Fa catorze anys que va morir la meva mare i en fa dos que vaig acabar uns escrits sobre ella; sobre la seva vida, el seu entorn, les seves creences, les seves depressions... Sobre tot això i sobre la meva relació amb ella.
Vaig acabar aquell relat, però després no vaig aparcar el tema. Hi havia aspectes que havia descartat incloure’ls en el relat, uns per una qüestió d’espai (voler ser exhaustius ens pot convertir en illegibles, insuportables), i uns altres per altres motius (alguns a causa de ser temes especialment delicats).
El cas és que pensar (seguir pensant) sobre aquests aspectes "absents" del relat em seguia atraient.
D’altra banda, em va encuriosir, i va fer que em plantegés nous interrogants, veure algunes de les reaccions que va provocar el que havia escrit. Em va semblar interessant reflexionar sobre el contingut d’alguns comentaris, i pensar en els diferents motius que els podien haver provocat.
De manera que, des d’aleshores, de tant en tant he anat retornant a les reflexions sobre aquest tema: la meva mare, la seva vida, el seu entorn, les seves depressions...
Avui, segueixo tenint la sensació que la meva mare va ser una persona en gran mesura incompresa. Sé que aquest fet (o "això" que jo exposo com un fet), té diferents explicacions. En qualsevol cas, no puc evitar que m’entristeixi. I que de vegades encara em decebin alguns comentaris o actituds (del passat o actuals).
És la percepció d’una incomprensió que, a partir de la meva experiència amb altres persones amb problemes semblants als de la meva mare, alhora em porta a contemplar, com a possibles, algunes generalitzacions. I aquest és un altre estímul per seguir pensant i escrivint sobre aquest tema.
Són dos àmbits alimentant-se mútuament, el privat o familiar, i el social: la meva mare em fa pensar en altres persones, i altres persones amb problemes semblants als seus em fan pensar en ella. El resultat és que per a mi pensar en la meva mare té un doble interès.
Des d'aquest punt de vista, la meva mare és també "una mena d’arquetip": de persona ferida, víctima d’una vida que et desborda i d’un entorn que no t’entén (o no prou). D'un entorn que no entén, sobretot, el que, en un cas així (des del meu punt de vista) és el més rellevant: el grau de sofriment existent, suportat.
Per tant, podria dir que, en alguna mesura, la meva mare és una excusa per parlar (o seguir parlant), sobre què ens passa quan les nostres expectatives trontollen, quan perdem els referents validadors que teníem, quan els malestars, a causa de la seva intensitat, s’acaben convertint en malalties, quan les malalties que patim no són enteses, quan aquesta falta d’enteniment multiplica els nostres malestars, etc.
Cadascú té els interessos que té, i li agrada parlar del que li agrada parlar. El meu cas és el que he exposat. I tal com he dit (ja m’està bé insistir-hi), la meva mare m’interessa tant per parlar d’ella mateixa (en la mesura que és "la meva mare"), com per la possibilitat que m’ofereix per a la generalització (sobre les persones en situacions semblants).
Crec que a ella això que acabo de dir li agradaria. Ho crec així, al marge que algunes coses que de vegades dic al parlar d’ella i d’aquests temes sé que podrien incomodar-la. Crec tant una cosa com l’altra (l’aprovació i el rebuig), i des d’aquesta doble creença, malgrat la consciència de la segona part (el seu previsible o segur desacord i disgust en relació a algunes afirmacions o punts de vista meus), de tant en tant m’agrada anar reprenent aquestes reflexions.
--
(1) "Habíamos ganado la guerra", Bruguera, 2007 (p. 6). A "Confesiones de una vieja dama indigna", també de l'Esther Tusquets (Bruguera, 2009) hi ha una altra frase que també em sembla escaient citar en el context d'aquestes consideracions: "Dije mucho menos de lo que hubiera podido decir." (p. 18).
