"Per què serveix el melic? Per guardar-hi el borrissol de la samarreta."
És una ocurrència del meu avi matern, i me l'explica el meu tio, 63 anys després de la mort del meu avi, el seu pare, que va morir jove, als 53 anys.
Durant un dinar, aquest tio m'explica coses del meu avi que no havia sentit explicar mai, com aquesta del melic, força graciosa. Coses que fan que em vegi obligat a redibuixar la imatge que tenia del meu avi.
Una de les coses que em diu el meu tio és que el meu avi de vegades feia demostracions d'hipnotisme. Com que em quedo bocabadat, me'n posa un exemple. Diu que una vegada, en un hostal, va hipnotitzar una dona jove i molt bonica. Un cop hipnotitzada, li va dir que s'aixequés, i que anés a l'altra banda de la sala i que fes un petó a un home que hi havia allí assegut.
La dona hipnotitzada, com una autòmats, ho va fer, provocant a parts iguals admiració per l'estat d'hipnosi, com escàndol pel fet de fer un petó a un home desconegut, una cosa òbviament censurable en aquella època de finals dels anys quaranta, en ple nacionalcatolicisme de caspa social, mantellines (tèxtils i mentals) i múltiples hipocresies.
Ara bé, el que no sabien els meravellats i alhora escandalitzats espectadors era que tot era un muntatge, que l'home era el marit de la dona, i que s'havien assegut a propòsit en llocs apartats de la sala, per tal d'escenificar millor la demostració de la presumpta hipnosi.
Faig un incís. Suposo que el meu avi havia triat en concret aquells protagonistes, un matrimoni, ja que segurament per a ell, "amb hipnosi o sense", també hauria sigut un escàndol que un home i una dona, sense estar casats, s'haguessin fet un petó...
Bé, el cas és que la imatge que jo tenia del meu avi era la d'un home molt seriós, molt formal. Molt polifacètic i creatiu, però sempre des d'aquesta seriositat. El bromista de la família era el seu pare, un home de bromes de vegades pesades, sovint escatològiques, i que a qui més gràcia feien era a ell mateix (i als altres, ben poca).
Al seu fill, aquell humor sovint groller i vulgar no li agradava. I va construir un model humorístic alternatiu, polit, enginyós, elegant. I de tant en tant es veu que n'oferia alguna mostra. Però a mi, fins ara, ningú no me n'havia comentat mai res.
Tal com he dit, aquesta faceta bromista, teatrera, encara que l' exercís també des de la seriositat, ara m'obliga a modificar la imatge que tenia d'ell (una imatge, per cert, forjada només a través del que me n'han explicat, perquè quan ell va morir jo només tenia dos anys).
Aquesta història, alhora, em fa pensar en les moltes vegades que segurament tenim imatges d'altres persones que sobretot són només això, "les imatges que nosaltres tenim d'elles". És a dir, "construccions" que per falta d'informació (o per distorsió de la informació existent), són considerablement diferents de la realitat d'aquestes persones. O que potser fins i tot no hi tenen res a veure.
