Vaig parlar del conflicte de fidelitats que m'imaginava (que jo suposava...), que havia viscut la cosina Clara entre el seu compromís com a monja missionera, i el seu paper (seria abusiu dir-ne obligació), com a filla, quan la seva mare, ja gran i malalta, va començar a necessitar ajudes. Seguiré amb aquest tema, o amb aquestes especulacions.
La Catalina ara té noranta-dos anys, també és monja de les Franciscanes Missioneres de Maria, com la Clara. Van coincidir a Angola (la Catalina hi va estar trenta-quatre anys, la Clara "només" quinze). Quan va morir la mare de la Catalina, ella estava a Angola, i no va venir (és de Caldes de Malavella). Diu que si hagués vingut, a la gent amb qui estava a Angola se'ls hauria fet estrany, que ella fes aquell viatge tan llarg, i car. Diu que no venir va ser una forma de reforçar el seu testimoni de compromís i de persona lliurada als altres. Perquè el testimoni, ho subratlla, no són les paraules, sinó la vida.
El que exposa la Catalina és fàcil d'entendre, del tot coherent, i fins i tot digne d'admiració: demostra un grau d'implicació absoluta amb el camí que va triar quan va decidir fer-se monja. I encara més tenint en compte que ella havia triat ser monja missionera, però el destí concret no el va triar. Ni tan sols li ho van preguntar, a on volia anar: un dia, de cop, li van dir que aniria a Angola (abans havia estat uns anys a Roma), i llavors ella hi va anar. Era el funcionament normal: a les Franciscanes Missioneres les enviaven aquí o allà, segons els criteris de les superiores, sense preguntar-los res. I era impensable que fos d'una altra manera (ara ha canviat molt, tot es parla més).
Aquest esperit d'obediència formava part dels seus compromisos quan va fer els vots. Fins i tot ja des d'abans, des del moment que va entrar al noviciat. Eren uns compromisos que, entre altres coses, incloïen la renúncia a tornar a veure la família. També és cert que, quan va morir la seva mare, com en el cas de la Clara, les normes ja s'havien flexibilitzat molt, i entre altres coses, ja no existia la renúncia a veure la família.
D'altra banda, el seu cas, el de la Catalina, era diferent del de la Clara, en el sentit que eren vuit germans, i a ella no li van demanar la seva presència, la seva ajuda. A diferència del que va fer el germà únic de la Clara. Però al marge de les peculiaritats familiars de la Catalina i la Clara, les possibilitats de moviment que tenien les dues, quan van morir les seves mares, eren les mateixes o semblants, gràcies als canvis que la congregació havia anat introduint després del Concili. És a dir, hi havia una flexibilitat abans inexistent, en aquests temes, i les monges podien acollir-s'hi o no, segons les seves idees, el seu tarannà. I el cas és que la Clara, quan la seva mare era molt gran i estava malalta, no s'hi va acollir: va prioritzar els seus projectes i compromisos com a monja.
El dia que parlo amb la Catalina parlo també amb la Pilar, la Superiora de la casa. Per segona vegada, perquè amb ella ja hi havia parlat dies enrere. Ja vaig explicar el que llavors em va dir, la vegada anterior: que no va entendre que la Clara no volgués implicar-se en l'atenció a la seva mare, quan era ja molt gran i estava malalta.
Ara la Pilar m'explica una altra cosa, i em torna a sorprendre, el que em diu. Em diu que un dels canvis que hi va haver a les Franciscanes Missioneres, uns quants anys després del Concili, amb el propòsit de normalitzar la relació de les monges amb les seves famílies, va ser que a algunes cases se'n va habilitar una part per tal de poder-hi acollir les mares grans de les monges que ho poguessin necessitar. De manera que, a més d'estar ben ateses, poguessin estar amb les seves filles. L'altra opció que llavors ja tenien era la de demanar permisos per anar una temporada a casa de la mare, tal com va fer la Pilar.
Ara faig un incís: després de llegir el que he escrit, pot semblar estranya aquesta referència només "a les mares" de les monges, sense cap referència als pares. A mi d'entrada també em va sorprendre. L'explicació és doble. D'una banda, a les cases de les monges no costa d'entendre que els suposi menys enrenou que siguin només dones, per exemple les mares, les eventuals persones que puguin passar a compartir alguns espais comuns. I, d'una altra banda, la referència a les mares, al parlar amb la Pilar i la Catalina, veig que és la conseqüència d'atorgar a aquest lligam mare-filla molta més força i importància que al lligam filla-pare. No en faig cap valoració, només ho exposo en la mesura que és el que entenc de la conversa amb elles.
Torno al relat. Quan va morir la mare de la Clara, aquesta opció de residència per a les mares, junt amb la filla monja, ja existia. A la casa de Barcelona, a on ara vaig a veure la Pilar i la Catalina, segurament llavors podrien haver acollit la Clara i la seva mare. Ara seria més complicat, perquè a Barcelona ja no funciona, aquesta part de la casa dedicada a residència, perquè totes les monges són molt grans, i les seves mares ja han mort totes (però a Burgos, les Franciscanes Missioneres sí que hi tenen una casa amb aquest servei per a les mares de les monges).
És a dir, que si la Clara hagués volgut, a més de poder demanar un permís per anar una temporada a casa de la seva mare, també hauria pogut aprofitar aquesta oportunitat d'estar amb la seva mare a una casa de les Franciscanes Missioneres, sense haver de deixar del tot les seves feines com a monja, perquè hauria pogut assumir altres responsabilitats (canviar de destins i de feines ja ho havia fet anteriorment). Però no es va moure de Novgorod, que era on estava llavors.
També és veritat que aquella decisió de la Clara es pot contemplar des del mateix punt de vista que la de la Catalina quan parla de la fidelitat i el compromís amb la comunitat d'Angola a la qual havia estat destinada. Quin sentit té, fer diferències entre les raons de l'una i l'altra? Des del punt de vista dels vots que havien fet les dues, i també des del punt de vista de l'exemple de compromís absolut amb la gent amb qui estaven en els respectius destins, aquest tipus de decisions, de coherència, eren del tot normals.
Però resulta que, des d'aquest mateix punt de vista, hi ha una nova cosa que sobta, o que no acaba d'encaixar, o que si més no a mi em sorprèn.
Quan a la Clara li van diagnosticar el càncer, va tornar a Espanya, per tal que pogués rebre el tractament adequat. És a dir, quan va emmalaltir, no va viure la seva malaltia "en les mateixes condicions" que la gent que ella considerava que era la seva gent (gent que en cas de patir un càncer, per descomptat no podia accedir als tractaments que va rebre la Clara a Madrid). La Clara llavors no va "compartir el seu destí" amb ells: va marxar, va tornar al seu país.
El que vull dir és que quan la seva mare va necessitar ajuda, ella va prioritzar el seu compromís amb la feina missionera. Però quan qui va necessitar ajuda va ser ella mateixa, la seva feina missionera va quedar en segon terme. És veritat que, a partir de llavors, va assumir altres responsabilitats dins de la congregació, a Madrid, mentre va tenir la salut necessària per a exercir-les. Però, des del meu punt de vista, això mateix, o semblant, és el que també hauria pogut fer uns anys abans, quan era la seva mare qui necessitava ajuda.
També és veritat que, un cop exposat tot el que he exposat, hi pot haver qui pensi: Per què hi dones tantes voles, a aquesta història de la Clara? Per què observes tant amb lupa aquesta part de la seva vida? Què passaria, si algú comencés a observar també amb lupa diferents moments de la teva vida i, llavors, a continuació, també comencés a fer-ne valoracions i especulacions...?
Segurament, la resposta més assenyada serien els comentaris que em fa la Pilar al final de la nostra conversa. Després de repetir-me que ella no ho va entendre, que la Clara, quan el germà li va demanar ajuda per atendre la mare, no escoltés la petició, a continuació afegeix que les persones, totes, som un misteri, i que totes tenim contradiccions, i cometem errors, i que hem de ser comprensius i compassius, amb els altres. I que pel que fa a la Clara, de fet no podrem saber mai del cert (potser ni aproximadament), per què va actuar com va actuar, i que potser ni ella mateixa n'era del tot conscient. Perquè de vegades no és fàcil, diu, tenir del tot clar perquè fem algunes coses i unes altres no.
M'agrada, escoltar la Pilar. Trobo que és una persona sàvia. I li ho dic... i ella fa com si no m'hagués sentit; somriu i parla d'una altra cosa.
