Quan va morir hi havia amb ella dues monges, una a cada banda del llit, agafant-li cada una una mà, mentre alhora, en aquell últim moment, li cantaven el Rosa d'Abril.
La cosina Clara tenia setanta anys i feia temps que es barallava amb un càncer. A causa de la malaltia, sis anys abans havia tornat a Madrid, des de Novgorod (Rússia), on hi era des de feia uns altres sis anys.
Una de les monges que eren amb ella quan va morir era la germana Pilar, la mateixa monja que fa uns dies em va explicar aquesta última escena a l'habitació de l'hospital, on feia potser una setmana que havien traslladat la Clara. A més d'això, quan ens vam veure la Pilar em va explicar també altres coses de la vida de la Clara, repetint-me de tant en tant "que era un exemple de santedat", sempre disposada a ajudar, amb esperit de sacrifici fins a l'últim moment, i sense queixar-se mai dels mals que li va tocar patir. (1)
La conversa amb la Pilar la vam tenir a la casa de Barcelona d'aquestes monges, les Franciscanes Missioneres de Maria. Actualment, la Pilar és la Superiora d'aquesta casa. Va dir-me també diferents vegades que totes les monges que van tractar amb la Clara, als diferents destins on ella va estar, en tenien la mateixa opinió. I fins i tot em va passar una nota d'una d'aquestes monges, una que va coincidir amb ella a Angola, amb un text d'aquest tipus.
Jo vaig conèixer molt poc la Clara, el poc que en sé és sobretot resultat del que me n'han explicat. L'havia vist poques vegades, ja no recordo exactament quan ni amb motiu de què. De fet, d'ella en tinc sobretot una imatge visual, de la seva cara i de la seva manera de moure's, però sense paraules, com un fragment d'una pel.lícula muda.
Després hi ha els records del que me n'havien explicat. Sobretot, de quan va morir la seva mare. És un relat que costa d'encaixar amb el relat sense màcula de les monges. Perquè en aquest segon relat la protagonista és una persona que, quan la seva mare a causa de la seva edat comença a tenir problemes importants, ella considera que les seves obligacions missioneres són prioritàries, i no s'implica en la nova situació familiar.
Ara, després de parlar amb la germana Pilar, tinc els dos relats i, tanmateix, segueixo igual que abans: entenc que la Clara fes el que va fer, les prioritats que va establir, les seves motivacions, però no comparteixo la seva opció, el seu desvinculament de la seva mare, de la seva família. O potser dit de manera més correcta: el seu desvinculament "de la seva família de sang", ja que ella devia considerar que la seva veritable família havia passat a ser les Franciscanes Missioneres de Maria, a partir de quan es va fer monja. (2)
Després que la Pilar, l'actual Superiora de la casa de Barcelona m'hagi fet un relat hagiogràfic i impol.lut de la Clara, li comento aquesta segona versió, aquesta visió d'alguns familiars. I llavors la Pilar em sorprèn, em deixa molt parat: em diu que ella tampoc no ho va entendre, que li va semblar molt estrany, que la Clara no hagués volgut implicar-se en l'última etapa de la vida de la seva mare. Em diu que, anys enrere, sí que eren molt exigents, estrictes, pel que fa a la dedicació exclusiva de les monges als projectes missioners, però que quan va morir la mare de la Clara (2000), les coses ja havien canviat molt, i que la Clara no hauria tingut cap impediment, si llavors hagués volgut ocupar-se un temps de la seva mare. Però la realitat és que no va voler fer-ho. (3)
Per acabar-ho de reblar, la Pilar m'explica el seu cas: ella, quan la seva mare estava ja molt malalta, les dues germanes seves que fins llavors s'havien ocupat de la mare (a estones, perquè cada una tenia també la seva pròpia família), li van demanar si els podia donar un cop de mà. I ella no va tenir cap mena de dubte, ni cap dificultat (per part de la seva congregació), per poder-ho fer: va deixar durant una temporada les seves obligacions de monja, i se'n va anar a ajudar les seves dues germanes. Fins que la mare va morir. Després, va tornar als seus compromisos y feines de monja.
Després d'explicar-me això, la Pilar m'explica una altra cosa que a mi em sembla important, de cara a entendre (que no vol dir compartir), el comportament llavors de la Clara. La Clara va fer els seus primers vots el 17 de setembre de 1965. Aquells vots implicaven que no veuria mai més els seus pares ni ningú de la família. Així, tal com sona: això va ser al que es va comprometre llavors la Clara. Perquè era el que deia la regla de les Franciscanes Missioneres de Maria llavors vigent, una regla que s'havia redactat als anys setanta del segle XIX, feia gairebé cent anys. I des d'aleshores no s'havia modificat.
Tres mesos després dels vots de la Clara, es va acabar el Concili Vaticà II, i una de les conseqüències va ser que moltes institucions religioses van anar modificant els seus estatuts, d'acord amb les noves orientacions del Concili (pel que fa a les franciscanes de la Clara, suavitzant el rigor anterior i facilitant el contacte de les monges amb les seves famílies). Van ser modificacions que van anar arribant amb ritmes diferents, segons les institucions religioses, i desconec en quina fase estaven exactament, les de les Franciscanes Missioneres (si és que ja hi havia hagut modificacions), quan el 1971 la Clara va fer els seus vots perpetus.
En qualsevol cas, quan va fer els primers vots el seu compromís va ser el que he exposat, el que establia la regla aleshores vigent. I el que jo m'imagino és que, tot i que la regla de l'orde després va canviar, pel que fa a la relació amb la família ella devia pensar que mantenir-se en la norma estricta històrica era una forma d'una més gran fidelitat a la feina d'apostolat a la qual havia decidit lliurar la vida. I ni la decrepitud ni la creixent dependència de la mare, ni els precs llavors del seu germà perquè ella s'hi impliqués una mica (ja que el que no assumia la Clara ho havien d'assumir el germà i la cunyada, cada un dels dos també amb altres obligacions), no la van fer canviar de parer. Cosa que fa comprensible el mal record que tenen de la Clara tant aquesta cunyada com els seus dos fills (el marit, l'únic germà de la Clara, va morir un any després de la mare, de manera sobtada).
He explicat tot això perquè em sembla que té prou interès, fins i tot més enllà de la història concreta de la Clara. Té el seu interès, penso, perquè és una història sobre les situacions amb conflictes de fidelitats en què es pot trobar una persona, i el pes que ha de suposar llavors haver de decidir, sabent que només es pot aspirar "a la solució en teoria menys dolenta", cosa que pot anar aparellada fàcilment, o gairebé de manera inevitable, amb una sensació de malestar a causa "de l'opció que no s'ha triat", de la fidelitat traïda.
M'imagino que la Clara, quan va decidir el que va decidir va ser honesta amb ella mateixa, i crec que a causa d'això devia pagar-ne un preu emocional elevat, que a més va haver de suportar en solitari, en la mesura que, tal com he dit, fins i tot entre les seves monges n'hi havia que no compartien la seva opció. (4)
Ja per acabar, uns últims aclariments que em semblen necessaris. El que he escrit és una barreja, d'una banda, de les informacions que m'ha passat la germana Pilar, les que m'ha passat la cunyada de la Clara, i les que m'han passat altres persones de la família (5). També hi ha informacions de caràcter general, que jo he buscat per tal de contextualitzar diferents moments de la biografia de la Clara. I finalment, tal com és obvi, hi ha algunes opinions meves sobre diferents aspectes del que he explicat. Espero que quedi raonablement clar, o que es pugui deduir amb facilitat, el que és cada cosa: informació d'un tipus, d'un altre o opinió.
(1) L'altra monja que era amb ella quan va morir era la Provincial (en aquest cas la "Província" és el país, i la Provincial, per tant, la monja de més alt càrrec al país). La Pilar també em va dir que ni ella ni la Provincial eren catalanes, de manera que van fer el que van poder, quan li van cantar el Rosa d'Abril en català. L'hospital era de la mateixa Companyia, i estava al costat de la casa Provincial, on ella havia viscut els últims sis anys, des que va tornar de Rússia a causa de la malaltia. Durant aquests anys, mentre va poder la Clara va assumir diferents feines a la casa, sobretot la de secretària de les gestions que es feien des de la Casa Provincial.
(2) Una curiositat. Llavors, al fer-se monja els canviaven el nom. No el decidien elles, ni els preguntaven la seva opinió: el nou nom els el deien durant la cerimònia dels vots. La Pilar em diu que la Clara va estar de sort, perquè li va tocar "Clara Mercedes", però que a altres monges de vegades els tocaven noms més cantelluts...
(3) Sobre la seva decisió de fer-se monja, penso que és fàcil que als seus pares no els desagradés, perquè eren persones molt religioses, i a més ja hi havia el precedent d'una germana de la mare, que se n'havia fet uns deu anys abans (d'una altra orde). Però suposo que els devia costar de pair (si és que ho van arribar a pair), que es fes en concret de les Franciscanes Missioneres de Maria, amb el que això suposava, que no la podrien veure més. És a dir, en aquest sentit, pitjor que si es fes monja de clausura, ja que en aquest cas, encara que fos a través de reixes, alguna vegada l'haurien pogut anar a veure. Més endavant, quan es va flexibilitzar la regle de l'orde, suposo que els seus pares en devien estar contents (fins i tot jo, malgrat els meus pocs contactes familiars, recordo haver vist la Clara algun cop). Però al final, quan la mare es va posar malalta, i es va trobar que era com si tingués una filla "monja de clausura", a causa de la poca implicació de la filla, no sé com ho devia viure. Pel que fa a la mort del pare, sis anys abans, no sé quina va ser aleshores l'actitud de la Clara.
(4) El cas de la Clara crida l'atenció i, d'altra banda, dins de la meva família considero que no és tan excepcional, perquè amb diferents característiques i graus, ja han passat coses semblants, de vegades. Però aquestes ja són altres històries, avui no toquen.
(5) Dels meus germans, qui més va seguir la història de la Clara va ser el gran. Va ser a través d'ell, que em vaig assabentar que la Clara estava a punt de morir, quan pocs dies abans ens va enviar un correu que, entre altres coses, deia: "La nostra cosina Clara ahir va ingressar en un hospital degut a un edema de pulmó agut del que molt possiblement no se’n sortirà. Fa molt temps va ser diagnosticada de càncer amb diverses metàstasis, i rebia quimioteràpia que degut a aquesta complicació ara li han hagut de retirar. Està amb oxigen i sembla que el seu final pot ser qüestió de pocs dies, així de clar m’ho ha dit ella mateixa fa una estona quan hi he parlat."
https://442m.blogspot.com/2012/12/la-clara.html
