Era un nen de cinc anys. Contemplant l'escena: al davant del casalot aïllat on la família passava els estius, hi havia el seu pare, el seu avi i dos tios materns. Un al costat de l'altre, tensos. Al davant d'ells, un escamot de milicians armats amb escopetes i apuntant-los. Des de la finestra del primer pis, espantada, muda, la mare d'aquell nen també mirava l'escena: el seu marit, el seu pare i els seus dos germans estaven a punt de morir.
Al final no els van matar. Els quatre eren industrials del ram del tèxtil. Un dels milicians era un treballador de la fàbrica d'un dels amenaçats. No eren mals amos. Dos, a més, eren d'idees republicanes, i catalanistes. El cas és que aquell treballador reconvertit en milicià va advocar a favor seu, va convèncer els altres i no va passar res. Van marxar.
Aquells dies la vida d'una persona valia molt poc. Aquells mateixos dies, dos germans de l'àvia paterna d'aquell nen i un germà de l'avi patern van morir assassinats. Eren els primers dies de la Guerra Civil.
Aquell nen ara té vuitanta-tres anys. M'explica l'escena, una explicació que no és el primer cop que sento. I que no és cap anècdota aïllada: a la seva família, d'amenaces de mort, fugides per la teulada i d'altres moments angoixants, sobretot durant aquelles primeres setmanes de la guerra, n'hi va haver més.
Aquell nen és el meu tio. Si haguessin matat el seu pare, la germana petita de la meva mare no hauria nascut, i les meves cosines no existirien. Jo segurament tampoc, perquè la mort del meu avi sens dubte hauria alterat el curs de la vida de la meva mare.
De fet, qui hauria d'escriure això seria el meu tio. Escriure li agrada, però li fa mandra. Potser ho acabarà fent. Per si de cas, de moment jo ho recullo, perquè penso que algun dia, a algun nebot o renebot seu, potser li agradarà llegir-ho (si és que abans aquests textos no es perden en aquesta immensa nebulosa d'internet...).
14 de nov. 2014
11 de nov. 2014
Captaires
Al davant de l'església dos pidolaires, un amb pinta d'autòcton i l'altre d'immigrant, s'amenacen i s'insulten:
-Desgraciat, ves-te'n al teu país!
-Faig el que vull, marxa tu d'aquí!
-Gandul!
-Paràsit!
-Avisaré la policia!
-Au, avisa-la, no em penso moure!
Etc.
És un dia feiner, de pocs feligresos i per tant de poques almoines. I es veu que no les volen compartir: volen l'espai en exclusiva, suposo que cadascun dels dos deu pensar que hi té més dret. Un, potser perquè és del país i l'altre no, l'altre, potser perquè ha ocupat el lloc primer. Els motius podrien ser aquests, o ves a saber... Els dos estan enfurismats, l'escena és trista, decebedora: dos homes, d'uns quaranta anys, barallant-se pel dret a captar en exclusiva a la porta de l'esgésia, escridassant-se...
Fa anys, a primera hora del matí la meva mare anava cada dia a missa a aquesta església. Després, durant l'esmorzar, sovint m'explicava alguna anècdota relacionada amb els captaires de torn, ja que sempre n'hi havia algun. O més d'un, llavors es veu que estaven més ben avinguts.
Recordo que un dia, a un captaire ja habitual i que es veu que li havia dit que era un manetes, ella li va preguntar si seria capaç d'ajustar les portes d'uns armaris que no tancaven bé, i ell li va dir que sí. Van quedar que el dia següent aniria a fer la reparació i, a petició d'ell, la meva mare li va avançar cinc mil pessetes.
L'endemà no es va presentar a fer el bricolatge, i tampoc va aparèixer durant un temps per la porta de l'església. Un dia, però, el va tornar a trobar allí i li va preguntar què havia passat. I ell li va contestar "que la vida era molt complicada", i així va quedar la cosa: no van tornar a parlar de les cinc mil pessetes ni de les portes que s'havien d'ajustar.
-Desgraciat, ves-te'n al teu país!
-Faig el que vull, marxa tu d'aquí!
-Gandul!
-Paràsit!
-Avisaré la policia!
-Au, avisa-la, no em penso moure!
Etc.
És un dia feiner, de pocs feligresos i per tant de poques almoines. I es veu que no les volen compartir: volen l'espai en exclusiva, suposo que cadascun dels dos deu pensar que hi té més dret. Un, potser perquè és del país i l'altre no, l'altre, potser perquè ha ocupat el lloc primer. Els motius podrien ser aquests, o ves a saber... Els dos estan enfurismats, l'escena és trista, decebedora: dos homes, d'uns quaranta anys, barallant-se pel dret a captar en exclusiva a la porta de l'esgésia, escridassant-se...
Fa anys, a primera hora del matí la meva mare anava cada dia a missa a aquesta església. Després, durant l'esmorzar, sovint m'explicava alguna anècdota relacionada amb els captaires de torn, ja que sempre n'hi havia algun. O més d'un, llavors es veu que estaven més ben avinguts.
Recordo que un dia, a un captaire ja habitual i que es veu que li havia dit que era un manetes, ella li va preguntar si seria capaç d'ajustar les portes d'uns armaris que no tancaven bé, i ell li va dir que sí. Van quedar que el dia següent aniria a fer la reparació i, a petició d'ell, la meva mare li va avançar cinc mil pessetes.
L'endemà no es va presentar a fer el bricolatge, i tampoc va aparèixer durant un temps per la porta de l'església. Un dia, però, el va tornar a trobar allí i li va preguntar què havia passat. I ell li va contestar "que la vida era molt complicada", i així va quedar la cosa: no van tornar a parlar de les cinc mil pessetes ni de les portes que s'havien d'ajustar.
23 de març 2014
17 de març 2014
El comiat de la Maria Dolors
No vaig anar a l'enterro de la Maria Dolors. No era al poble, no em vaig assabentar que s'havia mort fins al cap d'uns dies i, a més, normalment no vaig als enterros (si de cas ja n'explicaré els motius una altre estona). Uns dies després em van explicar que una filla de la Maria Dolors, durant la cerimònia, havia llegit una nota molt emotiva. La hi vaig demanar i me la va enviar. L'escrit em va sorprendre, em va agradar molt, sobretot perquè el que explica, en alguns aspectes, és calcat del que va passar a la meva família, a causa de la complicada vida de la meva mare, que també era bipolar, com la Maria Dolors.
Amb alguna petita adaptació (he tret les referències que perden força o sentit sense conèixer el context), adjunto a continuació aquesta nota de la filla de Maria Dolors.
--
"Mare, avui estem aquí per dir-te adéu. Ens sap greu tot el patiment que has viscut. Ens sap greu que gran part de la vida hagis patit una malaltia que t’ha empresonat, que no t’ha deixat ser tu mateixa, que t’ha impedit ser una persona lliure. Una malaltia que no t’ha deixat fer d’esposa com t’hauria agradat, de mare, d’àvia, de germana, de tieta, d’amiga, de companya.
"També tenim records de quan estaves bé: eres una persona dolça, agraïda, respectuosa, que transmeties molta pau.
"Ens dol que no hagis pogut gaudir més moments bons. De ben petits, fa mes de 40 anys, quan anàvem a dormir el Pare ens deia: "Reseu i demaneu a Nostre Senyor que la Mare es posi bona ben aviat". Records com aquests en tenim molts.
"Pare, gràcies per ser un marit incansable, acompanyant la Mare fins l’últim moment. Primer davant d’aquella malaltia inesperada, desconeguda, buscant un metge, una centre, un tractament que la pogués curar. Buscant sempre les millors alternatives. Fent tot el que calgués per tal que ella estigués el més bé possible. Ha sigut una lluita constant, tota la vida, i ara ha arribat el final. Tu has sigut el seu company, el que mai l’ha abandonat durant els més de cinquanta anys de matrimoni. Moltíssimes gracies.
"Gracies també a vosaltres, tiets i tietes, pel molt que la vau ajudar a ella, en tants i tants moments, amb les vostres paraules i amb la vostra fe. I gràcies per tot el que ens heu ajudat a nosaltres, per haver estat sempre tan aprop nostre. Sense vosaltres, i sense els avis, la nostra infantesa hauria sigut molt més difícil.
"Mare, ara ja has deixat de patir i ets feliç amb la companyia de Déu."
Amb alguna petita adaptació (he tret les referències que perden força o sentit sense conèixer el context), adjunto a continuació aquesta nota de la filla de Maria Dolors.
--
"Mare, avui estem aquí per dir-te adéu. Ens sap greu tot el patiment que has viscut. Ens sap greu que gran part de la vida hagis patit una malaltia que t’ha empresonat, que no t’ha deixat ser tu mateixa, que t’ha impedit ser una persona lliure. Una malaltia que no t’ha deixat fer d’esposa com t’hauria agradat, de mare, d’àvia, de germana, de tieta, d’amiga, de companya.
"També tenim records de quan estaves bé: eres una persona dolça, agraïda, respectuosa, que transmeties molta pau.
"Ens dol que no hagis pogut gaudir més moments bons. De ben petits, fa mes de 40 anys, quan anàvem a dormir el Pare ens deia: "Reseu i demaneu a Nostre Senyor que la Mare es posi bona ben aviat". Records com aquests en tenim molts.
"Pare, gràcies per ser un marit incansable, acompanyant la Mare fins l’últim moment. Primer davant d’aquella malaltia inesperada, desconeguda, buscant un metge, una centre, un tractament que la pogués curar. Buscant sempre les millors alternatives. Fent tot el que calgués per tal que ella estigués el més bé possible. Ha sigut una lluita constant, tota la vida, i ara ha arribat el final. Tu has sigut el seu company, el que mai l’ha abandonat durant els més de cinquanta anys de matrimoni. Moltíssimes gracies.
"Gracies també a vosaltres, tiets i tietes, pel molt que la vau ajudar a ella, en tants i tants moments, amb les vostres paraules i amb la vostra fe. I gràcies per tot el que ens heu ajudat a nosaltres, per haver estat sempre tan aprop nostre. Sense vosaltres, i sense els avis, la nostra infantesa hauria sigut molt més difícil.
"Mare, ara ja has deixat de patir i ets feliç amb la companyia de Déu."
8 de març 2014
10 de febr. 2014
Massa tard
"Too late", massa tard: és el títol d'un llibret només d'il.lustracions, sense text, de Mar Cerdà, editat per Proteus (2011). Me'l trobo per sorpresa en un punt de reciclatge. M'entendreix, m'emociona. El format és de llibre per a nens petits, només setze pàgines, amb dibuixos molt senzills, esplèndids. Però és una enganyifa, no és per a nens petits. Ni tan sols és per a gent jove, encara atrafegada amb les urgències de la joventut...
Quan te'l mires penses que és per a gent més gran. La que amb el pas inexorable del temps ha vist com desapareixien persones estimades. Com ara els pares. I que quan hi pensen, en aquestes persones que ja no hi són, de vegades senten una mena de recança. De les coses que els hauria agradat dir-los i que, malauradament, quan era el moment no els van dir. Coses tan senzilles, potser, com que els estimaves.
Massa tard... són tantes, també, les paraules, les actituds, els silencis (de complicitat, de tendresa, d'empatia) que m'hauria agradat haver ofert als meus pares els darrers anys de la seva vida...
El temps no el vaig estalviar, però la qualitat del temps (la presència profunda, atenta, emocionalment intensa) sí que penso que hauria pogut ser millor, de vegades molt millor. Tampoc m'hi capfico, sé que el temps és irreversible. I també sé que moltes de les coses només les podem aprendre després d'haver-nos equivocat... i llavors de vegades no tenim una segona oportunitat. Però sense capficar-m'hi, de vegades, com ara mateix, desvetllat per la troballa d'aquest conte, sento aquesta recança de què parlava.
Quan te'l mires penses que és per a gent més gran. La que amb el pas inexorable del temps ha vist com desapareixien persones estimades. Com ara els pares. I que quan hi pensen, en aquestes persones que ja no hi són, de vegades senten una mena de recança. De les coses que els hauria agradat dir-los i que, malauradament, quan era el moment no els van dir. Coses tan senzilles, potser, com que els estimaves.
Massa tard... són tantes, també, les paraules, les actituds, els silencis (de complicitat, de tendresa, d'empatia) que m'hauria agradat haver ofert als meus pares els darrers anys de la seva vida...
El temps no el vaig estalviar, però la qualitat del temps (la presència profunda, atenta, emocionalment intensa) sí que penso que hauria pogut ser millor, de vegades molt millor. Tampoc m'hi capfico, sé que el temps és irreversible. I també sé que moltes de les coses només les podem aprendre després d'haver-nos equivocat... i llavors de vegades no tenim una segona oportunitat. Però sense capficar-m'hi, de vegades, com ara mateix, desvetllat per la troballa d'aquest conte, sento aquesta recança de què parlava.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)