CDXLII, 1195 Ab urbe condita / 41.59171 - 1.53748 / Etc.

21 de maig 2020

Hipòtesis - 2

"Es entonces cuando la pregunta fundamental de Robert Lowell me procura un consuelo inevitable: '¿Por qué no decir lo que ocurrió?'" Kay R. Jamison (1)

Vaig parlar del buit, "en la biografia explicada del meu pare", del primer any i mig de la Guerra Civil (dic "any i mig" per simplificar, ja que de fet no ho sé exactament; concretar-ho més em suposaria una feina crec que factible, però que ara no em sembla prioritària).

Hi ha encara un altre buit: el del final de la guerra i els immediats anys següents. D'aquest període no recordo tampoc que el meu pare en parlés mai, només recordo que la meva mare alguna vegada deia "que a sobre de fer la guerra, després encara va haver de fer molt de temps de servei militar", sense que quedés mai clar quant temps en concret va ser (mesos? anys?).

Pel que fa a aquell període de servei militar, segur que era habitual, atesa la seva edat (21 anys a l'acabar la guerra). Pel que fa a la durada, hi ha diferents aspectes a tenir en compte. En contra seu segurament hi jugava el període ocult en zona republicana, és a dir, un temps "passiu", sense fugir i passar-se als sublevats, un temps sense contribuir a l'esforç bèl.lic del "Glorioso Alzamiento". A favor seu, el posterior enrolament, i el fet de llavors haver sigut ferit al front.

També a favor seu, hi havia algunes actuacions al final de la guerra, quan van començar els judicis sumaris contra els vençuts. Em refereixo a les persones que va denunciar llavors (de les quals, per sort, cap no va acabar condemnada, per falta de proves). I també a la seva participació com a secretari en alguna de les moltes causes que instruïen els vencedors ("per depurar responsabilitats"). Dues actuacions que potser van estar motivades "perquè creia que eren el seu deure", o potser per una voluntat estratègica de fer mèrits davant dels vencedors, per tal de no tenir problemes de cara a la seva reinserció en la vida civil. Això que acabo de dir, la formulació de denúncies i la implicació com a secretari, no forma part de les hipòtesis, sinó dels fets documentats (els detalls i les proves d'aquests "fets documentats" és ja una altra història).

I ara torno a les hipòtesis. Podria ser que el silenci del meu pare (de cara a la família, i potser en general), en relació amb aquests dos períodes de la seva vida (al principi i al final de la guerra), sobretot el segon, pogués tenir relació, potser, amb el fet d'haver actuat llavors com va actuar, sobretot tenint en compte que per acusacions semblants a aquelles hi va haver persones que van ser afusellades, o condemnades a llargues penes de presó o de treballs forçats. Ser conscient "d'aquesta possibilitat" potser va fer que, posteriorment, se'n penedí (o potser no, tot són només hipòtesis; potser es va sentir dolgut perquè les seves acusacions van ser desestimades...).

Tot són especulacions, perquè tal com he dit, d'aquests fets mai no en va parlar. Potser ni tan sols a la meva mare, ja que a ella no li vaig sentir cap vegada ni la més remota referència a aquest tema.

Última hipòtesi: podria ser que el meu pare hagués viscut tota la vida amb por, amb incomoditat, a causa d'aquells fets del final de la guerra, quan ell tenia 21 o 22 anys. Amb la por "de ser moralment jutjat" (sobretot per la família), si aquell passat era conegut. I per això no n'hauria parlat mai. Si hagués sigut així com dic, "el pes silenciós" que ell hauria arrossegat tota la vida hauria sigut molt gran:

"Las máscaras nos ayudan a sentirnos más seguros, aunque a veces sean asfixiantes. La armadura logra que nos sintamos más fuertes, aunque acabemos agotados por ir arrastrando ese peso extra." Brene Brown (2)

Si penso en el meu pare i alhora contemplo aquest conjunt d'hipòtesis, amb independència que no puguin ser res més que hipòtesis, el meu pare per a mi esdevé (no sé si paradoxalment), una persona més humana i entranyable, a causa precisament de la seva vulnerabilitat, per una banda, i a causa dels seus errors per una altra.

Podria ser, tal vegada... jo de fet no sé res, però encara que no pugui saber-ne les respostes, m'agrada fer-me preguntes. Perquè a més, fent-me-les, no penso només en el meu pare i aquells anys terribles, sinó de manera més general, i també en mi mateix. Perquè tots podem fer coses de les quals després potser no n'estem orgullosos. Tots ens podem equivocar, tots podem sentir penediment, és impossible que sempre siguem justos i impecables...

Com a resum, des del meu punt de vista, davant d'històries com aquestes, sense relativitzar l'eventual gravetat dels fets (això no ho hem de fer mai, per molt mal que ens faci la veritat), crec que sempre és desitjable, necessari, per part dels altres, acostar-nos a aquestes històries, a aquestes vides i persones, amb una voluntat de comprensió, i fins i tot de compassió.

--
(1) Una mente inquieta. Tusquets, 1996 (p. 18)
(2) El poder de ser vulnerable. Urano, 2016 (p. 109). Una altra frase del llibre de Brene Brown que vaig relacionar amb aquesta història: "La vergüenza es particularmente dura porque es una emoción que detesta las palabras. Odia que se hable de ella." (p. 71). I una altra que encara em va colpir més (és la cita d'un testimoni que l'autora recull): "Mi esposa y mis hijas (…) preferirían verme morir sobre mi caballo blanco antes que verme caer de él." (p. 84)