No és fàcil que passi (perquè la meva vida no interessa a pràcticament ningú) però si algun dia algú es dedica a especular i a escriure sobre mi, sobre episodis de la meva vida, i arriba a dir coses certes però que a mi m'hauria agradat que quedessin ocultes (n'hi ha), o a dir coses més o menys distorsionades o falses, o falses del tot, a causa de les seves interpretacions desafortunades (en les malintencionades ja més val ni pensar-hi)... com m'ho prendré?
És a dir, si algú un dia fa aquest exercici descriptiu o interpretatiu sobre mi, tal com jo faig (amb un grau d'encert que desconec) de vegades sobre algunes persones, per exemple sobre els meus pares, què en pensaré?
Per descomptat, si això passa quan jo ja no hi sigui, "no em farà ni fred ni calor", perquè al cementiri els ossos o la cendra no tenen ni una cosa ni l'altra. Ara bé, si passa mentre encara estic viu, suposo que podrien passar dues coses. Una, que em sabés greu. L'altra, que no me'n sabés, que em fos indiferent, perquè ja hagués aprés a que em fossin indiferents aquesta mena de coses.
Escric això (penso en això) pensant sobretot en el que de vegades escric sobre els meus pares, o sobre d'altres parents o coneguts. Penso que podria ser el cas que a ells aquesta mena d'escrits no els fessin cap gràcia (si fossin vius), i que pensessin que sóc una persona poc agraïda, poc delicada (o poc compassiva). O potser no, potser els seria del tot indiferent, ja fos perquè (si encara són vius, o si des del cel em miren per un foradet) també han fet aquests procés que a mi m'agradaria poder fer (de deseiximent...?), o perquè els importa un rave els que jo pugui pensar, dir i escriure sobre ells, que més o menys ve a ser el mateix.
De tota manera, pensar que el que jo escric sobre algú pot molestar aquest algú (o "podria", si encara fos viu), no em deixa indiferent. Tanmateix, de tant en tant vaig escrivint, de vegades vorejant aquests límits delicats.
