogràfica del germà del meu avi la va desenvolupar tota dins d'IFI, la productora d'Ignacio F. Iquino.
(2) "Tarde de fútbol" es va fer molt popular, sobretot perquè el programa de ràdio "Carrusel deportivo" (de la Cadena SER) la va adoptar com a sintonia del programa.
(3) De fet, m'he posat a escriure aquest text després d'haver trobat en una llibreria de vell un exemplar d'aquest llibre, de la tercera edició, del mateix any que la primera.
(4) Del poc que sé de la seva biografia. I de les seves obres: segurament en queden d'ocultes que mai se sabrà que van ser obres seves. De fet, de la traducció del llibre de Graham Greene ningú de la família en sabia res, fins que fa potser un any una parenta se'n va assabentar, més de 60 anys després de la seva publicació.
(5) A l'article sobre ell de la viquipèdia hi ha la referència d'algun document que, a banda dels records familiars, m'ha servit per completar aquest escrit:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Llad%C3%B3_Bausili
5 de maig 2018
Parents llunyans
Avís previ: el que explicaré a continuació és intranscendent (potser hauria d'afegir "com tot el que escric"...), però el cas és que com que de vegades ens agrada divagar sobre els nostres hipotètics avantpassats i els nostres possibles parents més o menys llunyans, m'ha fet gràcia recollir aquestes informacions (que de fet m'he trobat de casualitat, buscant altres coses). Fet l'advertiment, segueixo:
"Enrique Alonso-Martínez Saumell nació el 22 de junio de 1915, en Madrid. Fue abogado en el cuerpo técnico de la Administración civil del Estado. Falleció el 21 de mayo de 2007, en Madrid."
És una nota a peu de pàgina (la 182) del llibre "DYA: La Academia y Residencia en la historia del Opus Dei (1933-1936)", de José Luis González Gullón (Rialp, 2016). En el cos del text d'aquesta pàgina, Enrique Alonso-Martínez Saumell només és citat entre la llista de participants en un recés espiritual organitzat per Escrivá de Balaguer l'abril de 1934 a Madrid.
Andrés Vázquez de Prada, en alguns dels seus llibres sobre Escrivá de Balaguer, també cita Enrique Alonso-Martínez Saumell (però ara em fa mandra buscar les referències exactes). (1)
L'Enrique Alonso Martínez (en aquest cas sense guionet entre Alonso i Martínez, i per tant, en ser ja dos cognoms, sense el Saumell final) surt també a una altra publicació sobre l'Opus, però aquesta no pertanyent "a la literatura oficial", sinó a la crítica, "Historia oral del Opus Dei" (Alberto Moncada, Plaza y Janés, 1987). Hi surt en la reproducció d'una cita de Miguel Fisac:
"En la admisión había que formalizar la entrada escribiendo una carta al padre Escrivá -cuenta Fisac- aunque a mí me la hicieron escribir después, pues fue el propio padre el que me incorporó a la Obra, sin que yo tuviera el valor suficiente para negarme. A los pocos meses había una pequeña ceremonia: la oblación, en que uno hacía los votos delante de la cruz de palo, en presencia de testigos. Yo recuerdo haberla visto hacer a Álvaro Portillo, Enrique Alonso Martínez y José Ramón Herrero en el año 1936." (2) (3)
Ves per on, semblava que la meva mare havia sigut la primera persona de la família que s'havia fet de l'Opus, i segons aquestes informacions resulta que hi hauria aquest "parent", sens dubte molt llunyà (de la branca paterna), que se n'hauria fet més de vint anys abans que ella.
Això sí, la meva mare s'hi va quedar fins que es va morir, mentre que aquest Enrique Alonso-Martínez Saumell sembla que més tard en va sortir, però no ho puc assegurar. (4)
L'esquela es va publicar el 28 de maig de 2007 a l'ABC.
--
(1) Em sembla que surt a "El Fundador del Opus Dei. II. Dios y audacia".
(2) No poso la pàgina perquè ho he mirat en una edició digital sense paginar.
(3) L'Enrique tenia un germà que es deia Fernando (surt a l'esquela), que també es va acostar a l'Opus: "Fernando Alonso-Martínez Saumell, nacido en Madrid (1917), conoció al Autor [Escrivá de Balaguer] en 1935, con ocasión de frecuentar la Residencia DYA, llevado por su hermano Enrique. Participó de los medios de formación espiritual que impartía San Josemaría. Durante la guerra tuvo relación epistolar con el Fundador del Opus Dei desde que éste se instaló en Burgos." librosopusdei.com/camino-24/ (consulta, 2017)
(4) Només en tinc un indici i no sé fins a quin punt és fiable:
www.opus-info.org/index.php?title=Lista_de_los_primeros_miembros_del_Opus_Dei (consulta, 2017)
"Enrique Alonso-Martínez Saumell nació el 22 de junio de 1915, en Madrid. Fue abogado en el cuerpo técnico de la Administración civil del Estado. Falleció el 21 de mayo de 2007, en Madrid."
És una nota a peu de pàgina (la 182) del llibre "DYA: La Academia y Residencia en la historia del Opus Dei (1933-1936)", de José Luis González Gullón (Rialp, 2016). En el cos del text d'aquesta pàgina, Enrique Alonso-Martínez Saumell només és citat entre la llista de participants en un recés espiritual organitzat per Escrivá de Balaguer l'abril de 1934 a Madrid.
Andrés Vázquez de Prada, en alguns dels seus llibres sobre Escrivá de Balaguer, també cita Enrique Alonso-Martínez Saumell (però ara em fa mandra buscar les referències exactes). (1)
L'Enrique Alonso Martínez (en aquest cas sense guionet entre Alonso i Martínez, i per tant, en ser ja dos cognoms, sense el Saumell final) surt també a una altra publicació sobre l'Opus, però aquesta no pertanyent "a la literatura oficial", sinó a la crítica, "Historia oral del Opus Dei" (Alberto Moncada, Plaza y Janés, 1987). Hi surt en la reproducció d'una cita de Miguel Fisac:
"En la admisión había que formalizar la entrada escribiendo una carta al padre Escrivá -cuenta Fisac- aunque a mí me la hicieron escribir después, pues fue el propio padre el que me incorporó a la Obra, sin que yo tuviera el valor suficiente para negarme. A los pocos meses había una pequeña ceremonia: la oblación, en que uno hacía los votos delante de la cruz de palo, en presencia de testigos. Yo recuerdo haberla visto hacer a Álvaro Portillo, Enrique Alonso Martínez y José Ramón Herrero en el año 1936." (2) (3)
Ves per on, semblava que la meva mare havia sigut la primera persona de la família que s'havia fet de l'Opus, i segons aquestes informacions resulta que hi hauria aquest "parent", sens dubte molt llunyà (de la branca paterna), que se n'hauria fet més de vint anys abans que ella.
Això sí, la meva mare s'hi va quedar fins que es va morir, mentre que aquest Enrique Alonso-Martínez Saumell sembla que més tard en va sortir, però no ho puc assegurar. (4)
L'esquela es va publicar el 28 de maig de 2007 a l'ABC.
--
(1) Em sembla que surt a "El Fundador del Opus Dei. II. Dios y audacia".
(2) No poso la pàgina perquè ho he mirat en una edició digital sense paginar.
(3) L'Enrique tenia un germà que es deia Fernando (surt a l'esquela), que també es va acostar a l'Opus: "Fernando Alonso-Martínez Saumell, nacido en Madrid (1917), conoció al Autor [Escrivá de Balaguer] en 1935, con ocasión de frecuentar la Residencia DYA, llevado por su hermano Enrique. Participó de los medios de formación espiritual que impartía San Josemaría. Durante la guerra tuvo relación epistolar con el Fundador del Opus Dei desde que éste se instaló en Burgos." librosopusdei.com/camino-24/ (consulta, 2017)
(4) Només en tinc un indici i no sé fins a quin punt és fiable:
www.opus-info.org/index.php?title=Lista_de_los_primeros_miembros_del_Opus_Dei (consulta, 2017)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)