"Las estrategias médicas fracasan porque concentran demasiados esfuerzos en la enfermedad y muy pocos en cambiar el ambiente que enferma a la gente." Iván Illich (1)
Han passat cinc anys des que vaig acabar d'escriure "Depressions i tallarines", el text sobre la meva mare, sobre les seves depressions, sobre el seu entorn familiar, religiós i mèdic... i sobre la meva relació amb ella.
Des d'aleshores, he anat llegint (he seguit llegint) assajos sobre les depressions, i també relats autobiogràfics de persones que n'han patit. I m'he relacionat, he parlat (de vegades de manera regular, de vegades esporàdica) amb persones que en patien o n'havien patit. O amb familiars seus.
Per exemple: cada dissabte ve a dinar una amiga, l'Adriana. Fa uns tres anys que està enfonsada en una depressió severa, i tot i que la seva història és bastant diferent de la de la meva mare, hi ha punts en comú: la falta de comprensió de l'entorn, l'acumulació d'ansietat a causa de no satisfer les expectatives (dels altres i pròpies), l'ús de fàrmacs, la seva ineficàcia, els seus efectes secundaris greus, l'absència de tractament psicològic...
Cada setmana, aquest espai amb l'Adriana em fa pensar, en algun moment, en la meva mare. Sobretot, en la seva solitud. Perquè quan estàs al fons del pou, encara que t'envolti un munt de gent (i encara que ho faci de manera afectuosa), la sensació de solitud és immensa. Tens aquesta sensació, i també la sensació d'una gran tristesa, de falta de sentit, de buidor. I el convenciment de la impossibilitat d'un canvi. Estàs al pou, i t'és inimaginable que un dia en puguis sortir.
He escrit això últim en primera persona, tot i que, com he dit molts cops, aquest estat només el conec a través del que algunes persones m'han explicat. O a través dels diferents llibres que he llegit sobre el tema. Per sort, no ho conec "directament", ja que a mi aquesta terrible fatalitat no m'ha afectat mai. Fins al dia d'avui, no.
Fa anys que penso i dic que s'ha de parlar de les vides difícils de les persones amb problemes mentals. De les persones como la meva mare o l'Adriana, que de vegades ens envolten, i en relació amb les quals de vegades ja ens està bé, no ser gaire conscients de la dificultat de les seves vides. Perquè ser-ne ens pot alterar les nostres, i això ens fa por.
Per això jo vaig decidir parlar de la meva mare. Perquè em semblava un exemple molt clar de com les circumstàncies d'una vida poden desencadenar, i cronificar, un problema mental. Perquè també és un exemple d'incomprensió de l'entorn. I de la subordinació de les necessitats vitals d'una persona a uns principis ideològics o sistemes de creences.
I perquè, a més, és un cas que conec força bé, i del que a sobre en tinc una considerable documentació. De fet, podria dir-ho al revés: tenint tot això en compte, i el meu interès general per la salut mental, l'equivocació hauria sigut no escriure aquest text sobre ella i les seves depressions.
Ara he rellegit el que jo vaig escriure fa cinc anys. I he pensat: "Que bé, fa cinc anys em vaig proposar això, i ho vaig fer!"
N'estic content fins al punt que si avui em diguessin que tot el que he escrit al llarg dels anys desapareixeria de manera immediata, però que de moment podia salvar un text durant un temps més, només un, no tindria cap mena de dubte sobre el text que salvaria.
Escolliria l'escrit sobre la meva mare.
(1) Némesis Médica, 1974 (edició 'Irrecuperables', 2021, p. 284)
