"En vistas de sus deseos de participar en el próximo Premio Planeta, adjuntas me es grato enviarle las últimas bases en vigor que rigen el mismo, para que pueda estar informada de los requisitos necesarios. Le saluda atentamente, Juan Manuel Lara Hernández."
La carta, adreçada a la meva mare, és de finals de 1978, uns mesos després que ella pensés que s'havia produït un miracle i que estava completament curada i per sempre del malson de les depressions.
Pensar en presentar-se al Premi Planeta no sé si va ser una idea que a la meva mare la va ocupar molt temps, o si va ser només un impuls puntual, potser el resultat d'un moment d'eufòria.
Que la meva mare tenia gràcia escrivint no ho discuteix ningú. Entre les cartes que va rebre, els remitents (de vegades periodistes i escriptors) sovint incloïen elogis a la seva facilitat i gràcia a l'hora d'escriure. Però escriure cartes no és el mateix que escriure novel.les. Segurament (però no ho sé), en moments d'estabilitat ella tampoc s'ho devia creure, que fos capaç d'escriure una novel.la.
Uns quants anys més tard, quan ella parlava d'escriure un llibre era ja sempre referint-se al de les seves depressions.
Sobre aquest segon projecte de llibre ja he dit algun cop que si l'hagués plantejat com un conjunt de cartes, cada capítol una carta, amb un tema concret, adreçada segons els casos a diferents destinataris (el meu pare, la seva mare, els fills, altres parents, amigues, metges, mossens, polítics, artistes, periodistes, etc., és a dir, la gent a la qual ja tenia el costum d'escriure'ls cartes), hauria pogut arrodonir un bon text.
Mentre ella vivia la possibilitat d'aquest format no se'm va acudir: l'únic que aleshores pensava era que amb la forma més aviat desordenada com escrivia era bastant difícil que un dia en pogués sortir un text estructurat i atractiu.
D'altra banda, pel que fa al seu projecte de llibre, llavors no em vaig plantejar mai ajudar la meva mare (això ja ho he explicat també abans). Sobretot perquè jo no combregava amb el seu propòsit d'atorgar en el text un protagonisme principal al fet religiós. Llavors per a mi aquesta era una barrera infranquejable.
Han passat ja uns quants anys des que ella va morir i, ara, per primer cop, ho veig diferent. Per primer cop penso que hauria estat bé que jo hagués sigut capaç de ser més flexible, capaç d'ajudar-la en el seu projecte, amb independència que no compartís aquella part fonamental (la religiosa) del projecte.
Per què he canviat d'opinió? He canviat perquè ara entenc, penso, que estimar en definitiva consisteix en això, no en esperar o demanar sinó en possibilitar, en afavorir que la persona que estimes pugui desenvolupar les seves potencialitats i assolir allò que anhela (i no "el que nosaltres anhelem que anheli").
Aquest punt de vista, és clar, segons els casos i circumstàncies després cal acompanyar-lo de matisos i límits, ja que si no "qui estima" pot acabar anul.lat, fagocitat per l'altre. Però ara això de moment deixem-ho estar.
Dic, doncs, que aquest ha estat el meu canvi, pensar en aquesta possibilitat, "sentir" que (en relació a aquest tema concret, que no era l'únic ni el més important de la nostra relació) a ella l'hauria pogut "estimar" d'aquesta manera, malgrat el meu ateisme i anticlericalisme militants (que sigui dit de passada, durant aquells anys em vaig esforçar bastant per no manifestar-los).
Si llavors vaig prioritzar les idees, i no una actitud més generosa, ara, en canvi, crec que seria capaç de fer això altre que dic, i a més fer-ho amb facilitat, sense sentir-me incòmode, i sense la més mínima intenció d'intentar influir en allò que ella volgués escriure (encara que m'ho sentis aliè).
Ajudar-la a ordenar "les seves idees", de cara "als seus objectius", de manera que el seu text fos "el text que ella volia". Al qual jo hi hauria contribuït només d'una manera organitzativa, amb l'objectiu d'intentar que la gràcia que tenia escrivint textos curts, les cartes, es transmetés també a "una gràcia estructurada", de conjunt, i a un fil argumental atractiu. (1)
Hauria estat bé. Perquè si això hagués sigut possible i ella hagués pogut acabar el seu llibre, se n'hauria pogut sentir orgullosa. Li hauria alegrat la vida, l'hauria fet feliç. I aquests estats, de satisfacció i d'alegria, per a qualsevol persona són estats desitjables i antidepressius.
I pel que fa als continguts del llibre... bé, si ella l'hagués acabat, segurament ara encara seria més interessant (potser) poder-lo comparar amb allò que jo, des del meu punt de vista, de vegades molt crític, he anat escrivint sobre ella i les circumstàncies de la seva vida.
Cosa aquesta última, escriure jo sobre ella, que, sigui dit de passada, estic content (gens penedit) d'haver fet.
--
(1) Si llavors jo hi hagués estat predisposat, no hi hauria hagut tampoc la garantia que ella hagués pogut acabar culminant el seu projecte, perquè hi hauria hagut encara altres variables. Començant "per la meva capacitat real" de fer aquest acompanyament organitzatiu del qual parlo, és a dir, de la meva "competència literària" en aquest sentit. Però si parlo "d'aquesta possibilitat d'haver fet" és perquè alguna vegada aquest tipus de feina ja l'he fet (amb textos d'altres persones), i crec que el resultat ha estat prou bo. Òbviament els precedents no són garanties, però sí "indicis de possibilitat".
