"Res no fixa tan intensament un record com el desig d'oblidar-lo." Michel de Montaigne
Reprenc el tema de l'escrit anterior, sobre el silenci del meu pare pel que fa a una etapa de la seva vida i sobre la meva hipòtesi relativa a què ell hagués viscut amb incomoditat o por, la possibilitat que alguns fets d'aquella etapa fossin coneguts (ja els vaig exposar).
Escric això quan tinc 66 anys. No sé com hauria reaccionat jo, si quan era jove m'hagués assabentat d'aquests fets. Una possible reacció hauria sigut "la falta de reacció": la meva inexistent consciència política, social i històrica d'aleshores haurien pogut provocar aquesta indiferència. En aquella època, tal com es diu avui, més aviat "passava de tot".
Ara bé, com que alhora, sobretot abans d'emancipar-me, també exercia el paper de fill més o menys rebel, hauria pogut ser que llavors hagués reaccionat d'una manera crítica, dura, no tant per una qüestió d'ideologia o principis, sinó per la meva inútil tendència a la polèmica. (1)
En resum: entre la possible indiferència i el possible judici sever, és probable que en qualsevol cas no hagués tingut una reacció comprensiva i compassiva cap a ell com la que ara reivindico. Perquè quan ets jove és fàcil que siguis dur, a diferència de quan et fas gran que (si no t'has convertit en un musclo), en general et fas més conscient de la complexitat de la vida, dels múltiples incidents, dificultats i atzars que la condicionen, que ens condicionen.
Amb l'edat et vas adonant que no som ni de bon tros "superherois amb superpoders", i que sovint les circumstàncies (amb "l'ajuda" de la nostra fragilitat i la nostra por) ens desborden. Et vas adonant que per moltes il.lusions d'autonomia que ens fem, moltes vegades la nostra llibertat (sobretot en determinats moments), és força migrada, de vegades ben petita, gairebé només un miratge de llibertat:
"En aquellas circunstancias, el único delito más grave que la deserción fue la neutralidad." Andrés Trapiello (2)
Per això, quan ara penso en aquests fets ocultats, més que en els fets penso sobretot "en el pes de l'ocultació". Durant tants anys. És un pes que fins i tot a mi m'aclapara; el fet de ser-ne conscient o, més ben dit, "el fet d'imaginar-me aquest possible pes" (haig d'anar recordant i recordant-me que aquestes eventuals vivències -d'això parlo ara, no dels fets demostrats- només són suposicions).
El que sí que tinc clar és que d'aquestes històries, o de les històries d'aquestes suposicions, està bé parlar-ne. Potser és només una qüestió de gustos: hi ha a qui li agraden els relats "esporgats i desinfectats", mentre que altres persones els prefereixen, els preferim, amb les eventuals "contradiccions i foscors" que puguin contenir.
Després, cadascú actua (o ho intenta), segons el seu criteri.
--
(1) Posteriorment vaig estar dues dècades fora, amb pocs contactes amb ell, només esporàdics, i quan vaig tornar de manera estable "ell ja no era ell", a causa de l'alzheimer.
(2) Otra vez el ayer, Debolsillo, 2006 (p. 29)
