Cinc anys

"Las estrategias médicas fracasan porque concentran demasiados esfuerzos en la enfermedad y muy pocos en cambiar el ambiente que enferma a la gente." Iván Illich (1)

Han passat cinc anys des que vaig acabar d'escriure "Depressions i tallarines", el text sobre la meva mare, sobre les seves depressions, sobre el seu entorn familiar, religiós i mèdic... i sobre la meva relació amb ella.

Des d'aleshores, he anat llegint (he seguit llegint) assajos sobre les depressions, i també relats autobiogràfics de persones que n'han patit. I m'he relacionat, he parlat (de vegades de manera regular, de vegades esporàdica) amb persones que en patien o n'havien patit. O amb familiars seus.

Per exemple: cada dissabte ve a dinar una amiga, l'Adriana. Fa uns tres anys que està enfonsada en una depressió severa, i tot i que la seva història és bastant diferent de la de la meva mare, hi ha punts en comú: la falta de comprensió de l'entorn, l'acumulació d'ansietat a causa de no satisfer les expectatives (dels altres i pròpies), l'ús de fàrmacs, la seva ineficàcia, els seus efectes secundaris greus, l'absència de tractament psicològic...

Cada setmana, aquest espai amb l'Adriana em fa pensar, en algun moment, en la meva mare. Sobretot, en la seva solitud. Perquè quan estàs al fons del pou, encara que t'envolti un munt de gent (i encara que ho faci de manera afectuosa), la sensació de solitud és immensa. Tens aquesta sensació, i també la sensació d'una gran tristesa, de falta de sentit, de buidor. I el convenciment de la impossibilitat d'un canvi. Estàs al pou, i t'és inimaginable que un dia en puguis sortir. 

He escrit això últim en primera persona, tot i que, com he dit molts cops, aquest estat només el conec a través del que algunes persones m'han explicat. O a través dels diferents llibres que he llegit sobre el tema. Per sort, no ho conec "directament", ja que a mi aquesta terrible fatalitat no m'ha afectat mai. Fins al dia d'avui, no.

Fa anys que penso i dic que s'ha de parlar de les vides difícils de les persones amb problemes mentals. De les persones como la meva mare o l'Adriana, que de vegades ens envolten, i en relació amb les quals de vegades ja ens està bé, no ser gaire conscients de la dificultat de les seves vides. Perquè ser-ne ens pot alterar les nostres, i això ens fa por.

Per això jo vaig decidir parlar de la meva mare. Perquè em semblava un exemple molt clar de com les circumstàncies d'una vida poden desencadenar, i cronificar, un problema mental. Perquè també és un exemple d'incomprensió de l'entorn. I de la subordinació de les necessitats vitals d'una persona a uns principis ideològics o sistemes de creences. 

I perquè, a més, és un cas que conec força bé, i del que a sobre en tinc una considerable documentació. De fet, podria dir-ho al revés: tenint tot això en compte, i el meu interès general per la salut mental, l'equivocació hauria sigut no escriure aquest text sobre ella i les seves depressions. 

Ara he rellegit el que jo vaig escriure fa cinc anys. I he pensat: "Que bé, fa cinc anys em vaig proposar això, i ho vaig fer!" 

N'estic content fins al punt que si avui em diguessin que tot el que he escrit al llarg dels anys desapareixeria de manera immediata, però que de moment podia salvar un text durant un temps més, només un, no tindria cap mena de dubte sobre el text que salvaria.

Escolliria l'escrit sobre la meva mare. 

--
(1) Némesis Médica, 1974 (edició 'Irrecuperables', 2021, p. 284)

Apedaçar les conseqüències, ignorar les causes

"En vez de reflexionar sobre las causas de la depresión, nos hemos limitado a medicar a la gente." Johann Hari (1)

I si la medicació antidepressiva a la meva mare li hagués anat bé? És a dir, que la medicació hagués servit per a evitar-li tant els estats depressius com els eufòrics. Que hagués aconseguit que es mantingués estable. Si això hagués passat... què hauria passat?

Bé, en primer lloc, resulta que això no va passar. Però si hagués passat... en principi ella hauria tornat "a l'estat previ" a l'inici de les depressions. Perquè la depressió no apareix "a partir de no res", hi ha un abans. Quin era aquest abans o estat previ?

Hi ha una relació bastant demostrada (en general) entre l'acumulació d'ansietat i el desencadenament o aparició de la depressió. De la mateixa manera que també hi ha relació entre l'acumulació de frustració (i de la inseguretat) i l'aparició de l'ansietat. Aquest sembla que seria, per tant, el punt de partida: la inseguretat, la insatisfacció, la frustració,  a causa d'algunes circumstàncies de la pròpia vida. Una inseguretat i frustració de vegades reconegudes per la persona afectada, i de vegades negades (però existents).

De manera que, si en el cas de la meva mare els antidepressius haguessin sigut efectius, llavors probablement haurien sigut necessaris també els ansiolítics. I si llavors els ansiolítics també haguessin funcionat, a continuació potser hauria necessitat "medicaments contra la insatisfacció i la frustració".

No sé si hi ha medicaments als quals se'ls atribueix aquestes últimes propietats, però en cas d'existir, i que haguessin sigut efectius, aparentment en teoria ja hauria estat tot resolt: gràcies als medicaments, ella hauria aconseguit estar bé. 

Hauria aconseguit estar bé... o "un simulacre d'estar bé". Dic simulacre perquè, tot plegat, seria el resultat d'estar molt drogada (encara més del que ho va estar). Molt, per tal de no notar (o notar menys) aquell conjunt de diferents simptomatologies encadenades. Originades, en primer lloc, per unes determinades circumstàncies de la seva vida. Unes circumstàncies que, en quedar dissimulades "gràcies a l'eficàcia de les pastilles", no hauria sigut necessari qüestionar-les (les circumstàncies causants de la seva frustració, causants a la vegada de l'ansietat i, aquesta, causant de la depressió final). 

Això que exposo és una tonteria sense cap relació amb la realitat? O sí que té a veure, amb la realitat que a ella li va tocar viure?

Imaginem que sí, que hi ha relació. I llavors a continuació fem-nos aquesta pregunta: Què hauria passat si, en lloc de tractar només els símptomes de les seves depressions, s'haguessin tractat també, o principalment, les "causes primeres" dels estats depressius?

És a dir: quan una persona se sent frustrada, insatisfeta, com a primera opció se li han de donar pastilles? Se li han de donar pastilles ja que presumptament l'únic que té és "un desequilibri químic al cervell"? O s'hauria de fer alguna altra cosa? 

Potser s'hauria de seure al seu costat i preguntar-li per què se sent frustrada? 

D'entrada, això no seria més assenyat? I llavors, escoltar-la, sense presses. I a partir del que ella expliqués, ajudar-la a rumiar quines possibilitats hi ha de reduir el seu sentiment de frustració. Sense descartar la possibilitat que, aquesta reducció, pugui implicar la necessitat d'intentar modificar (o eliminar) les causes, siguin les que siguin, del malestar. 

Però les coses van anar com van anar. No hi va haver cap reflexió ni actuació d'aquest tipus. Hi havia el convenciment general que el seu problema era només "un desequilibri químic del seu cervell". I que, com que el problema era aquest, modificant la seva química cerebral es podia solucionar el seu malestar existencial. 

Com que parlar de "relacions" devia incomodar, o més que incomodar fer por (a tothom, metges, família, entorn social i religiós), es va preferir no parlar-ne. I d'aquesta manera va poder prevaldre el "pensament màgic" que la solució pel seu malestar eren les pastilles. Malgrat que no hi va haver mai cap evidència de la seva eficàcia. Durant dècades, cap evidència.

Va poder prevaldre aquest pensament, sense que fos qüestionat. Acompanyat, alhora, de la falta d'interès pel que fa "al sistema de relacions i expectatives" com a possible origen dels seus problemes emocionals.

Vaig tornar a pensar en tot això a partir d'una informació recent, en principi de temàtica diferent, sobre les condicions laborals dels treballadors d'Amazon. No és cap secret que Amazon té un sistema explotador dels treballadors que repercuteix sobre la seva salut, fins al punt que l'empresa, en lloc de canviar les condicions laborals, reparteix medicació gratuïta als magatzems, per tal que la jornada laboral sigui suportable:

"En las instalaciones de Amazon hay (...) dispensadores de analgésicos en las paredes para combatir el dolor, pasillos interminables poblados por trabajadores que llegan a caminar veinte y treinta kilómetros diarios en jornadas extenuantes (...)." Manuel Ruiz Rico. (2)

En lloc de corregir les causes, s'intenta apedaçar les conseqüències. Com en el cas de la meva mare.

--
(1) 'Conexiones perdidas. Causas reales y soluciones inesperadas para la depresión'. Capitán Swing, 2019 (p. 190)
(2) 'Crónica del modelo de trabajo de EEUU: miles de personas vagando por el país para encontrar un empleo mal pagado'. Público, 12/10/2020
www.publico.es/sociedad/cronica-modelo-eeuu-miles-personas-vagando-pais-encontrar-mal-pagado.html"La depresión es una enfermedad 

43.200 pastilles

3 x 30 = 90
90 x 12 = 1.080
1.080 x 40 = 43.200

Suposem que de mitjana es prenia tres pastilles cada dia. Al cap de quaranta anys, el resultat són aquestes 43.200 pastilles. Imagina-te-les afilerades, ara una, ara l'altra, ara l'altra, com van entrant a la boca. 43.200 vegades. 

Ara tingues en compte que no es va demostrar mai que aquelles pastilles contribuïssin a estabilitzar les seves oscil.lacions emocionals. Passaven els anys i no hi havia cap prova dels seus presumptes o desitjables efectes positius. Cap relació causa-efecte demostrable. 

Efectes obvis només ho eren els secundaris, els negatius: tots els diferents mals i malestars, restrenyiments, tremolors, marejos, nàusees, mals de cap, llagues a la boca, problemes de visió... que li provocaven aquelles pastilles. Durant quaranta anys. 

Recorda les pastilles, visualitza-les. Una rere l'altra, entrant a la boca, durant quaranta anys. 43.200 pastilles.

L'interrogant és aquest: per què ningú, mai, no es va plantejar eliminar la medicació? Si no hi havia manera de regular els estats emocionals amb les pastilles, per què ningú, mai, no va apostar per retirar-les? 

Retirar-les i, llavors, "observar què passava"... 

Insisteixo, 43.200 pastilles. Torno a insistir: sense cap prova de la seva utilitat. I insisteixo una altra vegada: imagina-te-les afilerades, davant de la seva boca oberta...

La meva mare.