Després de ser tan autosuficient

Després de ser tan autosuficient,
dinàmic,
dominador,
valent,
tot es va anar esfondrant.

De forma imparable,
devastadora,
absoluta.

Es va tornar fràgil,
dependent.
Es va anar quedant quiet,
absent.

Habitant d'un món boirós,
misteriós,
desconegut,
inaccessible.

El meu pare - 3

Avanza. Segundo Curso del Período Elemental. Edad escolar: 7 a 8 años. Compañía de Santa Teresa de Jesús.

No posa data, però del fragment reproduït es dedueix que deu ser de finals dels anys 50. És un regal recent que m'ha fet molta il.lusió: me'l vaig trobar fa unes setmanes a les escombraries.

El meu pare va ser un dels "bons espanyols". Mai se'n va amagar, ni quan amb la democràcia alguns altres presumptes bons espanyols potser dissimulaven el seu passat. Ell n'estava orgullós, i sempre va conservar i manifestar una gran admiració per "l'invicte cabdill". Li agradava llegir l'Alcázar, l'ABC, fins i tot fer-ne ostentació, i crec que algun cop havia arribat a votar el Blas Piñar. Per sort no va tenir mai responsabilitats polítiques, ni tan sols cap aspiració d'aquest tipus; es va dedicar sempre als negocis, en uns temps que suposo que el fet de ser una persona "addicta al règim" no feia precisament nosa. Les coses li van anar bé, molt bé, perquè a més era molt espavilat, i a més d'espavilat lluitador. Crec que era una persona honesta.

La veritat és que em sembla que no sé com era el meu pare (suposo que no ho podem acabar de saber mai, com són els altres), però tanmateix el recordo amb afecte. I a banda del factor filial i emocional, també tinc present, de forma racional, que a més d'un franquista impenitent era alhora moltes coses més. Per exemple, en determinats moments podia ser molt generós amb els diners (no amb els fills, ja que deia que el millor que els podia donar era l'educació i els estudis, i crec que en això no es va equivocar pas).

D'algunes facetes seves crec que no me'n vaig saber adonar fins a les darreries de la seva vida, gràcies al fet d'haver compartit llavors amb ell, de forma d'antuvi imprevisible, aquells últims anys. Aquella tardana convivència, després de vint anys de llunyania, em va permetre sentir envers ell una nova empatia, llavors que ja era un home vençut, i alhora em va dur a recordar d'una altra manera les relacions de feia molts anys, quan jo era adolescent, els dos érem orgullosos, molt orgullosos, massa segurs de nosaltres mateixos, i sovint no ens enteníem.

Quan jo era petit el recordo seriós, autoritari, distant. Recordo molt el soroll de les seves passes pel llarg passadís, amunt i avall, amb les seves sabates amb la sola de cuir dur, trepitjant amb seguretat, fort, amb un soroll que estava del tot integrat en la rutina sonora familiar i que ara penso que devia desesperar els veïns del pis de sota.

Ordre i disciplina. Val a dir que tenint en compte que érem dotze germans difícilment aquella casa hauria funcionat si no hagués estat una mica militaritzada. Llavors no ho acabava d'entendre, m'ofegava, i quan en vaig marxar em vaig sentir molt alliberat.

Hi vaig tornar al cap de vint anys, quan tot havia canviat. Ell, la meva mare, jo, tots. Ell qui més. Llavors se sentia acorralat, desconfiava de tothom, mentre l'alzheimer li anava clavant urpades cada cop més tangibles, despietades. Més endavant suposo que es va rendir, el va derrotar el progressiu desgavell del seu cervell, i llavors es va anar fonent, de mica en mica, fins tornar-se irreconeixible, llevat d'alguns esguards fugissers, molt de tant en tant, que potser només duraven un instant. Aleshores semblava que el reconeixies, a ell, la persona que havia estat, i pensaves que en aquell moment ell també s'adonava de tot, del seu estat, i se't feia un nus a la gola.