Els milicians

Era un nen de cinc anys. Contemplant l'escena: al davant del casalot aïllat on la família passava els estius, hi havia el seu pare, el seu avi i dos tios materns. Un al costat de l'altre, tensos. Al davant d'ells, un escamot de milicians armats amb escopetes i apuntant-los. Des de la finestra del primer pis, espantada, muda, la mare d'aquell nen també mirava l'escena: el seu marit, el seu pare i els seus dos germans estaven a punt de morir.

Al final no els van matar. Els quatre eren industrials del ram del tèxtil. Un dels milicians era un treballador de la fàbrica d'un dels amenaçats. No eren mals amos. Dos, a més, eren d'idees republicanes, i catalanistes. El cas és que aquell treballador reconvertit en milicià va advocar a favor seu, va convèncer els altres i no va passar res. Van marxar.

Aquells dies la vida d'una persona valia molt poc. Aquells mateixos dies, dos germans de l'àvia paterna d'aquell nen i un germà de l'avi patern van morir assassinats. Eren els primers dies de la Guerra Civil.

Aquell nen ara té vuitanta-tres anys. M'explica l'escena, una explicació que no és el primer cop que sento. I que no és cap anècdota aïllada: a la seva família, d'amenaces de mort, fugides per la teulada i d'altres moments angoixants, sobretot durant aquelles primeres setmanes de la guerra, n'hi va haver més.

Aquell nen és el meu tio. Si haguessin matat el seu pare, la germana petita de la meva mare no hauria nascut, i les meves cosines no existirien. Jo segurament tampoc, perquè la mort del meu avi sens dubte hauria alterat el curs de la vida de la meva mare.

De fet, qui hauria d'escriure això seria el meu tio. Escriure li agrada, però li fa mandra. Potser ho acabarà fent. Per si de cas, de moment jo ho recullo, perquè penso que algun dia, a algun nebot o renebot seu, potser li agradarà llegir-ho (si és que abans aquests textos no es perden en aquesta immensa nebulosa d'internet...).

Captaires

Al davant de l'església dos pidolaires, un amb pinta d'autòcton i l'altre d'immigrant, s'amenacen i s'insulten:

-Desgraciat, ves-te'n al teu país!
-Faig el que vull, marxa tu d'aquí!
-Gandul!
-Paràsit!
-Avisaré la policia!
-Au, avisa-la, no em penso moure!
Etc.

És un dia feiner, de pocs feligresos i per tant de poques almoines. I es veu que no les volen compartir: volen l'espai en exclusiva, suposo que cadascun dels dos deu pensar que hi té més dret. Un, potser perquè és del país i l'altre no, l'altre, potser perquè ha ocupat el lloc primer. Els motius podrien ser aquests, o ves a saber... Els dos estan enfurismats, l'escena és trista, decebedora: dos homes, d'uns quaranta anys, barallant-se pel dret a captar en exclusiva a la porta de l'esgésia, escridassant-se...

Fa anys, a primera hora del matí la meva mare anava cada dia a missa a aquesta església. Després, durant l'esmorzar, sovint m'explicava alguna anècdota relacionada amb els captaires de torn, ja que sempre n'hi havia algun. O més d'un, llavors es veu que estaven més ben avinguts.

Recordo que un dia, a un captaire ja habitual i que es veu que li havia dit que era un manetes, ella li va preguntar si seria capaç d'ajustar les portes d'uns armaris que no tancaven bé, i ell li va dir que sí. Van quedar que el dia següent aniria a fer la reparació i, a petició d'ell, la meva mare li va avançar cinc mil pessetes.

L'endemà no es va presentar a fer el bricolatge, i tampoc va aparèixer durant un temps per la porta de l'església. Un dia, però, el va tornar a trobar allí i li va preguntar què havia passat. I ell li va contestar "que la vida era molt complicada", i així va quedar la cosa: no van tornar a parlar de les cinc mil pessetes ni de les portes que s'havien d'ajustar.