A causa de diferents accidents i incidents (patacades, desgast dels ossos, osteoporosi, pròtesis deficients...) la meva mare va tenir força relació amb els traumatòlegs. I de vegades, abans o després d'alguna operació, va haver de fer servir crosses.
Com que era molt presumida, anar amb crosses la molestava, de manera que per poc que podia substituïa les crosses per un bastó i, a continuació, tan aviat com es veia mínimament valenta, també deixava el bastó. De vegades de forma prematura (les crosses o el bastó), amb el resultat que el procés de recuperació, que ella volia que fos curt, se li allargava.
A l'anar-se fen gran, l'ús de crosses o bastó es va anar fent més freqüent, i es veu que un dia li va dir a l'Alfonso, el porter de la casa del costat, si li podia guardar una crossa. Suposo que "per un si de cas" que en algun moment l'hagués de menester. Alhora, a dalt al pis, els últims anys, recordo que ella sempre també tenia un parell de crosses (quan va morir, com que no va demanar-les ningú, aquelles del pis me les vaig quedar jo, pensant en un futur "si de cas meu", que per sort fins ara no s'ha produït).
La crossa de la porteria suposo que la hi guardava aquest porter perquè, a diferència de la portera o el porter de la casa on vivia ella, que sovint estaven entaforats a la porteria, ell sempre estava visible, sovint al carrer, somrient, de bon humor, saludant tothom i sempre disposat a fer un favor. Com aquest de guardar-li la crossa.
Quan la meva mare va morir la crossa es va quedar a la porteria de l'Alfonso. Des d'aleshores, ell l'ha fet servir un parell de cops, després de dos accidents de moto que ha tingut. I també l'han fet servir dues vegades més veïns de la seva escala: al veure ell que s'havien accidentat o lesionat, els va oferir la crossa.
No sabia res d'aquesta història de la crossa guardada a la porteria. Me l'ha explicat fa poc l'Alfonso, un dia que jo era pel barri i m'he acostat a saludar-lo. El tema de la crossa ha sortit tot parlant de la meva mare. Ell me'n parlava, de la meva mare, amb un somriure d'orella a orella, dient-me que era tan elegant, i tan matinera, i tan dinàmica, i tan simpàtica, i tan bona persona... Recordo que la meva mare també parlava sempre amb simpatia de l'Alfonso.
L'Alfonso també m'ha dit que ara està empipat, perquè quan ha tornat de vacances ha vist que la crossa havia desaparegut de la porteria. Diu que ha preguntat a la portera que l'ha substituït durant les vacances, i que ella li ha dit que, "com que feia nosa", l'havia llençat al contenidor.
Amb cara d'enfadat, l'Alfonso diu que tot va cada vegada pitjor, que ara "ja ni tan sols pots marxar de vacances tranquil!".
Suposo que, des del Cel, la meva mare també haurà tingut un disgust, al veure que la seva crossa de recanvi, que fins ara havia tingut aquesta segona vida, ja no podrà ser útil a ningú més.
25 d’ag. 2018
22 d’ag. 2018
Zugarramurdi (històries familiars, més o menys)
Zugarramurdi és un petit llogarret dels Pirineus occidentals que es va fer famós a principis del segle XVII, quan la Inquisició hi va desencadenar un episodi de processos, condemnes i execucions, a causa de suposats actes de bruixeria comesos per algunes dones.
Segle XX: l'any 1950 l'advocat i periodista Francisco Aizcorbe, nascut a Cervera el 1888, va demanar el títol de marquès de Zugarramurdi. No detallo els orígens d'aquest títol (segle XIX, guerres carlistes) ni l'embolic de la sol.licitud per part de Francisco Aizcorbe, perquè tot això dels títols nobiliaris és massa ridícul per entretenir-s'hi.
Pocs anys abans, quan s'acaba la Guerra Civil, Francisco Aizcorbe, el futur aspirant a marquès de Zugarramurdi, està a Igualada, i entre altres coses, com a membre del Cos Jurídic Militar franquista, es dedica a fer "informes sobre desafectes" (persones no simpatitzants amb el nou règim). Suposo que ho fa d'una banda abrandat per les seves idees carlistes i simpaties franquistes, i d'una altra motivat pel desig de fer carrera. El cas és que en aquell moment exerceix professionalment "com a nou inquisidor", no de bruixes, sinó de republicans (llavors molt pitjors que les bruixes). De vegades, embalat i amb un excés de zel, acaba acusant fins i tot simpatitzants franquistes.
De tot això, jo no en sabia res. Només sabia que Francisco Aizcorbe estava casat amb Benita Bausili, i que Benita Bausili era germana de la dona del meu avi matern. (1)
No en sabia res però, ves quines casualitats, resulta que vaig anar a col.legi amb un nét de Francisco Aizcorbe. I en algun moment, llavors (no sé si a casa o al col.legi), vaig sentir alguna cosa sobre el marquesat de Zugarramurdi. O més ben dit, suposo que la vaig sentir, perquè després van passar els anys, i ja més gran, quan algun cop em va venir al cap aquest nom, vaig arribar a pensar que potser aquella història del marquesat me l'havia inventat jo. L'únic que em feia dubtar era aquest nom tan peculiar, Zugarramurdi: per què el recordava tan bé?
Ara, de casualitat, he vist a la biblioteca un llibre de Mikel Azurmendi titulat "Las brujas de Zugarramurdi", un assaig molt seriós sobre els fets històric del segle XVII a Zugarramurdi (2). Retrobar aquest nom m'ha animat a fer una recerca per internet, relacionant els noms Aizcorbe i Zugarramurdi, i he trobat a la Viquipèdia un bon article sobre Francisco Aizcorbe. L'article inclou tant la referència sobre la seva petició del títol de Marquès de Zugarramurdi com la informació sobre el seu protagonisme com a redactor d'informes sobre desafectes. (3)
És a dir, que he tingut dues sorpreses. Una, que el meu record de petit sobre el marquesat de Zugarramurdi tenia una base real. I l'altra sorpresa, assabentar-me, tal com ja he explicat, que Francisco Aizcorbe, aquest parent sobrevingut, casat amb la germana de la mare del meu avi, va ser una de les persones que, a Igualada, a l'acabar la Guerra Civil, per tal de progressar dins del nou règim, es va dedicar a denunciar conciutadans seus. Les conseqüències concretes del seu zel denunciador podrien ser l'objectiu d'una altra recerca, segurament de resultats inquietants.
Com és habitual en aquests casos, d'aquesta feina de denunciador de Francisco Aizcorbe no me n'ha arribat mai res, a través dels relats familiars. Ves per on, al final ho he sabut gràcies a la Viquipèdia. (4) (5)
--
(1) Escric Francisco i no Francesc perquè gairebé totes les referències que he trobat són amb el nom en castellà.
(2) Ed. Almuzara, 2013. Reconec que només n'he llegit parts, i la resta l'he fullejat (aquesta història del segle XVII no té cap relació amb la de les Guerres Carlistes del segle XIX i el títol de Marquès de Zugarramurdi).
(3) La primera versió de l'article és del 2017. En teoria l'article en castellà és una traducció, l'abril de 2018, de l'article en català, però de manera curiosa a la versió catalana (quan consulto l'article, 08/08/2018) no surt la petició del títol de marquès.
https://es.wikipedia.org/wiki/Francisco_Aizcorbe
https://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Aizcorbe_i_Oriol
(4) A la Viquipèdia, i a internet en general, hi ha molts fets distorsionats (i mentides). En aquest cas, però, les dues informacions que he esmentat (activitats repressores i aspiracions nobiliàries) estan molt ben documentades.
(5) De fet la informació sobre el marquesat suposo que m'hauria sigut molt fàcil aclarir-la abans, perquè la meva mare tenia bastanta relació amb una filla de Francisco Aizcorbe, la Benita, però el cas és que llavors no hi vaig pensar (van morir respectivament el 2005 i 2006).
Segle XX: l'any 1950 l'advocat i periodista Francisco Aizcorbe, nascut a Cervera el 1888, va demanar el títol de marquès de Zugarramurdi. No detallo els orígens d'aquest títol (segle XIX, guerres carlistes) ni l'embolic de la sol.licitud per part de Francisco Aizcorbe, perquè tot això dels títols nobiliaris és massa ridícul per entretenir-s'hi.
Pocs anys abans, quan s'acaba la Guerra Civil, Francisco Aizcorbe, el futur aspirant a marquès de Zugarramurdi, està a Igualada, i entre altres coses, com a membre del Cos Jurídic Militar franquista, es dedica a fer "informes sobre desafectes" (persones no simpatitzants amb el nou règim). Suposo que ho fa d'una banda abrandat per les seves idees carlistes i simpaties franquistes, i d'una altra motivat pel desig de fer carrera. El cas és que en aquell moment exerceix professionalment "com a nou inquisidor", no de bruixes, sinó de republicans (llavors molt pitjors que les bruixes). De vegades, embalat i amb un excés de zel, acaba acusant fins i tot simpatitzants franquistes.
De tot això, jo no en sabia res. Només sabia que Francisco Aizcorbe estava casat amb Benita Bausili, i que Benita Bausili era germana de la dona del meu avi matern. (1)
No en sabia res però, ves quines casualitats, resulta que vaig anar a col.legi amb un nét de Francisco Aizcorbe. I en algun moment, llavors (no sé si a casa o al col.legi), vaig sentir alguna cosa sobre el marquesat de Zugarramurdi. O més ben dit, suposo que la vaig sentir, perquè després van passar els anys, i ja més gran, quan algun cop em va venir al cap aquest nom, vaig arribar a pensar que potser aquella història del marquesat me l'havia inventat jo. L'únic que em feia dubtar era aquest nom tan peculiar, Zugarramurdi: per què el recordava tan bé?
Ara, de casualitat, he vist a la biblioteca un llibre de Mikel Azurmendi titulat "Las brujas de Zugarramurdi", un assaig molt seriós sobre els fets històric del segle XVII a Zugarramurdi (2). Retrobar aquest nom m'ha animat a fer una recerca per internet, relacionant els noms Aizcorbe i Zugarramurdi, i he trobat a la Viquipèdia un bon article sobre Francisco Aizcorbe. L'article inclou tant la referència sobre la seva petició del títol de Marquès de Zugarramurdi com la informació sobre el seu protagonisme com a redactor d'informes sobre desafectes. (3)
És a dir, que he tingut dues sorpreses. Una, que el meu record de petit sobre el marquesat de Zugarramurdi tenia una base real. I l'altra sorpresa, assabentar-me, tal com ja he explicat, que Francisco Aizcorbe, aquest parent sobrevingut, casat amb la germana de la mare del meu avi, va ser una de les persones que, a Igualada, a l'acabar la Guerra Civil, per tal de progressar dins del nou règim, es va dedicar a denunciar conciutadans seus. Les conseqüències concretes del seu zel denunciador podrien ser l'objectiu d'una altra recerca, segurament de resultats inquietants.
Com és habitual en aquests casos, d'aquesta feina de denunciador de Francisco Aizcorbe no me n'ha arribat mai res, a través dels relats familiars. Ves per on, al final ho he sabut gràcies a la Viquipèdia. (4) (5)
--
(1) Escric Francisco i no Francesc perquè gairebé totes les referències que he trobat són amb el nom en castellà.
(2) Ed. Almuzara, 2013. Reconec que només n'he llegit parts, i la resta l'he fullejat (aquesta història del segle XVII no té cap relació amb la de les Guerres Carlistes del segle XIX i el títol de Marquès de Zugarramurdi).
(3) La primera versió de l'article és del 2017. En teoria l'article en castellà és una traducció, l'abril de 2018, de l'article en català, però de manera curiosa a la versió catalana (quan consulto l'article, 08/08/2018) no surt la petició del títol de marquès.
https://es.wikipedia.org/wiki/Francisco_Aizcorbe
https://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Aizcorbe_i_Oriol
(4) A la Viquipèdia, i a internet en general, hi ha molts fets distorsionats (i mentides). En aquest cas, però, les dues informacions que he esmentat (activitats repressores i aspiracions nobiliàries) estan molt ben documentades.
(5) De fet la informació sobre el marquesat suposo que m'hauria sigut molt fàcil aclarir-la abans, perquè la meva mare tenia bastanta relació amb una filla de Francisco Aizcorbe, la Benita, però el cas és que llavors no hi vaig pensar (van morir respectivament el 2005 i 2006).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)