"¿Necesito un psiquiatra o un sindicato?" Guillermo Rendueles (1)
Llegeixo per segona vegada "El hombre que confundió a su mujer con un sobrero", de l'Oliver Sacks. A banda que és un llibre magnífic, molt ben escrit, i que m'atrapa amb els casos insòlits que va exposant, i amb la manera propera i extremadament sensible com ho fa, em va molt bé (em convé), de tant en tant, refrescar-me que hi ha malalties, trastorns o problemes relacionats amb el comportament i el funcionament de la ment que són resultat exclusivament de falles neurològiques, genètiques o bioquímiques. És a dir, casos en què l'entorn, la biografia social i la psicologia no hi tenen res, o molt poc, a veure.
Per exemple, algunes depressions: hi ha estats depressius que poden tenir aquesta causa exclusivament orgànica (pot passar a causa de l'hipotiroïdisme, el Parkinson, una neurosífilis, algunes intoxicacions, una lesió cerebral, la malaltia de Huntington, etc.).
Com que el tema de les depressions fa molts anys que m'interessa, em va bé la lectura de llibres com el de l'Oliver Sacks, per tal de no oblidar el que s'hi diu. Perquè llavors, tenint aquest eventual referent orgànic o químic més present i clar, puc tornar més tranquil a les lectures, reflexions i converses sobre els problemes emocionals que de vegades em sembla que són resultat, fonamentalment, de la influència de l'entorn, de la biografia, de la cosa social. Ho puc fer amb menys por, i crec que també amb menys possibilitats, de caure en l'error de tenir visions distorsionades, equivocades, de la realitat, tant en general com quan es tracta de casos concrets. (2)
Sovint no és fàcil, aquesta discriminació, establir aquesta demarcació, perquè hi pot haver causes orgàniques que siguin difícils d'identificar (igual que passa amb les causes socials). I a més, de vegades es barregen, els dos tipus de causes. Però sabent això, que de vegades ni tot és blanc ni tot és negre, crec que llavors és més fàcil ser prudent, estar més atent, i minimitzar així el risc d'opinions i judicis basats en prejudicis.
Si tot això ho porto a la persona que va ser a través de qui jo vaig començar a pensar en les depressions, la meva mare, crec que en el seu cas la part orgànica era sobretot "la vulnerabilitat en relació amb aquest risc", una vulnerabilitat crec que inqüestionable, probablement d'origen genètic.
Una vulnerabilitat que, d'altra banda, considero que podria haver estat sempre oculta, sense manifestar-se mai (tal com diu la gent experta en aquests temes), però que va emergir a causa de la pressió de factors biogràfics (educatius, familiars, matrimonials, religiosos). I que un cop manifestada, es va cronificar a causa d'aquests mateixos factors.
Davant d'aquell escenari (aquesta opinió meva no és cap novetat), la família i els professionals no veien, o fins i tot semblava que "s'esforçaven en no veure", la part social. Perquè totes les expectatives de canvi, d'una eventual millora, les tenien posades només en la medicació. (3)
(1) Las falsas promesas psiquiátricas. La Linterna Sorda Ediciones, 2017.
(2) Per "compensar" aquest tipus de lectures, alhora també llegeixo "Panero y la antipsiquiatría: dolor, magia y locura", de l'Albert Kadmon (Antipersona, 2017), un llibret per a mi una mica embolicat, però alhora interessant, i que fa que descobreixi una faceta de Leopoldo María Panero que desconeixia, la d'articulista a diferents diaris.
(3) Actualment visc una història molt semblant, la d'una amiga que veig sovint, enfonsada des de fa més de tres anys en un estat depressió. La seva família només pensa en la medicació, i els psiquiatres que se n'ocupen, igual. Sense que ningú tingui la lucidesa (la humilitat, l'interès...), de fer com el metge Cipriano Andrés, que fa poc en una entrevista deia: "Quan vaig a casa d'un malalt demano sempre una cadira: m'assec i escolto." (La Vanguardia, 08/07/2023). O explicat d'una altra manera i amb una altra cita: "Hay mujeres que acuden a su médico y le cuentan que andan nerviosas, cansadas, saturadas, que lloran a menudo, que están hartas, que no pueden con la vida. Me gusta pensar que a menudo al doctor le encantaría recetar una dosis de asaltar el palacio de invierno o un divorcio exprés. Como por desgracia nuestro sistema sanitario a día de hoy no permite recomendar la revolución ni los descasamientos, no queda otra que recurrir al parche de la medicación." Oti Corona, '¿Por qué nos mandan a tomar la pastillita?' Público, 25/02/2023.
