De la Rosa, la germana petita del meu pare, monja de la Companyia Missionera del Sagrat Cor de Jesús, que va estar primer a l'Índia i als Estats Units, i després cinquanta-dos anys a Colòmbia, ja n'he parlat diferents vegades.
També he explicat algunes coses de la cosina Clara, filla de la germana gran del meu pare, ella de les Franciscanes Missioneres de Maria. Va estar quinze anys a Angola, vuit a Roma, i sis a Novgorod (Rússia). Llavors va tornar, malalta, a Madrid, on va morir al cap de sis anys.
Hi va haver també dues monges de les Clarisses de la Divina Providència, una tia i una cosina de la meva àvia materna. Van estar, les dues, a la casa que l'orde tenia a Olot. D'elles en sé molt poca cosa, ni tan sols els noms.
Després hi ha la Benita, cosina del meu avi matern, que sembla que durant dos anys (el temps no està clar), va ser de les Religioses de Jesús Maria, i després va penjar els hàbits.
Totes aquestes monges que he esmentat estan mortes, algunes fa molts anys; l'última en morir va ser la tia Rosa, el 2022.
Ara a la família hi ha dues monges noves, Carmelites Descalces les dues, les dues al mateix convent de Vic. Una em sembla que fa dos anys que hi és, l'altra setmanes (quan escric això). Les dues són nebodes meves, filles de germanes, i a causa d'aquesta proximitat estic al cas de bona part de la seva biografia. Però d'elles, ara com ara, em sembla més prudent no dir-ne res; és tot molt recent.
Si sumo totes les monges que he esmentat (que no sé si són totes les que hi ha hagut, perquè, per exemple, de les dues d'Olot fins fa ben poc no en sabia res), són set monges. Deunidó.
Segona part
A les monges de la "família de sang" m'agrada afegir-hi les "sobrevingudes", pertanyents a les famílies de cunyats, cunyades o resultat d'altres lligams familiars. Amb algunes m'hi sento bastant unit, per diferents motius segons els casos, potser peculiars des del punt de vista d'altres persones.
Per exemple, la Ramona, de les Dominiques de l'Anunciata, parenta d'un cunyat. Segurament és la monja sobrevinguda el fil d'unió amb la qual és el més prim i feble (a més, oficialment, el cunyat va deixar de ser-ho quan es va separar de la meva germana, però jo el segueixo considerant com a tal i hi segueixo mantenint una bona relació).
La Ramona va morir assassinada el 27 de juliol de 1936, junt amb quatre companyes seves, al que ara es coneix com el Revolt de les Monges. Com que de tant en tant hi passo, m'és fàcil anar recordant aquesta parenta llunyana sobrevinguda, aquesta Ramona monja que va tenir un final tan dramàtic.
La Ramona es dedicava a donar classes en una escola per a nenes de famílies sense recursos, i això l'enllaça amb la Mercè, també monja dedicada a l'ensenyament, tia de la meva companya.
La Mercè era de les Germanes de la Caritat. Les primeres notícies que en vaig tenir van ser a través de l'Elisabet, la germana de la meva companya; em va explicar que, quan ella estava ingressada al Frenopàtic, la tia Mercè, que feia molts anys que ja era monja, l'anava a veure de manera regular.
Pel que fa al tema d'avui, també puc dir alguna cosa de l'Elisabet, perquè de vegades deia que li agradaria, fer-se monja. Suposo que pensar en fer-se monja, en el seu cas (a banda dels seus sentiments religiosos, autèntics), tenia molta relació amb el fet de poder pensar "en deixar de viure en una residència psiquiàtrica".
Una altra monja sobrevinguda era una Carmelita Descalça. Es deia Rosa, com la meva tia Rosa i, com ella, va morir també l'any passat. Era tia de la meva primera companya; en recordo alguna de les cartes que enviava a la seva neboda, la meva parella de llavors.
Més informació sobre aquestes monges:
