320010: era la combinació del pany de la porta de casa dels meus pares, un pany que no tenia clau, com el d'una caixa forta. Quan érem petits el meu pare el va fer posar perquè, com que érem molta colla, així no cali repartir tantes claus, ni fer-ne còpies si les perdíem. Crec que en la instal.lació d'aquell pany també hi va tenir a veure que el meu pare tenia alguna mena d'amistat amb l'amo de l'empresa que els feia i instal.lava, "Arcas y básculas Soler", si no em falla la memòria.
Un cop posat, aquell pany va tenir una segona utilitat (i un inconvenient, segons el punt de vista): si arribàvem de nit, era impossible entrar a casa de forma silenciosa, perquè aquell pany era sorollós. Ho era per molt que t'esforcessis en anar a poc a poc i amb delicadesa a l'hora d'anar fent els moviments necessaris per introduir la combinació sencera per obrir (en total 13 clics, amb la combinació 320010, i encara gràcies, perquè amb la combinació més llarga possible que permetia el pany haurien sigut seixanta moviments).
I si badaves encara era pitjor: després de fer tots els clics podies trobar-te que t'havies equivocat i la porta no s'obria, de manera que havies de tornar a començar un altre cop, des del primer clic.
Doncs això, que feia soroll. De nit, compto que aquell rebombori devia servir, quan vam anar creixent, perquè els meus pares sabessin que anàvem arribant a casa, i potser agafaven el son definitiu quan havien sentit, quan era el cas, tantes vegades el soroll del pany com fills faltaven per arribar quan ells havien anat a dormir.
Molts anys més tard, aquell pany el vam haver de canviar, en part perquè era vell (començava a fallar de vegades), i sobretot a causa del canvi d'hàbits del meu pare provocats per l'avanç de l'alzheimer.
Llavors, amb aquell pany, si posàvem la balda per tal que ell no pogués sortir de casa a hores intempestives, passava que tampoc podia entrar ningú més si s'arribava tard. Dic això de les sortides intempestives perquè durant uns mesos el meu pare tenia la dèria d'intentar-ho, i llavors havíem de sortir al seu darrera, i procurar que tornés, cosa que no sempre era fàcil.
Durant aquella etapa, el meu pare ja no era capaç d'adonar-se de si la balda de la porta estava passada, peró sí que era capaç de moure la palanca del pany que des de dins permetia obrir la porta.
Vam posar un pany normal, un altre cop, amb clau. Aleshores nosaltres podíem tancar i obrir amb la clau des de dins i des de fora (naturalment ell de clau ja no en tenia). I encara que només tanquéssim de cop ell ja no sabia moure el passador per obrir des de dins: no tenia l'hàbit perquè aquell pany no el coneixia, i ja no era tampoc capaç de fer-ne l'aprenentatge.
No sé si s'enten bé aquesta descripció dels canvis de panys i dels detalls que ho justificaven... Sigui com sigui, és un exemple, només un, de les diferents coses de la casa que vam haver d'anar canviant per tal d'anar-nos adaptant a l'evolució de la malaltia del meu pare. De les coses que vam haver d'anar canviant de la casa, de les rutines, de la manera de pensar, de les expectatives...
