Els meus pares es van casar a l'oratori de la casa de la meva mare. Es van casar un dissabte "in albis", és a dir, el dissabte següent al Diumenge de Resurrecció. Llavors es veu que era habitual preferir l'inici de la primavera, per casar-se, i les primeres dates possibles, passada la Quaresma i Setmana Santa, eren aquestes.
A l'oratori familiar també s'hi van casar la germana petita, també un dissabte in albis, i el germà gran, aquest, dos dissabtes després del Diumenge de Resurrecció. El germà gran es va casar tres anys després que la meva mare, i la germana petita, vuit.
Per casar-se a l'oratori familiar es veu que calia una butlla papal, una butlla que es demanava a Roma a través del bisbat. No sé si la mateixa butlla va servir pels tres, o si va ser necessari demanar-la tres vegades. Aquesta informació me l'ha facilitat un cosí que conserva moltes coses de la meva família materna (paterna seva); m'ha dit que tenia documentació sobre aquest tema de la butlla papal, i que si la trobava, me la faria arribar.
L'altre germà, eren quatre, es va casar l'últim, onze anys després que la meva mare. No es va casar a l'oratori: la seva dona va voler casar-se a una altra banda, a la ciutat de la seva família. Ells es van casar quatre setmanes després del Diumenge de Resurrecció.
Fins ara no tenia ni idea que els meus pares s'haguessin casat un dissabte in albis, això m'ho va dir la germana petita de la meva mare. De fet, a mi això de "in albis" només em sonava de l'expressió "quedar-se -o estar- in albis", en blanc.
Aquesta expressió es veu que té el seu origen en els batejos durant Pasqua. Els nous batejats aquells dies, es veu que havien d'anar amb una túnica (o capa o vestit blanc), fins que al cap d'una setmana els feien una mena d'examen per comprovar si s'havien après la doctrina. Si passaven la prova, llavors ja es podien treure la roba blanca, ja no els calia anar 'in albis', de blanc. Bé, em sembla que la cosa anava més o menys així, jo no sóc cap entès en aquests temes.
Parlant dels casaments i dels dies in albis, la germana de la meva mare també m'explica que, a la meva mare, la setmana in albis, és a dir, la que va del dilluns després del Diumenge de Resurrecció fins al següent diumenge, li agradava molt, a causa de l'aspecte religiós de joia i celebració d'aquells dies.
Pel que fa a aquell oratori familiar, el seu contingut, molts anys més tard, quan es va reformar la casa, es va repartir. La meva mare es va quedar amb un dels dos reclinatoris, i el va conservar i utilitzar (el tenia a la seva habitació), fins al dia que es va morir. Eren uns reclinatoris amb molta història, perquè mentre van estar a l'oratori familiar, es veu que alguna vegada els havien demanat a la família, amb motiu d'algun acte solemne a alguna de les esglésies de la ciutat. Pel que fa a la resta de l'oratori, tinc entès que la major part, altar inclòs, va anar a parar a una capella d'un pis de l'Opus Dei.
Ignoro si, durant aquest trasllat de l'oratori, les pintures es van o no conservar. El que tinc entès és que, no sé si el meu besavi o rebesavi, va ser qui les va fer pintar, i que amb aquest objectiu va tenir a casa, durant el temps necessari, un pintor que va contractar amb aquell propòsit. Un pintor que, vestit com a tal, surt a alguna foto antiga, amb la seva la bata de pintor i una gran boina.
